dijous, 25 de novembre de 2010

Avui i demà i demà passat ...

Avui és un dia tan bo com qualsevol altre per rumiar sobre moltes coses.

Avui és un dia tan bo com qualsevol altre per posar-nos en el lloc que ens correspon.

Avui és un dia tant bo com qualsevol altre per posar-nos en el lloc que li correspon a l'altra persona, sigui qui sigui aquesta altra persona, i saber que el seu lloc mereix el mateix respecte que el nostre.

Avui és un dia tan bo com qualsevol altre per dir no a la violència.

Avui és un dia tan bo com qualsevol altre per esbrinar quins gestos, quines paraules poden provocar violència.

Avui és un dia tan bo com qualsevol altre per aprendre a viure i a relacionar-nos.

Avui, i demà, i demà passat ...

diumenge, 21 de novembre de 2010

Teatre als Amics. Calígula encara és viu

Tardor encara. Ahir a Terrassa feia fred. Tot és una mica més fred aquests dies, a Terrassa. Ens trobem per fer un entrepà una estona abans de la comèdia, sabem que serà llarga i seguim les recomanacions d'anar-hi amb alguna cosa a l'estómac. Tenim un tema quan ens trobem. L'Anna no és un record. L'Anna és encara el nostre present.

Ella hi era fa un any. Vam acabar cantant a la llibertat amb la Cacatua Verda, als Amics. El grup de teatre amateur, que interpreta com si no ho fos, repeteix temporada. Cada tardor una obra, des de fa anys. Nosaltres a les grades, a punt per aplaudir, des de fa anys, ella no ha pogut venir aquest any. No és un record, és el nostre present.

Calígula, tirànic i ferotge. Boig? Calígula retratat per Camus. Un retrat que ens retrata. -Encara sóc viu. I cau el teló.

41 dC: Cassius Chaera assassina Calígula. I Calígula encara és viu

1938: Camus acaba d'escriure una obra de teatre. Els vells patricis assassinen Calígula. I Calígula encara és viu.

1945: S'estrena el Calígula de Camus per primera vegada. La guerra s'ha acabat. Hitler és mort. I Calígula encara és viu.

2010: El grup de teatre dels Amics de les Arts de Terrassa posa en escena Calígula. El Marc de la Torre clava un fictici punyal a l'Ernest Castañé. Calígula es riu de la seva mort. I Calígula encara és viu.

Calígula no fa altra cosa que portar a l'extrem de la “lògica” els mecanismes del poder que ostenten, encara, tants calígules.  Quin és el primer objectiu de l'Estat? El tresor. Llavors les vides humanes no tenen sentit. Quin problema hi ha a matar, deportar o esclavitzar? Salvaguardar el tresor és el primer objectiu. A què ve fer escarafalls de certes execucions? Calígula és molest als patricis romans, els roba, viola les seves dones i mata els seus familiars. Calígula posa en qüestió els principis morals dels patricis que no s'escandalitzen de les grans guerres fetes per emperadors “intel·ligents” i “amants del seu poble”. De les guerres on moren un nombre de persones molt superior al de les executes pel “foll” Calígula. Qui s'atreveix a dir que el Calígula de Camus és un text desfasat?

Ningú no canta la llibertat, al teatre dels Amics de les Arts de Terrassa. La llibertat ens ha deixat un mal regust de gola. Calígula ens l'ha etzibat amb ràbia i amb cinisme. La meva llibertat només és possible a costa de la dels altres. Avui, cinquanta anys després de la mort de Camus, el liberalisme guanya força a les “democràcies” occidentals. Quan la llibertat resisteix, l’esquerra acaba retrocedint sempre, diu Sarkozy. De quina llibertat està parlant Sarkozy? Al servei de qui es construeix la llibertat? A costa de qui?

Qui s'atreveix a dir que el Calígula de Camus és un text desfasat?

dimecres, 17 de novembre de 2010

diumenge, 14 de novembre de 2010

divendres, 12 de novembre de 2010

Converses al matí

Ja estem (estan) de campanya i jo encara vagarejo per casa, aprofito el que puc els darrers dies d'unes vacances tardanes que no vaig poder fer a l'estiu. A la tornada de la meva Terrassa natal he trobat la Torre Sans al mateix lloc, una mica més plena de fulles, això sí. L'Enric n'havia tret unes quantes, però en aquesta època per moltes que en recollim les que cauen sempre les superen. Podaran algun dia els plàtans del camí de la Creueta?

