dilluns, 22 de març de 2010

Contes a la vora del foc: Santa Venus


Les Borges del Camp, com el pati de casa, no és un poble particular. Des de sempre s'ha mogut per les normes que marquen el bon viure dels cristians. Honora la seva patrona, celebra missa els diumenges... com qualsevol poble, en definitiva. I com qualsevol poble Les Borges del Camp té una església de la qual el Mateu Sans en va construir la cúpula. El Mateu Sans va tenir quatre fills, el Jaume (propietari de Torre Sans) El Mateu (constructor de Torre Sans) L'Eduardo i la Leonor (coneguda per tots com la tia Onor) Tots ben religiosos, com ha de ser la gent que viu a un poble qualsevol que no és particular i es mou per les normes que marquen el bon viure dels cristians.

Segurament el Jaume Sans era un bon cristià, però també un amant de la bellesa i de l'art. La noia de la fotografia és un dels pocs quadres d'aquella època que es conserven a Torre Sans. Els busts de les senyores devien ser cosa apreciada pel propietari ja que a més a més d'aquest quadre al menjador hi tenia l'escultura en guix d'una Venus. Plantada al costat de la finestra, damunt d'una peanya, ensenyant amb orgull els pits nus, com la senyora de la foto però a mida natural.

Anys més tard va fer cap a Torre Sans la tia Maria que s'havia emparentat amb el Jaume Sans amb motiu del casament de la filla, però això tant li fa. El cas és que la tia Maria, com tothom del poble, era persona que es movia per les normes que marquen el bon viure dels cristians, però la tia Maria s'hi movia una mica més que altres, és a dir que no anava a missa només els diumenges, hi anava cada dia, i també al rosari. En definitiva, la tia Maria era allò que en diem una beata. Tan beata que el dia que a Torre Sans van decidir que soparien a les set ella es va compungir molt perquè el rosari era a les vuit i una senyora soltera no podia sortir de casa després de sopar. No es podia perdre el rosari i no podia sortir després de sopar. Quin dilema! A grans dilemes grans solucions. La tia Maria, en plan salomònic, va anunciar a la família que seuria a taula, però no per sopar. Ella berenaria.

La tia Maria devia ser tot un caràcter. Quan a l'estiu el poble va organitzar una tómbola benèfica en favor d'alguna obra de caritat, va decidir portar-hi la Venus. Havia de desfer-se d'alguna manera d'aquells pits descoberts sempre davant dels seus ulls quan seia a taula, encara que fos per berenar. Ho devia demanar amb tanta convicció que la resta de la família va cedir.

El tombolero, com tots els tomboleros, incitava els borgencs a comprar números i el senyor Jaume Sans, tant o més borgenc que qualsevol borgenc, en va comprar forces. I què li va tocar al Jaume Sans amb els números que va comprar? Doncs, efectivament, la Venus! I va tornar cap a casa carregat amb aquells pits i la resta de guix que els aguantava. Déu deu voler que torni, li va dir com a disculpa a la tia Maria que se'l devia mirar amb el nas ben arrufat. A dins de casa no, va dir la tia Maria. I així va ser com li van buscar una columna i un espai al jardí, al costat del banc on la tia Onor s'asseia quan anava de visita.

La tia Onor, que era molt curta de vista, va fer una tarda la visita de rigor als parents de Torre Sans. Va seure al banc de sempre. Es va mirar l'estatura de guix damunt de la columna, i va preguntar: Quina santa és aquesta? És una Venus, li van respondre. I ella tossuda digué - no la coneixia aquesta santa.

Aquestes històries me les ha explicades, més o menys així, el pare Enric. Jo les he enllaçat en una sola i en l'intent potser he modificat involuntàriament dates o llocs. Diu l'Enric que la Venus inicialment no era al menjador de Torres Sans sinó al menjador de la casa de Reus. Tant li fa, el sentit no canvia.

