diumenge, 24 d’octubre de 2010

La carta

Penal d'Ocaña. 1941. Un dia imprecís, o potser una tarda. Els presos passejaven, o xerraven, o jugaven, pel pati de la presó. Entre d'altres, entre molts, dos Miquels, Hernández i Núñez. Una visita, la d'Ernesto Giménez  Caballero, brillant intel·lectual de la falange. Una conversa que, en paraules de Núñez, va ser més entre col·legues que entre enemics. Un oferiment, la llibertat de Miguel Hernández. Una contrapartida, convertir-se en el poeta de la falange. Unes frases recollides per Núñez per a la història, “mira Ernesto, estos son mis hermanos, vencidos de hoy, vencedores de mañana, y me quedo con ellos”. Hernández, diu Núñez, no va voler trair “el niño yuntero” ni va voler anar contra “los vientos del pueblo”.

Barcelona. 1974. Juan Creix redacta una carta dirigida a l'amic Rodolfo Martín Villa. “Querido amigo Rodolfo: Me atrevo a adjuntarte un resumen de mi historial profesional por si puedes distraer tu atención y leerlo”

Barcelona. 1976. L'Antoni Batista, periodista i investigador, aconsegueix la carta del Creix, màxim exponent del que va ser la tortura a les comissaries franquistes. D'aquella carta a aquest llibre que es titula precisament així “La carta - Historia de una comisario franquista”. Un llibre publicat per Debate. 2010. Cal llegir-lo, val la pena. Una obra plena d'història, documentada, treballada des de la seriositat i la professionalitat més rigorosa. Però el més sorprenent, el més valuós, és el to del llibre. L'Antoni Batista ha necessitat uns anys, un distanciament, per poder-li donar aquest to. Luís Garcia Montero en parla avui a Público en un article que també recomano. Antoni Batista, diu Garcia Montero, no jutja, ni qualifica, ni denigra, intenta comprendre. Tot una innovació en el periodisme actual impulsat per la dreta mediàtica cap a l'insult i a la mentida.

”La carta” ens presenta els fets, tal i com son, amb tota la cruesa, ens presenta la tortura, sense embuts, implícita denúncia contra tota violència. La d'abans, la d'ara, l'exercida al marge de la llei, la que està coberta, però mai justificada, per qualsevol legalitat vigent. I ens presenta els protagonistes, les víctimes i els botxins, intentant entendre, deixant que siguin ells els que es justifiquin, micròfon obert, càmera que retrata cara i esquena. Cap retret, serà qui ho llegeixi, en tot cas, qui decidirà de quin costat es posa i si vol fer algun retret.

Miquel Núñez, cruentament i llargament torturat per Creix, és un dels testimonis claus de Batista. D'ell n'extreu el relat de l'entrevista de Giménez Caballero amb Hernández amb què he volgut començar aquest escrit, perquè també figura a les primeres pàgines del llibre. Per la seva emotivitat, per aquella honradesa que li va costar la vida a Hernández. I és bàsicament amb honradesa com escriu Batista, aquest és el millor dels seus mèrits.

Què haguessis fet si t'haguessis trobat cara a cara amb el comissari Creix? Li pregunta Batista a Núñez. Fa 20 anys li hagués engegat quatre trets. Diu Núñez. I ara? Ara no. Miquel Núñez va morir uns dies després d'haver pronunciat aquest rotund no.

I ara faig meu aquest NO abans d'acabar el post d'avui, inspirat en la lectura de Público, en l'article de Luís García Montero. Giro la pàgina del diari i em trobo amb una altra joia, Umberto Eco. “Ens horroritza que una iraniana sigui lapidada però som insensibles a les execucions legals d'Estats Units” “Ni els assassins han de ser sentenciats a mort”

divendres, 22 d’octubre de 2010

Tenim un problema.

El senyor Francisco Javier León de la Riba no és el problema. Les seves paraules dirigides a la senyora Ledire Pajín no són el problema. La burda rectificació del senyor León de la Riba comparant la ministra amb un personatge de dibuixos animats no és el problema. El fet que al senyor León de la Riba li agradi la “laureada de San Fernado” de Franco a l'escut de Valladolid no és el problema. El fet que estigui implicat en el cas gürtel no és el problema. El llenguatge insultant del senyor León de la Riba, les amistats del senyor León de la Riba, no són el problema.

El problema és que el senyor León de la Riba sigui alcalde d'una ciutat important i que hagi guanyat per majoria, el problema és que avui les ciutats de l'estat espanyol, i especialment Valladolid, no s'hagin omplert de gent demanant la seva dimissió, el problema és la impassibilitat de les persones davant de determinades maneres de pensar, davant de determinats actes. El problema és que mentre aquestes persones ens representin tothom està implicat en el masclisme, l'autoritarisme i la corrupció. El problema és que vivim en un país masclista, autoritari i corrupte i no tenim la capacitat de transformar-lo.