He constatat que a la Torre Sans encara se m'esperava, un motiu important per seguir viva. Dels dies passats a Terrassa no és el moment de parlar-ne, hi ha fets que colpeixen tan fort que és millor guardar-los, qualsevol paraula em semblaria vana. Terrassa ha tornat amb mi, com sempre, però aquesta vegada de manera més punyent. Terrassa és amb mi i jo sóc una mica allò que les persones que estimo estan visquen. Prioritat absoluta avui en els meus sentiments. Però encara no m'és possible parlar-ne.

A Les Borges del Camp el temps és una mica fresc a primera hora del matí, però no sentim l'hivern, les temperatures remunten aviat i quan toquen les onze al campanar els termòmetres exteriors ja arriben als quinze graus.Fa vent, però, un vent que es fica al ossos. A les vuit del matí he mirat per la finestra i no n'he estat conscient. Es filtraven els primers raigs de sol i he cregut que per sortir a fora no calia agafar la jaqueta. Tampoc no m'he adonat que encara no era un quart de nou quan he arribat a la Caixa.

Anava tota encongida per allò del vent i un senyor amable m'ha obert la primera porta perquè pogués esperar-me en l'espai entre la primera i la segona que encara era per obrir. Un senyor de rostre afable, segurament veí del poble però que no recordo haver vist mai. L'edat no la puc dir, tota manera, de ben segur en tenia uns quants més que jo, que ja és dir. Vell? No, no se m'acudiria definir-lo com un vell.

El diàleg amb el senyor amable és, després de tot aquest preàmbul, el que realment volia traslladar avui aquí:

Jo -Gràcies, la veritat és que esperar a fora amb aquest vent no ve gaire de gust.

Ell –El vent neteja, s'emporta totes les males cabòries, obres la finestra i el vent escombra les males olors i també els problemes. No veu quin cel? És net i clar. Quan fa vent la vista pot gaudir amb nitidesa de la bellesa del paisatge.

Jo -Certament, els dies clars donen alegria, quan plou o està nuvolat tot es torna més trist.

Ell -Què faríem sense la pluja? L'aigua és un regal. L'aigua fa créixer els arbres que ens alimenten. L'aigua és la primera font de vida. Jo em poso content quan plou.

Jo -De veres que té raó, s'ha de veure així, tots els fenòmens de la natura són necessàries.

Ell -Sí, el vent, la pluja, el fred, el calor. Tot ens ajuda i ens aporta els elements precisos per viure.

Jo -Sí, però de vegades la natura s'encabrita i aquests elements en lloc de fer bé fan mal.

Ell -És que les persones no s'encabriten? Més, moltes més vegades que la natura. És que els humans no ens fem mal els uns als altres massa vegades?  Som part de la natura responem als seus principis, però a la balança del negatiu som els humans els que més pesem.

Jo ja no tinc respostes, han obert la segona porta, el deixo passar i veig com saluda un empleat amb la mateixa afabilitat que m'ha saludat a mi.

Són dos quarts de dotze, el termòmetre exterior ja marca disset. Al Sàhara es continua massacrant i a Catalunya estem de campanya electoral.

