divendres, 29 d’abril de 2011

No he sortit al carrer



Avui no he trepitjar els carrers.
De casa a la carretera, que està tranquil·la, potser perquè he sortit una mica més aviat que ahir. Per alguna raó m'he despertat a les sis i he decidit no tornar a tancar els ulls. Ara que no tinc l'Enric que em fa saltar del llit mentre m'hi giro després de sonar el despertador, em fa por adormir-me. Per alguna raó que desconec, o només perquè he decidit no tornar a tancar els ulls a les sis, m'he posat a la carretera abans que l'ocupessin els cotxes que tenen pressa. O potser, per alguna raó, avui ningú no tenia presa.
Avui no he trepitjat els carrers.
No hi ha cap carrer de casa a la feina, només carreteres. Per alguna raó que desconec el personal no tenia presa i xerraven relaxament de tot i de res. La boda, el gimnàs, la boda, la cuina, el barça, el mou, la boda, polònia, la boda. Per alguna raó que desconec avui es parlava, relaxament, de coses importants. I he tornat al migdia, amb la mateixa tranquil·litat, sense cap cotxe enganxat al cul. Per alguna raó que ara no sóc capaç d'explicar he posat música i no noticies ala ràdio.
Avui no he trepitjat els carrers.
No tenia necessitat de verdures, no em calia passar per l'estanc ni per la farmàcia. A casa tot era tranquil. Demà aniré cap a Terrassa. Avui és divendres, no necessito res, puc asseure'm al sofà, llegir, veure que passa pel facebook. A l'hora de les noticies poso la tele.
I els carrers eren plens a vesar.
Terriblement plens. A Londres, d'entrada, a Londres sobretot, especialment a Londres. Què els ha agafat als anglesos? Què reivindicaven amb tanta bandereta? No m'estranya que hagi hagut d'intervenir la policia, molt bons ells, han mantingut l'ordre. Només 23 milions d'euros gastats en seguretat. 23 milions d'euros de les butxaques dels que han sortit al carrer amb les banderetes. Entre els convidats uns quants dictadors, saludats per totes aquelles banderetes que els han pagat el viatge i els han saludat des de darrera dels 23 milions d'euros. Tots aquells que no tenen dret al convit.
I després altres noticies, amb el mateix to però dites més de passada.
Els carrers eren plens a vesar a Síria i a Tunísia. I probablement a altres indrets que no mereixen ser recordats.
El petó dels prínceps al balcó. La sang als carrers de Síria. I el Tomás Molina que parla de fred i d'inseguretats.

dimecres, 27 d’abril de 2011

Jaculatòries


A la Fiscalia General de l'Estat,

Les llistes que continguin noms de persones que van participar al cop d'estat franquista
IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

Les llistes que continguin noms de persones que no han condemnat el cop d'estat franquista
IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

Les llistes que continguin noms de persones que mantenen places i carrers amb noms de feixistes
IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

Les llistes que continguin noms de persones directa o indirectament involucrades amb els GAL
IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

Les llistes que continguin noms de persones directa o indirectament involucrades en tortures
IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

Les llistes que continguin noms de persones directa o indirectament involucrades en corrupcions
IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

Les llistes que continguin noms de persones que afirmaren allò de les armes de destrucció massiva
IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

Les llistes que continguin noms de persones que no van condemnar la violència contra la flotilla
IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

Les llistes que continguin noms de persones que no han proposat fer fora l'ambaixador de Síria
IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

Les llistes que continguin noms de persones amigues o relacionades amb les primeres
IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

Les llistes que continguin noms de persones amigues o relacionades amb les segones
IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

dimarts, 26 d’abril de 2011

Parlo per parlar. De què podria parlar sinó?

