dilluns, 30 de maig del 2011

Un altre món és possible


Aquest és l'últim apunt de la cadena.

No començaven les vivències, ni els sentiments, amb el primer apunt, ni acaben avui.  He deixat aquí un trocet de vida. Un cúmul d'instants: alguns alegres, altres tristos; instants optimistes i instants plens d'indignació. Moments que he compartit i m'ha agradat fer-ho. No és un tancament exactament, diguem que em quedo, de manera indefinida, acampada en aquesta plaça. Hi sóc, més que mai, encara que no escrigui. Hi sóc, de nou, allà fora, als nostres carrers que s'han convertit en àgores. No en faré cap anàlisi, no ha estat mai aquest el lloc per fer-los, menys avui. Cada anella de la cadena no és altra cosa que un sentiment. El d'avui es diu esperança.

dilluns, 16 de maig del 2011

Divertimento



Vaig dir que no parlaria de res de la campanya, i no trenco la promesa. Només que he trobat això a ca la zel i m'ho he passat tan bé que no he pogut evitar portar-lo a casa. No és campanya, és música. No són les nostres eleccions, són les de casa els veïns. I és que Al Tall ... són tan genials!

diumenge, 8 de maig del 2011

Eleccions

Ja fa uns dies que estem de campanya, estan. Finalment el constitucional va salvar el lio que govern i suprem havien muntat a Euskadi i sembla que només el PP continua dient allò que tots (i totes suposo) són ETA.


Com vinc fen en les últimes campanyes anuncio que no en parlaré, ni seguiré cap míting, ni escoltaré els sptos i altres programes de “temps electoral obligat i programat”, ni aquell constant “no estem d'acord” dels periodistes. A mi tampoc no em sembla bé, es clar, el repartiment obligat del temps electoral que sempre afavoreix als més grans. Però ni que el repartiment fos un altre continuaria sense escoltar-los.


Vull deixar molt clar que votaré, encara que respecto i fins i tot entenc algunes opcions abstencionistes. Vull deixar també molt clar que malgrat els meus constants emprenyaments i decepcions amb uns i altres (amb uns més emprenyaments i amb altres més decepcions) no tots són iguals. Vull deixar molt clar que entenc i respecto la gent que es dedica honradament a la política i que a algunes persones fins i tot les admiro.


Un cop establertes aquestes qüestions bàsiques (o no) m'aïllo del que diguin o facin els partits fins el 22 que aniré a votar i estaré atenta als resultats. Odio les campanyes, he anat creant com una especie d'al·lèrgia als períodes electorals. Què ens han de dir que no ens hagin dit? Per què ens han d'explicar programes que després no compliran? És que no sabem qui són? Malament si s'han de donar a conèixer en aquesta fira de compra i venda de vots, en aquest mercat de xarlatans que ofereixen ungüents miraculosos. Què venen? Què compren? No seria millor que dediquessin tantes energies a aconseguir allò en què diuen creure? Què costa un campanya per humil que sigui? Quants dels nostres diners, aquests que pateixen les retallades, es destinen a finançaments de campanyes? Precisament els que més cobren són els que menys possibilitats tenen que els voti, però això tant li fa, el cas és que em fan mal el cor cada pancarta, cada cartell, cada pamflet o papereta que arriben a la meva bústia i se'n van directe al reciclatge.


Digueu-me exagerada, digueu-me rara, però jo sé si vull votar o no, i a qui, abans de la campanya i no entenc que hi hagi qui no ho sàpiga. Ho sé perquè durant quatre anys he sentit, he escoltat, m'he emprenyat, m'he decebut ... i també he aplaudit algunes vegades, menys de les que hagués volgut. He vist polítics al meu costat algunes vegades, menys de les que hagués volgut. He vist polítics que se m'han acostat, a mi o a gent que conec, per només demanar-nos suport a una llista, més vegades de les que hagués volgut.


La democràcia passa també per les urnes, només també. La democràcia es fa cada dia, a cada racó, en cada acció. Conec abstencionistes molt més demòcrates que altres que consideren un deure anar a votar sempre que toca. Això que estem vivim ara no és una festa, ni molt menys un mercat. El dia que vegi un polític gastar més energies per aconseguir una zona verda que per aconseguir un vot creuré en la democràcia real. Això que estem vivim ara és poc més que una pantomima.

dilluns, 2 de maig del 2011

Sábato



Yo creo que la verdad es perfecta para las matemáticas, la química, la filosofía, pero no para la vida. En la vida, la ilusión, la imaginación, el deseo, la esperanza cuentan más.