El pare Enric no m'ho ha dit però crec que la tia Onor devia fer més visites a Torre Sans, i es devia asseure al costat de Santa Venus, i potser li va resar alguna oració, o bé li va demanar algun desig. Fins i tot podria ser que li hagués concedit.

L'aigua de les pluges, com la que avui torna a caure a Torre Sans, va desgastar amb els anys el guix de Santa Venus. Ja no hi és. No queden fotos per al record, només alguna alenada màgica que arriba en les nits de lluna plena. Com si una deessa bonica, amb els pits nus somrigués.

diumenge, 21 de març de 2010

Contes a la vora del foc: Mateu Sans

Vint-i-quatre hores de primavera i onze graus al termòmetre. Plou. La casa encara és freda i la humitat es filtra als ossos. Benvinguda primavera.

Hem encès la llar de foc. Encara sort els qui tenim foc a terra, em comentava la Marta parlant dels dies obscurs viscuts per les contrades gironines a causa, diuen, de la neu. Encara sort els qui tenim foc a terra avui, quan són les deu del vespre al campanar de Santa Maria Assumpta i al pont de Saragossa. Benvinguda primavera.

S'hi està bé prop del foc, és bona cosa quedar-se a casa quan encara fa fred,. És bona cosa quedar-se a casa i no exposar-se a càmeres, no sigui cas que si sortim ens prenguin per terroristes al primer súper on posem els peus.

De fet avui tampoc no podíem sortir perquè ens tocava acompanyar el pare Enric. I, com sempre que és casa, el pare Enric ens ha obsequiat amb els seus contes a la vora del foc.

Els contes d'avui canvien de registre, no són de mili ni de guerra. No comporten duresa, ni dolor. Només són anècdotes divertides de la família Sans. Anècdotes que, com tot el que s'ha viscut, formen també part de la memòria històrica.

Les Borges del Camp, com el pati de casa, no és un poble particular. Des de sempre s'ha mogut en el seguiment del bon cristianisme. Honora la seva patrona, celebra missa els diumenges... com qualsevol poble, en definitiva. Les Borges del Camp, com qualsevol poble, té una església a la plaça més important: L'església de Santa Maria Assumpta. He trobat una història interessant del Ferran Jové sobre el com i el perquè de la seva construcció el segle divuit. Però no és la història del Ferran Jové la que vull explicar, sinó una altra que comença allà on ell l'acaba.

"Aquesta església, però, va ser inaugurada sense la cúpula que corona el creuer central, que va ser construïda gairebé un centenar d'anys més tard" Així acaba el Ferran Jové. I així comença el pare Enric. Perquè el pare Enric ens ha fet saber que el constructor de la cúpula va ser el "padrí Mateu Sans" pare del Mateu Sans que va construir Torre Sans. El padrí Mateu Sans va fer la cúpula, amb els quatre arcs, i hi va posar quatre medallons, i un evangelista a cada medalló.

Als anys quaranta, després de la guerra (no hi ha manera de fer contes a la vora del foc sense que surti aquella maleïda guerra) l'ajuntament va voler restaurar l'església i també la cúpula. El Santiago Sans, net del padrí Mateu Sans constructor de la cúpula, va ser l'encarregat de la restauració. Va pujar a la bastida i va començar a netejar el medallons. Quatre evangelistes amb els seus quatre noms: Sant Joan, Sant Lluc, Sant Marc i Sant Mateu Sans. Així són les inscripcions, que només es poden veure si ens enfilem a la bastida. Així les va deixar el Santiago Sans i així ho va explicar. El Sant Mateu de la cúpula de Santa Maria Assumpta té un cognom afegit, és el Sant Mateu Sans, per obra i gràcia del seu constructor.

Aquesta és la segona part de la història de l'església de Santa Maria Assumpta de Les Borges del Camp, un poble que no és particular, amb una església que sí que ho és, és la única església que té un medalló amb el Sant Mateu Sans. Aquesta és la segona part de la història que no explica el Ferran Jove, però el pare Enric ho va conèixer per boca del Santiago Sans i m'ho ha explicat. I tal com ell m'ho ha explicat ho he explicat jo.