Certament plou, i plou molt, unes pedrases queien fa una estona que por m'ha fet que no trenquessin algun vidre. Però ja no, ja no cau pedra, només un soroll suau de l'aigua, un só que em servirà per dormir com una soca. No entenc la frase, com dormen les soques? No siguis soca, és una altra frase dita. Pobres soques! I perquè parlo ara de les soques, jo? Elles estan allà fora mullant-se, entomant el que faci falta, aguantant el pes de plantes i arbres, d'aquests pins centenaris que ho resisteixen tot. De vegades els hi parlo als pins, directament a la soca, que les fulles són molt amunt i no hi arribo. Els hi parlo sí, i tinc la sensació que em responen. Avui estaven realment contents, abans de la pedra vull dir, perquè després ja no he sortit, bé sí un moment per anar a donar el sopar a l'Unda i la Petita, escagarrinadetes estaven les pobres. Abans de les pedres, deia, els arbres estaven contents (Au! quin tro que acaba de petar, pobretes Unda i Petita, ben escagarrinadetes deuen estar) Els hi deuen fer por els trons als arbres? Demà els ho preguntaré, ara no, plou massa i és tot fosc allà fora. Demà a veure que me'n diuen de la pluja d'avui, encara que suposo que continuaran contens, perquè tota aquesta aigua que ha anat caient durant la setmana (santa?) els hi ha anat de fabula (Au! Aquest encara ha petat més fort) La Tere em deia, no tindràs por tota sola? Por jo? A veure sí encara serà veritat. Demà parlaré amb els arbres de la por als fenòmens de la natura. Encara recordo la ventada que va torçar el gran pi, a punt vam estar de no salvar-lo, i ha aguantat, tort sí, però amb una vida! I com li agrada l'aigua! A l'Abril cada gota val per mil, doncs ben regalats que estan ells, i elles les plantetes. Somriuen, i canten, i de vegades la fada salta de soca en soca, especialment quan les soques són mullades. No? Qui em pot demostrar el contrari? Avui, no se'n sentia d'altra: Quin fàstic de vacances, cada dia pluja! He recordat un article molt divertit, no em feu dir de qui ni on, ja tinc una edat jo, se m'ha de perdonar la desmemòria. Deia l'article que tant pregar i pregar perquè poguessin sortir les professons i ni cas. Potser, deia l'article, és que Déu s'ha cansat de tant romanço, tanta penitència masoca, tanta turistada i precisament amb la pluja està dient que ja n'hi ha prou. Ja s'ho podrien prendre així els creients. Però segurament no, l'any que ve tornarem a tenir la mateixa parafrènia. Ai senyor i demà tothom davant de la tele a veure el Madrid- Barça. Què té a veure una cosa em l'altra?, ni idea, però m'ha sortit així, i així es queda, perquè porto la tira de línies escrites sense dir res, ni sabia si volia dir alguna cosa quan he començat a teclejar. No res, de fet no vull dir res, teclejo només mentre allà fora cau la pluja que fa somriure els arbres. Teclejo només, sense dir res, potser per no parlar de coses series. Parlo de la natura, i dels meus arbres (perdó dels arbres del jardí), que encara hi són i vull que hi siguin cent anys més, i que em recordin, perquè segur que els arbres tenen records, parlo per parlar del que m'agrada. De què hauria de parlar sinó?

A Txernòbil, fa 25 anys, a Fukushima, fa no res, també hi havia arbres, hi havia vida. Contra els fenòmens naturals no hi podem fer res, d'altres tenen culpables. Avui al facebook algú ha posat una frase: El único homenaje sincero a las víctimas de Chernóbil es el cierre de todas las nucleares en el mundo. Todo lo demás es hipocresía vomitiva.

dissabte, 23 d’abril de 2011

23 d'abril.

Hi havia una vegada un poble molt llunyà on habitaven els dracs. Com tothom (o gairebé tothom) sap, els dracs s'alimenten de la imaginació de les persones humanes, per això són tan lleugers que malgrat la seva enorme estatura (sis vegades la humana aproximadament) poden volar. Són ben diferents a nosaltres, tenen dos ulls, dues boques, dos cervells i dos cors, és a dir, hi veuen igual, però pensen i senten diferent. L'única característica comuna és que quan s'enfaden treuen foc pels queixals.  

