dilluns, 31 de maig de 2010

Dol


diumenge, 30 de maig de 2010

Taules, jocs, crisis, propostes, rebaixes, surrealismes

Quin enrenou que ens ha muntat el “compañero Zapatero” amb la cosa de les reduccions salarials. Reduccions, dit sigui de passada, que afecten només a una petita població de la total d'aquesta cosa que en diuen espanya. És clar que ·”cuando las barbas de tu vecino ...” Gairebé ens ha fet tornar tontos o, com a mínim, obsessius. Que no hi ha altres noticies, ni als diaris, ni a la ràdio, ni a la tele. Que vas a buscar la frescor dels articulistes de referència i allà, de nou, la crisi, les reduccions, i el “compañero Zapatero”. Si volia que se'n parlés, això, segur, ho ha ben aconseguit, si volia que (no ho crec vaja) l'aplaudissin, fatal. Les crítiques i les incomprensions arriben des de les tortes a les dretes i des de les rectes a les esquerres. I mira que no en volia parlar jo, que ja massa que se'n parla. Però m'he posat a jugar amb una taula i he pensat, va, pobre, anem a fer-li una mica de costat. S'ha quedat tant sol que fa com una mica de pena i tot, oi? Doncs som-hi. Que hem de tocar els sous? Toquem-los. Però posats a tocar hi ha maneres i maneres. Que no sempre ha de ser la de la dona a sota i l'home al damunt i pim pam fet, cony. M'he posat a jugar amb una taula i he pensat en altres “posicions” que tocar també toquen, però mira, aconsegueixen un millor efecte final, en definitiva: altres “posicions” que donen una suma total inferior, o el que és el mateix aconsegueixen més dinerons per a l'Estat que bé podrien aprofitar-se per alguna altra cosa. Per no congelar pensions, per exemple?

La taula, un cop feta, no he sabut com pujar-la aquí, m'he fet un garbuix, però crec que clicant damunt aquesta cosa borrosa que encapçala l'apunt d'avui alguna cosa s'intueix. Va així: Primera columna el sous actuals arrodonits a set categories. Segona columna els sous que quedaran després de les reduccions sapateristes. La resta de columnes tot un seguit de propostes per toquinyar de maneres diferents. A cada proposta, com molt bé es pot veure, la reducció final és més grossa, o la suma total dels calers guanyats per les persones treballadores més petita, que vol dir el mateix.

Algú que volta per casa l'ha vist i m'ha dit. Què és això d'acabar proposant que tothom guanyi igual? Tu confons els conceptes! Que era: a igual treball igual salari, dona. Mai podrà ser ni ha de ser: a diferent treball igual salari. Ostres, té raó, és cert, mai dels mais pot guanyar el mateix el que pica pedra nou hores al dia que el que n'està set està assegut en un despatx.

No, ja ho veig, les meves propostes no tenen cap sentit, són total i absolutament surrealistes. Però he jugat una mica. I ara me'n vaig a llegir altres coses que no acabin posant sempre el dit al mateix forat.

dimecres, 26 de maig de 2010

Avui en gallec.


Avui en gallec. Perquè sí. Perquè el text és preciós. Perquè val la pena que aquí arribin altres llengües que, com el català, volem que siguin reconegudes. I perquè si els altres diuen coses maques m'evito jo haver de pensar.... Apa!



6 maio 2010 ás 11.46 am

Un mundo perfecto

Camiñou toda a tarde polo paseo cuberto, e aburríase. Sobre a bóveda transparente, o ceo seguía coa cor acastañada de sempre. Dos portais ninguén saíu. Os paneis proxectaban contra o seu corpo imaxes, músicas e sensacións: frío, calor, chuvia, neve, medo, gozo, alegría, depende das necesidades. Todo está dito. Para mercar, para vender, para descansar, para recargar as conexións eléctricas, para durmir, para canalizar certos soños. O linde do real é un muro de titanio. Deste lado, todo é aparente, ou sexa, real; alá, nada é realidade mentres non recibe a aprobación do Mercado. Ou sexa, o Goberno Terrestre. Nin sede, nin rostro. Todo o mundo recoñece a súa autoridade. E xa está.

