dimecres, 28 d’abril de 2010

Me'n vaig al llit


Cinc de la tarda a Argentina. Tres de la matinada a Cambotja. Dimarts, cinc de gener del 2553 al calendari budista. Han tocat les 10 de la nit sota el pont de Saragossa. A les Borges del Camp el dia ha estat càlid i agradable. El jardí de Torre Sans és ple d'herbes que l'Enric intenta anar treien amb els corresponents mals d'esquena. A Praga fa fred i a Bangkok centenars de camises roges avancen per les autovies mentre l'exercit dispara. “El País” publica les fotos del soldat mort.

Acabo de sopar i recullo la cuina. Hem sopat al menjador, com fem sempre, sense tele. Tampoc no he mirat la televisió abans de sopar, ni ho faig ara, una mica cansada i a punt d'anar al llit en companyia de l'Onetti. Aniré al llit sense saber el resultat i no em molestarà. No m'ha preocupat tampoc com ha començat. Perquè, tot i sabent que és una de les poques coses que els meus “seguidors habituals” no comparteixen amb mi, es digui Barça o es digui Patufet, el futbol, com la música militar, “nunca me pudo levantar”.

M'aixeco de la cadira. Haig de fer una cosa important. Haig de posar menjar i aigua a l'Unda i la Petita. Haig de fer una altra cosa més important encara, acaronar una estona i dir bona nit a les nostres gosses.

Miro el minut a minut de “La Vanguardia”. Busco informació de darrera hora a Bangkok. Em trobo un Barça en directe. Passo pàgina. Dos soldat morts a Iraq. Un palestí mort a Gaza. Executat un condemnat a mort a Texas. Llencen coets en alguna casa veïna i les gosses s'espanten. El Garzón ha sigut avi. Segurament moltes més persones també. Potser algun romanés d'aquests que a Badalona acusen de delinqüents també somriu amb la seva primera neta en braços. Moltes felicitats anònim avi romanès estigmatitzat de delinqüent, moltes felicitats ciutadà que no podràs votar a les properes municipals.

Fa fred a Praga, diuen, he preparat jerseis per posar a la maleta. He fet la llista de totes les coses que encara em queden per fer abans de sortir de casa el dissabte a la meravellosa hora de les cinc de la matinada. No crec que ni demà ni demà passat tingui temps d'escriure.

Sis de la tarda a Argentina. Quatre de la matinada a Cambotja. Moren arreu persones a mans d'altres persones. Són insultades i menystingudes arreu persones que no havien escollit el país de naixement. Toquen les onze de la nit sota el pont de Saragossa. Temps primaveral i agradable a Les Borges del Camp. S'han aturat els coets. En el silenci camino cap al llit on m'espera l'Onetti per explicar-me un conte.

Però abans, perquè em ve de gust, robo una foto a la zel.

diumenge, 25 d’abril de 2010

Les Borges del Camp ha decidit

Sicília i País Basc els que han vingut a Les Borges del Camp, d'observadors, vull dir, seguit el fil encetat per la Marta al darrer comentari dels darrer apunt (entrada o post). Des d'aquí la meva felicitació als organitzadors que han aconseguit una participació que supera la d'algunes consultes electorals de les dites “de veritat” i és que aquesta també ho era de veritat, més que les altres, o sinó que els ho preguntin als centenars de voluntaris que han pencat de valent a tots els pobles on n'hi havia.

Llàstima dels pocs pocs vots en blanc, llàstima dels pocs vots de no. Perquè més enllà de la pregunta, siguin quines siguin les idees d'un, les consultes son defensables (Marta dixit altra vegada). I jo encara diria més, les consultes són defensables. Les consultes són necessàries perquè és important que la gent sàpiga que la democràcia és una altra cosa, va més enllà d'escollir “representants” i que s'ho facin o ens ho facin.

Per això he participat, independentment de quina sigui la meva opció. Per això em sap greu els pocs vots en blanc i els pots vots de no.

No sóc analista política ni molt menys vull convertir aquest blog en allò que no és. No trauré doncs conclusions dels resultats.