I que té a veure amb tot això la senyora dels pits de la foto? Doncs... això és un altre conte que potser explicaré demà. Ara me'n vaig a dormir, però abans he de prendre'm una copa de xampany a la salut del senyor Sarkozy. Espero que la seva derrota serveixi per alguna cosa a França, segur que sí, en tot cas, només per poder veure'l cap cot val la pena. Salut.

dijous, 18 de març de 2010

Fer públic, una altra vegada

I sí, ha passat un altre any, sí, ha arribat un altre 19 de març, o està a punt d'arribar i sap?
Ens fem grans, sí. Però encara no vells, diuen. Ens fem grans però hi ha alguna cosa que no canvia, perquè saps?
Sé que ho saps: 19 de març? Que vol dir? És un dia que ve darrera un altre que va venir darrera un altre i un altre i un altre. I en tots ells en cada 19, cada 18, cada 17, cada 16 ... saps?
Potser sí que hi ha alguna cosa de diferent en aquest 19 de març, alguna cosa que m'obliga, com cada any, a fer públic aquest testimoni que en privat intento, amb més o menys sort, deixar constància, dia a dia.
Fer públic que renovo el compromís.
Fer públic que són vàlides les paraules de l'any passat
http://magdasegura.blogspot.com/2009/03/avui.html
i les de fa dos anys
http://magdasegura.blogspot.com/2008/03/testimo.html

Fer públic que t'estimo.

dilluns, 15 de març de 2010

Calçotada II


I finalment no va ploure, al contrari, va fer un sol preciós, potser una mica fresquet, però sol, sol per fi. Van arribar contens i van marxar encara més contens i, en definitiva, quina millor alegria que veure que la gent que t'estimes és feliç (si més no a estones)

I ara fins l'any que ve, que a Torre Sans els calçots es mengen quan és la temporada, a l'exterior (si no plou) i drets. És pot fer de mil maneres més, i canviar les dates, al novembre ja hi havia qui en menjava. Es poden fer al forn i fins i tot al microones. Els succedanis serveixen de vegades, però res, mai, no substitueix els originals.

Fins l'any que ve, amb la dolçor d'haver compartit i de saber que continuarem compartint. Amb uns quants tapers plens de salsa a la nevera que, fins i tot regalant-ne, l'Enric sempre es passa amb les mesures. El cas, naturalment, es que no en falti.

Fins l'any que ve, amb uns quants tapers de salsa a la nevera i amb tots els records que queden en imatges i en sentiments. Records que algunes vegades són sorprenents, com l'escrit que quinze dies després de la primera calçotada descobreixo amagat darrera la porta del lavabo. Allà hi tenim un petit calendari, i al petit calendari hi ha un, més petit encara, un molt petit bloc de notetes que mai no miro. Però qui va dir que sempre cal mirar enlaire? Això és el que vaig descobrir dissabte passat, que cal mirar enlaire sempre, també mentre s'està assegut al vater. Perquè és en aquesta posició que es pot veure el bloc de notetes del calendari. I perquè va ser així, que dissabte passat, casualment, vaig descobrir unes frases anònimes, escrites, com si fossin un d'aquells grafitis dels lavabos públics, per algú amb tot el sentiment. Fa quinze dies que hi són i allà s'hi quedaran, voldria emmarcar-les i penjar-les en alguna paret més visible, però no, es quedaran allà, amb tot el seu sabor anònim, amb tot el seu sabor ... més intents encara que el de la salsa de l'Enric, que és la millor salsa de calçots del món mundial, a banda potser de la que fa el germà de la Tere.