(imatge de google)

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Pablo

Sé que l'ara continua en el després com en una cadena quieta que formen els instants fins que tot es torna present en el fons del ser. 

El meu després d'avui es confon amb el teu ara d'ahir. Brindo per tu i amb tu




SEMPRE

dissabte, 16 d’octubre de 2010

Sense foto


Avui no hi ha foto perquè les càmeres dels periodistes no hi eren a l'enterrament del Roberto Benítez, un xilé de 26 anys que va morir aixafat per una roca a una mina de Valparíso. Els periodistes eren a l'Hospital de Copiapó, captant el millor perfil dels miners que en sortien sans i proferien alabances a Piñera.

No n'eren 33 els que exhibien salut. Mario Gómez, de 63 anys, pateix silicosi i té una pneumònia. És viu, això sí, ha sobreviscut a les dures condicions d'un enterrament que no s'hagués produït si la mina de San José hagués complert amb els protocols de seguretat de l'OIT. És viu, però dèbil físicament, ja ho sabia que tenia silicosis, i què podia fer? La mineria és l'únic ofici que coneix, i cal alimentar la família.

32 miners sans i estalvis cantant lloances a Piñera, això és el que han mostrat al món les càmeres dels periodistes. I el món ha aplaudit emocionat el final feliç d'aquest “Flat Earth News” que vol dir literalment, em sembla, “noticies de la terra plana”. Una nova terminologia per indicar aquest tipus de periodisme massa estés que desinforma més que informa, que no mostra només una cara de la moneda, fa veure que ens ensenya la moneda des de totes les bandes i ni ens adonem que la veiem daurada quan en realitat és de ferro rovellat. I aplaudim, aplaudim el reflex lluent de la distorsió.

32 miners sans i estalvis, casualment la mateixa xifra que morts hi ha hagut aquest any a les mines de Xile. El darrer Roberto Benítez. Només tenia 26 anys. No hi ha foto de l'enterrament, cap periodista hi va poder assistir perquè a la mateixa hora, a l'Hospital de Copiapó, els polítics xilens saludaven els vius que els lloaven mentre el món deixava anar llagrimetes de felicitat.
No poso foto, però vull acabar amb les paraules dures, que subscric, d'un dels meus referents:  en Chile, o desenterramento de 33 mineiros sepultados polo capitalismo e a empresa privada convértese nun espectáculo mediático de primeira magnitude. O novo reality show baterá marcas de audiencias e dará beneficios. O lucro ten múltiples rostros. Detrás do fulgor televisivo e da santificación de Sebastián Piñera, a humidade balorenta da pobreza e a explotación. A experiencia fría do baleiro.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

Gràcies Josep




Arribo a casa, una mica cansada però feliç. Rebo el vídeo del Josep i el penjo. Jo vaig fent amb les meves fotos al flickr. És tard i plou. Ho deixaré per avui. Demà continuaré i així faré durar el record.

En només dos dies, quantes coses! Portem Euskadi al cor. De moment deixo l'enllaç a dues de les visites. N'hi més, però és tard. Demà continuaré.

Caserio Museo Igartuberi

Santa Maria de Zumarraga


Gràcies Miren, gràcies Peru, gràcies Julen. TORNAREM

divendres, 8 d’octubre de 2010

Una altra endevinalla


Demà de casa sortiré
On aniré?
No serà pas a treballar
Obro la maleta que ompliré
Sobretot amb amistat
Tinc moltes ganes d'abraçar
I de xerrar i de caminar
Amb als amics del país basc.


Fins dimarts a la nit tancat per sortida de viatge. Endevina endevinalla, per on arrossegaré la senalla? 

Doncs sí, pel mateix lloc que ara fa un any. REPETIM. 

 

dimarts, 5 d’octubre de 2010

Ara mateix

Ara mateix, hi havia una vegada un blog.

Ara mateix, hi havia una vegada una mestra

Ara mateix, hi havia una vegada una dona.

Valenta, sincera, diu el que pensa, pensa en clau solidària. Tot ella cor, voldria canviar el món i creu que el món no es deixa. Però potser no sap ben bé com ens ajuda a molts a creure en aquest canvi. Saber-la és saber que no estem tan soles i que encara podem voler canviar el món, ni que el món no es deixi.

No és la mestra del Serrat, aplica en una pedagogia nova que no es basa en el cant del tres per un és tres. Però com aquella mestra, de ben segur que en té molts, i moltes, enamorats.


FELICITATS ZEL

diumenge, 3 d’octubre de 2010

Més enllà de les ruïnes




Alguien tendrá que pensar más allá de las ruinas...
en la necesidad de un “jardín”.
Alguien tendrá que ser fiel a las plantas aromáticas
y a los alimentos.
Alguien tendrá que aliviar los quejidos de dolor
con las ocurrencias de la risa.