Aquest bloc és una cadena d'instants viscuts que s'enllacen. I avui a la cadena hi deixo el plaer d'una bonica festa al poble on visc, popular i participativa. I la meva més cordial felicitació als organitzadors. Puc no compartir amb molts d'ells alguns dels seus ideals polítics i socials. Però qui estigui per l'autodeterminació dels pobles, del nostre i de tots els altres, em trobarà al seu costat. Ja ens barallarem quan toqui, si toca. Ep, des de la cordialitat.

(fotos de la festa al flikr)

divendres, 23 d’abril de 2010

Bona diada del llibre


Hauria d'estar treballant ....

Però faig un pecat i em quedo uns minuts. He decidit que determinats dies "especials" els celebraré pecant. Ja buscaré quin serà el pecat en cada ocasió. Avui, per majoria absoluta d'els meus jos, faré uns minuts de "campana" a la feina.

Obro l'ordinador, cosa que no faig mai als matins, i em trobo un correu d'una amiga de fora de Catalunya. Està doncs escrit en castellà i no el tradueixo.

Amb el correu de l'amiga el pecat es fa una mica més llarg perquè no només miro, també faig una entrada. Una de ràpida. Un copiar enganxar. Sense foto (potser al vespre la posi)

Diu el correu:

El 8 de marzo por mi condición y lo que significa en la historia para la mujer y para la sociedad, el 5 de Junio por trabajo (día Internacional de Medio Ambiente), el 23 de abril por devoción (día del libro) y el 9 de mayo por, por... bueno por que es divertido saber que existe ese día (día internacional del orgasmo) son mis días preferidos para celebrar.

Y mañana es 23 de abril!
Feliz día del libro! (prometo recordaros las otras fechas también!)

http://www.youtube.com/watch?v=iwPj0qgvfIs

BONA DIADA. Cap home sense roses. Cap persona sense llibres

(i per si no ho sabíeu, la donzella no era verge)

dilluns, 19 d’abril de 2010

Contes a la vora del foc: El sastre Queralt


Té un nom. Però és tant difícil de pronunciar que tothom l'anomena volcà islandès. He sentit a dir en algun lloc, o potser ho he llegit, que altres volcans poden entrar en erupció amb la calor provocada pel volcà islandès. Com ho farem llavors per distingir-los? Els anomenarem a tots volcans islandesos? O els començarem a dir a cada un el seu nom?

Podrà marxar dijous el Josep?

I plou. De fet plou poc. Però plou. Ho ha fet durant tot el cap de setmana. No vam portar a casa el pare Enric, perquè feia mal temps i perquè estava una mica aixafadet. Dissabte no parava de sonar-se i diumenge després de dinar va deixar el llibre i es va quedar amb els ulls tancats, endormiscat. Li vam preguntar si es trobava malament i va dir – Qui? Jo? No, només estic una mica avorrit. - L'Enric li va preguntar si li portava una aspirina i va dir – Una aspirina? Per qui? Per tu? - Al vespre estava a 38 i continuava dient que no es trobava malament, només tenia son i volia anar aviat al llit. De quina pasta és fet aquest home que mai no es queixa?

Podrà marxar dijous el Josep? Hi haurà renovació del Constitucional?

No hi ha gaire informació a les primeres pàgines dels diaris sobre l'erupció del volcà islandès ni de la seva possible evolució. De les queixes de la gestió de la “crisis” aèria moltes. Especialment de l'Associació Internacional del Transport Aeri. Diuen que han perdut molts diners. Pressionen perquè s'obrin els aeroports. I és que la pela (altrament anomenada euro) és la base de tot moviment.

Podrà marxar dijous el Josep? Hi haurà renovació del Constitucional? Hi haurà alguna vegada sentència sobre l'Estatut? Què en farem quan la tinguem?

I sense més preguntes sense resposta passem directament al conte del pare Enric d'avui, que és el de dissabte perquè diumenge pobret estava tan aixafadet que no tenia gaires ganes de contes.

