Com una cadena quieta que formen els instants

2011-10-08T15:48:00.003+02:00

Un altre món és possible

2011-05-30T20:39:00.002+02:00

Aquest és l'últim apunt de la cadena.

No començaven les vivències, ni els sentiments, amb el primer apunt, ni acaben avui. He deixat aquí un trocet de vida. Un cúmul d'instants: alguns alegres, altres tristos; instants optimistes i instants plens d'indignació. Moments que he compartit i m'ha agradat fer-ho. No és un tancament exactament, diguem que em quedo, de manera indefinida, acampada en aquesta plaça. Hi sóc, més que mai, encara que no escrigui. Hi sóc, de nou, allà fora, als nostres carrers que s'han convertit en àgores. No en faré cap anàlisi, no ha estat mai aquest el lloc per fer-los, menys avui. Cada anella de la cadena no és altra cosa que un sentiment. El d'avui es diu esperança.

Divertimento

2011-05-16T20:41:00.002+02:00

Vaig dir que no parlaria de res de la campanya, i no trenco la promesa. Només que he trobat això a ca la zel i m'ho he passat tan bé que no he pogut evitar portar-lo a casa. No és campanya, és música. No són les nostres eleccions, són les de casa els veïns. I és que Al Tall ... són tan genials!

Eleccions

2011-05-08T23:13:00.000+02:00

Ja fa uns dies que estem de campanya, estan. Finalment el constitucional va salvar el lio que govern i suprem havien muntat a Euskadi i sembla que només el PP continua dient allò que tots (i totes suposo) són ETA.

Com vinc fen en les últimes campanyes anuncio que no en parlaré, ni seguiré cap míting, ni escoltaré els sptos i altres programes de “temps electoral obligat i programat”, ni aquell constant “no estem d'acord” dels periodistes. A mi tampoc no em sembla bé, es clar, el repartiment obligat del temps electoral que sempre afavoreix als més grans. Però ni que el repartiment fos un altre continuaria sense escoltar-los.

Vull deixar molt clar que votaré, encara que respecto i fins i tot entenc algunes opcions abstencionistes. Vull deixar també molt clar que malgrat els meus constants emprenyaments i decepcions amb uns i altres (amb uns més emprenyaments i amb altres més decepcions) no tots són iguals. Vull deixar molt clar que entenc i respecto la gent que es dedica honradament a la política i que a algunes persones fins i tot les admiro.

Un cop establertes aquestes qüestions bàsiques (o no) m'aïllo del que diguin o facin els partits fins el 22 que aniré a votar i estaré atenta als resultats. Odio les campanyes, he anat creant com una especie d'al·lèrgia als períodes electorals. Què ens han de dir que no ens hagin dit? Per què ens han d'explicar programes que després no compliran? És que no sabem qui són? Malament si s'han de donar a conèixer en aquesta fira de compra i venda de vots, en aquest mercat de xarlatans que ofereixen ungüents miraculosos. Què venen? Què compren? No seria millor que dediquessin tantes energies a aconseguir allò en què diuen creure? Què costa un campanya per humil que sigui? Quants dels nostres diners, aquests que pateixen les retallades, es destinen a finançaments de campanyes? Precisament els que més cobren són els que menys possibilitats tenen que els voti, però això tant li fa, el cas és que em fan mal el cor cada pancarta, cada cartell, cada pamflet o papereta que arriben a la meva bústia i se'n van directe al reciclatge.

Digueu-me exagerada, digueu-me rara, però jo sé si vull votar o no, i a qui, abans de la campanya i no entenc que hi hagi qui no ho sàpiga. Ho sé perquè durant quatre anys he sentit, he escoltat, m'he emprenyat, m'he decebut ... i també he aplaudit algunes vegades, menys de les que hagués volgut. He vist polítics al meu costat algunes vegades, menys de les que hagués volgut. He vist polítics que se m'han acostat, a mi o a gent que conec, per només demanar-nos suport a una llista, més vegades de les que hagués volgut.

La democràcia passa també per les urnes, només també. La democràcia es fa cada dia, a cada racó, en cada acció. Conec abstencionistes molt més demòcrates que altres que consideren un deure anar a votar sempre que toca. Això que estem vivim ara no és una festa, ni molt menys un mercat. El dia que vegi un polític gastar més energies per aconseguir una zona verda que per aconseguir un vot creuré en la democràcia real. Això que estem vivim ara és poc més que una pantomima.

Sábato

2011-05-02T21:35:00.001+02:00

Yo creo que la verdad es perfecta para las matemáticas, la química, la filosofía, pero no para la vida. En la vida, la ilusión, la imaginación, el deseo, la esperanza cuentan más.

No he sortit al carrer

2011-04-29T22:30:00.001+02:00

Avui no he trepitjar els carrers.

De casa a la carretera, que està tranquil·la, potser perquè he sortit una mica més aviat que ahir. Per alguna raó m'he despertat a les sis i he decidit no tornar a tancar els ulls. Ara que no tinc l'Enric que em fa saltar del llit mentre m'hi giro després de sonar el despertador, em fa por adormir-me. Per alguna raó que desconec, o només perquè he decidit no tornar a tancar els ulls a les sis, m'he posat a la carretera abans que l'ocupessin els cotxes que tenen pressa. O potser, per alguna raó, avui ningú no tenia presa.

Avui no he trepitjat els carrers.

No hi ha cap carrer de casa a la feina, només carreteres. Per alguna raó que desconec el personal no tenia presa i xerraven relaxament de tot i de res. La boda, el gimnàs, la boda, la cuina, el barça, el mou, la boda, polònia, la boda. Per alguna raó que desconec avui es parlava, relaxament, de coses importants. I he tornat al migdia, amb la mateixa tranquil·litat, sense cap cotxe enganxat al cul. Per alguna raó que ara no sóc capaç d'explicar he posat música i no noticies ala ràdio.

Avui no he trepitjat els carrers.

No tenia necessitat de verdures, no em calia passar per l'estanc ni per la farmàcia. A casa tot era tranquil. Demà aniré cap a Terrassa. Avui és divendres, no necessito res, puc asseure'm al sofà, llegir, veure que passa pel facebook. A l'hora de les noticies poso la tele.

I els carrers eren plens a vesar.

Terriblement plens. A Londres, d'entrada, a Londres sobretot, especialment a Londres. Què els ha agafat als anglesos? Què reivindicaven amb tanta bandereta? No m'estranya que hagi hagut d'intervenir la policia, molt bons ells, han mantingut l'ordre. Només 23 milions d'euros gastats en seguretat. 23 milions d'euros de les butxaques dels que han sortit al carrer amb les banderetes. Entre els convidats uns quants dictadors, saludats per totes aquelles banderetes que els han pagat el viatge i els han saludat des de darrera dels 23 milions d'euros. Tots aquells que no tenen dret al convit.

I després altres noticies, amb el mateix to però dites més de passada.

Els carrers eren plens a vesar a Síria i a Tunísia. I probablement a altres indrets que no mereixen ser recordats.

El petó dels prínceps al balcó. La sang als carrers de Síria. I el Tomás Molina que parla de fred i d'inseguretats.

Jaculatòries

2011-04-27T20:13:00.000+02:00

A la Fiscalia General de l'Estat,

Les llistes que continguin noms de persones que van participar al cop d'estat franquista

IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

Les llistes que continguin noms de persones que no han condemnat el cop d'estat franquista

IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

Les llistes que continguin noms de persones que mantenen places i carrers amb noms de feixistes

IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

Les llistes que continguin noms de persones directa o indirectament involucrades amb els GAL

IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

Les llistes que continguin noms de persones directa o indirectament involucrades en tortures

IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

Les llistes que continguin noms de persones directa o indirectament involucrades en corrupcions

IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

Les llistes que continguin noms de persones que afirmaren allò de les armes de destrucció massiva

IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

Les llistes que continguin noms de persones que no van condemnar la violència contra la flotilla

IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

Les llistes que continguin noms de persones que no han proposat fer fora l'ambaixador de Síria

IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

Les llistes que continguin noms de persones amigues o relacionades amb les primeres

IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

Les llistes que continguin noms de persones amigues o relacionades amb les segones

IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

Parlo per parlar. De què podria parlar sinó?

2011-04-26T23:36:00.003+02:00

Certament plou, i plou molt, unes pedrases queien fa una estona que por m'ha fet que no trenquessin algun vidre. Però ja no, ja no cau pedra, només un soroll suau de l'aigua, un só que em servirà per dormir com una soca. No entenc la frase, com dormen les soques? No siguis soca, és una altra frase dita. Pobres soques! I perquè parlo ara de les soques, jo? Elles estan allà fora mullant-se, entomant el que faci falta, aguantant el pes de plantes i arbres, d'aquests pins centenaris que ho resisteixen tot. De vegades els hi parlo als pins, directament a la soca, que les fulles són molt amunt i no hi arribo. Els hi parlo sí, i tinc la sensació que em responen. Avui estaven realment contents, abans de la pedra vull dir, perquè després ja no he sortit, bé sí un moment per anar a donar el sopar a l'Unda i la Petita, escagarrinadetes estaven les pobres. Abans de les pedres, deia, els arbres estaven contents (Au! quin tro que acaba de petar, pobretes Unda i Petita, ben escagarrinadetes deuen estar) Els hi deuen fer por els trons als arbres? Demà els ho preguntaré, ara no, plou massa i és tot fosc allà fora. Demà a veure que me'n diuen de la pluja d'avui, encara que suposo que continuaran contens, perquè tota aquesta aigua que ha anat caient durant la setmana (santa?) els hi ha anat de fabula (Au! Aquest encara ha petat més fort) La Tere em deia, no tindràs por tota sola? Por jo? A veure sí encara serà veritat. Demà parlaré amb els arbres de la por als fenòmens de la natura. Encara recordo la ventada que va torçar el gran pi, a punt vam estar de no salvar-lo, i ha aguantat, tort sí, però amb una vida! I com li agrada l'aigua! A l'Abril cada gota val per mil, doncs ben regalats que estan ells, i elles les plantetes. Somriuen, i canten, i de vegades la fada salta de soca en soca, especialment quan les soques són mullades. No? Qui em pot demostrar el contrari? Avui, no se'n sentia d'altra: Quin fàstic de vacances, cada dia pluja! He recordat un article molt divertit, no em feu dir de qui ni on, ja tinc una edat jo, se m'ha de perdonar la desmemòria. Deia l'article que tant pregar i pregar perquè poguessin sortir les professons i ni cas. Potser, deia l'article, és que Déu s'ha cansat de tant romanço, tanta penitència masoca, tanta turistada i precisament amb la pluja està dient que ja n'hi ha prou. Ja s'ho podrien prendre així els creients. Però segurament no, l'any que ve tornarem a tenir la mateixa parafrènia. Ai senyor i demà tothom davant de la tele a veure el Madrid- Barça. Què té a veure una cosa em l'altra?, ni idea, però m'ha sortit així, i així es queda, perquè porto la tira de línies escrites sense dir res, ni sabia si volia dir alguna cosa quan he començat a teclejar. No res, de fet no vull dir res, teclejo només mentre allà fora cau la pluja que fa somriure els arbres. Teclejo només, sense dir res, potser per no parlar de coses series. Parlo de la natura, i dels meus arbres (perdó dels arbres del jardí), que encara hi són i vull que hi siguin cent anys més, i que em recordin, perquè segur que els arbres tenen records, parlo per parlar del que m'agrada. De què hauria de parlar sinó?

A Txernòbil, fa 25 anys, a Fukushima, fa no res, també hi havia arbres, hi havia vida. Contra els fenòmens naturals no hi podem fer res, d'altres tenen culpables. Avui al facebook algú ha posat una frase: El único homenaje sincero a las víctimas de Chernóbil es el cierre de todas las nucleares en el mundo. Todo lo demás es hipocresía vomitiva.

23 d'abril.

2011-04-23T23:57:00.002+02:00

Hi havia una vegada un poble molt llunyà on habitaven els dracs. Com tothom (o gairebé tothom) sap, els dracs s'alimenten de la imaginació de les persones humanes, per això són tan lleugers que malgrat la seva enorme estatura (sis vegades la humana aproximadament) poden volar. Són ben diferents a nosaltres, tenen dos ulls, dues boques, dos cervells i dos cors, és a dir, hi veuen igual, però pensen i senten diferent. L'única característica comuna és que quan s'enfaden treuen foc pels queixals.

Poc a poc els aliments van començar a escassejar al país dels dracs i començaren a morir de gana. Un dels més joves, contradient dogmes i tradicions mil·lenàries, va decidir creuar la frontera i anar al regne de la realitat a la recerca de menjar. Es va amagar a les tapes d'un llibre que llegia la filla del rei. Era fàcil, perquè el llibre l'havia escrit una pastora anomenada Flordiana, l'única persona del regne que no és passava la jornada treballant a sol i a ombra per poder pagar al rei els impostos. Mentre els xais pasturaven ella escrivia contes fantàstics i, de tant en tant, algun pamflet on explicava com el rei i altres cortesans s'enriquien més i més mentre el poble cada vegada era més pobre. El darrer titulat “imagineu” començava a tenir èxit. Cert era que moltes de les persones que el llegien no l'entenien, i que les que l'entenien quan arribava la nit estaven tan cansades que no podien imaginar. Només la princesa podia imaginar el que volia. Alliberada de les fatigues de les feines del camp (per raó de sang) i dels exercicis militars (per raó de gènere) sense que el pare se n'assabentés anava a trobar Flordiana i tornava a casa amb un munt de llibres sota les faldilles. Llavors es tancava a la seva cambra i es dedicava a llegir i a imaginar.

La imaginació de les noies i la poca atenció que el rei prestava a la filla van donar a Drac la possibilitat de traspassar il·legalment la frontera. Arribat al regne de la realitat, Drac es dedicà a recórrer els camins pidolant imaginació; i la gent, a poc poc, n'hi va començar a donar. Amb imaginació amagaren les plantacions de faves entre els rosers i, quan passaven els recaptadors d'impostos a emportar-se el tant per cent de la collita que els corresponia segons els decrets reials, la gent responia: Només tenim roses, emporteu-vos-les si així ho considereu.

Però el rei, que odiava les roses, les va fer tallar i va descobrir les faves de contraban; i va endurir les penes del codi penal per castigar els malfactors. Es va quedar totes les faves, però tot hi així no n'hi havia prou per pagar els deutes que havia contret amb els regnes veïns, els que li havien venut les espases que tallaren els rosers . I va decidir establir l'arribada d'una època nova anomenada crisi i augmentar els impostos. Havia sentit dir que un drac errava per les contrades. Ell no l'havia vist, però els criats fidels l'havien descrit com una bèstia enorme i perillosa. En tot cas era algú diferent que s'havia infiltrat sense papers. Ell era qui robava collites, ell era qui menjava sense treballar, ell era el culpable d'induir els aborígens a la rebel·lió. Ell i no altre era el culpable de la crisi.

Anaven maldades. La gent s'havia de vendre les cases per pagar al rei, i de les collites no els quedava prou per alimentar la canalla. Ja no creixien roses. Drac va emmalaltir, ningú no li regalava imaginació. Drac es va enrabiar, treia foc pels queixals. Feia por de veure'l d'aquesta manera. El rei va tenir la prova definitiva de què era una fera ferotge i va enviar el príncep Jordi al capdavant de l'exercit a matar el drac.

La princesa, quan va saber la decisió del rei va parlar amb Flordiana i van decidir marxar lluny, amb Drac, a un lloc on el príncep Jordi no els pogués trobar. Van construir, amb imaginació, una fortalesa amagada entre rosers de talls més durs que les espases, allà viurien tots tres, elles guaririen Drac, en tenien el remei.

El príncep Jordi, que tot i ser entrenant en arts marcials, no era un brètol, estimava sa germana i ella, abans de partir, havia tingut la precaució de deixar Imagineu sota el coixí d'ell. Jordi va llegir, Jordi va pensar, Jordi va imaginar.

Un mes després de la fugida de les noies, un 23 d'abril qualsevol d'un any qualsevol, el príncep Jordi va convocar l'exercit i va a dir al rei que marxava a matar el drac i a alliberar de les seves garres la princesa. En contacte mental amb la germana, sabia el que havia de fer. Els homes van arribar a la fortalesa, i allà cada espasa fou una rosa. I van tornar al poble i van començar a repartir-les. I el poble, armat amb roses de tots colors, roses d'exquisida fragància (no com les que regalen les caixes que no fan cap olor) va arribar al palau on el rei dormia profundament, el va despertar el perfum, aquell perfum que odiava. I es va posar a córrer i a córrer. Hi ha qui diu que encara ho fa i que de tant en tant el veu passar per la Rambla de Catalunya com si el perseguissin mil dimonis.

El regne de la realitat es va convertir en la república de la mitja imaginació (els humans no són capaços de tenir-la sencera). Van demanar a Flordiana que es presentés a les primeres eleccions, però va respondre: Deixeu-me d'hòsties que prefereixo les meves ovelles i els meus llibres.

Crec que la princesa i el príncep es van presentar com a candidats per partits diferents. Suposo que va guanyar ell ja que la jornada del 23 d'abril se'n diu de Sant Jordi i no de Santa ... (ni el nom he sabut mai de la princesa). I el drac? El drac va deixar que les noies fessin servir tota la imaginació per alliberar el poble, no en va tocar ni un gram. Era mort quan Sant Jordi va creuar les portes de la fortalesa.

Ho deixarem sense títol de moment

2011-04-13T20:54:00.000+02:00

Va ser un 14 d'abril

Intimitats

2011-04-12T22:50:00.003+02:00

Ahir el meu primer regal va ser la rosa del Josep. Avui un pom de les meves roses d'enramar. Per a totes les persones amigues de veritat. Per a totes aquelles persones que em fan sentir ... que em fan sentir.

La cosa va anar més o menys així. Diumenge després de la xerrada amb el pare Enric vaig fer una llaaaaaaarga migdiada i a la nit no hi havia manera de dormir, ja passa això, són aquells dies que sona el despertador quan el son comença a ser profitós i en voldries més. Sona doncs els despertador a dos quarts de set i em llevo amb una son i un maldecap considerables.

Era el meu aniversari però no tenia ganes de recordar-ho. Feia tard a la feina. I aquell maldecap empipador. A primera hora reunió i necessitat de dir algunes coses que sonéssim diferent a bonic. Un missatge a la bustia del mòbil i una dolça veu cantant el Zorionak. No tinc temps de respondre. Dura i llarga reunió fins a la una.

Em poso a l'ordinador, l'acta és llarga i ha de recollir detalls, algunes notes preses taquigràficament no sabré que volen dir demà. Em cal redactar ara mateix. Sona el mòbil i el JG em diu paraules boniques. Vull continuar escrivint mentre em parla, però desisteixo. El mòbil passa de mà en mà a l'altra banda, l'orella és sempre la mateixa. Tres persones canten el Zorionak una altra vegada. Em fan somriure. Em sento molt a prop d'ells.

Haig de tornar a l'acta, el maldecap continua, martelleja. Escric i escric, i aquell maldecap insistent. Remeno la bossa. Algú té un gelocatil? Torno a escriure, a les dues en punt em queda força encara. Sona el mòbil, és la LR, pensava que a les dues anaves a dinar i que era el millor moment per felicitar-te, diu. No, no vaig a dinar, avui plego a les tres. Tant li fa, diu ella, és el teu aniversari i vull estar amb tu una estona. Vull continuar escrivint mentre em parla, però desisteixo. No para de dir coses simpàtiques. No recordo el maldecap, surto a fora, mòbil a l'orella, encenc un cigarret i gaudeixo a tot pulmó de les paraules de la LR.

Torno a l'acta però altres trucades que no són per felicitar-me me'n distreu-en. L'haig d'acabar i l'acabo. Són prop les quatre, més de les quatre quan arribo a casa. Necessito un gelocatil, no en trobo. Em preparo alguna cosa per dinar i decideixo que després del café dormiré una estona i abans de les sis sortiré a la farmàcia i a fer altres encàrrecs necessaris. Puc contestar algun correu, si n'hi ha, mentre prenc el cafè.

Cafè a la taula i més d'un i més de dos correus que haig de contestar, encara que només sigui per dir gràcies. Abans de contestar el primer sona el telèfon. La mare em felicita i a més s'està estona i estona parlant de les seves coses i de les seves amigues, la mare sempre té aquell to vital i alegre que envejo i admiro.

Contesto els correus i mentre ho faig n'arriben d'altres que també contesto. Em deixo caure al sofà. Dormiré una mica i cap a les sis sortiré a la farmàcia i a fer altres encàrrecs. Necessito gelocatils amb urgència. Sona el telèfon, és el meu fill que em felicita, hem d'aprofitar per parlar de diversos detalls dels dies de setmana santa que serà per aquí. Em sento millor, tant millor que penso que si no compro gelocatils tampoc passa res, però dormir sí, necessito dormir, i ho faré bé, em treure algunes peces de roba que emprenyen i m'hi posaré a gust, el despertador a dos quarts de set, hi ha alguns encàrrecs que sí que vull fer, en tindré prou si surto de casa cap a les set.

M'hi poso còmoda, acluco un ull, l'altre encara no quan sona el telèfon. La CB em felicita. No li dic que tinc presa, no li dic que vull dormir, és agradable parlar amb ella i tenim coses per explicar-nos. Quan penjo m'estiro de nou, em tapo amb la manteta, s'hi està bé, quan em desperti sortiré de casa per fer els encàrrecs que em doni temps de fer. Em quedo profundament adormida.

Sona alguna cosa, despertador? No, telèfon. És la SO que em felicita. Fas una veu estranya, diu. Es que estava adormida. Però, fa ella, si precisament he esperat a trucar-te per donar-te temps a fer la migdiada. Xerrem i xerrem, no li dic que tinc presa, no li dic que vull sortir a fer encàrrecs, és agradable parlar amb ella i tenim coses per explicar-nos. Quan penjo decideixo pujar a dutxar-me i canviar-me, després agafaré el cotxe i aniré cap a Reus, encara tindré temps de ... i de ...

Pujo les escales, obro la porta del bany i sona el telèfon. Baixo corrents. És la DB que em felicita. No li dic que tinc presa, no li dic que vull sortir a fer encàrrecs, és agradable parlar amb ella i tenim coses per explicar-nos. Penjo el telèfon i torno a pujar les escales. Abans d'arribar a dalt sona el telèfon.