A tots, per ser-hi, gràcies. A l'anònim amic, anònima amiga, que va deixar el grafiti darrera la porta del lavabo ... (això que ja sap)
____________________________________________________________________

fotos de la calçotada familiar aquí:


divendres, 12 de març de 2010

Un home trist

En algun lloc de les Borges del Camp hi ha un home trist. El pi centenari de Torre Sans que es va salvar de les ventades té un amic menys. No s'ha mort de vell ni l'ha tombat el vent, va passar una màquina i el va arrancar. La màquina la conduïa un home. L'home rebia ordres i cobrava un sou per la seva feina. Un altre home en va pagar un preu i se'l va endur a trocets. Els trocets del pi centenari que no s'ha mort de vell ni l'ha tombat el vent escalfaran alguna casa, o faran brases per coure la carn d'algun xai que no es va morir de vell ni es va gelar de fred amb les darreres nevades.

A les Borges del Camp, ben aviat, tindrem una variant i podrem córrer més. A les Borges del Camp fa molta falta la variant, la carretera per dins del poble és perillosa. A les Borges del Camp algú té una mica més de llenya per escalfar-se, o per fer carn a la brasa. Encara fa fred i l'escalfor és necessària. Calia sacrificar el pi centenari? Podia passar la variant per un altre lloc? Per què finalment es va decidir que la variant ...

El pi centenari crema o cremarà en algun foc. Qui explicarà històries a la vora d'aquest foc? Qui escoltarà les històries del pi centenari? En cada pi que s'arrenca hi ha un trocet de la nostra memòria que s'escapa. Quan deixem escapar la memòria es fa difícil retrobar-la. Jo no vull que se m'escapi i tot i així ...

Dijous passat el Bartrina era ple de gom a gom, i les autoritats repartien diplomes als represaliats del franquisme, està bé, però no n'hi prou. Això ja ho vaig escriure quan el mateix acte es va fer a Terrassa. No ho vaig escriure en un tros de paper, ho vaig escriure aquí, en aquesta pantalla que es guarda en algun núvol. Dins de 36 anys jo ja no hi seré i el núvol tampoc. El pi centenari de Torre Sans no ho sé. Algú tallarà el pi centenari de Torre Sans per fer-hi, potser, cases adossades?

Els actes institucionals d'homenatge als represaliats del franquisme no tenen res a veure amb el pins de les Borges. Però avui les dues coses se'm barregen al cervell cap una mateixa direcció. Quines coses més estranyes tenen lloc de vegades als cervells! No vull que se m'escapi la memòria i tot i així ...

On són aquelles dones que vaig conèixer a la presó l'any 1974? Mercè, Jordina, Carme, Esperança, Maria, Assumpta, Magda ... Hi havia més noms, però no puc recordar-los. Si hagués fet com l'Antònia Abellò i ho hagués escrit en un paper ara tindria tots els noms, tindria el nom d'aquella dona que uns dies va dormir tan a prop meu, l'any 1974, a la sala llarga de la Trinitat.

Li pregunto al pi centenari de Torre Sans el nom d'aquella dona. Però ell no el sap. On deu ser ara? Li han donat també algun diploma com a ..? Com a què? Aquests actes d'homenatge em creen sentiments confosos i contradictoris. Tan confosos que no puc explicar-los. Sortiré a fora i intentaré que el pi em comprengui. Però el pi està trist perquè ha perdut un amic. Jo també n'he perdut d'amics en el llarg camí que s'inicià força abans del 1974. També n'he guanyat. Alguns els he guanyat en converses solidaries, sobre la vida a la presó per exemple. Ara ja mai no en parlo d'allò. Sembla que a poca gent pugui interessar-li.