Miràvem fotos antigues, com fem moltes vegades, i va sortir aquesta. Són la colla de diables de Reus de l'any 1952 (si en fa de temps! Tant que jo ni hi era, al món vull dir, que no a la colla de diables, i tanco parèntesi) El pare Enric és el de la dreta de tot, ajupit i amb ulleres fosques contra espurnes. A l'esquerra, dret, el sastre Queralt. És d'aquest senyor, del sastre Queralt, que va el conte d'avui. Conte segurament, perquè dubto que sigui cert, però es veu que com si ho fos ho explicava el mateix senyor Queralt.

A la sastreria Queralt, fa molts anys, més dels que jo tinc que ja és dir, hi va entrar d'aprenent un vailet molt eixerit que també era molt mogut i necessitava constantment que li donessin alguna cosa per fer.

- Què faig ara senyor Queralt? - no parava de dir l'aprenent
- Ordena les peces del magatzem -
- Ja està senyor Queralt? I ara què faig senyor Queralt? -
- Escombra darrera el taulell -
- Ja està senyor Queralt? I ara què faig senyor Queralt? -
- Treu les bastes de la vora d'aquests pantalons -
- Ja està senyor Queralt? I ara què faig senyor Queralt? -
- Ves dalt – li va respondre amb sorna l'amo que no sabia quina nova feina inventar-se - baixa't els pantalons i treu el cul per la finestra -
- Ja està senyor Queralt? I ara què faig senyor Queralt? -
- No fotis que ho has fet? -
- Si senyor Queralt. Què més faig ara? -
- Has tret el cul per la finestra? Però, què t'ha dit la gent? -
- La gent deia: Passi ho bé, senyor Queralt. I ara què faig senyor Queralt? -

I és que com és pot comprovar a la foto el senyor Queralt tenia una cara grassona i rodoneta ...

diumenge, 18 d’abril de 2010

Los Sirex -. La escoba



Aquesta nit he somiat que algú va dir: Si jo tingués un volcà, quantes vergonyes taparia !

dimecres, 14 d’abril de 2010

14 d'abril


Imatge robada de El Ventano

dilluns, 12 d’abril de 2010

Plou

És dimarts a la Xina, d'on acaba de tornar el Dídac. M'ha dit que Pequin és ple de xinesos. També m'ha dit que potser no tots els que ha vist ho eren. Tal vegada alguns dels que es passejaven per la plaça de Tiananmen eren japonesos. Al Japó és 22 de gener. Són les set de la tarda sota el pon de Saragossa. A Les Borges del Camp plou.


Cada vegada són més els pro jutge Garzón. Jo, amb perdó si això no és ara políticament correcte, no m'hi sento identificada.

De bon matí no plovia, però el cel estava força tapat. M'he mirat al mirall i he pensat en la recomanació de la Pili. - Ens hem de mirar al mirall i dir: que guapa que sóc – Hi he pensat i no ho he entés. No m'he dit res perquè em tinc massa sentida, perquè estava adormida, perquè no m'agrada dir mentides ni afalagar sense fonaments. No m'he dit res, però malgrat el silenci i la son, no m'he sentit més vella. Avui que en tinc cinquanta-set m'he vist igual que ahir que encara en tenia cinquanta-sis, ni més ni menys.

No n'entenc de lleis. Però hi ha coses que clamen al cel, encara que el cel estigui tapat. Hi ha actes que són criminals, encara que nevi al març i ningú no hagi tingut els pebrots de derogar lleis pre-constitucionals que amnistiaven allò no amnistiable. Al Cèsar el que és del Cèsar, i als crims del franquisme el que els hi pertoca. I el que els hi pertoca, vingui d'on vingui, es faci des d'on es faci, és una condemna. No n'entenc de lleis, no em trobaran en cap moviment pro jutge Garzón, però sí que hi seré a les trinxeres contra els nous avenços d'una dreta que encara caça maquis. Il·lustríssim Varela, no sóc pro Garzón, però crec, des de les tripes ja que no sé fer-ho des de les lleis, que heu pixat fora del test, que heu cedit a les manipulacions dels que voldrien encara que imperés el terror, dels que no volen asseure's al banc dels acusats. No ha prevaricat el Garzón. Que continuï exercint de jutge, que continuï dictant sentencies, aquest és el meu posicionament. El mateix que m'ha fet posicionar, i potser encara ho farà altres vegades, en contra de determinades sentències del mateix senyor Garzón.