divendres, 5 de novembre de 2010

Tampoc en català

No estic entre els trenta sis signats, no he donat ni donaré la benvinguda a  Ratzinger. El meu català, la meva llengua que estimo i reivindico com a pròpia i preferent dins aquest minúscul territori que ens pertoca no servirà per cantar lloances a un cap d'estat fals que té com a objectiu imposar les seves lleis damunt de persones d'altres territoris. Em guardo la senyera com element reivindicatiu del que vull que sigui la meva terra, la posaré al balcó de casa quan vulgui expressar la meva convicció de ciutadana d'una nació que vull oberta a tothom, laica i democràtica. Una nació que defenso i defensaré més enllà dels principis únics de país i llengua, perquè aquests principis no són absoluts i només em serveixen si van acompanyats d'altres que impliquen l'acceptació de totes les confessions religioses sense que cap en sigui preferent, aquí sí que signo les lleis de no primacies, sense que cap s'imposi ni signi concordats que obliguen a totes les persones més enllà de les seves creences. Vull una nació plural i no sotmesa, defenso ideologies tolerants i respectuoses amb els drets humans. Defenso la llibertat a decidir, el dret a decidir no només com ens volem regir administrativament, també el dret a decidir sobre el propi cos i la pròpia sexualitat. Respecto les esglésies, però les condemno quan es posen al costat de règims totalitaris, quan volen imposar maneres de viure contraries a les identitats de les persones, quan impedeixen que els esperits avancin en la comprensió de l'acceptació, quan encobreixen els seus propis crims. L'Estat del Vaticà, si és que és estat, no és el meu estat. Els preceptes defensats pel seu cap no són els meus. Ratzinger ve a Barcelona no com a cap d'estat, ve com a cap d'una determinada confessió religiosa, d'una església que fins i tot molts cristians rebutgen per autoritària, retrògrada i contraria als drets més elementals. No sortiré al carrer a agrair-li res. No serà la meva senyera la que onegi prop de la Sagrada Família ni el meu català el que clami benvingudes.

Joseph Alois Ratzinger, jo no t'espero ni t'escolto, ni que parlis en català.

dilluns, 1 de novembre de 2010

Vents de l'oest -Vents de l'Est


1 de novembre a casa nostra. Dia de difunts. La tardor ha entrat per la finestra, i no només de la mà de la meteorologia. A les nostres criatures cada vegada els agraden menys les castanyes i s'ajunten per foradar carabasses.

De l'oest ens arriben les modes que copiem. Les nostres criatures juguen amb la por. De l'oest ens arriben les modes, de l'oest ens arriba la cultura de la por. És dia de difunts, diuen que es trenca la línia que separa l'aquí de l'allà, diuen que surten els morts de les seves tombes, ens espanten amb fantasmes que esborren les nostres tradicions. Un deix amarg a la dolçor dels panellets.

He trobat un escrit de L'Emma Riverola a ElPeriódico d'avui que m'ha agradat. Com que no és massa llarg no el lincaré, copio i enganxo:

Por dels que abusen dels febles. Dels que menteixen i manipulen. Del masclista que escup, i dels que arrepleguen els seus esputs. Del que llisca a mitja nit al llit d'un nen. De les retallades de l'empresa, de l'angoixa dels diners que no arriben. Dels dies de soledat. De les nits de records i de llàgrimes. D'un positiu en una prova mèdica. Del patiment. De la incapacitat. De la impotència. Del dolor d'un nen. De l'hem de parlar. Que tot canviï. Que res no ho faci. Dels desenganys. De l'amargura. De les arrugues de l'ànima. Dels que menyspreen sense entendre. Del violent que ha perdut les raons. Del que expulsa el diferent. Dels que menyspreen les lliçons del passat. Del poderós que abusa. Del corrupte que tot ho embruta. Del prepotent que se sent impune. Del mapamundi que només reflecteix els plans de negoci. Dels que amenacen per imposar les seves idees. Dels uniformes que torturen i humilien. Del vel que fa callar les dones. Dels que invoquen els déus per convertir-se en diables. Dels que violen, maten i mutilen, i ni tan sols saben per què. De no tenir un lloc on sentir-se segur. De no poder protegir els fills. Del comerç tacat de sang. De l'esclavitud a les carreteres. De la hipocresia còmplice. Dels ulls que no volen veure. De tornar-nos cecs. De deixar de sentir. De la por.

Qui té por dels difunts?

De l'est, d'un d'aquells països exòtics d'on mai copiem i només i anem, si de cas, com a turistes, m'arriba un fantàstic reportatge del Josep. Cambotja. Una gent que viu sense por. Les fotos, totes, són una delícia, però recomano mirar, molt especialment, les mirades de la gent més menuda. 



Cambodja:temps de plujes from Josep Girona on Vimeo.