A l'acte del Bartrina algú va parlar de l'exili interior que va significar per a moltes persones el temps del franquisme. Persones que no van marxar, però van haver de callar. Em va semblar una imatge bonica. Una imatge trista, sí, però bonica i clarificadora. Em pregunto si les “llibertats” han posat fi a aquesta mena d'exilis. Em pregunto quantes persones porten encara els seus exilis interiors a les esquenes, perquè allò que van viure, o allò que viuen ara, allò que senten ara, no interessa a ningú, o pitjor encara, allò que senten ara seria menyspreat, considerat “no oportú” a les orelles que conformem la majoria que imposa també les seves dictadures, menys cruels que les dictadures militars, però dictadures al cap i a la fi. Coses com aquestes i altres que callo conformen el meu exili interior. Coses com aquestes, o ben diferents, conformen molts exilis interiors que no conec i no voldria que les meves orelles fossin per a ningú orelles d'una majoria que imposa una manera de viure i de sentir, o el que es pitjor, una manera de no viure i de no sentir.

Potser algú feia servir el pi centenari que ja no hi és per explicar-li el seu exili interior. Ara ja no ho podrà fer. Potser per això he robat la foto de la Tere, sense demanar-li permís. Aquesta foto, convertida en símbol no de tristesa, sinó de l'alegria per la qual lluitem, presideix aquests dies alguns blogs de gent d'un petit poble. Perquè el pi centenari no caigui en el oblit. Perquè ningú no hagi de callar els seus records.

dimarts, 9 de març de 2010

Piove, porco governo


Les vuit del vespre sota el pont de Saragossa i jo sense moure el cul del costat del foc. I és març! Aquí, no pas en altres països d'allà lluny, lluny, ni en altres calendaris que existeixen només en la nostàlgia o en el folklore. És març aquí i m'he quedat "bloquejada" al costat del foc, a qualsevol lloc que intenti anar fa massa fred, massa fred en concepte absolut, però massa fred, especialment per ser el mes que som, perquè ja en tinc prou. Sol, sol solet ... on ets? I la veu em contesta: Març, marçot, mata la vella a la vora del foc i a la jove si pot. Per què hem oblidat les dites populars? Per què ens hem enganxat als vehicles contaminants i apa a la carretera, tant li fa el que diguin els del temps. Cadenes? De què? Si és març. I milers de vehicles bloquejats arreu, i el caos que s'apodera de nosaltres. Març, marçot ... Per què hem oblidat les dites populars? Ai, però la culpa deu ser del govern. Alguns han fet us dels transports públics. Però oh! Qui s'ha posat alguna vegada a pensar seriosament en el funcionament dels transports públics? Sobretot en el funcionament dels transports públics els mesos marços que neva. La culpa deu ser del govern, de quin? Altres no han sortit de casa, i potser no tenen ni llar de foc, i potser tot, inclosa la cuina, els funciona només amb electricitat. I les endeses que cobren cada mes, i les endeses que fan més i més beneficis. I no en tenim prou. Necessitem més energia, potser més nuclears. Març, marçot si em busques em trobaràs a la vora del foc d'on no em mouré ni per anar a fer-me un pla de pensions. A la vora del foc, bloquejada, no per la neu, aquí no n'hi ha, però ai, quin fred que fa. Com pot fer aquest fred al març? La culpa deu ser del govern.

diumenge, 7 de març de 2010

Una manera de viure


Dimarts 15 de pausa de 1931. Hem menjat un arrós negre a Falset. Negre de negre, aquest era el color del gra. Hem menjat un arrós de l'Índia, el país on no és diumenge, que és dimarts, no és març sinó pausa, ni el 2010, només el 1931. L'hem menjat a Falset, on no era el 1931, ni proclamàvem cap república. Un arrós exquisit, al Cairat. Ens agrada anar de tant en tant a aquest restaurant que ja celebra els 26 anys de l'establiment que no és un negoci, diuen els seus propietaris, sinó una manera de viure. Amb ells fem petar la xerrada i ens fan saber el com i el perquè de cada plat i qui hi ha darrera la cooperativa d'on ha sortit el vi. Amb ells parlem de coses que van més enllà del menjar. Amb ells hem parlat avui del cementiri nuclear que no ha d'anar a Ascó, que no hauria d'anar a cap lloc. Amb ells parlem una mica de tot, també del temps.

