dissabte, 26 de juny de 2010

Ahir sense servidor. Però la data no importa si l'amistat és de veritat

En alçada mitja mida, potser menys,
immensament gran pel que fa als sentiments.

No toca a terra quan seu
però sap molt bé on posa els peus.

A aconseguir el benestar de la gent gran
mitja vida, potser més, ha dedicat.

No és que en tingui l'edat
però, com que pot, s'ha jubilat

Ep, no del tot, que no es podia quedar
sense alguns vellets per cuidar

Ara es podrà concentrar
en el gran vici de viatjar

I no només farà camins
tindrà temps per compartir

Compartir amb profunditat
tantes i tantes amistats

I no deixar de costat
un número llarg de familiars.

Els que heu tingut la sort
de conèixer-la de prop

Segur que heu endevinat
qui és la personalitat

Que ahir, avui i demà
Podíem i podem felicitar.

( Per descobrir la resposta feu clic a la foto)

divendres, 18 de juny de 2010

Saramago

Al facebook, a la pàgina del Saramago, avui hi ha quantitat i qualitat d'enllaços. M'he estat uns minuts mirant i no n'han parat de caure, tothom busca allò millor d'ell, allò que més li ha impactat, en un gran acte virtual i col·lectiu d'homenatge. Jo n'he robat un i l'he portat aquí. Dedicat a tots els adults de la terra.

diumenge, 13 de juny de 2010

Històries prenent l'ombra


Avui, a la terrassa de casa seva, a l'ombra, el pare Enric explicava històries, com a l'hivern, quan érem a la vora del foc. De totes les històries contades guanyen per majoria absoluta les referides a aquell període trist que va començar l'any 1936. Perquè les coses tristes i dures no s'obliden, però també perquè no s'oblida el que es viu amb passió, i aquella va ser una època trista i passional. Però el pare Enric té encara una altra passió, com tota la família Aguadé, és una passió que es diu Reus.

La història contada avui, mentre preníem l'ombra, va passar una tarda d'agost xafogós. L'agost de 1936, a la plaça del Prim de Reus. Com cada tarda molts reusencs, de tendències polítiques diverses, feien tertúlia al Circol, un local a punt de ser confiscat i convertir-se en la seu de l'UGT, però possiblement encara no. Alguns diuen, però no ho sabem del cert, que entre els tertulians hi havia el Solé Barberà i diverses persones del comitè antifeixista. Les finestres eren obertes, com sempre als estius pre-aire-condicionat. I, a banda les converses, una de les distraccions era tafanejar el que passava a baix a la plaça.

A mitja tarda es va congregar molta gent sota les finestres del Circol, al voltant de l'estàtua del general Prim. Alguns, potser de la CNT, però tampoc no ho sabem del cert, van llançar una corda gran i resistent al coll del general i tot indicava que la pretensió era fer-la caure. Va anar arribant més gent. Cridòries a favor i en contra de tombar cavall i genet. A favor: la necessària caiguda de tots els símbols militars. En contra: el fet que aquell va ser un militar liberal capaç d'expulsar d'Espanya una reina corrupta de la dinastia borbònica. Un liberal de Reus. Un reusenc en memòria a l'estàtua també esculpida per un reusenc i per a la ciutat de Reus. Diuen, però tampoc no ho sabem del cert, que el Solé Barberà va ser una de les persones que més enèrgicament va defensar la causa de l'amnistia per al Prim. Alguns, possiblement per fer temps, van argumentar que amb la caiguda d'aquella mole es trencaria l'enrajolat del terra i llavors van decidir fer un terraplè per amortir el cop, cosa que va dur el seu temps.

Metre nombroses persones feien el terraplè, a dalt al Circol el comitè antifeixista decidia la postura a prendre, i tampoc no es posaven d'acord. Possiblement els que no els acabava de fer el pes la caiguda eren majoria, però no trobaven prou arguments, al cap i a la fi el Prim era un militar i aixecava l'espasa en un pronunciament colpista que podia entendre's favorable a l'aixecament de l'exercit franquista. I es va anar fent fosc.

Un vailet va arribar al saló dels tertulians esbufegant. -No es pot tirar l'estàtua a terra– va fer en tant convenciment que va obligar a tots a escoltar-lo. -És l'estàtua d'un revolucionari antifeixista baixeu, baixeu i ho veureu.