I és que el cel no ha parat de tapar-se mentre el dia avançava. I ara continua plovent. I la ràdio ha informat de la sentència de l'Audiència. Jo no n'entenc de lleis, però m'ha semblat que sortia una mica el sol entre el núvols. La sentència contra els cinc directius de l'Egunkaria no tenia habilitació constitucional directa ni norma legal on emparar-se. Magnífic. Però ara què? I els danys i prejudicis? No hi ha cap acusació de prevaricació aquí? Espero veure de nou alguna edició de l'Egunkaria per llegir-la encara que no hi entengui res. Només per solidaritat contra les condemnes injustes. Intentaré llegir la llengua de la Miren, com ella llegeix la meva. No ho aconseguiré, com ella ho aconsegueix. No podré comentar les noticies com ella ha comentat les meves entrades. Però hi seré, perquè ser-hi, al costat d'allò que es creu, és un estat necessari per viure.

Plou, avui que en tinc cinquanta-set. Agafo el regal de la meiga i em faig petita. Prou petita com per no entendre res de lleis. Prou petita com per tornar a creure. No com creuen els religiosos integristes, ni tant sols com creu el senyor Montilla. Només per tornar a creure de manera innocent. Per creure que, es perpetrin en la llengua que es perpetrin, hi ha fets que són condemnables. Només per tornar a creure de manera innocent que tothom té dret a dir el que vulgui, ho digui amb la llengua que ho digui, però especialment hi té dret quan ho diu amb la llengua que li és pròpia.

Regal de la meiga que per deferència està en castellà i no en gallec (clicar)

PD (que diuen els llatins) Quan he acabat d'escriure aquí he trobat la Marta allà convertida en violeta. El que fa la primavera!!! Doncs res, que aquí no hi ha temps ni espai, tot queda a la cadena. I gràcies.

dijous, 8 d’abril de 2010

Contrastos


Quan he arribat a casa, cap a les set de la tarda, entrava una llum magnifica per la finestra. He obert els porticons i m'he assegut davant l'ordinador. He pensat en escriure alguna cosa, un dia tan preciós convida a deixar-se anar. Però m'ha fet mandra, com si de sobte el cap s'hagués emboirat, com si encara dugués a dins tota la humitat d'ahir que va estar tapat i no va parar de ploure en tot el dia. M'ha fet mandra, no tenia res a dir... aquesta laxitud. Tampoc no vull posar-me a escriure per “obligació”.

És primavera i han sortit algunes flors que despunten mandroses, com jo. Ahir va ploure i aquest matí quan he sortit de casa el termòmetre només marcava sis graus. He posat la ràdio, com sempre. I, com sempre, han dit moltes coses, algunes, la majoria, m'han emprenyat, altres m'han fet somriure. Podria comentar-les, però de fet ja no les recordo. En passen moltes de coses al món i jo les sento, em provoquen emocions, i les oblido al vespre.

He obert el correu. He mirat el blog. Imaginava que no hi hauria res de nou. M'equivocava. Ha sonat el telèfon. Demà tindrem visita a casa. Coneixeré una persona, això és bo. Espero que faci un bon dia.

En general van ser bons els dies de mini vacances d'aquesta setmana que alguns, els de la boca petita especialment, en diuen santa. Va lluir el sol a Altafulla i al castell de Tamarit. I van lluir els ulls al mirar-nos i saber-nos tots plegats, els que hi érem i els que no hi eren, al dinar del club nàutic.

I vam ser a Poblet i a Montblanc. I va estar contenta la mare. I va tornar a ploure i a tapar-se el cel. I va sortir de nou el sol el dilluns de Pasqua. I la Cèlia va portar una mona (paraula àrab o llatina, no ho sé, que vol dir regal). Ens va portar un regal tradicional la Cèlia, la mona tal com la fan a Flix, res dels nous pastissos imposats amb les figures de xocolata waltdisneianes. I va presidir la taula per a deu persones una escultura del Pablo i vam brindar per ell i vam somriure i plorar amb fotos antigues. Després el cel es va tornar a tapar i va començar a fer fred.