A la PL li havia respost un SMS i li havia dit que a la nit seria fora de casa, em diu, què bé que encara et trobo. Ens posem a xerrar, li explico que tenia pensat fer moltes coses, però que m'és totalment igual, que prefereixo sentir les seves paraules. Xerrem una estona. Penjo el telèfon i torno a pujar les escales. Començo a despullar-me i sona el telèfon.

A la meva germana li comento la situació, li dic que vaig quasi en pilotes, que espero arribar a temps a Reus abans que no em tanquin les botigues. Tot hi així xerrem una estona. Tenim coses per explicar-nos. Torno a la dutxa. Em fico sota de l'aigua i sona el telèfon.

Baixo corrents, he estirat la tovallola, vaig mullada, corro molt i aconsegueixo despenjar el telèfon abans que no pari de sonar. A l'altra banda algú tarareja l'aniversari feliç. Em poso a riure, no puc parar de riure, de riure i bufar. La MP no entén massa què em passa. Li ho explico. Millor et truco demà diu ella. Riem una mica. Penjo.

Aconsegueixo arribar a Reus abans de les vuit. Vaig directa a la biblioteca, saludo alguns autors locals i l'Enric m'arrossega cap a fora. Em porta a ... em dóna el regal !!. Em porta a ... sopem a .. .i després ...

Avui, a la feina, la GT m'ha dit, realment tens un dia amb molt bon humor. Gelocatils dius? No recordo què són.
_______________________________________

Allà fora continuen les retalles, no en tot, els pressupostos de defensa a tots els països que retallen en despeses socials no han parat d'augmentar. Indignada sí, de bon humor i indignada. Feliç i indignada. No és cap oxímoron. Són estats diferents i possibles perquè pertanyen a estadis diferents. Perfectament compatibles. Feliç i indignada avui, sortosament puc mantenir els dos estats.

Una nova història del pare Enric - Radiografia del capitalisme

2011-04-10T21:14:00.000+02:00

Hem passat el cap de setmana amb el pare Enric. Com que fa bon temps sortim a la terrassa a fer el cafè. És un moment agradable i relaxat per escoltar les seves històries.

Fa uns quants anys, potser quaranta o potser cinquanta, el pare Enric va anar a visitar el seu sogre. Ell era metge i el sogre corredor de borsa.

-Resulta –diu el pare Enric– que tinc uns dinerons estalviats i voldria saber com els puc invertir.

-Quant tens? -li pregunta el sogre.

-Unes cent mil pessetes -contesta ell.

- I pretens comprar unes accions, o sigui, donar diners a algú perquè ell en tregui benefici venent-los a altres que també en voldran treure benefici venent-los a altres o invertint-los en negocis en què tu no tindràs cap opció a decidir, ni a opinar, ni en trauràs cap profit?

- ...

- No et pots comprar alguna màquina, qualsevol eina que t'ajudi a exercir millor la medicina que és al cap i a la fi el que veritablement t'estimes i el que t'ha proporcionat els estalvis?

El pare Enric acaba el cafè, deixa la tassa damunt la taula i mirant-nos als ulls a un i altra ens diu: En aquell moment vaig entendre què era el capitalisme.

Es va comprar el millor aparell de raigs X que existia al mercat, un que acabava de sortir, explica. El més important, afegeix, és que estava molt ben protegit contra les radiacions.

De coses senzilles

2011-04-07T22:58:00.002+02:00

De vegades són les coses més senzilles les que posen més de mala llet.

Del blog del Raül Romeva:

Això és el que va passar ahir, després que al PE votessim les previsions pressupostàries pel 2012. En el text hi havia, entre d'altres, una esmena que havíem presentat els grups Verds/ALE i GUE. Es la següent:

13 bis. Invita a la Mesa a modificar la reglamentación relativa a los gastos de viaje (partida 1004) incluida en su Decisión PE 422.536/BUR, con el fin de establecer como regla general la compra de billetes de avión en clase económica para los vuelos de duración inferior a 4 horas; considera que esta nueva forma de aplicar el Estatuto de los diputados debe permitir excepciones, teniendo en cuenta la edad de los distintos diputados y su estado de salud; pide que esta norma se aplique asimismo al personal del Parlamento;

Diversos MEPs (diputats/des), a més dels qui la van presentar, hi van votar a favor (concretament vàrem ser 216, entre els quals Tremosa, Junqueras, Estaràs i Romeva), mentre que 402 col·legues van votar en contra, i 56 més es van abstenir (per exemple, Badia).

Aquestes dades segurament variaran durant el dia d'avui ja que la campanya que es va desencadenar via Twitter ha fet que, entre d'altres el PSOE, diguessin que canviarien el seu vot (de contrari a abstenció).
___________________________________________

A partir d'avui aniré a treballar amb ruc. Perquè em dóna la gana. Per distingir-me clarament de certs elements. No sortiré pas de casa més aviat. Arribaré quan arribi. Seré clarament diferent. I que ningú digui la paraula crisi que mossego.

Podré arribar a Islàndia amb ruc?

I, per completar una altra senzillesa . Algú va dir allò d'indigneu-vos? Què fan els carrers tan buits?

Les escombraries de la historia

2011-04-04T23:07:00.004+02:00

D'escombraries n'hi ha de moltes menes. Un dels problemes de la societat moderna és justament la gran quantitat de residus que generem. Un dels problemes de la nostra societat és com fer el tractament dels residus. Hem aprés a llençar, a consumir i llençar. Consumim i llencem absolutament tot, fins i tot, avui ho he aprés, i ni tant sols m'ha estranyat, consumim i llencem història.

El 15 de setembre del 2009, es publicava un informe exhaustiu sobre la barbàrie perpetrada a la franja de Gaza per l’Exèrcit israelià a l’anomenada operació Plom Fos. El destí natural de l’informe Goldstone era el Consell de Drets Humans (CDH) de les Nacions Unides a Ginebra, que hauria permès la seva remissió al Tribunal Penal Internacional (TPI) de l’Haia i el posterior procés de persecució dels criminals de guerra israelians. Però no hi va arribar mai al CDH. Ni hi arribarà, ja no. Goldstone ha desmentit el que va dir, després de quasi dos anys. I aquell informe inoportú, aquell paper que ens feia nosa, aquella llibreta que desdeia amb el color dels altres quaderns que hem apilat a l'arxiu, l'hem pogut llançar, tal com ha indicat l'ambaixador d'Israel, a les escombraries de la història.

Quants quaderns de colors desapropiats omplen aquestes escombraries? On van a parar? Poc importa. La història tota del mateix color és més bonica i comprensible.

Però atenció, que si els residus no es destrueixen prou bé, pot ser que alguns desnonats de la història furguin en els contenidors i que amb el que hi trobin se'n facin vestimentes. I els carrers es poden omplir de "persones cartells". I els ambaixadors i altres malgastadors descobriran llavors com és de perillós generar massa residus.

Segons llegeixo, així em manuscric

2011-03-31T21:47:00.005+02:00

Com el so d'un baló intermitent que colpeja la paret. Em desperto, allargo el braç a les palpentes, el despertador continua sonant. Com el so d'un baló intermitent que colpeja la paret. El trobo, finalment, aconsegueixo fer-lo callar. Com el so d'un baló intermitent que colpeja la. Salto del llit.

El cafè, la dutxa, el cotxe, les noticies de la ràdio. Com el so d'un baló intermitent que colpeja la paret. 20 per cent, menys llits, menys especialistes, menys hospitals. Com el so d'un baló intermitent que colpeja la paret. Els esports. Com el so d'un baló intermitent que colpeja la. Tanco la ràdio.

Quina pressa que te avui la gent! De fet cada dia tenen pressa. El morro del de darrera enganxat al cul. Avançades per la dreta. Tots corren cap al futur. Com el so del baló intermitent que colpeja, que colpeja, que colpeja. Cap a l'oblit, que colpeja, que.

Quina quantitat de correus per respondre que tinc avui! De fet cada dia tinc molts correus per respondre. Vaig redactant respostes interceptada a intervals pel telèfon. Com el so d'un baló intermitent que colpeja la paret. Despenjo, responc. Llegeixo , responc, com el so d'un baló intermitent que colpeja. Llegeixo i no tinc resposta, com el so d'un baló intermitent que. Falten respostes o fallen les preguntes? Com el so que.

Avui fa més calor que ahir, i ahir en va fer més que abans d'ahir. Ahir teníem aire condicionat, avui ja no funciona. Com el so d'un baló intermitent que ... Costa concentrar-se després de dinar a 28 graus. Una ampolla d'aigua fresca. Obrir les finestres, finalment, una mica d'aire i tornar a contestar correus, i aquells informes, amb les mateixes propostes, els mateixos incompliments, com el só intermitent d'un baló que colpeja. Hora de plegar. Com el so.

La temperatura a fora és agradable, hi ha bona llum i al fons, si es vol mirar, s'hi troba un mar. I unes ones intermitents que colpegen les roques. Esclat sempre igual, sempre distint, de les ones que colpegen les roques. Que colpegen les.

Sempre igual, sempre distint. Com seran els uniformes de les escoles públiques? Nens uniformes d'escoles uniformes. Com el so intermitent de les ones que colpegen les roques. Sempre igual. Nenes uniformes d'escoles uniformes. Com el so intermitent de les ones que colpegen les roques. Sempre distintes. Uniformes per a les públiques. Uniformes per a les privades. Sempre iguals, sempre distintes.

Arribo a casa i em trobo amb Baixauli. Ignore que serà de mi després d'aquesta cita ... Només sé que les ones continuaran esclatant. I que mai, absolutament mai, es repeteixen.

Potser demà no sonarà el despertador. Potser aniré a passejar pel mar en lloc d'anar a treballar. Cap ona és igual a una altra.
_____________
Nota: Aquest text ha estat provocat per la lectura de l'home manuscrit

No a la guerra

2011-03-27T18:13:00.001+02:00

No, no plou. Hi ha sol a Les Borges i a l'Empordà, i tot (o quasi tot) continua cap endavant (o cap endarrere). Avui la Santi haurà pogut fer una bona calçotada i a prop, molt a prop en el record, queden les de la Torre Sans. Si tanco els ulls, a cada racó de la casa hi trobo un somriure. Somriures d'aquest any, de l'any passat i de l'altre. Somriures de persones amigues i de familiars. Somriures dels primers dies que vaig compartir aquest espai amb l'Enric. El somriure d'avui quan he obert els ulls i li he dit bon dia.

Sí, fa sol, me n'arriba la calidesa per la finestra. Allà fora ja han nascut els primers lliris, les flors més entranyables del jardí, gairebé assilvestrades. Uns quants aquí i uns altres allà, sense ordre, amagats entre els arbres, envoltats de “males” herbes. Cal endinsar-se en el parterre per trobar-los. Si t'hi acostes somriuen, com les persones amigues, com els familiars, quan fem calçotades i altres farres.

S'ha deixat sentir la primavera aquest cap de setmana. Avui, a Les Borges, ahir a Ulldemolins mentre compartíem amb la Cèlia un conill amb cargols.

Hi ha pau al meu voltant. M'agrada obrir un bon llibre quan passa això. També m'agrada lliurar-me als records o imaginar desitjos.

-Sap? - digué Jove-. No sé que és millor: el que feia abans, imaginar escenes, o el que faig ara, recordar-ne... Passem mitja vida imaginat i anhelant el futur; l'altre mitja, recordant el passat. "L'Home manuscrit" pag 125

M'agrada imaginar, m'agrada recordar, no renuncio a cap de les dues possibilitats. Tampoc renuncio a la flor del lliri que esclata en el present. Vull conservar aquesta pau que no és absent de temors, que no tanca portes d'esperances.

«Hi ha moments en què el temor i l’esperança són una sola cosa, s’anul·len mútuament i es perden en una fosca insensibilitat. Altrament no podríem saber els nostres estimats absents en perill constant i continuar fent la mateixa vida quotidiana.»

Estimats absents en perill constant! No hi ha sol per a tothom, ni pau arreu. Temors i esperances. Difícil o meravellosa (difícil i meravellosa) vida quotidiana plena d'anhels i de records. I també tan plena de dubtes!

M'agrada llegir un bon llibre quan la pau m'envolta. Però no defujo els diaris, ni els estimats absent en perill, no puc, formen part del meu jo; més lluny, però tan presents com els lliris del jardí. I a mesura que avancen les pàgines del llibre, més encara, mentre giren les pàgines del diari, es van difuminat seguretats. Dubto, sí. Dubto constantment. Puc posar el jersei a la rentadora? És lícit bombardejar ni que sigui per ajudar a fer caure un tirà?

Giro una altra pàgina. Em trobo amb algú que dubta com jo. M'agrada llegir les veus que em confirmem.

Plou sobre mullat

2011-03-17T20:42:00.001+01:00

S'ha fet de nit i no plou. Avui no ha plogut en tot el dia. Diumenge tampoc no va ploure i vam poder disfrutar (ai! gaudir) d'una dolça calçotada familiar Però hi ha goteres molts edificis de les pluges dels darrers dies, bàsicament de les de dissabte. Construccions noves de trinca, tres anys a tot estirar les més velles. Projectes signats per bons arquitectes. Obra pública, de tota confiança. Amb barca s'hi havia de circular per alguns passadissos el cap de setmana. Mentre jo menjava calçots i el sol ens relaxava l'esquena a tots el que compartíem taula, algunes treballadores de neteja (treballadores en femení, sí, perquè totes són dones) feien hores extres per netejar armaris de paperassa mullada. A veure què diran les assegurances. Perquè el dissabte va ploure força, certament, i tot el dia, però no va ser pas una inundació, no va ser una catàstrofe, només va ploure molt. I els edificis públics, nous de trinca, es van omplir de goteres.

Però no cal patir que això no passarà amb les nuclears. Ni a Ascó i ni a Vandellòs els petarà mai cap nucli. Podem estar tranquils, diuen.

I van passant els dies, i ara ja no plou, només fa una mica de vent. Passen els dies i les noticies s'acumulen de manera tant brutal que no trobo el temps per parlar-ne. És tant el que hi ha allà fora que no trobo paraules. M'he quedat sense temes per a aquest bloc. N'hi ha massa.

Parlar del pare Manel, un home bo, una persona senzilla, em va fer gràcia. Persones senzilles, noticies senzilles, bones persones. Potser aquest és el tema. Petits oasis entre les altres noticies de les quals no goso parlar-ne

Per això avui he tornat, de la mà del pare Manel, encara. L'arquebisbat ha obert un expedient per excomunicar-lo. Al dret canònic apel·len. Que els donin als del dret canònic. Em sedueix parlar del pare Manel encara, un home bo, una persona senzilla. Per seguir caminant, més a prop de la terra que del cel, que els donin als del dret canònic.

Més a prop de la Terra que del Cel

2011-03-09T19:28:00.000+01:00

Avui al cel hi ha força llum. Deien que havia de ploure, per això al cotxe hi porto el paraigua a punt, per si de cas el cel decideix descarregar. Però no ha passat res, de bon matí ha sortit el sol i no m'han calgut ni els fars mentre feia el camí de cada dia. La radio encesa, la autovia encara en obres. El bon dia a la gent de la feina, a la poca gent de la feina, les baixes ja no es cobreixen, però no passa res, ni ho veiem, només és una minúcia més de les moltes que ens van caient, del cel? Com la manca de pressupost per comprar cadires, tampoc és tan greu seure en una que no puja ni baixa si he tingut la sort que s'ha quedat fixada a la meva alçada. Com aquell hospital que no es farà o l'escola amb els papers per terra perquè han reduït les hores al personal de la neteja. Encara podem anar a un metge privat, la sortida per vacances la deixarem per l'any que ve, que les criatures recullin els papers és ben educatiu. Haureu de treballar més per menys deia el president en una carta dirigida a tot el personal de la Generalitat, i sabem que no ho farem, perquè els que no en tenien ganes encara en tindran menys i es continuaran escaquejant i els que eren responsables ja treballaven al màxim i continuaran fent al màxim que vol dir menys si hi ha menys mitjans. D'on no n'hi ha no en pot rajar i ara no n'hi ha. Hem d'acceptar la situació que ens ha caigut, del cel?

Ara s'ha ennuvolat, potser sí que encara plourà, si surto a buscar verdura hauré d'obrir el paraigua. I si plou el diumenge? Menjarem els calçots a dins de casa. Mentre tinguem un aixopluc, mentre tinguem un paraigua. Si plou, si neva, si fa sol, no podem fer res més que tapar-nos o destapar-nos. El que ve del cel no podem qüestionar-ho.

M'acomiado fins demà de la gent de la feina, parlem del temps encara. No, no em cal encendre els fars, tot i que potser sí, perquè està una mica ennuvolat. Poso la ràdio. Parla el pare Manel i explica que ha finançat un avortament, que creu que el celibat hauria de ser lliure, que beneïx les parelles d'homosexuals. I el Sistach s'enfada. I el pare Manel diu encara – Cal estar més a prop de la terra que del cel – I més s'enfaden els de la cúria i més s'emprenyen els de la dreta. Perquè ells estan aprop del cel, d'aquest cel fet de núvols protectors de famílies poderoses que necessiten llançar la pluja dels seus errors sobre la terra.

I les persones ens anem parcel·lant. Les unes cada vegada més al cel, les altres cada cop més per terra. Les primeres es miren a sí mateixes, les segones miren el cel per obrir el paraigües quan la pluja els esquitxi.

Potser algun dia els de terra aprendrem a caminar sense paraigua i sabrem que desafiar el cel no es cosa de tocats de l'ala.

Fins quan?

2011-02-14T16:30:00.002+01:00

L'apunt d'avui ens l'envia el Josep des de Cambodja. Allà, aquí i arreu. Fins quan?
_________________________________________________________________________-_____

Hem passat un mati divertit al zoològic de Cambodja, al Mont Tamaho. És un bosc on s'hi troba un petit zoo mal cuidat i molt pobre però amb alguns animals que m'agrada veure.

Després de dinar hem agafat al tuk-tuk i a la sortida del zoo, en una carretera al mig del bosc, he vist una escena que no he pogut fotografiar, superior a tot el que he vist i viscut fins ara. (Per això us poso una foto negra.)

Entre dos arbres havien improvisat una hamaca on hi havia una dona destorçada! Rajava la sang per tot el cos i la cara ni se li podia veure tota tapada per la sang.

Segons han explicat, feia dues hores que estava així. (Incomprensible com encara vivia). Un home (potser el marit) l'ha portat al zoo a passar el dia. Quan han acabat la visita, la duia darrera la moto. Li ha donat una empenta i amb la moto en marxa, l'ha tirada a terra. Després, li ha passat per sobre varies vegades amb les rodes de la moto i quan se n'ha cansat ha marxat com un llamp.

No oblidaré mai aquesta cara d'aquesta dona!!! Com us podeu suposar no he pogut fer cap foto, em tremolaven les mans i només pensava per què alguns animals estan dintre les gàbies i d'altres, que hi haurien d'estar, són al carrer. Al marxar ens ha avançat l'ambulància que l'ha recollit, dues hores més tard dels fets!

Avui estic trist.

Orgull de generació

2011-02-09T18:32:00.002+01:00

Alguns llocs, com algunes persones, acaben formar part de la nostra vida de tal manera que sembla que hi hagin estat sempre. La perruqueria on fa anys anem a tallar-nos els cabells, la llibreria on entrem un cop per setmana a veure novetats o demanar la novel·la del club de lectura, el bar del cafè de mig matí. Si de sobte ens preguntessin com hi vam arribar la primera vegada és molt possible que no sabéssim respondre. I tot i així, hi va haver una primera vegada, d'això no en tenim cap dubte.

Com vaig arribar a conèixer “El Ventano” no ho sé, ni el temps que fa que el segueixo tampoc, el que sí sé és que els dies que he passat sense que l'ordinador em permetés accedir-hi, ves a saber per quines raons, han estat definitius per comprovar com el necessitava. Alguns blogs es poden convertir en addicció, el creador de “El Ventano” ho reconeix, però ha posat un cartell que diu que aquesta addicció és sana, així ho espero. De fet, gràcies al Ventano, me n'assabento de més noticies que no llegint els diaris.

Avui "El Ventano" m'ha recordat, o explicat, que fa cinquanta anys, mig segle, del primer concert dels Beatles. Amb ells vam néixer tot una generació disposada a capgirar el món.

Pixar sota els pins

2011-02-06T20:19:00.000+01:00

Els nostres polítics han demanat diverses vegades declaracions unilaterals com a prova de bona voluntat. A mi em semblen bé aquest tipus de declaracions. Sense demanar res a canvi. Per demostrar la disposició total a col·laborar en una determinada direcció. Són la màxima prova de sinceritat, un aval de confiança.

És per això que avui jo també els voldria demanar als nostres polítics, a les persones que ocupen llocs de decisió i de poder, que tinguin la valentia de fer declaracions unilaterals i individuals, no subscrites a l'àmbit d'una institució o d'un partit, no emmarcades en el món del pensament o les idees. Declaracions unipersonals, que els correspongui a ells i només a ells dur-les a terme, sense esperar cap contraprestació, sense demanar cap seguidisme. No es traca de de declaracions d'intencions, són declaracions de fets que han de dur a la pràctica de manera immediata.

N'enumeraré algunes:
Renúncia a cobrar un sou superior a 3.000€
Renúncia a l'aparcament reservat per al vehicle privat
Renúncia a xofers privats
Renúncia a tenir més metres quadrats de despatx que els subordinats
Renúncia a tenir millor taula i millor cadira que els subordinats
Renúncia a l'ampolla d'aigua o el cafè de les reunions
Renúncia a la carpeta de pell per a les signatures
Renúncia al membret especial en colors
Renúncia a les reserves de lloc i files zero
Renúncia a les felicitacions de Nadal personals amb cartolina bona
Renúncia als dossiers amb paper si no és reciclat
Renuncia a cobrar per formació, conferencies, comissions ... (generalment en horari de treball)
Compromís de fer públics tots els cobraments per qualsevol motiu incloses dietes i similars
...
No salvaríem el País amb això. No solucionaríem la crisi; però potser aconseguirien que ens els creguéssim quan apliquen certes mesures. Perquè mira que les peticions són ben poca cosa. Més d'un 80% dels mortals firmaríem aquestes condicions de treball perquè el que tenim està encara molt per sota. És ben poca cosa, només un petit i insignificant gest de bona voluntat, un aval per poder creure una mica en la seva democràcia. Ben poca cosa.

Fa uns anys, quan em passejava pel Vietnam, vaig visitar la casa de Ho Chi Minh, era una cabana senzilla, no tenia vàter. Quan va ser president algú li va proposar fer-hi obres i, com a mínim, posar-hi una cambra de bany. Ho Chi Minh va contestar: Mentre la majoria de vietnamites vagin a pixar sota dels pins jo també ho faré.