El comité antifeixista i altres reusencs, possiblement també alguna reusenca, un vespre xafogós de l'agost de 1936, miraven l'estàtua eqüestre d'un roig amb el puny alçat. Algú li havia tallat l'espasa, just pe l'empunyadura. I així es va estar, durant quasi tres anys. Un general que alçava el puny cridant a la revolució en una plaça que no es deia del Prim sinó Roja presidida per una gran fotografia de Marx. Fins que va arribar el gener del 1939 i una bandera vermella i groga amb una gallina dibuixada va cobrir aquell puny, però aquesta és una altra història.

dimarts, 8 de juny de 2010

Consciències

Que n'érem més de 3.000 a Tarragona n'estic plenament convençuda. Que el seguiment de la vaga a la meva feina concretament ha estat fluix també. Des que es va començar a parlar de la retallada que la gent no fa altra cosa que fer números i indignar-se pel que li descomptaran, però ai ... és que si fan vaga no cobraran aquest dia i veuràs, total no arreglarem res. Però deixem a banda les misèries. Més de 3.000 a la manifestació de Tarragona segur i ni idea de quin ha estat el seguiment a l'administració ja sigui autonòmica, local o estatal. Jo, no en tinc ni idea, però als respectius departaments de personal sí que ho han de saber. O no saben exactament a quantes persones ens descomptaran el dia? I no poden els sindicats tenir accés a aquestes dades? Va, que no ha de ser tan difícil, a veure si ens posem seriosos i acabem d'una vegada amb aquests balls de xifres que ja fan una mica de vergonya.

Si ens diuen exactament quantes persones van seguir un determinat programa a la televisió! I mira que no van pas casa per casa a espiar, al menys a casa meva no ha vingut mai ningú. I no sé com ho saben, però ho saben que jo era una de les 700.000 que ahir mirava la nova sèrie “sota terra”. La vaig seguir més o menys amb atenció, encara que alguns moments m'adormia una mica. I finalment no em vaig acabar d'assabentar de si aquella ossamenta era o no del tal Arnau Mir de Tost ni si el tal Arnau Mir de Tost era un heroi de la pàtria o un mata moros sense escrúpols. I després em va passar una cosa curiosa, quan vaig pensar que s'havia acabat em vaig aixecar i vaig anar cap a la cuina per prepara-me les herbetes de rigor nocturn i va l'Enric i em diu, t'has perdut el míting final de l'Eudald. Caxís! Sort que l'he pogut recuperar, que això de linternet té molts avantatges.

Ara ja sé perquè he fet avui vaga, i m'he manifestat, i fins i tot al final he aixecat el puny i cantat la internacional (mira que en feia d'anys que no ho feia). No ho he fet per cap creença, ni per defensar el meus valors. Ho he fet per consciència.



diumenge, 6 de juny de 2010

Màmbola a La Palma

Dissabte a Reus va fer un dia esplèndid. Divendres vam ser de nou a la plaça del Mercadal per demanar condemnes més enèrgiques contra Israel i el final del bloqueig a Gaza. Poca gent, massa poca gent. Deixem-ho estar per avui, descansem una mica.

Dissabte a Reus va fer un dia esplèndid. Les terrasses eren plenes de gent. (Tanta gent al carrer i tan pocs a la concentració, de vegades em fa mal) Però no, deixem-ho avui, descansem una mica.

La Palma és un lloc preciós, un gran encert, aconseguit després de moltes reivindicacions, haver recuperat aquest espai que durant anys va ser local d'estiu de clubs privats (i parlant de clubs privats n'hi ha un que ha passat uns dies de "asueto" a Sitges ...) No deixem-ho avui, descansem una mica.

Un dia esplandit, dissabte, a la Palma, un lloc perfecte per al vermut popular del ReusMut (vermuts amb música que s'organitzen a Reus els dissabtes de primavera). Un escenari que ni pintat per lluir com calia la música de la Mámbola. Aquests nois cada dia m'agraden més, els persegueixo amb la meva càmera i els escolto amb esforços per no moure més el cos i saltar a ballar amb la gent que té uns trenta anys menys que jo. Encara tinc una certa vergonya. M'aferro a la càmera mentre deixo que la música marqui el ritme del dit que va pitjant el botonet. Potser és una mica d'amor pel que em toquen d'aprop alguns dels seus components, potser, però a banda, objectivament, ho fan molt, però que molt bé. Llàstima que encara no tinguin música gravada (tot arribarà, segur) i li hagi de demanar prestada al Charly Parker la seva per posar de fons a aquest petit vídeo de fotos difícils pel color negre del fons, però volia fer el meu senzill homenatge a la seva feina.

dissabte, 5 de juny de 2010

Una pregunta cada dia. Com a mínim


La legislació de l'Estat Espanyol és una de les més avançades contra la violència domèstica.

Encara moltes dones, no només però especialment les que viuen en entorns integristes, no només però bàsicament els islamistes, estan sotmeses a situacions d'esclavitud pel sol fet de ser dones.

Em pregunto per què a Lleida, i sembla que aviat a moltes més ciutats, és vol prohibir l'accés d'aquestes dones a les dependències on poden denunciar els maltractaments i defensar la seva dignitat.

Aquí hi anava un reportatge de la Coixet però no he pogut transportar-lo.

És aquest