Cap novetat a la feina. M'arrossego fora del llit cada matí. Desitjo fermament estar jubilada cada matí, quan sona el despertador i allà fora fa fred. Però després surt el sol, i començo a treure'm roba de la que m'he entatxonat em plan capes de ceba. I aclareixo algunes gestions, i em concentro en certs informes que acabo sense importar-me que hagin tocat les tres de la tarda. I fa calor quan torno amb les finestres obertes i faig girar les freqüències de la ràdio des de catalunya informació cap a Icat . I em sento lleugera, i correria pel jardí, i faria l'amor. I arriba la tarda, i és fosc quan sopem i és més fosc encara quan anem al llit, amb són després de la televisió, la lectura o les xerrades. I sabem que ens estimem, i ens abracem només, potser alguna besada, i en tenim prou per asserenar els cossos feixucs. Demà ja farem gimnàstiques.

He mirat el blog avui, quan encara hi havia una llum clara a fora. Pensava que igual podria escriure alguna cosa, però estava mandrosa i no tenia tema, no vull escriure per “obligació”. He mirat el blog on no contava trobar res de nou. I m'ha agradat saber que la Miren no volia ser prudent. I m'ha agradat que fos precisament al meu blog que deixés la prudència, aquí, darrera unes lletres escrites en una llengua que ella estima però que encara té dificultats per llegir. Aquí on escriu per demostrar que també hi és encara que ja ho sé, ni que no escrigui.

I he mirat el correu, quan encara hi havia una llum clara a fora. He mirat el correu on no contava trobar res. Però hi havia moltes coses. Hi havia un regal, un escrit d'una amiga que m'agradaria transcriure però no ho faré per reservar la intimitat. Un regal d'aniversari, com una joguina per a un infant, com una joguina per a la nena que duc dins, ara sé que encara hi és, ni que en tingui cinquanta-set. He tornat a ser nena, avui, quan he mirat el correu, quan encara hi havia llum, quan falta poc perquè en faci cinquanta-set.

Hi havia més coses al correu. I s'ha fet fosc en l'intent de contestar-les. És fosc ara. Aniré a preparar el sopar. Potser televisió, potser lectura, potser una xerrada. I es farà tard i tornaré a ficar-me al llit. I demà pensaré que voldria estar jubilada i escoltaré les noticies i m'emprenyaré, i potser oblidaré. O potser no.

dissabte, 3 d’abril de 2010

Divendres primaveral i festiu



Ha arribar tard aquest any, però finalment ha arribat. Fa uns dies que sento la primavera, amb els cants dels ocells, la verdor dels camps i aquest sol que escalfa cap al migdia. Ara no, ara és fosc, no hi ha verd darrera la finestra, tinc una mica de son i no he menjat botifarra. N'hi ha algun tros a la nevera, potser encara baixaré, abans d'anar al llit, per fer-ne un tast. Perquè avui és divendres. Un divendres primaveral i festiu. Els de les autopistes han desconvocat la vaga i a Reus l'Ajuntament ha prohibit la botifarrada.

Avui ens hem pogut aixecar una mica més tard. Sincerament ho necessitava, no hem parat en tota la setmana, tarda darrera tarda, després de la feina, hem tingut una cosa o altra a fer. No he tastat la migdiada en tota la setmana. Tampoc no he menjat botifarra avui.

Trobo que és una cosa simpàtica esmorzar botifarra aquest divendres que els cristians anomenen sant. Fer-ho en una plaça pública no està gents malament, només és un petit contrast, una nota de color laica davant del “cristos” sagnats que tornen a inundar els carrers de la majoria de poblacions, amb les autoritats al davant o al darrera. Perquè les nostres autoritats no han fet vot de laïcitat ni que ho sigui l'Estat, és clar. Perquè no han d'acompanyar les “cristos”?