Poc a poc els aliments van començar a escassejar al país dels dracs i començaren a morir de gana. Un dels més joves, contradient dogmes i tradicions mil·lenàries, va decidir creuar la frontera i anar al regne de  la realitat a la recerca de menjar. Es va amagar a les tapes d'un llibre que llegia la filla del rei. Era fàcil, perquè el llibre l'havia escrit una pastora anomenada Flordiana, l'única persona del regne que no és passava la jornada treballant a sol i a ombra per poder pagar al rei els impostos. Mentre els xais pasturaven ella escrivia contes fantàstics i, de tant en tant, algun pamflet on explicava com el rei i altres cortesans s'enriquien més i més mentre el poble cada vegada era més pobre. El darrer titulat “imagineu” començava a tenir èxit. Cert era que moltes de les persones que el llegien no l'entenien, i que les que l'entenien quan arribava la nit estaven tan cansades que no podien imaginar. Només la princesa podia imaginar el que volia. Alliberada de les fatigues de les feines del camp (per raó de sang) i dels exercicis militars (per raó de gènere) sense que el pare se n'assabentés anava a trobar Flordiana i tornava a casa amb un munt de llibres sota les faldilles. Llavors es tancava a la seva cambra i es dedicava a llegir i a imaginar.

La imaginació de les noies i la poca atenció que el rei prestava a la filla van donar a Drac la possibilitat de traspassar il·legalment la frontera. Arribat al regne de la realitat, Drac es dedicà a recórrer els camins pidolant imaginació; i la gent, a poc poc, n'hi va començar a donar. Amb imaginació amagaren les plantacions de faves entre els rosers i, quan passaven els recaptadors d'impostos a emportar-se el tant per cent de la collita que els corresponia segons els decrets reials, la gent responia: Només tenim roses, emporteu-vos-les si així ho considereu.

Però el rei, que odiava les roses, les va fer tallar i va descobrir les faves de contraban; i va endurir les penes del codi penal per castigar els malfactors.  Es va quedar totes les faves, però tot hi així no n'hi havia prou per pagar els deutes que havia contret amb els regnes veïns, els que li havien venut les espases que tallaren els rosers . I va decidir establir l'arribada d'una època nova anomenada crisi i augmentar els impostos. Havia sentit dir que un drac errava per les contrades. Ell no l'havia vist, però els criats fidels l'havien descrit com una bèstia enorme i perillosa. En tot cas era algú diferent que s'havia infiltrat sense papers. Ell era qui robava collites, ell era qui menjava sense treballar, ell era el culpable d'induir els aborígens a la rebel·lió. Ell i no altre era el culpable de la crisi.

Anaven maldades. La gent s'havia de vendre les cases per pagar al rei, i de les collites no els quedava prou per alimentar la canalla. Ja no creixien roses. Drac va emmalaltir, ningú no li regalava imaginació. Drac es va enrabiar, treia foc pels queixals. Feia por de veure'l d'aquesta manera. El rei va tenir la prova definitiva de què era una fera ferotge i va enviar el príncep Jordi al capdavant de l'exercit a matar el drac.

La princesa, quan va saber la decisió del rei va parlar amb Flordiana i van decidir marxar lluny, amb Drac, a un lloc on el príncep Jordi no els pogués trobar. Van construir, amb imaginació, una fortalesa amagada entre rosers de talls més durs que les espases, allà viurien tots tres, elles guaririen Drac, en tenien el remei.

El príncep Jordi, que tot i ser entrenant en arts marcials, no era un brètol, estimava sa germana i ella, abans de partir, havia tingut la precaució de deixar Imagineu sota el coixí d'ell. Jordi va llegir, Jordi va pensar, Jordi va imaginar.

Un mes després de la fugida de les noies, un 23 d'abril qualsevol d'un any qualsevol, el príncep Jordi va convocar l'exercit i va a dir al rei que marxava a matar el drac i a alliberar de les seves garres la princesa. En contacte mental amb la germana, sabia el que havia de fer. Els homes van arribar a la fortalesa, i allà cada espasa fou una rosa. I van tornar al poble i van començar a repartir-les. I el poble, armat amb roses de tots colors, roses d'exquisida fragància (no com les que regalen les caixes que no fan cap olor) va arribar al palau on el rei dormia profundament, el va despertar el perfum, aquell perfum que odiava. I es va posar a córrer i a córrer. Hi ha qui diu que encara ho fa i que de tant en tant el veu passar per la Rambla de Catalunya com si el perseguissin mil dimonis. 