Em declaro intolerant

2011-02-02T20:23:00.000+01:00

Avui vaig a ser políticament incorrecte. Em declaro una persona intolerant.

Ahir una amiga em deia: definitivament sóc una intolerant; i ho feia amb to de culpa. No havia pogut suportar determinats arguments de determinades persones en una determinada reunió. No sé quins eren aquests argument ni cap on anaven, però coneixent-la a ella m'ho imagino. I em pregunto, per què ho havia de tolerar?

Tolerància és una paraula de moda. L'esgrimim com a “arma de batalla” des de l'esquerra. Cobrim les parets de cartells contra la intolerància. Jo també creia fins ahir que aquesta era la meva lluita. Fins ahir, que em vaig posar a pensar.

Qui o què haig de tolerar? Les persones diferents? Les que no pensen com jo? Les que tenen un altre color de pell? Les que tenen creences religioses? (i aquí no dic altres perquè jo no en tinc cap) Les que tenen altres opcions sexuals? Les que vesteixen ensenyant parts del cos que jo mai no mostraria? Les que vesteixen tapant-se parts del cos que jo mostro? Les que entenen per poesia un reguitzell de línies dites versos a les quals jo no trobo cap gràcia? Les que els agrada el futbol i es proclamen del Barça? Les que es proclamen del Madrid? Les que no suporten els gossos? Els concursos de televisió? El color estrident que ha escollit el botiguer de la cantonada per a les parets del nou establiment? Les llengües que no entenc? Els dejunis del ramadà? El xotis? Els acudits sense gràcia?

Per què haig de tolerar tot això si forma part natural del meu entorn com la pluja, el vent o el sol? Per què haig de tolerar tot això i ningú no em demana que toleri la sardana, el català, la meva gossa o una pel·lícula de Buñuel? No hi ha un cert menyspreu en la tolerància? Tolerem allò que considerem inferior, o de mal gust, o provinent de la ignorància. No, definitivament no vull ser tolerant, perquè si tolerar no és una paraula que faig servir quan els castellers aixequen un nou de set tampoc no la penso fer servir quan el del tercer cinquena canti un fandanguillo.

O potser el que haig de tolerar són les actituds masclistes, les polítiques neoliberals, els egoismes, les tortures, les mentides, les manipulacions, les corrupcions, les privatitzacions, les actuacions vexatòries contra éssers humans, la pena de mort, la explotació en el treball, els sous d'alguns alts càrrecs, les files zero, les prebendes, els privilegis, les imposicions dictatorials, les discriminacions, les opulències, els reis i les reines ...

Avui algú, que tot i ocupar un lloc a l'administració molt, molt més alt que el meu, ha tingut la deferència d'acostar-se a la meva taula i saludar-me, m'ha dit: Estàs com una reina. No era el lloc ni el moment de contestar-li. Entre altres coses perquè el seu lloc és molt, molt més alt que el meu. Però callar no sempre vol dir atorgar per més refranys que ens hagin inoculat. No estic com una reina, de la qual cosa, amic meu, me n'alegro, perquè si estés com una reina no em toleraria a mi mateixa. Ni tampoc estic meravellosament, faig el que puc, hi ha moments que fins i tot gaudeixo de la meva feina, però ni estic com una reina ni meravellosament, perquè, saps? treballo a l'administració, en una administració que voldria de veritat pública, transparent i al servei de totes les persones que són a Catalunya ni que sigui de passada. I aquesta administració està plena d'incongruències i d'injustícies. I aquesta administració que hauria de ser pública, transparent i al servei de totes les persones que són a Catalunya ni que sigui de passada la volen fer a trossets i repartir-la a la privada. Definitivament no estic com una reina, ni tampoc no estic meravellosament.

Definitivament sóc i em declaro, sense vergonya, intolerant.

(Tot hi així, la deferència de la salutació m'ha fet sentir bé, ah vanitat, com deia un altre amic)

Amarga bellesa

2011-01-28T23:23:00.002+01:00

Diuen que Nefertiti, captiva al Neues Museum de Berlin, ha suplicat al govern alemany que la deixin tornar a Egipte per posar tota la força de la seva bellesa contra els tancs...

... En la inmensa fertilidad de la memoria evocaré la miseria de las ruinas, el misterio que agoniza en el desierto, enviando mensajes indescifrables a la inmensa generación de soñadores. En nombre de esta raza caminará mi alma cada día hacia el llano desnudo, hacia el palacio que ya no existe. ¡Fecundo páramo, tan pródigo en remembranzas sublimes! En alguna de las tumbas jamás ocupadas resuenan poemas que nadie ha escrito. ¿Me aventuro al suponer que serán escritos algún día? ...

Terenci Moix. El Amargo don de la belleza.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Estimat Terenci, m'aventuro a suposar, m'aventuro a creure, que aquells poemes s'estan escrivint avui pels carrers del Caire. Amarga bellesa la dels somnis de llibertat.

(foto de El País)

Tornen els contes a la vora del foc

2011-01-23T21:20:00.004+01:00

Doncs sí que ha fet fred aquest cap de setmana. Un fred d'aquells que es deixa sentir fins la medul·la. I quan el fred és viu agrada quedar-te a casa, encendre un bon foc a la llar i asseure't aprop. Però encara hi ha una altra cosa millor. Preparar un bon àpat, convidar persones que estimes i compartir taula i posterior sobretaula, sempre aprop del foc.

Una vegada a l'any no fa mal, però és cosa més sana, diuen, un cop a la setmana. Jo no en seria capaç un cop a la setmana, no al menys amb els mateixos, m'agrada diversificar i la veritat és que, mentre puguem, cadascun a casa seva amb els seus hàbits i les seves manies. Però un cop a l'any, o dos o tres, ni que fos un cop al mes, em cau la baba veure'ls a tots al voltant de la taula, satisfets i cofois. Falten el pare, i la mare Montserrat, els tocava marxar i ho van fer. No sé si comparteixen amb nosaltres aquestes trobades periòdiques, no ho puc saber, però el que és segur és que nosaltres les compartim amb ells.

Vam parlar una mica de tot i vam brindar una mica per tothom. I després vam tornar al costat del foc i vam xerrar i xerrar. El contaire per excel·lència, com sempre, el pare Enric. Des que alguns amics, fills de combates de la lleva del biberó, ens fan arribar fotos, li hem donat matèria per descobrir relats encara no contats i crec que això el fa sentir més viu.

Ahir va ser la foto d'uns quants soldats. Els recordava a tots i els va comptar. “Aquí ja en falten vint, a aquest el van ferir, a aquest altre també. Veieu que contens que estan? És perquè s'acabaven de banyar.” Sembla que ja portaven força dies a l'Ebre, anaven de retirada i havien deixat companys en alguna fosa comuna. Però el que més recordava no era això, ni el pànic, ni el terror de les trinxeres, el que més recordava era que feia tres setmanes que només tenien una cantimplora d'aigua al dia per a cadascun i per a tots els afers que requerissin aigua. I finalment, al cap de vint-i-un dies, van arribar al riu i van trobar un toll brut i ple de bitxos. I es van banyar! I estaven tant contens que es van fer una foto per a la posteritat.

Què és la felicitat? De vegades, filles meves, la felicitat és precisament allò que potser avui us sembla molest, com passar una tarda amb la família o trobar un toll d'aigua brut i ple de bitxos.
La felicitat, com la indignació, espera a la volta de la cantonada. Caceu-les al vol si les veieu aparèixer.

I quan les tingueu al sarró expliqueu-nos que n'heu fet, recordeu que res és un fi per si mateix i que el camí té corbes que de vegades giren a dreta i d'altres a l'esquerra.

I avui, per completar el cap de setmana, hem fet la primera calçotada de l'any. El document gràfic de tot plegat, ben aviat, al flickr.

Tant si folleu com si no.... indigneu-vos.

2011-01-16T18:42:00.002+01:00

Podia haver titulat això “sexe dur” o alguna cosa semblant. El darrer apunt ha estat abastament llegit i força comentat i he arribat a la conclusió que una part important del mèrit era el títol. No ho exageraré, però mantindré el verb follar, si més no com a verb en el sentit de paraula, més que no pas en el sentit d'acció pel que m'ha semblat entendre del gruix dels comentaris.

I és que ja tenim una edat i després de les jornades laborals que s'allarguen i s'allarguen el cos cansat s'adorm i es desperta sense que els llençols s'hagin arrugat gaire. I als matins posem les noticies de la tele o de la ràdio, o si és festa mantenim el ritual del cafè i la coca (de forner) i els diaris. I escoltem de lluny, com una música repetida, les propostes per sortir de la crisi, els exabruptes contra les autonomies, les crides d'expulsió dels immigrants, els missatges des de púlpits que ens condemnen als inferns. I passem pàgina o canviem d'emissora mentre ens distraiem amb la senyora massa grossa o rumiem l'àpat del dinar.

Entre rutina i rutina trobem encara, sortosament, moments diferents, petits espais de plaers als quals no podem renunciar, encara que no estiguin directament lligats a la cosa eròtica. Un bon llibre, una bona conversa amb amics o la festa d'un poble.

Aquest cap de setmana Les Borges del Camp ha celebrat Sant Antoni, la festa major petita. No he assistit a les misses, ni he dut a beneir l'Unda i la Petita que com a bones integrants de la nostra família exclosa de la ortodòxia catòlica professen la fe del laïcisme. Però no em vaig voler perdre els diables, declarats patrimoni immaterial, que cada vegada que es materialitzen ho fan amb més gracia, ritme i energia. Gaudeixo extraordinàriament seguit-los, no només per l'espectacle que és molt bo, també de les seves cares i rialles, de la seva alegria, una alegria que es contagia. No s'acabarà la colla en força temps, els petits no aixequen ni dos pams de terra i entre el públic n'hi ha d'altres que encara que no formin part de la colla se'ls hi descobreixen les ganes i tot i no dur el vestit establert ni les banyes es fiquen prop del foc i demanen encendre alguna carretilla. Em va captivar l'energia que un marrec va demostrar quan, mentre ballava sota el foc, una mare o tieta va intentar allunyar-lo. No, va dir. No, va repetir, amb tal convenciment que van acabar traient d'algun lloc un barret per a ell i donant-li una carretilla.

No, una paraula lletja que els infants repeteixen mentre els grans es posen nerviosos. I és d'aquest no, precisament, que neix la seva força per poder créixer. Cada un de nosaltres té una història de “nos” que li és pròpia. Quants sacs de “nos” nosaltresnosomd'eixemón vam omplir quan érem joves! I encara, NO, vam dir amb veu més o menys forta quan es va començar a parlar de retallades. NO, després d'aquella sentència que va omplir els carrers de Barcelona. Però són tants els “nos” que es van acumulant que ni ens surten de la gola i els abandonem a l'estómac per no fer-nos monòtons.

I als matins posem les noticies de la tele o de la ràdio, o si és festa mantenim el ritual del cafè i la coca (de forner) i els diaris. I ens oblidem de follar, potser, i fins i tot ens oblidem d'aquells “nos” i pensem que hem perdut la capacitat per indignar-nos.

Però, ah, la vida dona sorpreses (sorpresas te da la vida) i mentre pensem que els bests sellers són allò que llegeixen els que busquen cosa fàcil i repetitiva apareix un nou supervendes, una petita publicació de tan sols trenta pàgines escrita per un home que als 93 anys no es declara vençut i ha sabut tornar-nos a situar en l'esfera del NO. Un pamflet que s'estén més que la pólvora que rebutja, encara que entén i mai no condemna. Un crit necessari que caldrà que anem passant (digueu-li a la veïna)

CRÉER, C'EST RÉSISTER. RÉSISTER, C'EST CRÉER.

INDIGNEZ-VOUS! INDIGNEZ-VOUS!

Folleu, folleu ...

2011-01-09T20:07:00.005+01:00

Igandea, 2001urtarrila 09.

Dimecres 15 de Dey de 1389 per als perses.

Primer diumenge després de les festes entranyables d'amor, de pau i de milions de desitjos de felicitat. Els gregorians hem entrat plenament en el 2011 i els diaris semblen escrits per Sant Joan. Apocalipsis en els terrenys de l'economia i de l'ecologia. El roig i el verd desapareixen dels mapes polítics.

Primer diumenge després d'unes festes entranyables, un diumenge tranquil a la Torre Sans. Ahir vam treure unes quantes fulles caigudes i en vam fer una foguera, jo, tot sigui dit, em vaig desllomar una mica i avui funciono amb ibuprofenos. L'Enric ha buidat i netejat la bassa. Ara s'està omplint de nou i tal com estan les coses quasi m'admira comprovar que surt aigua del pou i que és clara.

He obert l'ordinador un parell de vegades i m'he preguntat si valia la pena escriure alguna cosa. L'he tornat a tancar després de mirar el correu. No sé perquè l'Enric encara m'encoratja a escriure, a continuar aquest blog, si cada vegada se'm fa més difícil trobar paraules noves. He volgut fer una prova, o trobar una font d'inspiració, he posat al google “una bona noticia” i de les moltes possibilitats que em donava la majoria duien la frase “no és una bona noticia” Quines eren les bones? Ja no me'n recordo, tot i que d'haver-n'hi segur que n'hi havia. Però tinc mala memòria, o no m'han semblat prou contundents.

Canvi d'estratègia, vaig al nostre flicker i busco una foto. Ara qui més en penja és l'Enric que fa un petit àlbum de cada una de les caminades preparatòries per a fer la peregrinació a Santiago des de casa, precisament durant el 2011. Jo ja li dic que l'apòstol aquest és de dretes, però ell deu tenir alguna esperança de “evangelitzar-lo” cap el bon camí, a favor dels pobres i els humils sense subsidi d'atur i amb pensió congelada. Com a mínim que serveixi perquè a mi no m'allarguin la data de la jubilació, li dic, falta que ell se'n recordi, i que l'altre li faci cas.

Doncs d'acord, les fotos del darrer àlbum, totes plenes de boira, ja em serveixen per aquest apunt, n'escullo una a l'atzar. Aclareixo que no és una visió pessimista, si ho fos la foto tindria un estimbat sense sortida. No el té oi? No, no sabem que hi ha allà davant, això és el que vull dir, que no ho sabem. Potser, per què no? Encara trobarem més d'un motiu per celebrar. Tenim vida i ganes de ser-hi. Doncs bufem i a veure què passa.

Ah, i per si de cas: Folleu – folleu.

Cap d'any

2010-12-30T20:44:00.000+01:00

Nadal

2010-12-24T23:38:00.003+01:00

Na dalt ... a dormir.

Fins l'any que ve que res no fa pensar que serà millor tot i que ho continuarem intentant.

No busqueu la felicitat per obligació. Si és el cas, feu-ho per convicció.

Com diu el Gabilondo: Continuarem sent dels nostres (i les nostres)

Anna

2010-12-19T20:45:00.003+01:00

Ara ja ningú no podrà separar-te del teu mar.

Un Tió sense sostre

2010-12-11T18:32:00.001+01:00

S'ha presentat com el Tió. Ens l'hem trobat a la porta de casa aquest matí. Anava buscant una llar.

Ens ha explicat que des de fa segles, al igual que molts altres de la seva espècie, es fa visible el dia 8 de desembre. Només cal alimentar-lo fins el 24 i en té prou amb les sobres del menjar de la casa. Com a recompensa la nit de Nadal es deixa fuetejar per donar gust a la mainada, li agrada veure'ls feliços i sentir-los cantar. Llavors transforma els aliments digerits en dolços i joguines per al més petits, i de vegades alguna rampoina també per als més grans, només perquè no tinguin enveja.

Anys enrere li era ben fàcil trobar acolliment. A qualsevol lloc on hi hagués criatures l'esperaven amb els braços oberts. Però darrerament cada cop es troba amb més cases on no el coneixen, o encara que el coneguin li diuen que no se'n poden fer càrrec per manca d'espai. L'espai el tenen ocupat per un arbre guarnit como si fos una sala de festes de nit o una casa de senyores alegres i de vegades tenen alguna estatueta que el representa al bufet, una estatueta que naturalment no menja, ni es deixa fuetejar, ni caga res de res.

Com que a casa no hi ha persones humanes menors d'edat ha preferit quedar-se fora, al costat de la reixa, per veure com passa la mainada. Li hem posat un plat alb algunes pells, com fèiem quan érem petits, i les gosses li han fet alguna llepada. Finalment hem aconseguit aquest somriure. Allà és quedarà. A veure què passa o a veure-les passar.

Preguntes al vent

2010-12-10T11:33:00.005+01:00

La presència d'un militar fa sospitar, sense ell bé podria ser la fotografia d'uns amics d'excursió. Només tenien 17 anys. 1938, Ascó, front del l'Ebre. Ens la va fer arribar l'Albert, el de més avall és son pare, el següent, arbre amunt, el que llueix espardenya catalana, el pare Enric. Eren els de la lleva del biberó. Els pocs de la lleva del biberó que van aconseguir “enchufe”. Amb la superació d'un examen van passar a ser cartògrafs, els van donar paper i llapis en lloc de fusell i no van haver de matar ningú. Només tenien 17 anys

El dimecres li vam donar la foto al pare Enric i es va passar el matí mirant-la i parlant-ne, recordava els noms de tots i el que va ser d'ells un cop acabada la guerra. Mon pare, deia, quan em va venir a acomiadar plorava. No ho hagués hagut de fer, m'hagués hagut de donar ànims, però no podia, només plorava. Tenia la sensació que enviava un fill a la mort. Per això conservava amb tanta cura les cartes enviades des del front, perquè creia que no em tornaria a veure.

Quina sensació ha de fer enviar un fill a la guerra? No importa l'edat que tingui el fill, però si només té disset anys, si va a l'institut i ni ha acabat el batxillerat, si no ha tingut temps d'entendre que està passant, si gairebé encara juga a boles, si potser comença a aprendre com viure un enamorament, si ...

Ha de ser difícil, molt difícil. Comprensible? L'avi Enric, diu el pare Enric, no ho va entendre mai, ni mai ho va perdonar.

Ha de ser difícil, molt difícil, no sé com reaccionaria jo, no sé si ho podria entendre. Sigui quina sigui la causa, sigui quin sigui el bàndol, no sé si ho podria entendre. Difícil, molt difícil enviar un fill a la mort, i tant difícil, no sé si més i tot, enviar un fill a matar. Perquè li hagués pogut tocar un altre costat, perquè només depenia del lloc on vivia, perquè allà a la trinxera del davant hi havien altres homes, altres quasi nens, obligats a matar. Obligats a matar, amb disset anys, a l'edat que sigui, al lloc on sigui, a l'època que sigui, sigui quina sigui la causa. És lícit obligar algú a matar?

S'havia d'intentar, ja ho sé, calia evitar el feixisme, ho entenc, van ser ells els que van començar, van ser ells els “aixecats” en contra d'un règim legítim, no cal que ningú m'ho recordi. I més tard va ser necessari matar per tal que Hitler no imposés un estat de por i de morts injustes, calia. I més tard allà, i més tard més enllà. Com defensar la justícia dels atacs amb armes si no és amb altres armes? Com evitar que matin si no és matant?

I tot i tot i així, no em puc treure la pregunta del cap. És lícit obligar algú a matar?

Dificultats per volar o de l'estat d'alarma i altres declaracions

2010-12-04T21:09:00.000+01:00

Com a bons gregorians ens acostem al Nadal. Llumetes pels carrers criden a les compres i nosaltres no hem completat la llista dels que han de ser “regalats”. Vaig al caixer automàtic que encara escup, estem a començaments de mes. No cal que imprimeixi cap justificant, però ja que hi som que mostri el saldo a la pantalla. M'esgarrifo, no m'arribarà per completar la llista encara no feta però més o menys prevista. Fa fred i la neu paralitza la sortida d'alguns avions. Més allà de la neu els controladors en muten una de grossa.

No necessitem avions per anar fins a Les Voltes, a tres quilòmetres de casa, passant per les obres de la variant. És un plis plas anar i tornar. Un plis plas era, tot just l'any passat, avui he arribat rebentada. Estic cansada, darrerament em costa mantenir el ritme.

Llegeixo una mica. Com s'ens va acudir als del club de lectura proposar justament La mare de Gorki? Per a mi s'ha convertit en una pràctica masoquista. Vaig llegir aquest llibre a la meva adolescència, o durant els primers anys de la joventut que és gairebé el mateix. Me'l vaig tragar amb tanta avidesa que el recordava com un llibre curt, de lectura fàcil per a un cap de setmana. Ara em queda tant lluny tota aquella fe! Cada pàgina és una bufetada del que no ha pogut ser. De les il·lusions destripades i amuntegades en contenidors no reciclables.

Al tornar de Les Voltes hem agafat el camí de l'ermita. Cada dia la veig més petita darrera el mur que aguanta la nova carretera per on els cotxes podran córrer més. M'estiro al sofà, un cop a casa. L'Enric fa clic i la petita pantalla s'omple de gent emprenyada amb ganes de volar lluny i de presa. Es queden petits els grans vestíbuls dels aeroports que aviat passaran a mans d'empreses privades. La gent necessita volar i els controladors els han fet la guitza. La meva imaginació també volava, fa molts anys, la primera vegada que vaig llegir La mare. Ara alguna cosa la manté a ras de terra. Un altre tipus de controladors segurament. Han passat els anys i he perdut la capacitat per analitzar qui som i on som. Ja no puc volar, però no vull quedar-me quieta. No renuncio a caminar, a veure les curvatures dels vols dels estornells i alguna àliga solitària que es desplaça majestuosament. No hi ha avions al cel que des de damunt de l'arbre més alt vigila l'esparver. Encara queden oliveres, i moltes olives a punt de collir. Els tomàquets han perdut el seu gust i suquen poc, però encara són vermells i amb l'oli dels pobles del Camp fan el millor acompanyament per al pa.