No ha plogut mentre érem a Móra. Quin temps farà diumenge a les dotze a Móra? Va preguntar la germana de la propietària del Cairat a Catalunya Ràdio. I va dir que feia aquesta pregunta perquè hi havia la manifestació contra el cementiri nuclear, i d'aquesta enginyosa manera en va fer propaganda. No sé si la trucada a Catalunya Ràdio de la germana de la propietària del Cairat va servir per augmentar la xifra, però la veritat és que érem molta gent. Els números, com sempre, ballen i ballen en funció de qui els dóna. Jo he intentat comptar, difícil propòsit, ja ho sé, però en els meus càlculs en sortien cap els cinc mil. Dos o tres mil, ha dit l'Enric, osti ni que fos mosso d'esquadra, que aquesta és la xifra que han donat ells. No baixo de quatre mil, he dit jo. Cap al final, a l'hora dels parlaments, un dels de la Coordinadora ha parlat de vint mil. Ep, no ens passéssim que tampoc cal. Es pot ser de lletres, comentava l'Oriol, però no tant. Finalment, la Coordinadora ha deixat la xifra en déu mil. Ja serà menys, tal vegada, però jo de quatre mil no baixo.

I és que la mida importa, però no és el tot. La gent hi era, i els ànims immillorables, pancartes, gralles, vi. La gent hi era, no només en el seguici, la majoria s'havien fet les seves pròpies pancartes. Tothom hi posava el cor. Guanyarem, m'ha dit la Pilar. Feia potser deu anys que no la veia. Diu que ha sentit una veu coneguda i s'ha girat, i ha exclamat, ets la Magda! I sí jo encara era la Magda, i ella encara era la Pilar. I sí, ens ha fet il·lusió trobar-nos, com sempre fa il·lusió ensopegar, quan no t'ho esperes, amb persones properes que fa temps que no veus. Sempre, però molt més en determinades ocasions. En aquells llocs que no hi ets perquè busques uns pantalons o per fer-hi un café mentre esperes l'autobús. En aquells llocs que hi ets per manifestar una acció solidària. En aquells llocs on hi ets perquè creus en alguna cosa. I és bo i agradable trobar altres persones conegudes que també hi creuen. I s'enforteixen els lligams. I saps que aquests lligams hi seran, encara que no ens tornem a veure en els propers deu anys.

Guanyarem, ha dit la Pilar, amb tot convenciment. Potser no, he dit jo. Potser no, però hi som, i encara hi serem després de cada derrota.

Ha començat a ploure de tornada, mentre féiem ruta cap a Falset. Mentre ha durat la manifestació, i durant la concentració final, els núvols ens han fet de sostre i amb nosaltres han dit no i han contingut l'aigua a les seves entranyes i només l'han deixada anar quan ja les tres, quatre, cinc, sis ... déu ... vint... mil persones que omplien els carrers de Móra d'Ebre tornaven cap a casa, o cap a algun restaurant, cap al Cairat de Falset, per exemple, on fan un arrós negre de l'Índia deliciós, però més important que les exquisideses gastronòmiques és la manera com els seus propietaris hi posen el cor. Perquè algunes coses són molt més que un àpat o una manifestació. Algunes coses són una manera de viure.

divendres, 5 de març de 2010

Béns "culturals"