Hem arribat al monestir de Poblet cap a les onze i l'aparcament era quasi ple. Perquè avui és divendres. Un divendres que els cristians anomenen sant i per això no mengen botifarra i se'n van a visitar monestirs. Ens n'hem adonat quan érem allà. Hem anat de visita a Poblet, com haguéssim pogut anar a qualsevol altre lloc. Però ja queden pocs qualssevol altres llocs on no hàgim portat la mare i alguna cosa havíem de fer avui que era divendres festiu de primavera, cantaven els ocells, tot era verd allà fora i la llum era preciosa.

No sé a quina hora ha començat la botifarrada de Reus. Havia rebut alguns missatges que m'ho deien, però com no hi podíem portar la mare, perquè no cal provocar més del just i necessari la família, no hi vaig parar atenció.

La cua per comprar les entrades al monestir era llarga, llarga. Avui teniu feina, li ha dit l'Enric a la senyora que ens les ha venudes. Sí, ha fet ella, avui sí, després durant la setmana ja no tindrem ningú. I nosaltres, com qualsevol Vicente, a Poblet fent cua. Sort que, mentre l'Enric guardava tanda, ens hem entretingut a la botiga i la mare ha tingut temps de sobra per buscar i trobar imants de nevera.

Ahir, en algun missatge, els de la laïcitat ja van comunicar que havien prohibit l'acte. Per soroll i olors deien. Havia de ser una equivocació o una broma. L'acte s'havia fet altres anys i mai no hi havia hagut cap problema. Sorolls? Al migdia? Sense música, ni altaveus? Quins sorolls? I olors ... A veure, quins olors fa una botifarra crua i un pa amb tomàquet? Potser hi ha alguna persona al·lèrgica al tomàquet que viu prop del mercat de Reus. És difícil entendre-ho si no és així.

Érem un grup força nombrós i la guia anava depressa. Cada vegada que intentava fer una foto se'm posaven al mig unes deu o dotze persones pel cap baix. Em va dir el Pep que existia un programa que esborrava els turistes de les fotografies. Si l'hagués tingut avui hauria fet feina. Però tot i la turistada he penjat una setantena d'imatges al flikr. Tot i la turistada i les preses de la guia que en menys d'una hora ha enllestit la feina i a la sortida ens ha deixat sols al grup perquè ens ho féssim a la nostra manera pel museu, ella ja tenia un altre grup de tants o més esperant.

Pa amb tomàquet i botifarra crua, sense música ni altaveus, al matí d'un divendres festiu. Prohibit per sorolls i olors molestos per un ajuntament de majoria socialista. Si és que ho haig de repetir per veure si posant-ho més vegades hi entenc alguna cosa, però no, no ho puc entendre. És difícil d'entendre. Segur que no era una broma?

Sota les muralles de Montblanc els armats feien xivarri de romans invasors. Marcaven el pas marcial amb les llances alçades i repicaven timbals. No hi havia racó del poble on defugir aquella fressa de ritme repetitiu i imparable. Només estaven quiets i silenciosos a la capella de Sant Miquel. Només avui, divendres que els cristians anomenen sant, deu estar oberta aquella capella. Les altres vegades que havia passejat pel poble si volia veure l'arcàngel em tocava posar un euro a la ranura per encendre els llums i, tot i així, mai no havia pogut creuar la porta de vidre que avui era oberta de bat a bat.

Fins les dues del migdia han estat els de la botifarra al costat del mercat repartint sense xivarri llescats de pa amb tomàquet i embotit. La guàrdia urbana ha aixecat acta i possiblement hi haura sancions.

A Montblanc les taules al sol de la plaça eren plenes i hem hagut de fer el vermut a l'ombra. Al restaurant ens han ofert com a plats del dia canalons d'espinacs i bacallà. Els dos plats estaven deliciosos i ho he fet notar a la cambrera. Als canalons, m'ha confessat, hi posem una mica de carn. Fantàstic, finalment havia pogut pecar "una mica". Com és que he menjat truita i no pernil per sopar? Si és que ni volent peco. Quin divendres més sant! I la botifarra a la nevera. Quan acabi d'escriure això baixaré a fer un tast.