Em faré pa amb tomàquet per sopar i oblidaré per una estona que estem en estat d'alarma, el primer estat d'alarma en democràcia, diuen, oficialment és cert i m'esgarrifa. Potencialment, com a funcionaria puc ser requerida a treballar fora d'hores, això i moltes coses més. No afectarà als drets de les persones aquesta declaració, diuen, és només per obligar els controladors a treballar. No és personal de la meva simpatia, però m'he mirat la llei i no hi veig la constitucionalitat de la declaració. Un estat d'alarma és cosa seria i pot afectar, sí, als drets de les persones. No ho farà aquesta vegada, potser no, en tot cas no més del que ja estan afectats sense declaracions afegides, però ens estem acostumant massa a rebre declaracions d'excepcionalitat de la mateixa manera que rebem la pluja. Una declaració d'estat d'alarma no és cap fotesa, com no ho és la privatització dels aeroports, ni la llei de partits, ni la rebaixada de les pensions, ni el més que probable allargament de l'edat de jubilació, ni el gir del vot cap al conservadorisme de les darreres eleccions. Com si sentíssim ploure, de vegades, una mica més d'humitat, una nosa que potser passarà, a veure si aconseguim més impermeables.

M'agradaria volar, com quan era jove, ja no ho intento. Només vull poder seguir caminat i veure el vol dels estornells, que no em posin més murs que tapin la vista de l'ermita i que les oliveres continuïn ben farcides. Em mantinc a ras de terra, els controladors dels meus vols no em deixen aixecar-me. Potser algun dia tampoc podré caminar i no hi haurà vols d'estornells perquè no hi hauran arbres. Sembla impossible, oi? També ho semblava fa uns anys que abaixessin les pensions o allarguessin l'edat de jubilació. De les conquestes aconseguides, dèiem, no es pot tornar enrere. I ara, com si sentíssim ploure. Els meus veïns voten conservador, també alguns que veuran rebaixades les seves pensions. ICV es felicita perquè “ha perdut poc”. On som? He perdut tota capacitat analítica. Estic massa cansada segurament. Demà tornarà a sortir el sol i el dilluns farem camí altra vegada pels vols del Montsant. M'acabaré de llegir La mare.

Avui i demà i demà passat ...

2010-11-25T22:48:00.000+01:00

Avui és un dia tan bo com qualsevol altre per rumiar sobre moltes coses.

Avui és un dia tan bo com qualsevol altre per posar-nos en el lloc que ens correspon.

Avui és un dia tant bo com qualsevol altre per posar-nos en el lloc que li correspon a l'altra persona, sigui qui sigui aquesta altra persona, i saber que el seu lloc mereix el mateix respecte que el nostre.

Avui és un dia tan bo com qualsevol altre per dir no a la violència.

Avui és un dia tan bo com qualsevol altre per esbrinar quins gestos, quines paraules poden provocar violència.

Avui és un dia tan bo com qualsevol altre per aprendre a viure i a relacionar-nos.

Avui, i demà, i demà passat ...

Teatre als Amics. Calígula encara és viu

2010-11-21T19:46:00.001+01:00

Tardor encara. Ahir a Terrassa feia fred. Tot és una mica més fred aquests dies, a Terrassa. Ens trobem per fer un entrepà una estona abans de la comèdia, sabem que serà llarga i seguim les recomanacions d'anar-hi amb alguna cosa a l'estómac. Tenim un tema quan ens trobem. L'Anna no és un record. L'Anna és encara el nostre present.

Ella hi era fa un any. Vam acabar cantant a la llibertat amb la Cacatua Verda, als Amics. El grup de teatre amateur, que interpreta com si no ho fos, repeteix temporada. Cada tardor una obra, des de fa anys. Nosaltres a les grades, a punt per aplaudir, des de fa anys, ella no ha pogut venir aquest any. No és un record, és el nostre present.

Calígula, tirànic i ferotge. Boig? Calígula retratat per Camus. Un retrat que ens retrata. -Encara sóc viu. I cau el teló.

41 dC: Cassius Chaera assassina Calígula. I Calígula encara és viu

1938: Camus acaba d'escriure una obra de teatre. Els vells patricis assassinen Calígula. I Calígula encara és viu.

1945: S'estrena el Calígula de Camus per primera vegada. La guerra s'ha acabat. Hitler és mort. I Calígula encara és viu.

2010: El grup de teatre dels Amics de les Arts de Terrassa posa en escena Calígula. El Marc de la Torre clava un fictici punyal a l'Ernest Castañé. Calígula es riu de la seva mort. I Calígula encara és viu.

Calígula no fa altra cosa que portar a l'extrem de la “lògica” els mecanismes del poder que ostenten, encara, tants calígules. Quin és el primer objectiu de l'Estat? El tresor. Llavors les vides humanes no tenen sentit. Quin problema hi ha a matar, deportar o esclavitzar? Salvaguardar el tresor és el primer objectiu. A què ve fer escarafalls de certes execucions? Calígula és molest als patricis romans, els roba, viola les seves dones i mata els seus familiars. Calígula posa en qüestió els principis morals dels patricis que no s'escandalitzen de les grans guerres fetes per emperadors “intel·ligents” i “amants del seu poble”. De les guerres on moren un nombre de persones molt superior al de les executes pel “foll” Calígula. Qui s'atreveix a dir que el Calígula de Camus és un text desfasat?

Ningú no canta la llibertat, al teatre dels Amics de les Arts de Terrassa. La llibertat ens ha deixat un mal regust de gola. Calígula ens l'ha etzibat amb ràbia i amb cinisme. La meva llibertat només és possible a costa de la dels altres. Avui, cinquanta anys després de la mort de Camus, el liberalisme guanya força a les “democràcies” occidentals. Quan la llibertat resisteix, l’esquerra acaba retrocedint sempre, diu Sarkozy. De quina llibertat està parlant Sarkozy? Al servei de qui es construeix la llibertat? A costa de qui?

Qui s'atreveix a dir que el Calígula de Camus és un text desfasat?

Homenatge a l'Anna

2010-11-17T18:11:00.000+01:00

ANNA. L'amiga que sempre tindré

2010-11-14T09:43:00.000+01:00

Converses al matí

2010-11-12T11:47:00.002+01:00

Ja estem (estan) de campanya i jo encara vagarejo per casa, aprofito el que puc els darrers dies d'unes vacances tardanes que no vaig poder fer a l'estiu. A la tornada de la meva Terrassa natal he trobat la Torre Sans al mateix lloc, una mica més plena de fulles, això sí. L'Enric n'havia tret unes quantes, però en aquesta època per moltes que en recollim les que cauen sempre les superen. Podaran algun dia els plàtans del camí de la Creueta?

He constatat que a la Torre Sans encara se m'esperava, un motiu important per seguir viva. Dels dies passats a Terrassa no és el moment de parlar-ne, hi ha fets que colpeixen tan fort que és millor guardar-los, qualsevol paraula em semblaria vana. Terrassa ha tornat amb mi, com sempre, però aquesta vegada de manera més punyent. Terrassa és amb mi i jo sóc una mica allò que les persones que estimo estan visquen. Prioritat absoluta avui en els meus sentiments. Però encara no m'és possible parlar-ne.

A Les Borges del Camp el temps és una mica fresc a primera hora del matí, però no sentim l'hivern, les temperatures remunten aviat i quan toquen les onze al campanar els termòmetres exteriors ja arriben als quinze graus.Fa vent, però, un vent que es fica al ossos. A les vuit del matí he mirat per la finestra i no n'he estat conscient. Es filtraven els primers raigs de sol i he cregut que per sortir a fora no calia agafar la jaqueta. Tampoc no m'he adonat que encara no era un quart de nou quan he arribat a la Caixa.

Anava tota encongida per allò del vent i un senyor amable m'ha obert la primera porta perquè pogués esperar-me en l'espai entre la primera i la segona que encara era per obrir. Un senyor de rostre afable, segurament veí del poble però que no recordo haver vist mai. L'edat no la puc dir, tota manera, de ben segur en tenia uns quants més que jo, que ja és dir. Vell? No, no se m'acudiria definir-lo com un vell.

El diàleg amb el senyor amable és, després de tot aquest preàmbul, el que realment volia traslladar avui aquí:

Jo -Gràcies, la veritat és que esperar a fora amb aquest vent no ve gaire de gust.

Ell –El vent neteja, s'emporta totes les males cabòries, obres la finestra i el vent escombra les males olors i també els problemes. No veu quin cel? És net i clar. Quan fa vent la vista pot gaudir amb nitidesa de la bellesa del paisatge.

Jo -Certament, els dies clars donen alegria, quan plou o està nuvolat tot es torna més trist.

Ell -Què faríem sense la pluja? L'aigua és un regal. L'aigua fa créixer els arbres que ens alimenten. L'aigua és la primera font de vida. Jo em poso content quan plou.

Jo -De veres que té raó, s'ha de veure així, tots els fenòmens de la natura són necessàries.

Ell -Sí, el vent, la pluja, el fred, el calor. Tot ens ajuda i ens aporta els elements precisos per viure.

Jo -Sí, però de vegades la natura s'encabrita i aquests elements en lloc de fer bé fan mal.

Ell -És que les persones no s'encabriten? Més, moltes més vegades que la natura. És que els humans no ens fem mal els uns als altres massa vegades? Som part de la natura responem als seus principis, però a la balança del negatiu som els humans els que més pesem.

Jo ja no tinc respostes, han obert la segona porta, el deixo passar i veig com saluda un empleat amb la mateixa afabilitat que m'ha saludat a mi.

Són dos quarts de dotze, el termòmetre exterior ja marca disset. Al Sàhara es continua massacrant i a Catalunya estem de campanya electoral.

Tampoc en català

2010-11-05T13:00:00.000+01:00

No estic entre els trenta sis signats, no he donat ni donaré la benvinguda a Ratzinger. El meu català, la meva llengua que estimo i reivindico com a pròpia i preferent dins aquest minúscul territori que ens pertoca no servirà per cantar lloances a un cap d'estat fals que té com a objectiu imposar les seves lleis damunt de persones d'altres territoris. Em guardo la senyera com element reivindicatiu del que vull que sigui la meva terra, la posaré al balcó de casa quan vulgui expressar la meva convicció de ciutadana d'una nació que vull oberta a tothom, laica i democràtica. Una nació que defenso i defensaré més enllà dels principis únics de país i llengua, perquè aquests principis no són absoluts i només em serveixen si van acompanyats d'altres que impliquen l'acceptació de totes les confessions religioses sense que cap en sigui preferent, aquí sí que signo les lleis de no primacies, sense que cap s'imposi ni signi concordats que obliguen a totes les persones més enllà de les seves creences. Vull una nació plural i no sotmesa, defenso ideologies tolerants i respectuoses amb els drets humans. Defenso la llibertat a decidir, el dret a decidir no només com ens volem regir administrativament, també el dret a decidir sobre el propi cos i la pròpia sexualitat. Respecto les esglésies, però les condemno quan es posen al costat de règims totalitaris, quan volen imposar maneres de viure contraries a les identitats de les persones, quan impedeixen que els esperits avancin en la comprensió de l'acceptació, quan encobreixen els seus propis crims. L'Estat del Vaticà, si és que és estat, no és el meu estat. Els preceptes defensats pel seu cap no són els meus. Ratzinger ve a Barcelona no com a cap d'estat, ve com a cap d'una determinada confessió religiosa, d'una església que fins i tot molts cristians rebutgen per autoritària, retrògrada i contraria als drets més elementals. No sortiré al carrer a agrair-li res. No serà la meva senyera la que onegi prop de la Sagrada Família ni el meu català el que clami benvingudes.

Joseph Alois Ratzinger, jo no t'espero ni t'escolto, ni que parlis en català.

Vents de l'oest -Vents de l'Est

2010-11-01T21:06:00.000+01:00

1 de novembre a casa nostra. Dia de difunts. La tardor ha entrat per la finestra, i no només de la mà de la meteorologia. A les nostres criatures cada vegada els agraden menys les castanyes i s'ajunten per foradar carabasses.

De l'oest ens arriben les modes que copiem. Les nostres criatures juguen amb la por. De l'oest ens arriben les modes, de l'oest ens arriba la cultura de la por. És dia de difunts, diuen que es trenca la línia que separa l'aquí de l'allà, diuen que surten els morts de les seves tombes, ens espanten amb fantasmes que esborren les nostres tradicions. Un deix amarg a la dolçor dels panellets.

He trobat un escrit de L'Emma Riverola a ElPeriódico d'avui que m'ha agradat. Com que no és massa llarg no el lincaré, copio i enganxo:

Por dels que abusen dels febles. Dels que menteixen i manipulen. Del masclista que escup, i dels que arrepleguen els seus esputs. Del que llisca a mitja nit al llit d'un nen. De les retallades de l'empresa, de l'angoixa dels diners que no arriben. Dels dies de soledat. De les nits de records i de llàgrimes. D'un positiu en una prova mèdica. Del patiment. De la incapacitat. De la impotència. Del dolor d'un nen. De l'hem de parlar. Que tot canviï. Que res no ho faci. Dels desenganys. De l'amargura. De les arrugues de l'ànima. Dels que menyspreen sense entendre. Del violent que ha perdut les raons. Del que expulsa el diferent. Dels que menyspreen les lliçons del passat. Del poderós que abusa. Del corrupte que tot ho embruta. Del prepotent que se sent impune. Del mapamundi que només reflecteix els plans de negoci. Dels que amenacen per imposar les seves idees. Dels uniformes que torturen i humilien. Del vel que fa callar les dones. Dels que invoquen els déus per convertir-se en diables. Dels que violen, maten i mutilen, i ni tan sols saben per què. De no tenir un lloc on sentir-se segur. De no poder protegir els fills. Del comerç tacat de sang. De l'esclavitud a les carreteres. De la hipocresia còmplice. Dels ulls que no volen veure. De tornar-nos cecs. De deixar de sentir. De la por.

Qui té por dels difunts?

De l'est, d'un d'aquells països exòtics d'on mai copiem i només i anem, si de cas, com a turistes, m'arriba un fantàstic reportatge del Josep. Cambotja. Una gent que viu sense por. Les fotos, totes, són una delícia, però recomano mirar, molt especialment, les mirades de la gent més menuda.

Cambodja:temps de plujes from Josep Girona on Vimeo.

La carta

2010-10-24T14:21:00.000+02:00

Penal d'Ocaña. 1941. Un dia imprecís, o potser una tarda. Els presos passejaven, o xerraven, o jugaven, pel pati de la presó. Entre d'altres, entre molts, dos Miquels, Hernández i Núñez. Una visita, la d'Ernesto Giménez Caballero, brillant intel·lectual de la falange. Una conversa que, en paraules de Núñez, va ser més entre col·legues que entre enemics. Un oferiment, la llibertat de Miguel Hernández. Una contrapartida, convertir-se en el poeta de la falange. Unes frases recollides per Núñez per a la història, “mira Ernesto, estos son mis hermanos, vencidos de hoy, vencedores de mañana, y me quedo con ellos”. Hernández, diu Núñez, no va voler trair “el niño yuntero” ni va voler anar contra “los vientos del pueblo”.

Barcelona. 1974. Juan Creix redacta una carta dirigida a l'amic Rodolfo Martín Villa. “Querido amigo Rodolfo: Me atrevo a adjuntarte un resumen de mi historial profesional por si puedes distraer tu atención y leerlo”

Barcelona. 1976. L'Antoni Batista, periodista i investigador, aconsegueix la carta del Creix, màxim exponent del que va ser la tortura a les comissaries franquistes. D'aquella carta a aquest llibre que es titula precisament així “La carta - Historia de una comisario franquista”. Un llibre publicat per Debate. 2010. Cal llegir-lo, val la pena. Una obra plena d'història, documentada, treballada des de la seriositat i la professionalitat més rigorosa. Però el més sorprenent, el més valuós, és el to del llibre. L'Antoni Batista ha necessitat uns anys, un distanciament, per poder-li donar aquest to. Luís Garcia Montero en parla avui a Público en un article que també recomano. Antoni Batista, diu Garcia Montero, no jutja, ni qualifica, ni denigra, intenta comprendre. Tot una innovació en el periodisme actual impulsat per la dreta mediàtica cap a l'insult i a la mentida.

”La carta” ens presenta els fets, tal i com son, amb tota la cruesa, ens presenta la tortura, sense embuts, implícita denúncia contra tota violència. La d'abans, la d'ara, l'exercida al marge de la llei, la que està coberta, però mai justificada, per qualsevol legalitat vigent. I ens presenta els protagonistes, les víctimes i els botxins, intentant entendre, deixant que siguin ells els que es justifiquin, micròfon obert, càmera que retrata cara i esquena. Cap retret, serà qui ho llegeixi, en tot cas, qui decidirà de quin costat es posa i si vol fer algun retret.

Miquel Núñez, cruentament i llargament torturat per Creix, és un dels testimonis claus de Batista. D'ell n'extreu el relat de l'entrevista de Giménez Caballero amb Hernández amb què he volgut començar aquest escrit, perquè també figura a les primeres pàgines del llibre. Per la seva emotivitat, per aquella honradesa que li va costar la vida a Hernández. I és bàsicament amb honradesa com escriu Batista, aquest és el millor dels seus mèrits.

Què haguessis fet si t'haguessis trobat cara a cara amb el comissari Creix? Li pregunta Batista a Núñez. Fa 20 anys li hagués engegat quatre trets. Diu Núñez. I ara? Ara no. Miquel Núñez va morir uns dies després d'haver pronunciat aquest rotund no.

I ara faig meu aquest NO abans d'acabar el post d'avui, inspirat en la lectura de Público, en l'article de Luís García Montero. Giro la pàgina del diari i em trobo amb una altra joia, Umberto Eco. “Ens horroritza que una iraniana sigui lapidada però som insensibles a les execucions legals d'Estats Units” “Ni els assassins han de ser sentenciats a mort”

http://www.publico.es/343136/permiso-para-matar

Tenim un problema.

2010-10-22T20:52:00.001+02:00

El senyor Francisco Javier León de la Riba no és el problema. Les seves paraules dirigides a la senyora Ledire Pajín no són el problema. La burda rectificació del senyor León de la Riba comparant la ministra amb un personatge de dibuixos animats no és el problema. El fet que al senyor León de la Riba li agradi la “laureada de San Fernado” de Franco a l'escut de Valladolid no és el problema. El fet que estigui implicat en el cas gürtel no és el problema. El llenguatge insultant del senyor León de la Riba, les amistats del senyor León de la Riba, no són el problema.

El problema és que el senyor León de la Riba sigui alcalde d'una ciutat important i que hagi guanyat per majoria, el problema és que avui les ciutats de l'estat espanyol, i especialment Valladolid, no s'hagin omplert de gent demanant la seva dimissió, el problema és la impassibilitat de les persones davant de determinades maneres de pensar, davant de determinats actes. El problema és que mentre aquestes persones ens representin tothom està implicat en el masclisme, l'autoritarisme i la corrupció. El problema és que vivim en un país masclista, autoritari i corrupte i no tenim la capacitat de transformar-lo.

(imatge de google)

Pablo

2010-10-19T20:36:00.002+02:00

Sé que l'ara continua en el després com en una cadena quieta que formen els instants fins que tot es torna present en el fons del ser.

El meu després d'avui es confon amb el teu ara d'ahir. Brindo per tu i amb tu

SEMPRE

Sense foto

2010-10-16T12:10:00.002+02:00

Avui no hi ha foto perquè les càmeres dels periodistes no hi eren a l'enterrament del Roberto Benítez, un xilé de 26 anys que va morir aixafat per una roca a una mina de Valparíso. Els periodistes eren a l'Hospital de Copiapó, captant el millor perfil dels miners que en sortien sans i proferien alabances a Piñera.

No n'eren 33 els que exhibien salut. Mario Gómez, de 63 anys, pateix silicosi i té una pneumònia. És viu, això sí, ha sobreviscut a les dures condicions d'un enterrament que no s'hagués produït si la mina de San José hagués complert amb els protocols de seguretat de l'OIT. És viu, però dèbil físicament, ja ho sabia que tenia silicosis, i què podia fer? La mineria és l'únic ofici que coneix, i cal alimentar la família.

32 miners sans i estalvis cantant lloances a Piñera, això és el que han mostrat al món les càmeres dels periodistes. I el món ha aplaudit emocionat el final feliç d'aquest “Flat Earth News” que vol dir literalment, em sembla, “noticies de la terra plana”. Una nova terminologia per indicar aquest tipus de periodisme massa estés que desinforma més que informa, que no mostra només una cara de la moneda, fa veure que ens ensenya la moneda des de totes les bandes i ni ens adonem que la veiem daurada quan en realitat és de ferro rovellat. I aplaudim, aplaudim el reflex lluent de la distorsió.

32 miners sans i estalvis, casualment la mateixa xifra que morts hi ha hagut aquest any a les mines de Xile. El darrer Roberto Benítez. Només tenia 26 anys. No hi ha foto de l'enterrament, cap periodista hi va poder assistir perquè a la mateixa hora, a l'Hospital de Copiapó, els polítics xilens saludaven els vius que els lloaven mentre el món deixava anar llagrimetes de felicitat.
No poso foto, però vull acabar amb les paraules dures, que subscric, d'un dels meus referents: en Chile, o desenterramento de 33 mineiros sepultados polo capitalismo e a empresa privada convértese nun espectáculo mediático de primeira magnitude. O novo reality show baterá marcas de audiencias e dará beneficios. O lucro ten múltiples rostros. Detrás do fulgor televisivo e da santificación de Sebastián Piñera, a humidade balorenta da pobreza e a explotación. A experiencia fría do baleiro.

Gràcies Josep

2010-10-12T23:17:00.004+02:00

Arribo a casa, una mica cansada però feliç. Rebo el vídeo del Josep i el penjo. Jo vaig fent amb les meves fotos al flickr. És tard i plou. Ho deixaré per avui. Demà continuaré i així faré durar el record.

En només dos dies, quantes coses! Portem Euskadi al cor. De moment deixo l'enllaç a dues de les visites. N'hi més, però és tard. Demà continuaré.

Caserio Museo Igartuberi

Santa Maria de Zumarraga

Gràcies Miren, gràcies Peru, gràcies Julen. TORNAREM

Una altra endevinalla

2010-10-08T20:38:00.002+02:00

Demà de casa sortiré

On aniré?

No serà pas a treballar

Obro la maleta que ompliré

Sobretot amb amistat

Tinc moltes ganes d'abraçar

I de xerrar i de caminar

Amb als amics del país basc.

Fins dimarts a la nit tancat per sortida de viatge. Endevina endevinalla, per on arrossegaré la senalla?

Doncs sí, pel mateix lloc que ara fa un any. REPETIM.

Ara mateix

2010-10-05T21:33:00.001+02:00

Ara mateix, hi havia una vegada un blog.

Ara mateix, hi havia una vegada una mestra

Ara mateix, hi havia una vegada una dona.