Hai tempo incontable, un devanceiro esquecido escribiu dous libros. Debeu ser aló polos primeiros anos do século XXI. Eran as vellas contas. Os libros eran obxectos feitos de papel, un material que se extraía de árbores cando as que quedaban na superficie da Terra eran poucas e, disque, feas. Agora hai moitas, e todas son fermosas, pero só serven como ornamento nos paseos cubertos das cidades. Non dan papel nin osíxeno. Non é necesario.

Lembrar un devanceiro é nostalxia, din, unha debilidade humana prescindible nesta última fase terrestre, antes de que a colonización doutros planetas (valen satélites, din os científicos) sexa unha realidade conclusa. Tanto ten. O caso é que ese devanceiro escribira dous libros. Non paga a pena explicar o concepto de escritura porque entón o tempo quedaría estricado coma un arame. Pero escribir e ler, que é outro concepto igual de curioso e de difícil comprensión, foron actividades que desapareceron xa haberá máis de trescentas mil translacións. Agora temos proxectoras multidimensionais. Agora vemos, escoitamos, sentimos. Escribir e ler era outra cousa. Contan algúns eruditos arqueólogos e físicos unificados que aquelas actividades eran física e psiquicamente esgotadoras. Non se sentía o que hoxe se sente ao experimentar unha ficción ou unha realidade multidimensional. A conexión subcutánea con células activas hipersensibles que mandan informacións múltiples ao cerebro ofrece outras experiencias. Daquela, por contra, conforme quedou dito a través do tempo lineal, había que facelo todo. Contan que aqueles homes non eran autosuficientes, requirían da axuda doutros conxéneres, pero é moi complexo comprender ese concepto que implica unha ausencia. Dis que aquilo ao que lle chamaban ler consistía en procesar os signos indescifrables que se deseñaban sobre material primitivo e deixar que fose o cerebro o que soñase con versións moi esquemáticas das imaxes que coñecemos hoxe grazas ás proxectoras. O máis perigoso de tan extremada actividade era que non estaba garantido que a descodificación fose en todos os casos a adecuada. Todo un problema.

Nos últimos tempos, por algunha razón que os asesores de Mercado non deron captado aínda, empeza a estenderse certa afección obsesiva pola arqueoloxía. É preocupante, porque as obsesións, en teoría, foran extirpadas xa moito atrás do noso código xenético. Pero se ve que algún residuo quedou, e iso é perigoso. El, que camiña toda a tarde polo paseo cuberto, aburrido, baixo un ceo de cor acastañada, é un dos obsesionados coa arqueoloxía. De aí lle veu o coñecemento dun antepasado seu que escribiu dous libros. Un dun xénero moi estraño chamado poesía, que era como dicir cousas sen sentido, e o outro unha novela, que viría a ser máis ou menos un antecedente das tramas multidimensionais que abandonan as proxectoras cada día cando conclúe a xornada de produción e comeza a de consumo e descanso.

Agora é todo moito máis agradable. Suave. Pero el leva uns días sentíndose estraño, coma se se vira a si mesmo desde a distancia. Por iso ao mellor non dá quitado do pensamento o seu devanceiro. E talvez por mor da súa paixón arqueolóxica pensa mentres camiña que non lle importaría nada volver ao punto espaciotemporal en que aqueles estraños obxectos deixaron de existir. E alí, se dera chegado, procuraría o nó en que naceu o universo que agora habita. Non por desfacelo, que non sabería, senón por coller o ramal que o levase a outro universo. A un no que puidera ler os libros que deixara escritos o seu devanceiro. E outros, que seica os había a milleiros. E desfacerse das molestas células de conexión subcutánea.

Porque xa vai canso de aburrirse con historias que empezan, avanzan e terminan. Porque xa confunde emocións con estímulos. Porque este universo que lle tocou é plano, ten unha dimensión, xusto a que lles sobra a esas historias que escapan das proxectoras multidimensionais. Porque detesta traballar para acumular e consumir imaxes. Porque lle parece demasiado simple o sentido das cousas entre as que vai vivindo sen decatarse. Porque non coñece a ninguén. Por millóns de razóns máis que se lle ocorren e procura non comunicarlle ao cerebro central. Porque por esa e outras razóns lle doe a cabeza. Porque se sente seco por dentro e cando iso pasa, sábeo por experiencias referidas clandestinamente, vén a brigada con desactivación, limpeza e disolución no cerebro central. Porque lle gustaría imaxinar un ceo que non tivese sempre esa cor acastañada.

dimecres, 19 de maig de 2010

Seleccions


Aquí no hi ha temps ni espai. Aquí podria ser el 15 de Pascua de 1931, com a l'Índia, on m'ha anunciat el Dídac que pensa passar l'estiu i on segur que les coses estan afectades per un ritme ben diferent. Podria ser qualsevol dia i qualsevol hora, però m'haig de sotmetre a la realitat d'una Torre Sans on és 19 de maig, primavera per fi, i quasi les nou del vespre amb llum del dia i la finestra oberta de bat a bat.