És un dels poemes que ha vestit l'arbre durant la setmana de la poesia. La Rierada de poemes ha inundat el poble, ho hem aconseguit. Potser no ha arribat a tothom. Potser ho haguéssim pogut fer millor, però ho hem fet. Més enllà de les ruïnes. Petits jardins amb aromes. Plantacions humils de paraules de pau i de esperança. Somriures, més enllà de les ruïnes.
I el 29-S vam sortir al carrer, i vam cridar, en convenciment, que una altra política econòmica és possible, més enllà dels interessos que amb proclames mediàtiques quasi ens fan creure que tot és obra d'uns quants “vagos y maleantes” que viuen panxa contens amb el diners que no cobren els pensionistes, que era la por qui havia abaixat les persianes i no la crisi o senzillament, també, la voluntat de ser-hi, fidels a les plantes aromàtiques.
I som on som, va dir el poeta. Som a la tardor, no se'ns escapa, i també sabem que ens caldrà suportar un llarg hivern. I que ens fan por les ruïnes.
Algú haurà d'alleujar els gemecs de dolor amb les ocurrències del riure. El pare Enric sap fer-ho, n'és especialista. Avui ens ha explicat una altra història que bé podria situar-se en la categoria de les ocurrències del riure que ofeguen gemecs de dolor.
Hem tornat a situar-nos en aquells anys negres de la memòria que ens pertoca. Ens ha convidat al mas dels seus avis paterns, un mas on tota la família si va encabir l'any 1937 per fugir de les bombes que queien damunt de Reus. La fàbrica d'avions feia la ciutat especialment vulnerable. Els xatos, els deien als avions fabricats a Reus amb llicència russa. Biplans molt manejables. Capaços, si el pilot en sabia una mica, de mil cabrioles per esquivar l'enemic.
El promès d'una de les cosines del pare Enric en sabia més que ningú de pilotar xatos. Un dia la cosina va anunciar que pugessin tots al terrat del mas perquè passaria el promès i els faria una exhibició. Era la manera com aquell aviador havia decidit presentar-se a la família de la seva xicota. I la família va acceptar el fet, i se'n va sentir orgullosa, i van convidar els veïns a l'efemèride.
El promès de la cosina del pare Enric que no coneixia el mas i que tenia com a única referència que hi havia un camp de tenis es va equivocar de lloc i va cabriolar una estona damunt d'un altre mas que tenia el camp de tenis més gran que el dels avis del pare Enric, però que era buit. I el promès de la cosina del pare Enric va quedar, per uns instants, desencisat amb la imatge d'un terrat sense persones que aplaudissin 
De lluny, nerviosos, els familiars de la promesa de l'aviador, se n'adonaren de l'errada i van estudiar, a corre cuita, tota mena de possibilitats per fer-se visibles al cel, al menys al tros de cel que es dominava des de la cabina de pilotatge del xato, d'aquell magnific avió de l'exercit republicà que tan bé sabia esquivar els caces enemics. 
Contava el pare Enric que el seu oncle va obrir un paraigües i va pujar a la barana del terrat tot agitant-lo, i que li va fallar el peu i es va quedar fent el pi amb les mans a la cornisa exterior, i que el van haver de tornar a pujar estirant-lo per les cames.    
Alguns joves van trobar una enorme bandera republicana i es van enfilar damunt de la torre del terrat per onejar-la. I llavors, altiu, va aparèixer el xato, planejant, acostant-se cada cop més al terrat del mas, acostant-se molt, tant que algú es va ajupir i a molts altres els bategava el cor amb força, potser amb una mica de desconfiança. Tant que va arribar a tocar amb una ala la bandera republicana. Tant que es va emportar la bandera i amb aquella estela va fer les millors piruetes, allà dalt, senyorejant república. I tothom va aplaudir i aplaudir. I tothom va felicitar la núvia.
I en aquest punt el pare Enric acaba la història, una història que com totes les que ell conta acaba bé i que pretén poca cosa més que arrencar uns somriures. Però jo no me'n puc estar i li pregunto: Què va ser d'aquell promès? -Va morir uns mesos després- diu ell, amb la veu una mica baixa, pronunciant depresa, i com si no tingués cap importància- el va atrapar un messerschmitt alemany.

 Alguien tendrá que pensar más allá de las ruinas...
en la necesidad de un “jardín”.
Alguien tendrá que ser fiel a las plantas aromáticas
y a los alimentos.
Alguien tendrá que aliviar los quejidos de dolor
con las ocurrencias de la risa.

L'autor d'aquest poema, un dels que ha vestit l'arbre durant la setmana de la poesia a Les Borges del Camp, va morir uns mesos després d'escriure'l.
Hem entrat a la tardor i sabem que l'hivern serà llarg. Més enllà de les ruïnes, algú haurà de pensar en la necessitat d'un jardí.