Valenta, sincera, diu el que pensa, pensa en clau solidària. Tot ella cor, voldria canviar el món i creu que el món no es deixa. Però potser no sap ben bé com ens ajuda a molts a creure en aquest canvi. Saber-la és saber que no estem tan soles i que encara podem voler canviar el món, ni que el món no es deixi.

No és la mestra del Serrat, aplica en una pedagogia nova que no es basa en el cant del tres per un és tres. Però com aquella mestra, de ben segur que en té molts, i moltes, enamorats.

FELICITATS ZEL

Més enllà de les ruïnes

2010-10-03T22:07:00.004+02:00

Alguien tendrá que pensar más allá de las ruinas...
en la necesidad de un “jardín”.
Alguien tendrá que ser fiel a las plantas aromáticas
y a los alimentos.
Alguien tendrá que aliviar los quejidos de dolor
con las ocurrencias de la risa.

És un dels poemes que ha vestit l'arbre durant la setmana de la poesia. La Rierada de poemes ha inundat el poble, ho hem aconseguit. Potser no ha arribat a tothom. Potser ho haguéssim pogut fer millor, però ho hem fet. Més enllà de les ruïnes. Petits jardins amb aromes. Plantacions humils de paraules de pau i de esperança. Somriures, més enllà de les ruïnes.

I el 29-S vam sortir al carrer, i vam cridar, en convenciment, que una altra política econòmica és possible, més enllà dels interessos que amb proclames mediàtiques quasi ens fan creure que tot és obra d'uns quants “vagos y maleantes” que viuen panxa contens amb el diners que no cobren els pensionistes, que era la por qui havia abaixat les persianes i no la crisi o senzillament, també, la voluntat de ser-hi, fidels a les plantes aromàtiques.

I som on som, va dir el poeta. Som a la tardor, no se'ns escapa, i també sabem que ens caldrà suportar un llarg hivern. I que ens fan por les ruïnes.

Algú haurà d'alleujar els gemecs de dolor amb les ocurrències del riure. El pare Enric sap fer-ho, n'és especialista. Avui ens ha explicat una altra història que bé podria situar-se en la categoria de les ocurrències del riure que ofeguen gemecs de dolor.

Hem tornat a situar-nos en aquells anys negres de la memòria que ens pertoca. Ens ha convidat al mas dels seus avis paterns, un mas on tota la família si va encabir l'any 1937 per fugir de les bombes que queien damunt de Reus. La fàbrica d'avions feia la ciutat especialment vulnerable. Els xatos, els deien als avions fabricats a Reus amb llicència russa. Biplans molt manejables. Capaços, si el pilot en sabia una mica, de mil cabrioles per esquivar l'enemic.

El promès d'una de les cosines del pare Enric en sabia més que ningú de pilotar xatos. Un dia la cosina va anunciar que pugessin tots al terrat del mas perquè passaria el promès i els faria una exhibició. Era la manera com aquell aviador havia decidit presentar-se a la família de la seva xicota. I la família va acceptar el fet, i se'n va sentir orgullosa, i van convidar els veïns a l'efemèride.

El promès de la cosina del pare Enric que no coneixia el mas i que tenia com a única referència que hi havia un camp de tenis es va equivocar de lloc i va cabriolar una estona damunt d'un altre mas que tenia el camp de tenis més gran que el dels avis del pare Enric, però que era buit. I el promès de la cosina del pare Enric va quedar, per uns instants, desencisat amb la imatge d'un terrat sense persones que aplaudissin

De lluny, nerviosos, els familiars de la promesa de l'aviador, se n'adonaren de l'errada i van estudiar, a corre cuita, tota mena de possibilitats per fer-se visibles al cel, al menys al tros de cel que es dominava des de la cabina de pilotatge del xato, d'aquell magnific avió de l'exercit republicà que tan bé sabia esquivar els caces enemics.

Contava el pare Enric que el seu oncle va obrir un paraigües i va pujar a la barana del terrat tot agitant-lo, i que li va fallar el peu i es va quedar fent el pi amb les mans a la cornisa exterior, i que el van haver de tornar a pujar estirant-lo per les cames.

Alguns joves van trobar una enorme bandera republicana i es van enfilar damunt de la torre del terrat per onejar-la. I llavors, altiu, va aparèixer el xato, planejant, acostant-se cada cop més al terrat del mas, acostant-se molt, tant que algú es va ajupir i a molts altres els bategava el cor amb força, potser amb una mica de desconfiança. Tant que va arribar a tocar amb una ala la bandera republicana. Tant que es va emportar la bandera i amb aquella estela va fer les millors piruetes, allà dalt, senyorejant república. I tothom va aplaudir i aplaudir. I tothom va felicitar la núvia.

I en aquest punt el pare Enric acaba la història, una història que com totes les que ell conta acaba bé i que pretén poca cosa més que arrencar uns somriures. Però jo no me'n puc estar i li pregunto: Què va ser d'aquell promès? -Va morir uns mesos després- diu ell, amb la veu una mica baixa, pronunciant depresa, i com si no tingués cap importància- el va atrapar un messerschmitt alemany.

L'autor d'aquest poema, un dels que ha vestit l'arbre durant la setmana de la poesia a Les Borges del Camp, va morir uns mesos després d'escriure'l.

Hem entrat a la tardor i sabem que l'hivern serà llarg. Més enllà de les ruïnes, algú haurà de pensar en la necessitat d'un jardí.

Poesia

2010-09-25T21:21:00.003+02:00

Los años de abundancia, la saciedad, la hartura
eran sólo de aquellos que se llamaban amos.
Para que venga el pan justo a la dentadura
del hambre de los pobres aquí estoy, aquí estamos.

Nosotros no podemos ser ellos, los de enfrente,
los que entienden la vida por un botín sangriento:
como los tiburones, voracidad y diente,
panteras deseosas de un mundo siempre hambriento .

___________________________________________________________________

Aturo aquest blog durant una setmana. Seré allà fora, tinc moltes cites pendents, de totes elles, o d'algunes, en parlaré, segur, després.

Aturo aquest blog i el deixo fixat amb unes paraules i una imatge. Ni les unes ni l'altra són meves, les agafo en préstec, sense demanar permís als seus propietaris, me les deixen, ho sé perquè estan creades per compartir. Les paraules són del Miguel Hernàndez i la imatge de la Tere Balañá. Les he triades perquè representen molt bé el que serà la meva setmana.

Les meves cites allà fora són moltes i totes amb personatges molt, molt, importants.

Dilluns tinc cita amb l'Arbre dels Poemes. Una arbre que acollirà els poemes de tothom. De la gent menuda i de la gent més gran del poble. Un arbre que demostrarà que la poesia no és exclusiva de ningú.

Dimarts, dijous i divendres tinc cita amb el Juan Ramon Jimenez, l'Ada, el Federico Garcia Lorca, la Tere, el Miguel Hernandez, la Lourdes, el Joan Maragall, l'Imma, El Grabiel Ferrater, la Montse Carrillo, El Miquel Martí Pol, La Mireia Vidal-Conte, la Meritxell Cucurella, la Laia Noguera, la Rosina Ballester, l'Òscar Palazón, l'Akane, l'Oriol, el Josep Carner, el Magí ... Una manera popular de viure la poesia

Dimecres tinc cita amb milers de persones del Camp de Tarragona que no aniran a la feina i sortiran al carrer per dir que ja n'hi ha prou a la continuada pèrdua de drets laborals i socials. Una altra manera de viure la poesia.

Dissabte un recital de cançons i poemes amb la Ivette Nadal.

Diumenge potser tornaré per explicar sensacions.

Un vot val més que mil coherències

2010-09-23T11:03:00.000+02:00

Ho has d'entendre.

Tu no votes

El 22 de setembre, una endevinalla i un desig

2010-09-21T22:18:00.003+02:00

Una endevinalla:

Qui s'amaga darrera la càmera?

Pistes:

1) És dona
2) És valenta
3) És lluitadora
4) És sensible
5) És generosa
6) Està sempre disposada a col·laborar
7) Troba la poesia de la vida en la natura i en la gent del poble, la captura i ens la regala.
8) Capta la màgia de les coses més petites i la converteix en amistat

9) Va néixer un 22 de setembre.

Un desig

Que tota la màgia que ens regala li arribi demà, quan et desperti, i que trobi tota la felicitat que es mereix.

Arribarà un dia ...

2010-09-19T15:58:00.002+02:00

Oh Europa

2010-09-17T21:20:00.004+02:00

Plou, i plou molt. Allà fora tot es fa borrós. Encenc els llums del cotxe i poso en marxa el neteja parabrises. Vaig cap a Les Borges del Camp. París queda molt lluny. Massa Lluny! Al Bogart li va petar l'estomac quan jo encara no sabia què era Europa.

Tenia dos minarets d'estil morisc la vil·la del Trocadéro. Dues ales curvilínies delimiten un buit al Palau de Chaillot. Al Palau de Chaillot el 10 de desembre de 1948 s'hi va aprovar una declaració que la van voler universal “Considerant que el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament .... “ Que lluny queda París!

Cada vegada plou més, espurnés estranyes són els farts dels vehicles que venen en direcció contraria. Cap on van? Cap a París no crec. És tan lluny ...

I hem de demanar disculpes. Com diu? Cal que ens disculpem. De què? Per què? És que hi ha comparacions que no poden fer-se. Ah no? No, els gitanos romanesos no són jueus. Clar.

Considerant que el reconeixement ... Trona, i els trons apaguen les paraules. Possiblement no arriben a les orelles del conserge del Palau de Chaillot els articles de la Declaració Universal. Possiblement, al conserge del Palau de Chaillot li han rebaixat el sou i potser no pot pagar la residència de la seva mare malalta d'alzheimer. Possiblement el conserge del palau de Chaillot, o qualsevol altre conserge de qualsevol altre palau, està indignat i no sap contra què o contra qui ha de llançar la ira. Als conserges indignats els hi pot semblar molt bé, més que bé, que expulsin els gitanos. I el clam pot passar de conserge en conserge i de cap de gabinet en cap de gabinet ... plou, cada vegada és més fosc i no havíem dit res, no volíem dir el que vam dir quan encara no plovia tan. O potser amb el só de la pluja no van sonar prou nítids els mots. No, no és el mateix. Expulsi. Expulsi tranquil·lament monsieur Sarkozy, no faltaria més.

El divendres no plovia. Als jardins del Mas Pahí, a Les Borges del Camp, unes partitures esperaven sota el gran eucaliptus mentre la gent entrava i es saludava. El barroc va sorgir a Itàlia, després del Concili de Trent, ens van recordar els músics. Fou un moviment que va impulsar un estil artístic que es dirigís no només a les elits sinó al poble illetrat. Busco Telemann, n'haig de tenir un CD. No el trobo. El divendres, quan no plovia, Telemann va arrancar aplaudiments. Ara tot és negre allà fora. Palpo la guantera i no trobo Telemann. Thilo Sarrazin, socialdemòcrata alemany, no escolta Telemann. Thilo Sarrazin escriu un llibre que es titula Alemaya es desintegra. La culpa és dels immigrants. Cada vegada hi ha més conserges i més caps de gabinet que declaren que votarien Sarrazin.

I hem de demanar disculpes. Joseph Ratzinger ho ha fet. Burdes disculpes sense accions que les facin creïbles. On és Telemann que no el trobo? On és aquell París que sempre ens havia de quedar? La culpa és dels immigrants, i també dels ateus i dels seculars extremistes que no sé que són, diu Ratzirger. Ateisme és igual a nazisme afirma Ratzinger. I ara què? Qui li exigirà a Ratzinger que es disculpi?

Les partitures són a punt, potser si aplaudim fort els músics tornaran a interpretar Telemann. Passa'm un cigarret Bogart i digues-li al Sam que la torni a tocar.

(La foto d'avui és de l'Enric - Mas Pahí abans del concert)

Terra d'amos

2010-09-08T21:25:00.004+02:00

Ha passat un any ...

La nit anterior, la del 7, van arribar amb la Mare de Déu els diables. Aquests sí que en saben. És cert que no aconsegueixen que Ella es quedi fora del poble, ni aconsegueixen evitar els parlaments de bisbes que ens repassen el catecisme. Però tornen a intentar-ho, any rere any, i d'aquesta manera ells s'ho passen bé i ens ho fan passar bé a nosaltres.

Tornen a ser les vuit del vespre, un any després. Com l'any passat la temperatura és agradable i les pluges, enguany, han estat un xic més generoses. És festa major a les Borges del Camp. Felicitats a totes les Maria Rieres.

Ahir, dia 7, com l'any passat vam sortir a rebre els diables. Sí, els diables. Jo entenc perfectament que altres van sortir a rebre la Mare de Déu. Sé que per a ella, o per als que creuen en ella, es va muntar la festa. Que la tradició implica venerar la imatge patronal i fer-la alcaldessa del poble durant uns dies, i que hi va inclòs el cant de la Salve i els parlaments d'eclesiàstics. La festa del poble, com tantes altres festes, la majoria de les que celebrem, tenen bases catòliques. Festes imposades sobre les dites paganes convenientment trepitjades i enterrades en molts casos, latents en els substrat en altres. Tot això no es pot esborrar d'un plomall, ni pretenc menysprear les persones que necessiten i viuen la fe. Porten regals els reis als nostres fills, comprem blaiets que ens curen el mal de gola, veiem passar els tres tombs i engalanem els nostres cavalls si els tenim per Sant Antoni. Assumim el substrat del catolicisme com a part de la nostra història i ni tant sols pretenem trepitjar-lo ni enterrar-lo.

Però jo vaig sortir a veure els diables, veritables protagonistes de vigília, gent del poble que es posa el vestit vermell amb cua i banyes i encén carretilles amb jocs de soroll, llum i danses que han anat millorant any rere any. Un espectacle festiu, un joc ple de bellesa en el que tots hi tenim cabuda, també els laics, tots els que vivim i ens sentim de Les Borges i tots els que venen d'altres pobles i no són religiosos, els que venen, com nosaltres, per veure el millor de la vigília, sens cap mena de dubte, les danses dels diables.

Anys enrere, ens posàvem al començament del camí, just a tocar la riera, des d'on es veu l'ermita il·luminada i tot el sender, amb els seus tombs, de nit i en silenci. Fins que uns llampecs trencaven la foscor i xiulaven els petards abans dels trons. Eren els diables que s'acostaven, precedint la professor i la imatge de la Verge, sí, però el que donava el to màgic, festiu i escenogràficament magnific era aquest foc, fum i só avançant, il·luminat, ara un tomb, ara un altre. Fins que arribaven, i calia córrer perquè no t'atrapés el foc i parar-te una mica més lluny per veure girar la llum dels paraigües, amb el só, únic i exclusiu, dels trons de les carretilles.

Això es el que jo vaig anar a veure i escoltar ahir, jo i altres, vinguts de fora del poble, ho sé perquè vaig sentir que ho comentaven i em van arribar també les queixes. Ens vam queixar, em queixo, que no ens van deixar escoltar els diables, que van apagar el trons amb altaveus voluminosos instal·lats al llarg del camí, altaveus que resaven els misteris del rosari. Des de casa se sentien les avemaries, dins de casa meva i de totes les cases es ficava el so altiu, poderós, de l'església, menystenint, enterrant, laïcitats.

Assumim el substrat del catolicisme com a part de la nostra història i ni tant sols pretenem trepitjar-lo ni enterrar-lo. Però, sisplau, que no hi encabeixin més imposicions religioses, que no ens recordin que les festes, fins i tot les majors, les que haurien de ser de tots, tornen, cada vegada, a ser menys dels poble i més de “l'amo”

Tal vez sí, o tal vez no, pero es seguro que almuerza en la mesa del patrón...

Històries al rafal

2010-09-05T20:44:00.003+02:00

Quan hem sortit al rafal, amb el pare Enric, eren les dotze a les Borges del Camp, la mateixa hora sota el pont de Saragossa i també al País Basc, una hora menys a Canàries i a Londres. Ha estat un dia tranquil. Hem fet una mica de vermut i hem pres vichyssoise molt freda. Hem estat d'acord en què les parets quedarien bé pintades de blau i hem comprovat que els coloms cada cop són més desvergonyits. Després de dinar, abans d'agafar cada un el seu llibre, com sempre, el pare Enric ens ha explicat una història.

La d'avui és una història d'abans de la guerra. Quan el Jaume Sans vivia sol en aquesta casa gran, construïda per a una família gran fa noranta-nou anys. Se li havia mort la dona, se li havien casat les filles, i ell s'havia quedat. Era perfectament capaç d'espavilar-se sol. Ni que ja no fos jove, ni que sordegés una mica. Una nit, mentre dormia tranquil·lament es va obrir de sobte el llum de l'habitació i es va despertar. Quatre homes se li van posar als peus del llit, quatre lladres que portaven estona omplit sacs i que probablement imaginaven que a la casa no hi havia ningú -Manos arriba- li van dir els lladres. El Jaume Sans se'ls va mirar i al comprovar que amagaven les mans va tenir clar que no anaven armats. Va somriure, es va incorporar sense preses, va obrir el calaix de la tauleta de nit i en va treure un revòlver. -Manos arriba ustedes, si me hacen el favor. Y ahora me daran todo lo que tengan, sea robado aquí o en otra parte- Després els va acompanyar fins la porta, els va desitjar bona nit i se'n va entornar a dormir.

Cap a les sis de la tarda hem portat el pare Enric a casa seva. Hem posat la televisió amb el só força alt perquè el pare Enric, com el seu avi, sordeja. Hem pres el té i hem convingut que la pau és possible i que els pobles tenen dret a decidir.

Sé que hi ha sol darrera els núvols

2010-09-01T22:47:00.003+02:00

Ha plogut una mica aquesta nit i l'ambient és més fresc. Ha plogut molt des de llavors, quan érem joves i créiem. Ara en tenim més de cinquanta i potser estem una mica cansats. Encara creiem, si més no tenim la voluntat, la necessitat, quasi, de creure. El que passa és que estem una mica cansats i en el camí hem anat deixant innocències.

Ja no plou, puc sortir al balcó i parlar amb els pins centenaris que m'atansen les branques. Sé que ells no em menteixen. Sé que no es mentida la terra, sé que darrera els núvols el sol encara escalfa. Sé que existeix un poble, un país, un món i una gent diversa que l'habita. Sé que hi tinc un lloc i que les meves accions són essencials en l'equilibri universal. Tan essencials com els milions i milions d'accions de cada un dels altres, així, individualitzats, saharians o gitanos, palestins o romanesos, europeus o jueus, cristians o japonesos, saharianes o gitanes, palestines o romaneses, europees o jueves, cristianes o japoneses.

En tenim més de cinquanta, ha caigut tanta aigua que estem una mica desfets i potser per això ens consta entendre. Sabem que no és fàcil. Ho hem sabut des de sempre, des que vam començar a votar, amb la il·lusió de les minses llibertats guanyades, opcions d'esquerres. Llavors encara créiem. I encara volem creure, perquè en tenim la voluntat i la necessitat. El que passa és que l'aigua de tantes pluges ens ha ablanit la innocència.

No diré que només busquen les poltrones. No diré que podien haver-ho fet molt millor. No negaré que els ho han posat difícil. En un món dominat per l'economia lliberal i els interesos monetaris atrevir-se a fer polítiques d'esquerra és un mèrit.

Però passa que ja hem complert els cinquanta, o els seixanta, fins i tot els setanta en alguns casos. És massa temps per tancar els ulls i fer veure que no veiem. Massa temps per seguir justificant aquelles petiteses i minúcies, aquells danys col·laterals sense importància que s'ens venen com productes senzills de la debilitat humana o, pitjor encara, com a cessions necessàries.

Temps era temps del centralisme democràtic, quina contradicció en els termes! Ara em sento del tot autodeterminada. Les branques dels pins giren cap a la dreta o cap a l'esquerra segons les porta el vent, però elles mai no m'han dit que es mantindrien quietes en una única banda.

Com que tenim edat, hem entès que no era fàcil. També hem entès que podem perdonar errors per manca de competència, en aquest cas sí, ben humana. Sabem a quin costat estem i sabem que no ens hi mourem. Fins i tot, qui sap, encara reforçarem aquest costat amb el vot. Però també hem aprés que fem i desfem amb accions quotidianes més que amb paperetes. Hem aprés moltes coses, per exemple que ens poden fallar aquells en els quals havíem fet confiança.

Ha plogut una mica aquesta nit, no sé si plourà demà. El futur és incert i hi ha núvols a l'horitzó. Sé en qui puc creure i això m'ajuda a sentir-me viva. Sé en qui no puc creure i això em va bé per mantenir-me desperta. No en tinc prou amb declaracions d'intencions genèriques. No és temps de centralismes ni de fes.

Ha arribat el temps de demanar a les esquerres alguna cosa més que programes. No ens fan mal les mil mentides dels que no ens estimem, ens fa mal la mentida dels que ens estimem. Caldrà revisar les accions més simples, el dia a dia dels nostres representants. Si no és així, els que ja en tenim més de cinquanta i encara tenim la voluntat i la necessitat de creure ens anirem amagant a les trinxeres dels arbres centenaris que mai no ens fallen. Però el perill és que al darrera s'hi amaguin altres, els més joves, aquells que han d'aprendre a creure. Allà fora els cotxes dels que van i tornen de la feina passen a gran velocitat per arribar més lluny potser cap a la glòria dels càrrecs. Els gitanos francesos inicien l'èxode.

Desenllaç. Segona part

2010-08-28T23:11:00.004+02:00

"Aquest tipus estava boig” diu ell. “Com tots els homes” diu ella. I el terme homes aquí no està usat en sentit genèric. La mantinguda decent i l'expresidiari honest acaben junts, cosa que sabíem des de la primera pàgina, però és bonic arribar al final per corroborar-ho.

Això passava el dimarts 24, quan llegia Hammet i no llegia ni mundos ni abcs ni sinrazones. Quan alçava la copa pel retorn de l'Albet i del Roque. Feia molta calor, i no ha deixat de fer-ne la resta de dies de la setmana. El dimecres 25 vaig veure banderes a mitja asta. I vaig pensar que era just, que cal plorar els nostres morts, però vaig lamentar totes les altres morts sense cap bandera que les recordi. Si abaixéssim banderes per cada una de les víctimes de les guerres en les quals participa el nostre país els carrers estarien recoberts d'estores grogues i vermelles.

Com que no llegeixo ni mundos ni abcs ni sinrazones, vaig alegrar-me, el dimarts 24, del feliç desenllaç del segrest dels cooperants. Avui, repassant altres diaris, que tampoc no són ni mundos ni abcs ni sinrazones encara me n'alegro, però, com el Josep, em pregunto: En quin món visc?