El regne de la realitat es va convertir en la república de la mitja imaginació (els humans no són capaços de tenir-la sencera). Van demanar a Flordiana que es presentés a les primeres eleccions, però va respondre: Deixeu-me d'hòsties que prefereixo les meves ovelles i els meus llibres.

Crec que la princesa i el príncep es van presentar com a candidats per partits diferents. Suposo que va guanyar ell ja que la jornada del 23 d'abril se'n diu de Sant Jordi i no de Santa ... (ni el nom he sabut mai de la princesa). I el drac? El drac va deixar que les noies fessin servir tota la imaginació per alliberar el poble, no en va tocar ni un gram. Era mort quan Sant Jordi va creuar les portes de la fortalesa.

dimecres, 13 d’abril de 2011

dimarts, 12 d’abril de 2011

Intimitats

Ahir el meu primer regal va ser la rosa del Josep. Avui un pom de les meves roses d'enramar. Per a totes les persones amigues de veritat. Per a totes aquelles persones que em fan sentir ... que em fan sentir.

La cosa va anar més o menys així. Diumenge després de la xerrada amb el pare Enric vaig fer una llaaaaaaarga migdiada i a la nit no hi havia manera de dormir, ja passa això, són aquells dies que sona el despertador quan el son comença a ser profitós i en voldries més. Sona doncs els despertador a dos quarts de set i em llevo amb una son i un maldecap considerables.

Era el meu aniversari però no tenia ganes de recordar-ho. Feia tard a la feina. I aquell maldecap empipador. A primera hora reunió i necessitat de dir algunes coses que sonéssim diferent a bonic. Un missatge a la bustia del mòbil i una dolça veu cantant el Zorionak. No tinc temps de respondre. Dura i llarga reunió fins a la una.

Em poso a l'ordinador, l'acta és llarga i ha de recollir detalls, algunes notes preses taquigràficament no sabré que volen dir demà. Em cal redactar ara mateix. Sona el mòbil i el JG em diu paraules boniques. Vull continuar escrivint mentre em parla, però desisteixo. El mòbil passa de mà en mà a l'altra banda, l'orella és sempre la mateixa. Tres persones canten el Zorionak una altra vegada. Em fan somriure. Em sento molt a prop d'ells.

Haig de tornar a l'acta, el maldecap continua, martelleja. Escric i escric, i aquell maldecap insistent. Remeno la bossa. Algú té un gelocatil? Torno a escriure, a les dues en punt em queda força encara. Sona el mòbil, és la LR, pensava que a les dues anaves a dinar i que era el millor moment per felicitar-te, diu. No, no vaig a dinar, avui plego a les tres. Tant li fa, diu ella, és el teu aniversari i vull estar amb tu una estona. Vull continuar escrivint mentre em parla, però desisteixo. No para de dir coses simpàtiques. No recordo el maldecap, surto a fora, mòbil a l'orella, encenc un cigarret i gaudeixo a tot pulmó de les paraules de la LR.

Torno a l'acta però altres trucades que no són per felicitar-me me'n distreu-en. L'haig d'acabar i l'acabo. Són prop les quatre, més de les quatre quan arribo a casa. Necessito un gelocatil, no en trobo. Em preparo alguna cosa per dinar i decideixo que després del café dormiré una estona i abans de les sis sortiré a la farmàcia i a fer altres encàrrecs necessaris. Puc contestar algun correu, si n'hi ha, mentre prenc el cafè.

Cafè a la taula i més d'un i més de dos correus que haig de contestar, encara que només sigui per dir gràcies. Abans de contestar el primer sona el telèfon. La mare em felicita i a més s'està estona i estona parlant de les seves coses i de les seves amigues, la mare sempre té aquell to vital i alegre que envejo i admiro.

Contesto els correus i mentre ho faig n'arriben d'altres que també contesto. Em deixo caure al sofà. Dormiré una mica i cap a les sis sortiré a la farmàcia i a fer altres encàrrecs. Necessito gelocatils amb urgència. Sona el telèfon, és el meu fill que em felicita, hem d'aprofitar per parlar de diversos detalls dels dies de setmana santa que serà per aquí. Em sento millor, tant millor que penso que si no compro gelocatils tampoc passa res, però dormir sí, necessito dormir, i ho faré bé, em treure algunes peces de roba que emprenyen i m'hi posaré a gust, el despertador a dos quarts de set, hi ha alguns encàrrecs que sí que vull fer, en tindré prou si surto de casa cap a les set.