Hi ha coses que emocionen, no s'hi pot fer més. Una d'elles es veure els polítics preocupats per la cultura, buscant les arrels del poble, arribant al més profund de la terra i les persones que l'habiten. Cal defensar, sí, amb capa i espasa, i olé, les tradicions que ens són pròpies i cal ser valents i declarar aquestes tradicions béns d'interès cultural, sí senyor, ai sí senyora. Així, traient pit, senyora, que millor el pot treure vostè que el Fraga, millor que ell i el crit de “la calle es mia” heu estat capaç de proclamar “la cultura es mia” i per això senyora, i olé, podeu arrogar-vos la veu d'una Espanya que pregona qui és i què vol, perquè la cultura d'aquesta Espanya que senyora us feu vostra i només vostra és la d'entrar a matar quan cal, i cal, vos ho sabeu, que aquesta vostra Espanya entri a matar i proclami, ara, precisament ara que el parlament de Catalunya rebutja que pugui ser plaer el patiment d'un animal, que “la fiesta nacional” és un bé cultural. I amb aquesta gallardia, senyora, ens esteu dient molt més. Ens esteu indicant, perquè així ho voleu fer palès, no que defenseu determinades “fiestas”, el que ens esteu dient és que ens agradi o no ens agradi l'España profunda encara és aquí i cap Catalunya podrà eclipsar-la. El problema és senyora que aquesta Espanya que us apropieu no és homogènia i que estic convençuda que encara hi ha “españolitos que vienen al mundo ... “ a qui la vostra Espanya els ha de gelar el cor.

En ells confio

dimecres, 3 de març de 2010

En harmonia


Plou altra vegada i no notarem que les nits es fan més llargues, el problema no és la claror sinó tot el que es perd en cada un d'aquests moviments salvatges de la terra o del cel. El problema és també què fer i com després de cada pèrdua.

Plou, no tant com havien anunciat, no hi ha salvatgisme de la natura encara a casa nostra. Plou i no para de ploure aquest any. Avui m'he llevat pensant amb el Nacedero de l'Urederra. Com deu estar de bonic! Quin bé de Deu la propera primavera! Quants contrastos colpegen els instants que s'acumulen!

Mentre, contrast a contrast, cop a cop, em vaig fent vella. Vella no, em deia ahir la Marta, nosaltres només ens fem grans, ens queda molt per vells. Vella era, encara en paraules de la Marta, la velleta que no podia pujar, carregada amb una bossa de fruita petita, el carrer de casa. No vulguis venir vella, li deia la senyora a la Marta. Dona, sí que vull venir vella, fa la Marta, el contrari seria deixar d'existir.

I mentre, contrast a contrast, cop a cop, existim. I encara tenim humor per preparar aniversaris que es van acumulant a la cadena, i calçotades mullades, perquè havíem de ser quaranta i ens vam quedar amb pocs més de vint. Mini calçotada li va dir el Josep. Alguns calçots fets al foc en un parèntesi de pluja, pocs, diu l'Enric, em sap greu, potser n'haguéssim pogut fer més, però plovia, i la carn al forn, amb una mica de ceba i tomàquet i algunes herbetes, improvisació genial de la genial Lola. Què bo és tenir determinada gent en determinats moments! Que bo saber que amb pluja o sense, amb més o menys anys al damunt, encara hi som. Moments en els quals tothom, de manera harmònica, va jugant el seu paper, i tots encaixen, en aquest cas sense contrastos.

Va caient a fora, pausadament, la pluja. Menys intensa del que havien anunciat. Sembla que encara ha de tornar a fer fred i les nits són alguns microsegons més llargues. Però el problema no és la claror o la foscor, el problema és com organitzem el dia i la nit a cada país, a cada poble, a cada casa. El problema és com distribuïm els recursos entre els que encara existim. Amb contractes brossa per a joves i jubilacions a llarg termini per els que fa temps ho van ser? El problema és quin tipus d'existència volem i a favor de quins valors la posem. El problema és seguir existint amb dignitat.

Encara que no tan intensament com havien anunciat plou i em fan mal els ossos i em fa por que em fallin les forces per organitzar més aniversaris i més calçotades. Alguns han perdut la feina, altres la casa. Em fallen les forces, no els principis. Em faig gran i em queda molt per arribar a vella. El futur és ple d'incerteses i la vida de contrastos. Dissabte, a la mini calçotada, amb vint i pico de persones dins de casa, tot era harmonia i cada un jugava el seu paper. I si això és possible en petit format, em pregunto per què no ha de ser extrapolable. Potser el problema és que em faig massa preguntes.

Però, com existir sense preguntes?