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=111839&titular=tres-secuestros-tres-tratos-diferentes-un-mismo-gobierno-

Desenllaç

2010-08-24T20:55:00.004+02:00

Com que no m'agrada el xampany alço la copa de vi pel Roque i per l'Albert.- Ens han tractat correctament, dins de les difícils condicions que viuen ells, hem viscut com ells.- Han dit. Els haguessin pogut matar, sens dubte ho haguessin fet si les negociacions haguessin anat d'una altra manera. Ells ho saben. Però han preferit posar l'accent en el tracte correcte i han aprofitat per remarcar les penoses condicions del desert.

Quina calor que torna a fer! És la frase habitual després del bon dia de rigor a la tenda o a l'ascensor. Haig de confessar que jo no en tinc gaire. L'heura del rafal ha crescut prou per no deixar que s'escalfi. M'assec al silló i encenc un cigarret. Mentre l'Unda i la Petita venen a jeure prop meu una dona, a la nit, cau i es fereix una cama. Cent metres més enllà la llum d'una caseta. Una porta oberta i un home jove i ben plantat netejant la pipa al costat del foc. Ella entra, és una dona d'aquelles que es fa mirar, ni que no tingui la cama ensagnada. Ell no aixeca la vista de la navalla que rasca la cassoleta de bruc.

L'aigua de la bassa convida a la remullada. No tinc prou calor i no la buidarem fins dissabte. Potser demà. El tren no surt fins les sis de la matinada. Hi ha temps. Prou temps com perquè arribi el terratinent borratxo i es baralli amb el de la pipa. Prou temps com perquè el de la pipa, sense voler, es carregui el terratinent borratxo per salvar la dona guapa. Per acabar-ho d'adobar resulta que el de la pipa havia protegit la filla del jutge de pau contra son pare que, com a tal, havia de ser una aberració. El jutge de pau, naturalment, és amic del terratinent borratxo.

No cal encara buidar l'aigua de la bassa però sí passar la mànega com a mínim pels rosers i pel taronger que ens va regalar el Joan i que està fent créixer quatre magnífiques taronges. Què faran l'home de la pipa i la dona guapa? Les plantes m'esperen i les gosses tenen ganes que m'aixequi per venir darrera meu amb una pinya a la boca, a punt per ser llançada.

He intentat diverses novel·les aquest estiu, policíaques i no. Ho he intentat i aconseguit, no n'he deixat cap abans d'acabar. Però qui és pot resistir, de tant en tant, de tornar a Hammet? Què millor per a una tarda d'estiu, sota l'heura del rafal, que un ex-presidiari honrat i una mantinguda decent ajuntats per l'atzar sota l'ombra d'un crim involuntari. Quin plaer que el mort sigui el terratinent sense escrúpols!

Allà fora fa calor i el món real no m'és indiferent. Bentornats a casa vostra Albert i Roque.

El meu oliver era aquí abans

2010-08-19T22:16:00.007+02:00

Ha plogut molt aquest migdia, quaranta litres ha dit la Pepa de la cooperativa quan hem anat a buscar la garrafa d'oli de Les Borges, de les del Camp, naturalment. Avui a la tarda no ha plogut gaire, però la terra estava mullada i el cel cobert, no feia per sortir a caminar. Vam sortir ahir, fins a l'ermita, i després vam continuar camí enllà pel costat de les obres de la variant. Per dins les obres mateix no, prohibido el paso a toda persona ajena a la empresa. Si no llevan un casco y un chaleco no pueden estar aquí, ens van dir l'última vegada que ens vam colar per fer fotos. Ahir ens vam tornar a oblidar el casco y el chaleco. Fa cosa de veure, ho dic de veres, fa, com una basarda tanta terra remoguda, un no res tan immens on hi havia arbres. Aquest és el tros de la meva germana, ens informava un borgenc que mirava, com nosaltres. Aquí, on hi ha aquesta estaca, abans hi havia un oliver centenari. El cas és que on hi havia l'oliver centenari és una via de serveis per a les obres, per passar les màquines, no és la variant pròpiament. Per poder fer la carretera s'ha menjat, eliminat, no únicament el que ocupa la carretera, que ja és, també forces metres als costats, per allò de les vies de servei necessàries. D'aquesta finca n'han pres molt, deia el borgenc, i en canvi de l'altra ben poc, veieu, les estaques no estan arrenglerades. Sembla estrany aquestes diferències, deuen tenir les seves raons, però sí, es fan estranyes aquestes diferències.

L'ermita tremola. No ho dic en sentit figurat, tremola com si es tractés d'un terratrémol. Són les màquines que avancen. Segur que no s'obrirà la terra? Ens preguntem. Segur que resistiran aquestes parets centenàries? Del segle XIII és la casa dels ermitans diuen.

L'ermita no caurà, ni la casa dels ermitans tampoc, espero. Però l'impacte visual i sonor des d'allà és i serà bestial. S'ha perdut la calma en els passejos a l'ermita, ni que hi posin murs de contenció sonora. Serà asfalt i cotxes que corren on hi havia verd i arbres quiets. Hi ha carreteres que t'apropen al paisatge i carreteres que te n'allunyen, deia l'altre nit l'Oriol quan ens mostrava les vinyes del Priorat. No hi veig cap motiu pel qual no podia passar una mica més lluny, continua la xerrada el borgenc. És clar que ells tindran les seves raons. Les tindran no en tinc cap dubte, però i si les haguessin explicat? I si hi hagués hagut un temps de reflexió i la gent del poble hagués pogut dir la seva pel que fa al traçat de la variant? Tindran les seves raons, imagino, per no haver-nos donat aquest temps. Raons, segur que n'hi ha, però quines? De vegades fa mal pensar. Ep, només de vegades. Tal vegada sigui la millor opció. Només tal vegada. Tindríem menys dubtes si s'hagués donat informació prèvia i aquell temps de reflexió. Però m'hauré de quedar amb el dubte. L'únic què sé es que abans allà hi havia arbres centenaris.

La meva bicicleta era aquí abans

2010-08-17T17:00:00.005+02:00

Castellfort encara és al mateix lloc que fa quaranta anys, i que en fa cinquanta, quan hi passava els estius, quan amb altra canalla m’enfilava per bancals, escalava murs de pedra seca i roques, pujava i queia del trill mentre l’avi feia córrer cada vegada més els matxos a l’era, aposta perquè xiquetes i xiquets s'ho passessin bé, primer i bàsic objectiu abans que reposar del cansament, abans gairebé de la correcta separació dels grans de la palla per recollir el blat que era la única font d’ingressos de la família .

Castellfort encara és al mateix lloc, altiu damunt les roques. Però hi ha apartaments on abans hi havia eres, males herbes on abans hi havia espigues, garatges on abans hi havia corrals i granges on abans pasturaven els ramats. Les pudors de les granges arriben al mirador de la carretera, allà on abans es flairava espernallac o farigola. Diuen que algunes hauran de tancar, només les que fan “producció” més industrial mantenen beneficis. També diuen que algunes persones que treballaven a la Marie Claire, la fabrica de mitges de Vilafranca, han estat acomiadades.

Castellfort està de festes, com cada any per aquestes dates. Els nois del poble juguen amb joves vaquetes que no entenen el perquè de tot plegat i de vegades se’ls miren i mugeixen com si els volguessin preguntar com és que no corren i es persegueixen ells amb ells si tant els agrada. Abans les vaquetes acabaven estocades pel més intrèpid. Ara, com a mínim, tornen a casa seva, a pasturar, fins que un altre poble les lloga.

Castellfort està de festes. Hi traiem el nas amb la família com cada any per aquestes dates. El nas i la resta del cos. Per recordar, amb d’altres que també són fora i tornen aquests dies com nosaltres, com n’érem de feliços quan el blat era la única font d’ingressos. El blat i la roba que feia la tieta, la modista del poble, darrera uns porticons amb finestrals sempre oberts per acollir les dones, les que hi anaven a cosir i les que hi anaven per sentir els seus consells que no tractaven únicament de costura. Hi ha una porta moderna, ben tancada, on abans hi havia la dels finestrals. Hi ha una terrassa amb barana de ferro on abans hi havia un balcó de fusta.

El poble està de festa i els carrers fets per ser trepitjat per bèsties de càrrega són plens de vehicles que barren el pas. Hem arribat massa tard i es fa gairebé impossible trobar un forat per aparcar. Decidim deixar el cotxe damunt la vorera, davant de casa la Mercedes, de moment, ben arrambat a la paret perquè si un altre ha de passar ho pugui fer. A la paret hi ha una bicicleta que apartem lleugerament, suposem que és la del Jordi, el fill petit de la Mercedes.

Tornem al vespre, després d’un passeig pels bancals, després de veure pedres caigudes on abans hi havia murs de pedra seca ben compactes. Al neteja parabrises del cotxe el Jordi ens ha deixat una nota “la meva bicicleta era aquí abans”

No fa massa calor per ser agost

2010-08-04T23:37:00.004+02:00

Dimarts, 20 de Muharram de 1431 al calendari islàmic. No ha fet massa calor per ser agost. Vaig i vinc de la feina amb la ràdio engegada. Catalunya Informació. Que sí Ferrovial no ho sabia, que si Convergència no ho sabia. Què ignorants que ens tornem tots plegats algunes vegades!Un palestí assassinat a Gaza, petits incidents de cada dia.

S'encén el pilot de la benzina i ja he passat la benzinera. No torno pas enrere, hauré de fer camí cap allà i després de nou cap aquí amb el poc líquid que queda al dipòsit. Podia haver mirat abans l'agulla, sóc despistada i poc curosa de mena. Freudianament torno cap al pare i el recordo fa uns quinze anys, uns dies després de donar-me el seu cotxe, quan el pàrkinson ja no li permetia conduir, em va preguntar si s'encenia el pilot de la benzina. Sí, si que s'encén, li vaig dir jo. Es que jo en els sis anys que fa que tinc el cotxe mai no l'he vist encès. Era la seva manera de fer-me sentir una mica culpable.

Amb el pilot encès, de tornada, Catalunya Radio. Converses. Com que han presentat la convidada abans de posar-m'hi no en sé el nom. M'agrada com parla i l'escolto amb atenció. Deu ser la dona de l'Ernest Lluch penso, i li ho cometo després a l'Enric, quan sortim a caminar pel camí de Riudoms. És un camí encimentat, a banda i banda masos i gossos que borden. Al fons el mar, tant al fons, i amb tanta llum, que no el puc fotografiar, he fet un parell d'intents amb la màquina, però queda borrós, no m'agraden les imatges i les esborro quan arribo a casa.

Oliveres, bàsicament, la majoria ben cuidades i plenes de fruit. Altres ja abandonades. Alguns cirerers, avellaners i ametllers. Ara l'ametlla es tendra. Com m'agraden les ametlles tendres! L'avia, a Castellfort, me les feia pelar per fer magdalenes i jo me'n posava tantes a la boca com al plat. Estiro la mà cap a la branca que cau al camí. Només una, només una, diu l'Enric. N'agafo dues i me les poso a la butxaca. Una mica més enllà torno a estirar la mà i ja en tinc quatre. El fruit que cau al camí és per al peregrí. Sí ningú no ha dit aquesta frase abans que jo ho hauria d'haver fet.

Fa mil anys Catalunya era bàsicament islàmica, perquè els àrabs no es van quedar a l'Ebre. Bé, fa mil anys Catalunya encara no existia. Aleshores allò del mil·lenari? I abans dels àrabs les terres que ara formen Catalunya no eren cristianes, ben poques persones s'havien batejat mil anys abans d'aquell any que ens van dir que érem mil·lenaris. Només a les grans ciutats, on hi havia bisbes, on l'església començava a controlar. Oh benvinguts passeu passeu, els van dir els nostres ancestres als àrabs, perquè creien, deia la persona convidada al “converses” que hi guanyarien, i tenien raó, afegia. Com m'agrada que em “desmuntin” la història oficial! Com m'agrada que m'expliquin que no som tant cristians com diuen i volen! Que hi ha molta més diversitat en la sang, en definitiva.

Crec que devia ser la dona de l'Ernest Lluch li comentava a l'Enric mentre caminàvem cap a Riudoms, però hem girat cua abans d'arribar-hi. Al front, massa llunyà, massa il·luminat per retratar-lo, el mar. I a la dreta m'ha cridat l'atenció una tanca. No era una tanca de pedra, ni de filferro, ni de xiprers, ni de canyes. Era una tanca feta amb pomeres. L'he trobada original i molt bonica. Les pomes, algunes vermelles, feien goig, però no he estirat la mà, de fet no hi arribava.

Totes les cultures monoteistes tenen alguna cosa de dictatorial deia aquella dona que devia haver sigut la de l'Ernest Lluch. Ho miro quan arribo a casa, i sí ho era, però ja no li tornaré a dir la dona de l'Ernest Lluch, es diu Dolors Bramon, experta en islamisme, havia llegit alguna cosa d'ella, m'ha agradat escoltar-la.

Mentre m'aprenia el nom de la Dolors Bramon, l'Enric es “sucava” a la bassa. Deia, ai, ai, que freda. Jo no he intentat posar-m'hi.

Màrtirs Nacionals

2010-07-28T23:47:00.001+02:00

De vegades és necessari i forçós ..... Sí, de vegades és necessari, potser fins i tot forçós, però sempre, sempre, és injust, cruel i recriminable, que algú hagi de morir en nom de, sigui d'un poble o d'un deu. Ahir, en un sopar deliciós amb gent deliciosa, vaig comentar que no m'agraden les prohibicions. La prohibició és necessària i forçosa, va dir el Joan, matar ha d'estar prohibit. Certament, ho vaig entendre. Matar ha d'estar prohibit. Tot tipus de mort que no sigui absolutament necessària i forçosa ha d'estar prohibida. Primer i bàsicament la dels éssers humans i, en base a una mateixa filosofia, la dels altres éssers vius. Gaudir amb el patiment d'una criatura és injust, cruel i recriminable. Estigui on estigui la criatura en qüestió. Convertir en patrimoni de cultura nacional un festeig en el qual s'hi escenifiqui, de manera real i brutal, la tortura és propi de tirants, no pas de salvatges perquè els salvatges no ho farien. La fiesta nacional no és la meva festa i per això celebro que el Parlament de Catalunya hagi decidit prohibir-la. Perquè prohibir, de vegades, és necessari i forçós. Ho celebro, sí. Igual que celebro que no s'hagi prohibit el flamenc i que gent com De Callaos pugui seguir fent bona música. Ja n'hi ha prou del si no estàs en mi estàs contra mi. Possiblement la majoria de gent del meu poble no vulgui estar amb Espanya. No és el mateix que estar-hi en contra. La majoria de gent del meu poble no vol espectacles basats en el patiment i la mort. Això només vol dir el que vol dir, que no volem festes que s'organitzin amb tortures. Veus interessades intenten i intentaran fer combregar amb estranyes creuades. Fins quan tanta paranoia? Acabarà el toro convertit, encara més, en un obligat màrtir nacional que ha de morir com a bé cultural de la pàtria perquè Catalunya ha decidit prendre un altre camí? Qui és que va contra qui? I amb quines armes?

Perquè sentir-me catalana i no espanyola no implica cap anti-Espanya, ni cap anti la gent que és i se sent espanyola, espero que triomfi el bon criteri i els toros no siguin convertits en morts culturals d'obligat compliment. Màrtirs nacionals a la força. No vull màrtirs, ni com a béns culturals ni com a res. Darrera tot martiri hi ha una brutal injustícia. Em quedo amb el flamenc.

Són quasi les dotze de la nit a Torre Sans. La fada del jardí m'ha dit que haig de ser al llit abans de mitja nit. Somiaré amb bous que pasturen i pastors que canten por soleares.

Xacobeo 2010

2010-07-25T20:48:00.004+02:00

"Estos días en España se ha vivido una emoción desbordante al sentir que nuestros colores nacionales ganaban la copa del mundo. En fútbol nosotros éramos los mejores. Nosotros, este trozo de tierra de la geografía universal que limita al norte con Francia, al oeste con Portugal y al sur con Marruecos, por primera vez en la historia ganábamos este apreciado trofeo. Ganaba la nación española. Y ¡qué bien que se haya despertado entre nosotros ese sentimiento de comprender un poco lo que significa España!

Este sentimiento desparramado por ciudades y pueblos lo hemos sentido infinidad de veces, a lo largo de los siglos cuando nos encontrábamos unidos bajo la mirada protectora del Apóstol Santiago, patrón de España. Bajo su liderazgo hemos ganado muchos partidos. La reconquista de España de la invasión islámica la conseguimos al grito de Santiago. Y la Reforma protestante no entra en España porque teníamos en Santiago el mejor 'Casillas' para que no nos metieran goles. Y las naves de D. Juan de Austria que frenaron la invasión turca llevaban los estandartes de Santiago. Y cuando la francesada nos invade de armas y de ideas que no se veían muy cristianas, los hicimos recular hasta Bayona al 'grito de Santiago y cierra España'. Y en Compostela Juan Pablo II pronunció aquellas proféticas palabras, de que Europa no puede perder sus raíces cristianas. En Santiago Apóstol están nuestras mejores raíces"

Ho he copiat d'un diari qualsevol , la verdad.es, però què importa quin sigui? Avui sa majestat ha pregat davant de l'apòstol per una España unida. No en el meu nom (ni tampoc en el de molts d'aquella terra gallega). Jo no hi era, era a casa l'oncle Jaume que com cada any ens ha obsequiat a tota la família amb un suculent dinar sota l'ombra de l'heura, al rafal del mas. Després per acabar la jornada, tots plegats, hem plantat un arbre. Un arbocer. Que a ningú se li acudeixi dir-li madroño, ha dit l'oncle Jaume per acabar l'acte.

He comés una errada, m'he deixat la càmera per immortalitzar el moment. Per això he hagut de cercar (gràcies sant google) una imatge, en concret en una web que es diu cienciesnaturals.com

Després d'Horta

2010-07-22T17:27:00.004+02:00

Aquest matí, mentre anava a la feina, la noticia de l'incendi m'ha arribat com si m'haguessin llançat una pedrada a la cara. Es crema! No pot ser, no es pot cremar tanta bellesa, atureu-lo sisplau, pensava.... Ara, quan finalment escric, ja no tinc paraules. Han anat a aturar-lo, efectivament. Han anat a salvar Horta i s'hi han deixat la vida.

Ahir va fer un any que escrivia aquestes paraules al “ho deixarem sense títol” no són les úniques que he escrit sobre Horta de Sant Joan i els Ports. El dijous 14 de gener, per exemple, deia “Va fer vent els dies que cremava Horta de Sant Joan, i el vent ho va posar tot més difícil. Potser no només va ser el vent el culpable, potser ... potser les coses, massa coses, se les emporta el vent quan caldria que hi fossin i les amaga per retornar-les, estranyament, quan torna a fer vent, quan bufen altres vents, que no venen ni del sud ni del nord, altres vens que es fan més i més forts quan més a prop són de calendaris electorals. També podria ser que fos jo que no hi sentís prou bé. Fa massa vent, o no tinc ganes d'escoltar.”

Avui, un any i un dia després de la desgracia, no fa vent, al menys aquí, diuen que ahir sí que en feia a Horta, potser perquè el record fos més punyent.

És estrany com es barregen els records. Com em mirava ahir les noticies d'Horta a la televisió, amb la ràbia pel que va passar fa un any i per la manera com s'ha portat tot plegat i amb la felicitat tant propera dels dies passats als Ports, la setmana passada tot just, al Moli de Sotorres, molt més que una casa rural.

“Vaig ser jo que va denunciar l'incendi” em comentava el Jordi, propietari del Molí, mentre miraven la devastació, les restes de la desfeta de fa un any. Ho han endreçat força i el verd torna a despuntar. Al Jordi, com a tantes persones que estimen aquella terra, se li notava la pena quan en parlàvem. Abans i després de la desfeta la bellesa és igual d'autèntica.

Al Molí de Sotorres s'hi arriba a través d'una llarga pista, quan t'endinses pel bosc, entre els cultius d'oliveres i ametllers, amb vistes a les roques del Benet, no saps ben bé on vas. La casa no es veu fins que no ets a pocs metres i quan la descobreixes te n'adones que no et vas equivocar en la reserva. No és només el lloc magnific on està situada, sota el Canaleta, al costat d'una fantàstica cascada, el salt de Sotorres, damunt d'un gran toll on refrescar-se. No és només la immensa piscina natural, sense clor de 46 metres, amb les seves hamaques a punt i les jardineres cuidades. No és només el molí sota l'ombra protectora de l'alzina centenària, ara convertit en lloc d'estada per a 8 persones com a mínim, amb sales grans i habitacions amb vistes al salt. És tot això i molt més, és la mà i el cor d'una gent que ha sabut mantenir-ho, més que amb intencions comercials, com un monument a la natura, és una manera de viure i de mirar que ens va contagiar des del primer moment. I d'aquesta manera vam viure i mirar, durant una setmana, en cada una de les sortides per el paratges dels Ports de Beseit, amb sabor d'autenticitat.

No vam veure cabres, diuen els propietaris que es descobreixen els vespres, quan baixen per les roques. Devia ser a l'hora que jugàvem a l'Uno, amb el Peru, aquelles vesprades compartides en les quals tots teníem cinc anys. Caldrà tornar-hi doncs, si més no per veure les cabres.

Som tot allò que hem viscut, diuen. Jo sóc una part de cada un dels meus amics i una part de cada terra que he trepitjat i estimat. Jo, sóc fantàstica.

I, com sempre, el vídeo del Josep, i les fotos de cada un als corresponents flickrs que es cliquen des d'aquí sota (al fons a la dreta). En el moment que escric falten les de la Dolors però sé que aviat hi seran.

Ports de Baseit i Horta de Sant Joan from Josep Girona on Vimeo.

quo vadis?

2010-07-06T21:13:00.002+02:00

Ahir sense servidor. Però la data no importa si l'amistat és de veritat

2010-06-26T11:21:00.005+02:00

En alçada mitja mida, potser menys,
immensament gran pel que fa als sentiments.

No toca a terra quan seu
però sap molt bé on posa els peus.

A aconseguir el benestar de la gent gran
mitja vida, potser més, ha dedicat.

No és que en tingui l'edat
però, com que pot, s'ha jubilat

Ep, no del tot, que no es podia quedar
sense alguns vellets per cuidar

Ara es podrà concentrar
en el gran vici de viatjar

I no només farà camins
tindrà temps per compartir

Compartir amb profunditat
tantes i tantes amistats

I no deixar de costat
un número llarg de familiars.