M'hi poso còmoda, acluco un ull, l'altre encara no quan sona el telèfon. La CB em felicita. No li dic que tinc presa, no li dic que vull dormir, és agradable parlar amb ella i tenim coses per explicar-nos. Quan penjo m'estiro de nou, em tapo amb la manteta, s'hi està bé, quan em desperti sortiré de casa per fer els encàrrecs que em doni temps de fer. Em quedo profundament adormida.

Sona alguna cosa, despertador? No, telèfon. És la SO que em felicita. Fas una veu estranya, diu. Es que estava adormida. Però, fa ella, si precisament he esperat a trucar-te per donar-te temps a fer la migdiada. Xerrem i xerrem, no li dic que tinc presa, no li dic que vull sortir a fer encàrrecs, és agradable parlar amb ella i tenim coses per explicar-nos. Quan penjo decideixo pujar a dutxar-me i canviar-me, després agafaré el cotxe i aniré cap a Reus, encara tindré temps de ... i de ...

Pujo les escales, obro la porta del bany i sona el telèfon. Baixo corrents. És la DB que em felicita. No li dic que tinc presa, no li dic que vull sortir a fer encàrrecs, és agradable parlar amb ella i tenim coses per explicar-nos. Penjo el telèfon i torno a pujar les escales. Abans d'arribar a dalt sona el telèfon.

A la PL li havia respost un SMS i li havia dit que a la nit seria fora de casa, em diu, què bé que encara et trobo. Ens posem a xerrar, li explico que tenia pensat fer moltes coses, però que m'és totalment igual, que prefereixo sentir les seves paraules. Xerrem una estona.  Penjo el telèfon i torno a pujar les escales. Començo a despullar-me i sona el telèfon.

A la meva germana li comento la situació, li dic que vaig quasi en pilotes, que espero arribar a temps a Reus abans que no em tanquin les botigues. Tot hi així xerrem una estona. Tenim coses per explicar-nos. Torno a la dutxa. Em fico sota de l'aigua i sona el telèfon.

Baixo corrents, he estirat la tovallola, vaig mullada, corro molt i aconsegueixo despenjar el telèfon abans que no pari de sonar. A l'altra banda algú tarareja l'aniversari feliç. Em poso a riure, no puc parar de riure, de riure i bufar. La MP no entén massa què em passa. Li ho explico. Millor et truco demà diu ella. Riem una mica. Penjo.

Aconsegueixo arribar a Reus abans de les vuit. Vaig directa a la biblioteca, saludo alguns autors locals i l'Enric m'arrossega cap a fora. Em porta a ... em dóna el regal !!. Em porta a ... sopem a .. .i després ...

Avui, a la feina, la GT m'ha dit, realment tens un dia amb molt bon humor. Gelocatils dius? No recordo què són.
_______________________________________

Allà fora continuen les retalles, no en tot, els pressupostos de defensa a tots els països que retallen en despeses socials no han parat d'augmentar. Indignada sí, de bon humor i indignada. Feliç i indignada. No és cap oxímoron. Són estats diferents i possibles perquè pertanyen a estadis diferents. Perfectament compatibles. Feliç i indignada avui, sortosament puc mantenir els dos estats.

diumenge, 10 d’abril de 2011

Una nova història del pare Enric - Radiografia del capitalisme

Hem passat el cap de setmana amb el pare Enric. Com que fa bon temps sortim a la terrassa a fer el cafè. És un moment agradable i relaxat per escoltar les seves històries.

Fa uns quants anys, potser quaranta o potser cinquanta, el pare Enric va anar a visitar el seu sogre. Ell era metge i el sogre corredor de borsa.

-Resulta –diu el pare Enric– que tinc uns dinerons estalviats i voldria saber com els puc invertir.

-Quant tens? -li  pregunta el sogre.

-Unes cent mil pessetes -contesta ell.

- I pretens comprar unes accions, o sigui, donar diners a algú perquè ell en tregui benefici venent-los a altres que també en voldran treure benefici  venent-los a altres o invertint-los en negocis en què tu no tindràs cap opció a decidir, ni a opinar, ni en trauràs cap profit?

