dijous, 30 de desembre de 2010

Cap d'any

divendres, 24 de desembre de 2010

Nadal



Na  dalt ... a dormir.


Fins l'any que ve que res no fa pensar que serà millor tot i que ho continuarem intentant.

No busqueu la felicitat per obligació. Si és el cas, feu-ho per convicció.

Com diu el Gabilondo: Continuarem sent dels nostres (i les nostres)

diumenge, 19 de desembre de 2010

Anna


 Ara ja ningú no podrà separar-te del teu mar.

dissabte, 11 de desembre de 2010

Un Tió sense sostre

S'ha presentat com el Tió. Ens l'hem trobat a la porta de casa aquest matí. Anava buscant una llar.

Ens ha explicat que des de fa segles, al igual que molts altres de la seva espècie, es fa visible el dia 8 de desembre. Només cal alimentar-lo fins el 24 i en té prou amb les sobres del menjar de la casa. Com a recompensa la nit de Nadal es deixa fuetejar per donar gust a la mainada, li agrada veure'ls feliços i sentir-los cantar. Llavors transforma els aliments digerits en dolços i joguines per al més petits, i de vegades alguna rampoina també per als més grans, només perquè no tinguin enveja.

Anys enrere li era ben fàcil trobar acolliment. A qualsevol lloc on hi hagués criatures l'esperaven amb els braços oberts. Però darrerament cada cop es troba amb més cases on no el coneixen, o encara que el coneguin li diuen que no se'n poden fer càrrec per manca d'espai. L'espai el tenen ocupat per un arbre guarnit como si fos una sala de festes de nit  o una casa de senyores alegres i de vegades tenen alguna estatueta que el representa al bufet, una estatueta que naturalment no menja, ni es deixa fuetejar, ni caga res de res.

Com que a casa no hi ha persones humanes menors d'edat ha preferit quedar-se fora, al costat de la reixa, per veure com passa la mainada. Li hem posat un plat alb algunes pells, com fèiem quan érem petits, i les gosses li han fet alguna llepada. Finalment hem aconseguit aquest somriure. Allà és quedarà. A veure què passa o a veure-les passar.

divendres, 10 de desembre de 2010

Preguntes al vent



La presència d'un militar fa sospitar, sense ell bé podria ser la fotografia d'uns amics d'excursió. Només tenien 17 anys. 1938, Ascó, front del l'Ebre.  Ens la va fer arribar l'Albert, el de més avall és son pare, el següent, arbre amunt, el que llueix espardenya catalana, el pare Enric. Eren els de la lleva del biberó. Els pocs de la lleva del biberó que van aconseguir “enchufe”.  Amb la superació d'un examen van passar a ser cartògrafs, els van donar paper i llapis en lloc de fusell i no van haver de matar ningú. Només tenien 17 anys

El dimecres li vam donar la foto al pare Enric i es va passar el matí mirant-la i parlant-ne, recordava els noms de tots i el que va ser d'ells un cop acabada la guerra. Mon pare, deia, quan em va venir a acomiadar plorava. No ho hagués hagut de fer, m'hagués hagut de donar ànims, però no podia, només plorava. Tenia la sensació que enviava un fill a la mort. Per això conservava amb tanta cura les cartes enviades des del front, perquè creia que no em tornaria a veure.

Quina sensació ha de fer enviar un fill a la guerra? No importa l'edat que tingui el fill, però si només té disset anys, si va a l'institut i ni ha acabat el batxillerat, si no ha tingut temps d'entendre que està passant, si gairebé encara juga a boles, si potser comença a aprendre com viure un enamorament, si ...

Ha de ser difícil, molt difícil. Comprensible? L'avi Enric, diu el pare Enric, no ho va entendre mai, ni mai ho va perdonar.

Ha de ser difícil, molt difícil, no sé com reaccionaria jo, no sé si ho podria entendre. Sigui quina sigui la causa, sigui quin sigui el bàndol, no sé si ho podria entendre. Difícil, molt difícil enviar un fill a la mort, i tant difícil, no sé si més i tot, enviar un fill a matar. Perquè li hagués pogut tocar un altre costat, perquè només depenia del lloc on vivia, perquè allà a la trinxera del davant hi havien altres homes, altres quasi nens, obligats a matar. Obligats a matar, amb disset anys, a l'edat que sigui, al lloc on sigui, a l'època que sigui, sigui quina sigui la causa. És lícit obligar algú a matar?

S'havia d'intentar, ja ho sé, calia evitar el feixisme, ho entenc, van ser ells els que van començar, van ser ells els “aixecats” en contra d'un règim legítim, no cal que ningú m'ho recordi. I més tard va ser necessari matar per tal que Hitler no imposés un estat de por i de morts injustes, calia. I més tard allà, i més tard més enllà. Com defensar la justícia dels atacs amb armes si no és amb altres armes? Com evitar que matin si no és matant?