Els que heu tingut la sort
de conèixer-la de prop

Segur que heu endevinat
qui és la personalitat

Que ahir, avui i demà
Podíem i podem felicitar.

( Per descobrir la resposta feu clic a la foto)

Saramago

2010-06-18T17:03:00.002+02:00

Al facebook, a la pàgina del Saramago, avui hi ha quantitat i qualitat d'enllaços. M'he estat uns minuts mirant i no n'han parat de caure, tothom busca allò millor d'ell, allò que més li ha impactat, en un gran acte virtual i col·lectiu d'homenatge. Jo n'he robat un i l'he portat aquí. Dedicat a tots els adults de la terra.

Històries prenent l'ombra

2010-06-13T22:42:00.007+02:00

Avui, a la terrassa de casa seva, a l'ombra, el pare Enric explicava històries, com a l'hivern, quan érem a la vora del foc. De totes les històries contades guanyen per majoria absoluta les referides a aquell període trist que va començar l'any 1936. Perquè les coses tristes i dures no s'obliden, però també perquè no s'oblida el que es viu amb passió, i aquella va ser una època trista i passional. Però el pare Enric té encara una altra passió, com tota la família Aguadé, és una passió que es diu Reus.

La història contada avui, mentre preníem l'ombra, va passar una tarda d'agost xafogós. L'agost de 1936, a la plaça del Prim de Reus. Com cada tarda molts reusencs, de tendències polítiques diverses, feien tertúlia al Circol, un local a punt de ser confiscat i convertir-se en la seu de l'UGT, però possiblement encara no. Alguns diuen, però no ho sabem del cert, que entre els tertulians hi havia el Solé Barberà i diverses persones del comitè antifeixista. Les finestres eren obertes, com sempre als estius pre-aire-condicionat. I, a banda les converses, una de les distraccions era tafanejar el que passava a baix a la plaça.

A mitja tarda es va congregar molta gent sota les finestres del Circol, al voltant de l'estàtua del general Prim. Alguns, potser de la CNT, però tampoc no ho sabem del cert, van llançar una corda gran i resistent al coll del general i tot indicava que la pretensió era fer-la caure. Va anar arribant més gent. Cridòries a favor i en contra de tombar cavall i genet. A favor: la necessària caiguda de tots els símbols militars. En contra: el fet que aquell va ser un militar liberal capaç d'expulsar d'Espanya una reina corrupta de la dinastia borbònica. Un liberal de Reus. Un reusenc en memòria a l'estàtua també esculpida per un reusenc i per a la ciutat de Reus. Diuen, però tampoc no ho sabem del cert, que el Solé Barberà va ser una de les persones que més enèrgicament va defensar la causa de l'amnistia per al Prim. Alguns, possiblement per fer temps, van argumentar que amb la caiguda d'aquella mole es trencaria l'enrajolat del terra i llavors van decidir fer un terraplè per amortir el cop, cosa que va dur el seu temps.

Metre nombroses persones feien el terraplè, a dalt al Circol el comitè antifeixista decidia la postura a prendre, i tampoc no es posaven d'acord. Possiblement els que no els acabava de fer el pes la caiguda eren majoria, però no trobaven prou arguments, al cap i a la fi el Prim era un militar i aixecava l'espasa en un pronunciament colpista que podia entendre's favorable a l'aixecament de l'exercit franquista. I es va anar fent fosc.

Un vailet va arribar al saló dels tertulians esbufegant. -No es pot tirar l'estàtua a terra– va fer en tant convenciment que va obligar a tots a escoltar-lo. -És l'estàtua d'un revolucionari antifeixista baixeu, baixeu i ho veureu.

El comité antifeixista i altres reusencs, possiblement també alguna reusenca, un vespre xafogós de l'agost de 1936, miraven l'estàtua eqüestre d'un roig amb el puny alçat. Algú li havia tallat l'espasa, just pe l'empunyadura. I així es va estar, durant quasi tres anys. Un general que alçava el puny cridant a la revolució en una plaça que no es deia del Prim sinó Roja presidida per una gran fotografia de Marx. Fins que va arribar el gener del 1939 i una bandera vermella i groga amb una gallina dibuixada va cobrir aquell puny, però aquesta és una altra història.

Consciències

2010-06-08T18:05:00.003+02:00

Que n'érem més de 3.000 a Tarragona n'estic plenament convençuda. Que el seguiment de la vaga a la meva feina concretament ha estat fluix també. Des que es va començar a parlar de la retallada que la gent no fa altra cosa que fer números i indignar-se pel que li descomptaran, però ai ... és que si fan vaga no cobraran aquest dia i veuràs, total no arreglarem res. Però deixem a banda les misèries. Més de 3.000 a la manifestació de Tarragona segur i ni idea de quin ha estat el seguiment a l'administració ja sigui autonòmica, local o estatal. Jo, no en tinc ni idea, però als respectius departaments de personal sí que ho han de saber. O no saben exactament a quantes persones ens descomptaran el dia? I no poden els sindicats tenir accés a aquestes dades? Va, que no ha de ser tan difícil, a veure si ens posem seriosos i acabem d'una vegada amb aquests balls de xifres que ja fan una mica de vergonya.

Si ens diuen exactament quantes persones van seguir un determinat programa a la televisió! I mira que no van pas casa per casa a espiar, al menys a casa meva no ha vingut mai ningú. I no sé com ho saben, però ho saben que jo era una de les 700.000 que ahir mirava la nova sèrie “sota terra”. La vaig seguir més o menys amb atenció, encara que alguns moments m'adormia una mica. I finalment no em vaig acabar d'assabentar de si aquella ossamenta era o no del tal Arnau Mir de Tost ni si el tal Arnau Mir de Tost era un heroi de la pàtria o un mata moros sense escrúpols. I després em va passar una cosa curiosa, quan vaig pensar que s'havia acabat em vaig aixecar i vaig anar cap a la cuina per prepara-me les herbetes de rigor nocturn i va l'Enric i em diu, t'has perdut el míting final de l'Eudald. Caxís! Sort que l'he pogut recuperar, que això de linternet té molts avantatges.

Ara ja sé perquè he fet avui vaga, i m'he manifestat, i fins i tot al final he aixecat el puny i cantat la internacional (mira que en feia d'anys que no ho feia). No ho he fet per cap creença, ni per defensar el meus valors. Ho he fet per consciència.

Màmbola a La Palma

2010-06-06T21:52:00.002+02:00

Dissabte a Reus va fer un dia esplèndid. Divendres vam ser de nou a la plaça del Mercadal per demanar condemnes més enèrgiques contra Israel i el final del bloqueig a Gaza. Poca gent, massa poca gent. Deixem-ho estar per avui, descansem una mica.

Dissabte a Reus va fer un dia esplèndid. Les terrasses eren plenes de gent. (Tanta gent al carrer i tan pocs a la concentració, de vegades em fa mal) Però no, deixem-ho avui, descansem una mica.

La Palma és un lloc preciós, un gran encert, aconseguit després de moltes reivindicacions, haver recuperat aquest espai que durant anys va ser local d'estiu de clubs privats (i parlant de clubs privats n'hi ha un que ha passat uns dies de "asueto" a Sitges ...) No deixem-ho avui, descansem una mica.

Un dia esplandit, dissabte, a la Palma, un lloc perfecte per al vermut popular del ReusMut (vermuts amb música que s'organitzen a Reus els dissabtes de primavera). Un escenari que ni pintat per lluir com calia la música de la Mámbola. Aquests nois cada dia m'agraden més, els persegueixo amb la meva càmera i els escolto amb esforços per no moure més el cos i saltar a ballar amb la gent que té uns trenta anys menys que jo. Encara tinc una certa vergonya. M'aferro a la càmera mentre deixo que la música marqui el ritme del dit que va pitjant el botonet. Potser és una mica d'amor pel que em toquen d'aprop alguns dels seus components, potser, però a banda, objectivament, ho fan molt, però que molt bé. Llàstima que encara no tinguin música gravada (tot arribarà, segur) i li hagi de demanar prestada al Charly Parker la seva per posar de fons a aquest petit vídeo de fotos difícils pel color negre del fons, però volia fer el meu senzill homenatge a la seva feina.

Una pregunta cada dia. Com a mínim

2010-06-05T12:17:00.004+02:00

La legislació de l'Estat Espanyol és una de les més avançades contra la violència domèstica.

Encara moltes dones, no només però especialment les que viuen en entorns integristes, no només però bàsicament els islamistes, estan sotmeses a situacions d'esclavitud pel sol fet de ser dones.

Em pregunto per què a Lleida, i sembla que aviat a moltes més ciutats, és vol prohibir l'accés d'aquestes dones a les dependències on poden denunciar els maltractaments i defensar la seva dignitat.

Aquí hi anava un reportatge de la Coixet però no he pogut transportar-lo.

És aquest

Dol

2010-05-31T16:42:00.000+02:00

Taules, jocs, crisis, propostes, rebaixes, surrealismes

2010-05-30T17:32:00.002+02:00

Quin enrenou que ens ha muntat el “compañero Zapatero” amb la cosa de les reduccions salarials. Reduccions, dit sigui de passada, que afecten només a una petita població de la total d'aquesta cosa que en diuen espanya. És clar que ·”cuando las barbas de tu vecino ...” Gairebé ens ha fet tornar tontos o, com a mínim, obsessius. Que no hi ha altres noticies, ni als diaris, ni a la ràdio, ni a la tele. Que vas a buscar la frescor dels articulistes de referència i allà, de nou, la crisi, les reduccions, i el “compañero Zapatero”. Si volia que se'n parlés, això, segur, ho ha ben aconseguit, si volia que (no ho crec vaja) l'aplaudissin, fatal. Les crítiques i les incomprensions arriben des de les tortes a les dretes i des de les rectes a les esquerres. I mira que no en volia parlar jo, que ja massa que se'n parla. Però m'he posat a jugar amb una taula i he pensat, va, pobre, anem a fer-li una mica de costat. S'ha quedat tant sol que fa com una mica de pena i tot, oi? Doncs som-hi. Que hem de tocar els sous? Toquem-los. Però posats a tocar hi ha maneres i maneres. Que no sempre ha de ser la de la dona a sota i l'home al damunt i pim pam fet, cony. M'he posat a jugar amb una taula i he pensat en altres “posicions” que tocar també toquen, però mira, aconsegueixen un millor efecte final, en definitiva: altres “posicions” que donen una suma total inferior, o el que és el mateix aconsegueixen més dinerons per a l'Estat que bé podrien aprofitar-se per alguna altra cosa. Per no congelar pensions, per exemple?

La taula, un cop feta, no he sabut com pujar-la aquí, m'he fet un garbuix, però crec que clicant damunt aquesta cosa borrosa que encapçala l'apunt d'avui alguna cosa s'intueix. Va així: Primera columna el sous actuals arrodonits a set categories. Segona columna els sous que quedaran després de les reduccions sapateristes. La resta de columnes tot un seguit de propostes per toquinyar de maneres diferents. A cada proposta, com molt bé es pot veure, la reducció final és més grossa, o la suma total dels calers guanyats per les persones treballadores més petita, que vol dir el mateix.

Algú que volta per casa l'ha vist i m'ha dit. Què és això d'acabar proposant que tothom guanyi igual? Tu confons els conceptes! Que era: a igual treball igual salari, dona. Mai podrà ser ni ha de ser: a diferent treball igual salari. Ostres, té raó, és cert, mai dels mais pot guanyar el mateix el que pica pedra nou hores al dia que el que n'està set està assegut en un despatx.

No, ja ho veig, les meves propostes no tenen cap sentit, són total i absolutament surrealistes. Però he jugat una mica. I ara me'n vaig a llegir altres coses que no acabin posant sempre el dit al mateix forat.

Avui en gallec.

2010-05-26T17:04:00.006+02:00

Avui en gallec. Perquè sí. Perquè el text és preciós. Perquè val la pena que aquí arribin altres llengües que, com el català, volem que siguin reconegudes. I perquè si els altres diuen coses maques m'evito jo haver de pensar.... Apa!

6 maio 2010 ás 11.46 am

Un mundo perfecto

» by Antón Dobao in: Creación

Camiñou toda a tarde polo paseo cuberto, e aburríase. Sobre a bóveda transparente, o ceo seguía coa cor acastañada de sempre. Dos portais ninguén saíu. Os paneis proxectaban contra o seu corpo imaxes, músicas e sensacións: frío, calor, chuvia, neve, medo, gozo, alegría, depende das necesidades. Todo está dito. Para mercar, para vender, para descansar, para recargar as conexións eléctricas, para durmir, para canalizar certos soños. O linde do real é un muro de titanio. Deste lado, todo é aparente, ou sexa, real; alá, nada é realidade mentres non recibe a aprobación do Mercado. Ou sexa, o Goberno Terrestre. Nin sede, nin rostro. Todo o mundo recoñece a súa autoridade. E xa está.

Hai tempo incontable, un devanceiro esquecido escribiu dous libros. Debeu ser aló polos primeiros anos do século XXI. Eran as vellas contas. Os libros eran obxectos feitos de papel, un material que se extraía de árbores cando as que quedaban na superficie da Terra eran poucas e, disque, feas. Agora hai moitas, e todas son fermosas, pero só serven como ornamento nos paseos cubertos das cidades. Non dan papel nin osíxeno. Non é necesario.

Lembrar un devanceiro é nostalxia, din, unha debilidade humana prescindible nesta última fase terrestre, antes de que a colonización doutros planetas (valen satélites, din os científicos) sexa unha realidade conclusa. Tanto ten. O caso é que ese devanceiro escribira dous libros. Non paga a pena explicar o concepto de escritura porque entón o tempo quedaría estricado coma un arame. Pero escribir e ler, que é outro concepto igual de curioso e de difícil comprensión, foron actividades que desapareceron xa haberá máis de trescentas mil translacións. Agora temos proxectoras multidimensionais. Agora vemos, escoitamos, sentimos. Escribir e ler era outra cousa. Contan algúns eruditos arqueólogos e físicos unificados que aquelas actividades eran física e psiquicamente esgotadoras. Non se sentía o que hoxe se sente ao experimentar unha ficción ou unha realidade multidimensional. A conexión subcutánea con células activas hipersensibles que mandan informacións múltiples ao cerebro ofrece outras experiencias. Daquela, por contra, conforme quedou dito a través do tempo lineal, había que facelo todo. Contan que aqueles homes non eran autosuficientes, requirían da axuda doutros conxéneres, pero é moi complexo comprender ese concepto que implica unha ausencia. Dis que aquilo ao que lle chamaban ler consistía en procesar os signos indescifrables que se deseñaban sobre material primitivo e deixar que fose o cerebro o que soñase con versións moi esquemáticas das imaxes que coñecemos hoxe grazas ás proxectoras. O máis perigoso de tan extremada actividade era que non estaba garantido que a descodificación fose en todos os casos a adecuada. Todo un problema.

Nos últimos tempos, por algunha razón que os asesores de Mercado non deron captado aínda, empeza a estenderse certa afección obsesiva pola arqueoloxía. É preocupante, porque as obsesións, en teoría, foran extirpadas xa moito atrás do noso código xenético. Pero se ve que algún residuo quedou, e iso é perigoso. El, que camiña toda a tarde polo paseo cuberto, aburrido, baixo un ceo de cor acastañada, é un dos obsesionados coa arqueoloxía. De aí lle veu o coñecemento dun antepasado seu que escribiu dous libros. Un dun xénero moi estraño chamado poesía, que era como dicir cousas sen sentido, e o outro unha novela, que viría a ser máis ou menos un antecedente das tramas multidimensionais que abandonan as proxectoras cada día cando conclúe a xornada de produción e comeza a de consumo e descanso.

Agora é todo moito máis agradable. Suave. Pero el leva uns días sentíndose estraño, coma se se vira a si mesmo desde a distancia. Por iso ao mellor non dá quitado do pensamento o seu devanceiro. E talvez por mor da súa paixón arqueolóxica pensa mentres camiña que non lle importaría nada volver ao punto espaciotemporal en que aqueles estraños obxectos deixaron de existir. E alí, se dera chegado, procuraría o nó en que naceu o universo que agora habita. Non por desfacelo, que non sabería, senón por coller o ramal que o levase a outro universo. A un no que puidera ler os libros que deixara escritos o seu devanceiro. E outros, que seica os había a milleiros. E desfacerse das molestas células de conexión subcutánea.

Porque xa vai canso de aburrirse con historias que empezan, avanzan e terminan. Porque xa confunde emocións con estímulos. Porque este universo que lle tocou é plano, ten unha dimensión, xusto a que lles sobra a esas historias que escapan das proxectoras multidimensionais. Porque detesta traballar para acumular e consumir imaxes. Porque lle parece demasiado simple o sentido das cousas entre as que vai vivindo sen decatarse. Porque non coñece a ninguén. Por millóns de razóns máis que se lle ocorren e procura non comunicarlle ao cerebro central. Porque por esa e outras razóns lle doe a cabeza. Porque se sente seco por dentro e cando iso pasa, sábeo por experiencias referidas clandestinamente, vén a brigada con desactivación, limpeza e disolución no cerebro central. Porque lle gustaría imaxinar un ceo que non tivese sempre esa cor acastañada.

Seleccions

2010-05-19T20:49:00.004+02:00

Aquí no hi ha temps ni espai. Aquí podria ser el 15 de Pascua de 1931, com a l'Índia, on m'ha anunciat el Dídac que pensa passar l'estiu i on segur que les coses estan afectades per un ritme ben diferent. Podria ser qualsevol dia i qualsevol hora, però m'haig de sotmetre a la realitat d'una Torre Sans on és 19 de maig, primavera per fi, i quasi les nou del vespre amb llum del dia i la finestra oberta de bat a bat.

Quasi les nou del vespre, ai, hora de sopar i anar aviat al llit per tornar demà a treballar, amb el mateix ritme i el mateix interès que si no tingués al damunt l'espasa d'aquest 5%. Perquè la repulsa al 5% passa per totes les vagues i manifestacions que calgui, però no passa per abandonar la responsabilitat de la feina.

Vaig una mica estressada, certament, aquests dies. Potser perquè no visc a l'Índia. Potser perquè a banda de la feina de cada dia ara toca dedicar unes hores al jardí, ple d'herba que ha crescut indiscriminadament amb les pluges, i que no hem netejat abans, precisament perquè plovia. M'he apuntat a un curs d'aquests virtuals i encara no he obert la pàgina ni fet els deures que segurament, no ho sé perquè no he obert la pàgina, estaran ja fora de termini.

Sí, aquí no hi ha temps ni espai, però són quasi les nou del vespre d'un dia primaveral i magnific a Les Borges del Camp, és 19 de maig i jo vaig estressada.

M'he passat la tarda arrancant herbes, d'aquestes que amb les pluges han crescut indiscriminadament arreu. He sortit amb un cossi i he començat a decidir, tu sí, tu no. He omplert el cossi i m'he mirat les “males” herbes. Éssers vius, vulguis que no, a qui estroncava la possibilitat de créixer. No he fet discriminacions en funció de cap altra raó que l'estètica. Tu m'agrades, tu no. Els éssers vius que he arrancat i marginat de la resta han anat directament a la pila a punt per encendre foc. No un foc per fer paella o carn a la brasa, només un foc que té com a únic sentit de ser la destrucció, la eliminació definitiva d'allò que no m'és agradable a la vista. M'he mirat les “males” herbes i he pensat que potser algunes d'aquestes són les mateixes que a Vietnam una noia que ens acompanyava un dia, mentre ens dedicava els honors que els turistes requereixen, recollia amorosament per posar-les després a l'olla i fer-ne una d'aquelles delicioses sopes.

A la foto un petit tros amb les herbes arrencades. L'Enric replegant les fulles seques, aquestes sí sense vida, i l'Unda com sempre remenant la cua. Darrera el petit tros netejat es pot observar la quantitat d'herbam que encara queda per “seleccionar”.

Una altra manera de viure

2010-05-15T20:22:00.003+02:00

Mentre per aquí ens anem pensat que serà de la nostra vida amb tanta recessió i tants acords que afecten més a uns (els que no van iniciar el problema) que als altres (més protagonistes dels fets desencadenants). Mentre anem comptant els quatre euros del moneder per saber si arribarem a fi de mes i podrem pagar la hipoteca d'un piset amb comoditats. Mentre a casa nostra en passen tantes que cada vegada tenim menys temps per mirar cap a fora, el Josep ens regala aquesta altra manera de viure.

Cambodia 2010 from Josep Girona on Vimeo.

D'aquí i d'allà.

2010-05-05T20:39:00.005+02:00

Quan? Fa ben poques hores.
On? Al Catalunya Exprés de Sans a Les Borges del Camp.
Importa? No, perquè aquest taulell no té ni temps ni espai.

He trobat un seient lliure i l'he aprofitat. Obro el Caín del Saramago i llegeixo: Crec que a Sodoma hi havia innocents. No, diu Abraham, si ni hagués hagut el senyor els hauria salvat tal com va prometre. Els nens, els nens eren innocents. Déu meu, digué Abraham. Serà el teu déu, però no és el d'ells.

Davant meu hi ha una dona d'algun país del nord d'Àfrica. Em fixo amb la seva jaqueta perquè és preciosa, amb algunes incrustacions daurades , molt simples, que formen una especie de dibuixos modernistes que em recorden Mucha. És una dona bonica, però això tant li fa. Du al cap un mocador de color negre, perfectament ajustat.

El Caín de Saramago, com aquest taulell, no té ni espai ni temps. Condemnat a vagar eternament pel crim comés contra el seu germà, passa de presents futurs a presents passats i ens fa de testimoni d'una història no lineal que els homes (no les dones) van recollir en un llibre anomenat bíblia.

La dona de la jaqueta modernista és a punt de baixar. Sense cap pudor ni problema es treu el mocador i deixa anar els cabells llargs i foscos que porta lligats amb una agulla. Se'ls posa bé i se'ls torna a lligar. Amb cura, es torna a col·locar el mocador negre. Ha estat una operació tranquil·la, s'ha pres tot el temps que ha considerat necessari i no n'ha fet cap cas de les nostres mirades impertinents. M'hagués agradat preguntar-li per què porta el mocador. Probablement m'hagués respòs que per tradició o com a senyal identificadora del seu món o de la seva religió. Potser algú l'obliga a portar-lo. D'una manera o d'una altra, de què és culpable ella?