Quasi les nou del vespre, ai, hora de sopar i anar aviat al llit per tornar demà a treballar, amb el mateix ritme i el mateix interès que si no tingués al damunt l'espasa d'aquest 5%. Perquè la repulsa al 5% passa per totes les vagues i manifestacions que calgui, però no passa per abandonar la responsabilitat de la feina.

Vaig una mica estressada, certament, aquests dies. Potser perquè no visc a l'Índia. Potser perquè a banda de la feina de cada dia ara toca dedicar unes hores al jardí, ple d'herba que ha crescut indiscriminadament amb les pluges, i que no hem netejat abans, precisament perquè plovia. M'he apuntat a un curs d'aquests virtuals i encara no he obert la pàgina ni fet els deures que segurament, no ho sé perquè no he obert la pàgina, estaran ja fora de termini.

Sí, aquí no hi ha temps ni espai, però són quasi les nou del vespre d'un dia primaveral i magnific a Les Borges del Camp, és 19 de maig i jo vaig estressada.

M'he passat la tarda arrancant herbes, d'aquestes que amb les pluges han crescut indiscriminadament arreu. He sortit amb un cossi i he començat a decidir, tu sí, tu no. He omplert el cossi i m'he mirat les “males” herbes. Éssers vius, vulguis que no, a qui estroncava la possibilitat de créixer. No he fet discriminacions en funció de cap altra raó que l'estètica. Tu m'agrades, tu no. Els éssers vius que he arrancat i marginat de la resta han anat directament a la pila a punt per encendre foc. No un foc per fer paella o carn a la brasa, només un foc que té com a únic sentit de ser la destrucció, la eliminació definitiva d'allò que no m'és agradable a la vista. M'he mirat les “males” herbes i he pensat que potser algunes d'aquestes són les mateixes que a Vietnam una noia que ens acompanyava un dia, mentre ens dedicava els honors que els turistes requereixen, recollia amorosament per posar-les després a l'olla i fer-ne una d'aquelles delicioses sopes.

A la foto un petit tros amb les herbes arrencades. L'Enric replegant les fulles seques, aquestes sí sense vida, i l'Unda com sempre remenant la cua. Darrera el petit tros netejat es pot observar la quantitat d'herbam que encara queda per “seleccionar”.

dissabte, 15 de maig de 2010

Una altra manera de viure

Mentre per aquí ens anem pensat que serà de la nostra vida amb tanta recessió i tants acords que afecten més a uns (els que no van iniciar el problema) que als altres (més protagonistes dels fets desencadenants). Mentre anem comptant els quatre euros del moneder per saber si arribarem a fi de mes i podrem pagar la hipoteca d'un piset amb comoditats. Mentre a casa nostra en passen tantes que cada vegada tenim menys temps per mirar cap a fora, el Josep ens regala aquesta altra manera de viure.

Cambodia 2010 from Josep Girona on Vimeo.

dimecres, 5 de maig de 2010

D'aquí i d'allà.

Quan? Fa ben poques hores.
On? Al Catalunya Exprés de Sans a Les Borges del Camp.
Importa? No, perquè aquest taulell no té ni temps ni espai.

He trobat un seient lliure i l'he aprofitat. Obro el Caín del Saramago i llegeixo: Crec que a Sodoma hi havia innocents. No, diu Abraham, si ni hagués hagut el senyor els hauria salvat tal com va prometre. Els nens, els nens eren innocents. Déu meu, digué Abraham. Serà el teu déu, però no és el d'ells.

Davant meu hi ha una dona d'algun país del nord d'Àfrica. Em fixo amb la seva jaqueta perquè és preciosa, amb algunes incrustacions daurades , molt simples, que formen una especie de dibuixos modernistes que em recorden Mucha. És una dona bonica, però això tant li fa. Du al cap un mocador de color negre, perfectament ajustat.