I tot i tot i així, no em puc treure la pregunta del cap. És lícit obligar algú a matar?

dissabte, 4 de desembre de 2010

Dificultats per volar o de l'estat d'alarma i altres declaracions

Com a bons gregorians ens acostem al Nadal. Llumetes pels carrers criden a les compres i nosaltres no hem completat la llista dels que han de ser “regalats”. Vaig al caixer automàtic que encara escup,  estem a començaments de mes. No cal que imprimeixi cap justificant, però ja que hi som que mostri el saldo a la pantalla. M'esgarrifo, no m'arribarà per completar la llista encara no feta però més o menys prevista. Fa fred i la neu paralitza la sortida d'alguns avions. Més allà de la neu els controladors en muten una de grossa.

No necessitem avions per anar fins a Les Voltes, a tres quilòmetres de casa, passant per les obres de la variant. És un plis plas anar i tornar. Un plis plas era, tot just l'any passat, avui he arribat rebentada. Estic cansada, darrerament em costa mantenir el ritme.

Llegeixo una mica. Com s'ens va acudir als del club de lectura proposar justament La mare de Gorki? Per a mi s'ha convertit en una pràctica masoquista. Vaig llegir aquest llibre a la meva adolescència, o durant els primers anys de la joventut que és gairebé el mateix. Me'l vaig tragar amb tanta avidesa que el recordava com un llibre curt, de lectura fàcil per a un cap de setmana. Ara em queda tant lluny tota aquella fe! Cada pàgina és una bufetada del que no ha pogut ser. De les il·lusions destripades i amuntegades en contenidors no reciclables.

Al tornar de Les Voltes hem agafat el camí de l'ermita. Cada dia la veig més petita darrera el mur que aguanta la nova carretera per on els cotxes podran córrer més. M'estiro al sofà, un cop a casa. L'Enric fa clic i la petita pantalla s'omple de gent emprenyada amb ganes de volar lluny i de presa.  Es queden petits els grans vestíbuls dels  aeroports que aviat passaran a mans d'empreses privades. La gent necessita volar i els controladors els han fet la guitza. La meva imaginació també volava, fa molts anys, la primera vegada que vaig llegir La mare. Ara alguna cosa la manté a ras de terra. Un altre tipus de controladors segurament. Han passat els anys i he perdut la capacitat per analitzar qui som i on som. Ja no puc volar, però no vull quedar-me quieta. No renuncio a caminar, a veure les curvatures dels vols dels estornells i alguna àliga solitària que es desplaça majestuosament. No hi ha avions al cel que des de damunt de l'arbre més alt vigila l'esparver. Encara queden oliveres, i moltes olives a punt de collir. Els tomàquets han perdut el seu gust i suquen poc, però encara són vermells i amb l'oli dels pobles del Camp fan el millor acompanyament per al pa.

Em faré pa amb tomàquet per sopar i oblidaré per una estona que estem en estat d'alarma, el primer estat d'alarma en democràcia, diuen, oficialment és cert i m'esgarrifa. Potencialment, com a funcionaria puc ser requerida a treballar fora d'hores, això i moltes coses més. No afectarà als drets de les persones aquesta declaració, diuen, és només per obligar els controladors a treballar. No és personal de la meva simpatia, però m'he mirat la llei i no hi veig la constitucionalitat de la declaració. Un estat d'alarma és cosa seria i pot afectar, sí, als drets de les persones. No ho farà aquesta vegada, potser no, en tot cas no més del que ja estan afectats sense declaracions afegides, però ens estem acostumant massa a rebre declaracions d'excepcionalitat de la mateixa manera que rebem la pluja. Una declaració d'estat d'alarma no és cap fotesa, com no ho és la privatització dels aeroports, ni la llei de partits, ni la rebaixada de les pensions, ni el més que probable allargament de l'edat de jubilació, ni el gir del vot cap al conservadorisme de les darreres eleccions. Com si sentíssim ploure, de vegades, una mica més d'humitat, una nosa que potser passarà, a veure si aconseguim més impermeables.

M'agradaria volar, com quan era jove, ja no ho intento. Només vull poder seguir caminat i veure el vol dels estornells, que no em posin més murs que tapin la vista de l'ermita i que les oliveres continuïn ben farcides. Em mantinc a ras de terra, els controladors dels meus vols no em deixen aixecar-me. Potser algun dia tampoc podré caminar i no hi haurà vols d'estornells perquè no hi hauran arbres. Sembla impossible, oi? També ho semblava fa uns anys que abaixessin les pensions o allarguessin l'edat de jubilació. De les conquestes aconseguides, dèiem, no es pot tornar enrere. I ara, com si sentíssim ploure. Els meus veïns voten conservador, també alguns que veuran rebaixades les seves pensions. ICV es felicita perquè “ha perdut poc”. On som? He perdut tota capacitat analítica. Estic massa cansada segurament. Demà tornarà a sortir el sol i el dilluns farem camí altra vegada pels vols del Montsant. M'acabaré de llegir La mare.