diumenge, 29 de novembre de 2009

Un dia a la taberna



Va passar ahir, 27 del kiak de l'any 1725 pels coptes. Des que vam arribar no va parar de demanar que l'acompanyéssim a l'armari per escollir vestit, camisa i corbata. Va remenar fotos, hi va escriure peus i les va enganxar en un àlbum.

Vam arribar a la taverna carregats amb carpetes i papers. Hi vam arribar tant aviat que ens vam haver d'asseure i demanar un vermut. Al cap d'una estona van aparéixer els altres de la colla. Des de Besalú algun, des de Barcelona un altre...

Entre plat i plat circulaven les fotografies, alguna dedicada. Una colla de joves decidits que van fer junts alguns petits viatges: Andorra, Lourdes, Suïssa ... no res, sortidetes, com tantes colles d'amics, només que aquest hi anaven a peu.

Alguns encara caminen. Des de Besalú a la Mare de Déu del Món, per exemple, el Josep, que ja passa dels setanta, un dels més criatures. Altres surten per ciutat amb bastó. El pare Enric, l'amfitrió, el que muntava les “excursions” (dos anys em va costar la de Lourdes, comenta) ha d'anar a la trobada amb cadira de rodes. Les seves cames porten tants i tants quilòmetres que ja és hora que descansin. N'hi ha que ja no hi són. Tots somriuen a la càmera, pantaló curt i motxilla a l'esquena. La foto estrella, la de la primera pintada de GR feta a Catalunya (a tot l'estat espanyol, rectifica un altre).

- Això deu ser la sortida a Andorra.
- Potser sí, any 69, em sembla
- Que no que ja era el 70.

Si us apuntéssiu les dates darrera les fotos no us passaria.

Brindis va i brisis ve. Es fan les sis de la tarda i s'intercanvien adreces. Què no la saps la meva adreça? Home, la del correu electrònic no. Ai, ara no me'n recordo. Escolta Trini, quina adreça tinc d'internet?. La majoria passen dels vuitanta. Al carrer ja és fosc. El Josep de Besalú ha perdut el tren de tornada.

Tornem a casa. Potser he begut massa, diu el pare Enric, les cames ja no em porten. Descasa uns minuts al silló. Obre els ulls i comenta. Què és la vida, sinó aquesta agrupació de records?

Com en una cadena quieta ...

divendres, 27 de novembre de 2009

De dignitats i altres futilitats



Són les set i pico de la tarda sota el pont de Saragossa. Que jo sàpiga el govern d'Espanya encara no ha estat excomulgat. És dilluns cinc de gener de 2552 al calendari budista.

Tinc un ordinador nou i m'he passat hores buscant aplicacions i programes, jugant una mica, vaja. Un dels descobriments ha estat la possibilitat de saber la data en una gran diversitat de calendaris cosa que em permetrà no haver d'estar repetint contínuament allò del gregorià. La meva estructura mental contrària a l'homogeneïtzació i antiglobalitzadora en surt beneficiada. Fins aquí el punt primer de la llista de novetats que es tanca en positiu. El punt segon ja és més refotut, algunes de les aplicacions i altres banalitats que he manipulat amb més o menys sort m'han portat a pàgines en anglès. Ahir quan vaig parlar amb el Josep per informar-lo de la meva joguina nova li comentava que a la tenda ens havien donat un número de telèfon gratuït de servei a l'usuari. Sí, em va dir el Josep, és un número que, quan hi truques, la majoria de vegades et passen amb la central que és a Irlanda i llavors cal que parlis en anglès.

Jo, no sé una paraula en anglès, mai no he aprés aquest idioma d'idiomes. Voldria dir que ha estat una convicció, que la meva dignitat es nega a admetre aquest sotmetiment idiomàtic que, com sempre, va més enllà d'una pura qüestió lingüística. De fet sóc un talòs en aprenentatge de llengües, com també ho sóc per a la música, tinc l'oïda dura i una nul·la memòria visual, tampoc no tinc ... (no, no faré un catàleg de defectes ara), el cas, en definitiva, és que ja sigui per ets o sigui per uts, d'anglès res de res. I em temo que aquest fet em va col·locant cada vegada més a prop de la condició de persona minusvàlida.

No sé si arribaré a complir els vuitanta. Si algun dia tinc vuitanta anys i, per ventura, tinc néts, me'ls imagino explicant als amics -Sabeu? Tinc una àvia a Les Borges del Camp que no sap anglès – Alaaa, responen els amics dels nets en la meva imaginació futura.

M'agradarà que els meus néts coneguin l'anglès a la perfecció. M'agradaria de fet que els meus néts i tots els néts coneguessin l'anglès, i el romanès, i el frisó, i el croat, i la llengua amaciga, i el zumaia ... m'agradaria que tots els néts fossin diversos i plurals i entenguessin i respectessin la dignitat de tots els pobles.

Però de vegades la meva imaginació em juga males passades i m'imagino els meus néts explicant als amics - Sabeu? Tinc una àvia a Les Borges del Camp que no sap anglès – Alaaa, responen els amics dels meus néts en la meva imaginació futura, i afegeixen – On és això de les Borges del Camp? Els amics dels meus néts, en aquesta meva imaginació alternativa, no formulen ni l'exclamació ni la pregunta en català, ho fan potser en castellà, o potser en anglès. Els amics dels meus néts es queden encara més bocabadats quan els meus nets els expliquen potser en castellà, o potser en anglès, que l'àvia de Les Borges del Camp encara parla en català.

De vegades la meva imaginació em juga males passades ..

(L'instant d'avui enllaça amb un instant del 1976. El Passeig de Gràcia era ple de gom a gom)

dimarts, 24 de novembre de 2009

Com en una cadena quieta que formen els instants


I així, d'aquesta manera, he arribat fins aquí, fins al novembre de l'any 2009 (sempre en clau gregoriana, ja ho sabem), o fins Torre Sans, o fins al pes que marca la balança després de la dutxa, o fins a l'amistat amb tantes persones, o fins a la ràbia per alguns esdeveniments, o fins a l'escepticisme davant del que en altre temps foren veritats immutables, ...

Estic feta d'instants, de molts instants, de milions d'instants. Instants que van colpir-me fort, com les onades trencades al Peine de los Vientos (referència begirada) Instants que van passar suaus i dolços, com les cireretes de pastor de la Tere. Instants que recordo, alguns. Instants que he oblidat, la majoria.

Algú va dir que la cultura és allò que queda quan ho has oblidat tot.