- ...

- No et pots comprar alguna màquina, qualsevol eina que t'ajudi a exercir millor la medicina que és al cap i a la fi el que veritablement t'estimes i el que t'ha proporcionat els estalvis?


El pare Enric acaba el cafè, deixa la tassa damunt la taula i mirant-nos als ulls a un i altra ens diu: En aquell moment vaig entendre què era el capitalisme.

Es va comprar el millor aparell de raigs X que existia al mercat, un que acabava de sortir, explica.  El més important, afegeix, és que estava molt ben protegit contra les radiacions.

dijous, 7 d’abril de 2011

De coses senzilles

De vegades són les coses més senzilles les que posen més de mala llet.

Del blog del Raül Romeva:

Això és el que va passar ahir, després que al PE votessim les previsions pressupostàries pel 2012. En el text hi havia, entre d'altres, una esmena que havíem presentat els grups Verds/ALE i GUE. Es la següent:

13 bis. Invita a la Mesa a modificar la reglamentación relativa a los gastos de viaje (partida 1004) incluida en su Decisión PE 422.536/BUR, con el fin de establecer como regla general la compra de billetes de avión en clase económica para los vuelos de duración inferior a 4 horas; considera que esta nueva forma de aplicar el Estatuto de los diputados debe permitir excepciones, teniendo en cuenta la edad de los distintos diputados y su estado de salud; pide que esta norma se aplique asimismo al personal del Parlamento;

Diversos MEPs (diputats/des), a més dels qui la van presentar, hi van votar a favor (concretament vàrem ser 216, entre els quals Tremosa, Junqueras, Estaràs i Romeva), mentre que 402 col·legues van votar en contra, i 56 més es van abstenir (per exemple, Badia).

Aquestes dades segurament variaran durant el dia d'avui ja que la campanya que es va desencadenar via Twitter ha fet que, entre d'altres el PSOE, diguessin que canviarien el seu vot (de contrari a abstenció).

___________________________________________ 

A partir d'avui aniré a treballar amb ruc. Perquè em dóna la gana. Per distingir-me clarament de certs elements. No sortiré pas de casa més aviat. Arribaré quan arribi. Seré clarament diferent. I que ningú digui la paraula crisi que mossego.

Podré arribar a Islàndia amb ruc?

I, per completar una altra senzillesa . Algú va dir allò d'indigneu-vos? Què fan els carrers tan buits?

dilluns, 4 d’abril de 2011

Les escombraries de la historia

D'escombraries n'hi ha de moltes menes. Un dels problemes de la societat moderna és justament la gran quantitat de residus que generem. Un dels problemes de la nostra societat és com fer el tractament dels residus. Hem aprés a llençar, a consumir i llençar. Consumim i llencem absolutament tot, fins i tot, avui ho he aprés, i ni tant sols m'ha estranyat, consumim i llencem història.

El 15 de setembre del 2009, es publicava un informe exhaustiu sobre la barbàrie perpetrada a la franja de Gaza per l’Exèrcit israelià a l’anomenada operació Plom Fos. El destí natural de l’informe Goldstone era el Consell de Drets Humans (CDH) de les Nacions Unides a Ginebra, que hauria permès la seva remissió al Tribunal Penal Internacional (TPI) de l’Haia i el posterior procés de persecució dels criminals de guerra israelians. Però no hi va arribar mai al CDH. Ni hi arribarà, ja no. Goldstone ha desmentit el que va dir, després de quasi dos anys. I aquell informe inoportú, aquell paper que ens feia nosa, aquella llibreta que desdeia amb el color dels altres quaderns que hem apilat a l'arxiu, l'hem pogut llançar, tal com ha indicat l'ambaixador d'Israel, a les escombraries de la història.

Quants quaderns de colors desapropiats omplen aquestes escombraries? On van a parar? Poc importa. La història tota del mateix color és més bonica i comprensible.

Però atenció, que si els residus no es destrueixen prou bé, pot ser que alguns desnonats de la història furguin en els contenidors i que amb el que hi trobin se'n facin vestimentes. I els carrers es poden omplir de "persones cartells". I els ambaixadors i altres malgastadors descobriran llavors com és de perillós generar massa residus.