El Caín de Saramago, com aquest taulell, no té ni espai ni temps. Condemnat a vagar eternament pel crim comés contra el seu germà, passa de presents futurs a presents passats i ens fa de testimoni d'una història no lineal que els homes (no les dones) van recollir en un llibre anomenat bíblia.

La dona de la jaqueta modernista és a punt de baixar. Sense cap pudor ni problema es treu el mocador i deixa anar els cabells llargs i foscos que porta lligats amb una agulla. Se'ls posa bé i se'ls torna a lligar. Amb cura, es torna a col·locar el mocador negre. Ha estat una operació tranquil·la, s'ha pres tot el temps que ha considerat necessari i no n'ha fet cap cas de les nostres mirades impertinents. M'hagués agradat preguntar-li per què porta el mocador. Probablement m'hagués respòs que per tradició o com a senyal identificadora del seu món o de la seva religió. Potser algú l'obliga a portar-lo. D'una manera o d'una altra, de què és culpable ella?

Caín explica a Lilith la història de Sodoma. Quin pecat havien comés? Els homes ja no volien jeure amb les dones, només ho volien fer amb altres homes. I per això van ser castigades les dones menyspreades? Sí.

Sí el mocador no és una imposició, quin sentit té castigar el fet de portar-lo? I si ho és, quin sentit té castigar sense escola les nenes obligades? Com el nostre pare i senyor totpoderós, fets a la seva imatge i semblança, no només som cruels i venjatius, les nostres crueltats són absurdes.

La xenofòbia creix arreu. També a Txèquia, tot i que allà gairebé no en tenen d'immigració. Ens ho explica l'Anna, una txeca il·lustrada que parla correctament el castellà. És traductora i coneix la història del seu país des dels detalls més mínims. Això no ho podíem dir en temps del comunisme. Això no ho estudiàvem en temps del comunisme. L'Anna no representa tota la població txeca, però no cal afinar gaire el nas com per adornar-se que l'alliberament del comunisme ha estat celebrat de forma generalitzada, a Txèquia i a la resta de països que formaven part de l'anomenat “bloc de l'est”.

Hi va haver un temps que alguns somiàvem la vinguda del comunisme. Somiàvem la caiguda del feixisme i un temps millor ple de justícia social on els damnats de la terra serien rescabalats de tots els mals. L'Anna va néixer el 68, l'any de la primavera de Praga. Els comunistes catalans vam condemnar l'entrada dels tancs russos. Però els tancs van entrar i a aquella dictadura li digueren comunisme. La gent vivia bé, això és cert, reconeix l'Anna, però ens faltava la llibertat, i nosaltres callàvem, perquè els txecs sempre hem estat així, pacients. Per allà on van entrar els tancs, just al lloc on s'erigia l'estàtua de l'Stalin, ara hi ha un immens metrònom que marca el temps de la llibertat.

Els tramvies circulen prioritaris per totes les vies i els cotxes ocupen un carril més petit. No hi ha embossaments, no sonen els clàxons, no s'insulten entre sí els conductors. En un lloc on no hi ha cap pas de vianants un vehicle s'atura per deixar-nos passar. L'Anna parla de Kafka i s'emociona. No ens el deixaven llegir a l'escola en temps del comunisme.

I ara? Ara hi ha un govern de tecnòcrates de dretes. Al nostre parlament quasi no hi ha dones. L'Anna diu que deu ser perquè les dones són llestes i no els agrada la manera de fer política. Les properes eleccions són a punt. El problema: A qui votar? A qui fer confiança? Les dones no se senten atretes per la política. Txèquia va ser el primer país amb vot femení. La gent no sap a qui votar.

Praga és una de les ciutats més boniques del món. Dir Praga és dir bellesa. Tots aquells edificis que s'han conservat com si la mà d'algun àngel els hagués protegit al llarg d'una història tan escalabrada. Praga és l'art. Impossible fer fotos de tot el que m'agrada. Haig de parar per parlar, per mirar la guia, per buscar un restaurant, per escoltar millor l'Anna ... Impossible fer fotos de tot el que m'agrada. He penjat 270 fotos al flickr i tot i així no hi ha cap foto del metrònom i n'haig de robar una per posar-la aquí.