Caín explica a Lilith la història de Sodoma. Quin pecat havien comés? Els homes ja no volien jeure amb les dones, només ho volien fer amb altres homes. I per això van ser castigades les dones menyspreades? Sí.

Sí el mocador no és una imposició, quin sentit té castigar el fet de portar-lo? I si ho és, quin sentit té castigar sense escola les nenes obligades? Com el nostre pare i senyor totpoderós, fets a la seva imatge i semblança, no només som cruels i venjatius, les nostres crueltats són absurdes.

La xenofòbia creix arreu. També a Txèquia, tot i que allà gairebé no en tenen d'immigració. Ens ho explica l'Anna, una txeca il·lustrada que parla correctament el castellà. És traductora i coneix la història del seu país des dels detalls més mínims. Això no ho podíem dir en temps del comunisme. Això no ho estudiàvem en temps del comunisme. L'Anna no representa tota la població txeca, però no cal afinar gaire el nas com per adornar-se que l'alliberament del comunisme ha estat celebrat de forma generalitzada, a Txèquia i a la resta de països que formaven part de l'anomenat “bloc de l'est”.

Hi va haver un temps que alguns somiàvem la vinguda del comunisme. Somiàvem la caiguda del feixisme i un temps millor ple de justícia social on els damnats de la terra serien rescabalats de tots els mals. L'Anna va néixer el 68, l'any de la primavera de Praga. Els comunistes catalans vam condemnar l'entrada dels tancs russos. Però els tancs van entrar i a aquella dictadura li digueren comunisme. La gent vivia bé, això és cert, reconeix l'Anna, però ens faltava la llibertat, i nosaltres callàvem, perquè els txecs sempre hem estat així, pacients. Per allà on van entrar els tancs, just al lloc on s'erigia l'estàtua de l'Stalin, ara hi ha un immens metrònom que marca el temps de la llibertat.

Els tramvies circulen prioritaris per totes les vies i els cotxes ocupen un carril més petit. No hi ha embossaments, no sonen els clàxons, no s'insulten entre sí els conductors. En un lloc on no hi ha cap pas de vianants un vehicle s'atura per deixar-nos passar. L'Anna parla de Kafka i s'emociona. No ens el deixaven llegir a l'escola en temps del comunisme.

I ara? Ara hi ha un govern de tecnòcrates de dretes. Al nostre parlament quasi no hi ha dones. L'Anna diu que deu ser perquè les dones són llestes i no els agrada la manera de fer política. Les properes eleccions són a punt. El problema: A qui votar? A qui fer confiança? Les dones no se senten atretes per la política. Txèquia va ser el primer país amb vot femení. La gent no sap a qui votar.

Praga és una de les ciutats més boniques del món. Dir Praga és dir bellesa. Tots aquells edificis que s'han conservat com si la mà d'algun àngel els hagués protegit al llarg d'una història tan escalabrada. Praga és l'art. Impossible fer fotos de tot el que m'agrada. Haig de parar per parlar, per mirar la guia, per buscar un restaurant, per escoltar millor l'Anna ... Impossible fer fotos de tot el que m'agrada. He penjat 270 fotos al flickr i tot i així no hi ha cap foto del metrònom i n'haig de robar una per posar-la aquí.

Me'n vaig al llit

2010-04-28T23:01:00.002+02:00

Cinc de la tarda a Argentina. Tres de la matinada a Cambotja. Dimarts, cinc de gener del 2553 al calendari budista. Han tocat les 10 de la nit sota el pont de Saragossa. A les Borges del Camp el dia ha estat càlid i agradable. El jardí de Torre Sans és ple d'herbes que l'Enric intenta anar treien amb els corresponents mals d'esquena. A Praga fa fred i a Bangkok centenars de camises roges avancen per les autovies mentre l'exercit dispara. “El País” publica les fotos del soldat mort.

Acabo de sopar i recullo la cuina. Hem sopat al menjador, com fem sempre, sense tele. Tampoc no he mirat la televisió abans de sopar, ni ho faig ara, una mica cansada i a punt d'anar al llit en companyia de l'Onetti. Aniré al llit sense saber el resultat i no em molestarà. No m'ha preocupat tampoc com ha començat. Perquè, tot i sabent que és una de les poques coses que els meus “seguidors habituals” no comparteixen amb mi, es digui Barça o es digui Patufet, el futbol, com la música militar, “nunca me pudo levantar”.

M'aixeco de la cadira. Haig de fer una cosa important. Haig de posar menjar i aigua a l'Unda i la Petita. Haig de fer una altra cosa més important encara, acaronar una estona i dir bona nit a les nostres gosses.

Miro el minut a minut de “La Vanguardia”. Busco informació de darrera hora a Bangkok. Em trobo un Barça en directe. Passo pàgina. Dos soldat morts a Iraq. Un palestí mort a Gaza. Executat un condemnat a mort a Texas. Llencen coets en alguna casa veïna i les gosses s'espanten. El Garzón ha sigut avi. Segurament moltes més persones també. Potser algun romanés d'aquests que a Badalona acusen de delinqüents també somriu amb la seva primera neta en braços. Moltes felicitats anònim avi romanès estigmatitzat de delinqüent, moltes felicitats ciutadà que no podràs votar a les properes municipals.

Fa fred a Praga, diuen, he preparat jerseis per posar a la maleta. He fet la llista de totes les coses que encara em queden per fer abans de sortir de casa el dissabte a la meravellosa hora de les cinc de la matinada. No crec que ni demà ni demà passat tingui temps d'escriure.

Sis de la tarda a Argentina. Quatre de la matinada a Cambotja. Moren arreu persones a mans d'altres persones. Són insultades i menystingudes arreu persones que no havien escollit el país de naixement. Toquen les onze de la nit sota el pont de Saragossa. Temps primaveral i agradable a Les Borges del Camp. S'han aturat els coets. En el silenci camino cap al llit on m'espera l'Onetti per explicar-me un conte.

Però abans, perquè em ve de gust, robo una foto a la zel.

Les Borges del Camp ha decidit

2010-04-25T22:42:00.004+02:00

Sicília i País Basc els que han vingut a Les Borges del Camp, d'observadors, vull dir, seguit el fil encetat per la Marta al darrer comentari dels darrer apunt (entrada o post). Des d'aquí la meva felicitació als organitzadors que han aconseguit una participació que supera la d'algunes consultes electorals de les dites “de veritat” i és que aquesta també ho era de veritat, més que les altres, o sinó que els ho preguntin als centenars de voluntaris que han pencat de valent a tots els pobles on n'hi havia.

Llàstima dels pocs pocs vots en blanc, llàstima dels pocs vots de no. Perquè més enllà de la pregunta, siguin quines siguin les idees d'un, les consultes son defensables (Marta dixit altra vegada). I jo encara diria més, les consultes són defensables. Les consultes són necessàries perquè és important que la gent sàpiga que la democràcia és una altra cosa, va més enllà d'escollir “representants” i que s'ho facin o ens ho facin.

Per això he participat, independentment de quina sigui la meva opció. Per això em sap greu els pocs vots en blanc i els pots vots de no.

No sóc analista política ni molt menys vull convertir aquest blog en allò que no és. No trauré doncs conclusions dels resultats.

Aquest bloc és una cadena d'instants viscuts que s'enllacen. I avui a la cadena hi deixo el plaer d'una bonica festa al poble on visc, popular i participativa. I la meva més cordial felicitació als organitzadors. Puc no compartir amb molts d'ells alguns dels seus ideals polítics i socials. Però qui estigui per l'autodeterminació dels pobles, del nostre i de tots els altres, em trobarà al seu costat. Ja ens barallarem quan toqui, si toca. Ep, des de la cordialitat.

(fotos de la festa al flikr)

Bona diada del llibre

2010-04-23T08:10:00.005+02:00

Hauria d'estar treballant ....

Però faig un pecat i em quedo uns minuts. He decidit que determinats dies "especials" els celebraré pecant. Ja buscaré quin serà el pecat en cada ocasió. Avui, per majoria absoluta d'els meus jos, faré uns minuts de "campana" a la feina.

Obro l'ordinador, cosa que no faig mai als matins, i em trobo un correu d'una amiga de fora de Catalunya. Està doncs escrit en castellà i no el tradueixo.

Amb el correu de l'amiga el pecat es fa una mica més llarg perquè no només miro, també faig una entrada. Una de ràpida. Un copiar enganxar. Sense foto (potser al vespre la posi)

Diu el correu:

El 8 de marzo por mi condición y lo que significa en la historia para la mujer y para la sociedad, el 5 de Junio por trabajo (día Internacional de Medio Ambiente), el 23 de abril por devoción (día del libro) y el 9 de mayo por, por... bueno por que es divertido saber que existe ese día (día internacional del orgasmo) son mis días preferidos para celebrar.

Y mañana es 23 de abril!
Feliz día del libro! (prometo recordaros las otras fechas también!)

http://www.youtube.com/watch?v=iwPj0qgvfIs

BONA DIADA. Cap home sense roses. Cap persona sense llibres

(i per si no ho sabíeu, la donzella no era verge)

Contes a la vora del foc: El sastre Queralt

2010-04-19T19:59:00.006+02:00

Té un nom. Però és tant difícil de pronunciar que tothom l'anomena volcà islandès. He sentit a dir en algun lloc, o potser ho he llegit, que altres volcans poden entrar en erupció amb la calor provocada pel volcà islandès. Com ho farem llavors per distingir-los? Els anomenarem a tots volcans islandesos? O els començarem a dir a cada un el seu nom?

Podrà marxar dijous el Josep?

I plou. De fet plou poc. Però plou. Ho ha fet durant tot el cap de setmana. No vam portar a casa el pare Enric, perquè feia mal temps i perquè estava una mica aixafadet. Dissabte no parava de sonar-se i diumenge després de dinar va deixar el llibre i es va quedar amb els ulls tancats, endormiscat. Li vam preguntar si es trobava malament i va dir – Qui? Jo? No, només estic una mica avorrit. - L'Enric li va preguntar si li portava una aspirina i va dir – Una aspirina? Per qui? Per tu? - Al vespre estava a 38 i continuava dient que no es trobava malament, només tenia son i volia anar aviat al llit. De quina pasta és fet aquest home que mai no es queixa?

Podrà marxar dijous el Josep? Hi haurà renovació del Constitucional?

No hi ha gaire informació a les primeres pàgines dels diaris sobre l'erupció del volcà islandès ni de la seva possible evolució. De les queixes de la gestió de la “crisis” aèria moltes. Especialment de l'Associació Internacional del Transport Aeri. Diuen que han perdut molts diners. Pressionen perquè s'obrin els aeroports. I és que la pela (altrament anomenada euro) és la base de tot moviment.

Podrà marxar dijous el Josep? Hi haurà renovació del Constitucional? Hi haurà alguna vegada sentència sobre l'Estatut? Què en farem quan la tinguem?

I sense més preguntes sense resposta passem directament al conte del pare Enric d'avui, que és el de dissabte perquè diumenge pobret estava tan aixafadet que no tenia gaires ganes de contes.

Miràvem fotos antigues, com fem moltes vegades, i va sortir aquesta. Són la colla de diables de Reus de l'any 1952 (si en fa de temps! Tant que jo ni hi era, al món vull dir, que no a la colla de diables, i tanco parèntesi) El pare Enric és el de la dreta de tot, ajupit i amb ulleres fosques contra espurnes. A l'esquerra, dret, el sastre Queralt. És d'aquest senyor, del sastre Queralt, que va el conte d'avui. Conte segurament, perquè dubto que sigui cert, però es veu que com si ho fos ho explicava el mateix senyor Queralt.

A la sastreria Queralt, fa molts anys, més dels que jo tinc que ja és dir, hi va entrar d'aprenent un vailet molt eixerit que també era molt mogut i necessitava constantment que li donessin alguna cosa per fer.

- Què faig ara senyor Queralt? - no parava de dir l'aprenent
- Ordena les peces del magatzem -
- Ja està senyor Queralt? I ara què faig senyor Queralt? -
- Escombra darrera el taulell -
- Ja està senyor Queralt? I ara què faig senyor Queralt? -
- Treu les bastes de la vora d'aquests pantalons -
- Ja està senyor Queralt? I ara què faig senyor Queralt? -
- Ves dalt – li va respondre amb sorna l'amo que no sabia quina nova feina inventar-se - baixa't els pantalons i treu el cul per la finestra -
- Ja està senyor Queralt? I ara què faig senyor Queralt? -
- No fotis que ho has fet? -
- Si senyor Queralt. Què més faig ara? -
- Has tret el cul per la finestra? Però, què t'ha dit la gent? -
- La gent deia: Passi ho bé, senyor Queralt. I ara què faig senyor Queralt? -

I és que com és pot comprovar a la foto el senyor Queralt tenia una cara grassona i rodoneta ...

Los Sirex -. La escoba

2010-04-18T23:13:00.001+02:00

Aquesta nit he somiat que algú va dir: Si jo tingués un volcà, quantes vergonyes taparia !

14 d'abril

2010-04-14T22:44:00.004+02:00

Imatge robada de El Ventano

Plou

2010-04-12T19:56:00.005+02:00

És dimarts a la Xina, d'on acaba de tornar el Dídac. M'ha dit que Pequin és ple de xinesos. També m'ha dit que potser no tots els que ha vist ho eren. Tal vegada alguns dels que es passejaven per la plaça de Tiananmen eren japonesos. Al Japó és 22 de gener. Són les set de la tarda sota el pon de Saragossa. A Les Borges del Camp plou.

Cada vegada són més els pro jutge Garzón. Jo, amb perdó si això no és ara políticament correcte, no m'hi sento identificada.

De bon matí no plovia, però el cel estava força tapat. M'he mirat al mirall i he pensat en la recomanació de la Pili. - Ens hem de mirar al mirall i dir: que guapa que sóc – Hi he pensat i no ho he entés. No m'he dit res perquè em tinc massa sentida, perquè estava adormida, perquè no m'agrada dir mentides ni afalagar sense fonaments. No m'he dit res, però malgrat el silenci i la son, no m'he sentit més vella. Avui que en tinc cinquanta-set m'he vist igual que ahir que encara en tenia cinquanta-sis, ni més ni menys.

No n'entenc de lleis. Però hi ha coses que clamen al cel, encara que el cel estigui tapat. Hi ha actes que són criminals, encara que nevi al març i ningú no hagi tingut els pebrots de derogar lleis pre-constitucionals que amnistiaven allò no amnistiable. Al Cèsar el que és del Cèsar, i als crims del franquisme el que els hi pertoca. I el que els hi pertoca, vingui d'on vingui, es faci des d'on es faci, és una condemna. No n'entenc de lleis, no em trobaran en cap moviment pro jutge Garzón, però sí que hi seré a les trinxeres contra els nous avenços d'una dreta que encara caça maquis. Il·lustríssim Varela, no sóc pro Garzón, però crec, des de les tripes ja que no sé fer-ho des de les lleis, que heu pixat fora del test, que heu cedit a les manipulacions dels que voldrien encara que imperés el terror, dels que no volen asseure's al banc dels acusats. No ha prevaricat el Garzón. Que continuï exercint de jutge, que continuï dictant sentencies, aquest és el meu posicionament. El mateix que m'ha fet posicionar, i potser encara ho farà altres vegades, en contra de determinades sentències del mateix senyor Garzón.

I és que el cel no ha parat de tapar-se mentre el dia avançava. I ara continua plovent. I la ràdio ha informat de la sentència de l'Audiència. Jo no n'entenc de lleis, però m'ha semblat que sortia una mica el sol entre el núvols. La sentència contra els cinc directius de l'Egunkaria no tenia habilitació constitucional directa ni norma legal on emparar-se. Magnífic. Però ara què? I els danys i prejudicis? No hi ha cap acusació de prevaricació aquí? Espero veure de nou alguna edició de l'Egunkaria per llegir-la encara que no hi entengui res. Només per solidaritat contra les condemnes injustes. Intentaré llegir la llengua de la Miren, com ella llegeix la meva. No ho aconseguiré, com ella ho aconsegueix. No podré comentar les noticies com ella ha comentat les meves entrades. Però hi seré, perquè ser-hi, al costat d'allò que es creu, és un estat necessari per viure.

Plou, avui que en tinc cinquanta-set. Agafo el regal de la meiga i em faig petita. Prou petita com per no entendre res de lleis. Prou petita com per tornar a creure. No com creuen els religiosos integristes, ni tant sols com creu el senyor Montilla. Només per tornar a creure de manera innocent. Per creure que, es perpetrin en la llengua que es perpetrin, hi ha fets que són condemnables. Només per tornar a creure de manera innocent que tothom té dret a dir el que vulgui, ho digui amb la llengua que ho digui, però especialment hi té dret quan ho diu amb la llengua que li és pròpia.

Regal de la meiga que per deferència està en castellà i no en gallec (clicar)

PD (que diuen els llatins) Quan he acabat d'escriure aquí he trobat la Marta allà convertida en violeta. El que fa la primavera!!! Doncs res, que aquí no hi ha temps ni espai, tot queda a la cadena. I gràcies.

Contrastos

2010-04-08T21:28:00.004+02:00

Quan he arribat a casa, cap a les set de la tarda, entrava una llum magnifica per la finestra. He obert els porticons i m'he assegut davant l'ordinador. He pensat en escriure alguna cosa, un dia tan preciós convida a deixar-se anar. Però m'ha fet mandra, com si de sobte el cap s'hagués emboirat, com si encara dugués a dins tota la humitat d'ahir que va estar tapat i no va parar de ploure en tot el dia. M'ha fet mandra, no tenia res a dir... aquesta laxitud. Tampoc no vull posar-me a escriure per “obligació”.

És primavera i han sortit algunes flors que despunten mandroses, com jo. Ahir va ploure i aquest matí quan he sortit de casa el termòmetre només marcava sis graus. He posat la ràdio, com sempre. I, com sempre, han dit moltes coses, algunes, la majoria, m'han emprenyat, altres m'han fet somriure. Podria comentar-les, però de fet ja no les recordo. En passen moltes de coses al món i jo les sento, em provoquen emocions, i les oblido al vespre.

He obert el correu. He mirat el blog. Imaginava que no hi hauria res de nou. M'equivocava. Ha sonat el telèfon. Demà tindrem visita a casa. Coneixeré una persona, això és bo. Espero que faci un bon dia.

En general van ser bons els dies de mini vacances d'aquesta setmana que alguns, els de la boca petita especialment, en diuen santa. Va lluir el sol a Altafulla i al castell de Tamarit. I van lluir els ulls al mirar-nos i saber-nos tots plegats, els que hi érem i els que no hi eren, al dinar del club nàutic.

I vam ser a Poblet i a Montblanc. I va estar contenta la mare. I va tornar a ploure i a tapar-se el cel. I va sortir de nou el sol el dilluns de Pasqua. I la Cèlia va portar una mona (paraula àrab o llatina, no ho sé, que vol dir regal). Ens va portar un regal tradicional la Cèlia, la mona tal com la fan a Flix, res dels nous pastissos imposats amb les figures de xocolata waltdisneianes. I va presidir la taula per a deu persones una escultura del Pablo i vam brindar per ell i vam somriure i plorar amb fotos antigues. Després el cel es va tornar a tapar i va començar a fer fred.

Cap novetat a la feina. M'arrossego fora del llit cada matí. Desitjo fermament estar jubilada cada matí, quan sona el despertador i allà fora fa fred. Però després surt el sol, i començo a treure'm roba de la que m'he entatxonat em plan capes de ceba. I aclareixo algunes gestions, i em concentro en certs informes que acabo sense importar-me que hagin tocat les tres de la tarda. I fa calor quan torno amb les finestres obertes i faig girar les freqüències de la ràdio des de catalunya informació cap a Icat . I em sento lleugera, i correria pel jardí, i faria l'amor. I arriba la tarda, i és fosc quan sopem i és més fosc encara quan anem al llit, amb són després de la televisió, la lectura o les xerrades. I sabem que ens estimem, i ens abracem només, potser alguna besada, i en tenim prou per asserenar els cossos feixucs. Demà ja farem gimnàstiques.

He mirat el blog avui, quan encara hi havia una llum clara a fora. Pensava que igual podria escriure alguna cosa, però estava mandrosa i no tenia tema, no vull escriure per “obligació”. He mirat el blog on no contava trobar res de nou. I m'ha agradat saber que la Miren no volia ser prudent. I m'ha agradat que fos precisament al meu blog que deixés la prudència, aquí, darrera unes lletres escrites en una llengua que ella estima però que encara té dificultats per llegir. Aquí on escriu per demostrar que també hi és encara que ja ho sé, ni que no escrigui.

I he mirat el correu, quan encara hi havia una llum clara a fora. He mirat el correu on no contava trobar res. Però hi havia moltes coses. Hi havia un regal, un escrit d'una amiga que m'agradaria transcriure però no ho faré per reservar la intimitat. Un regal d'aniversari, com una joguina per a un infant, com una joguina per a la nena que duc dins, ara sé que encara hi és, ni que en tingui cinquanta-set. He tornat a ser nena, avui, quan he mirat el correu, quan encara hi havia llum, quan falta poc perquè en faci cinquanta-set.

Hi havia més coses al correu. I s'ha fet fosc en l'intent de contestar-les. És fosc ara. Aniré a preparar el sopar. Potser televisió, potser lectura, potser una xerrada. I es farà tard i tornaré a ficar-me al llit. I demà pensaré que voldria estar jubilada i escoltaré les noticies i m'emprenyaré, i potser oblidaré. O potser no.

Divendres primaveral i festiu

2010-04-03T00:04:00.004+02:00

Ha arribar tard aquest any, però finalment ha arribat. Fa uns dies que sento la primavera, amb els cants dels ocells, la verdor dels camps i aquest sol que escalfa cap al migdia. Ara no, ara és fosc, no hi ha verd darrera la finestra, tinc una mica de son i no he menjat botifarra. N'hi ha algun tros a la nevera, potser encara baixaré, abans d'anar al llit, per fer-ne un tast. Perquè avui és divendres. Un divendres primaveral i festiu. Els de les autopistes han desconvocat la vaga i a Reus l'Ajuntament ha prohibit la botifarrada.

Avui ens hem pogut aixecar una mica més tard. Sincerament ho necessitava, no hem parat en tota la setmana, tarda darrera tarda, després de la feina, hem tingut una cosa o altra a fer. No he tastat la migdiada en tota la setmana. Tampoc no he menjat botifarra avui.

Trobo que és una cosa simpàtica esmorzar botifarra aquest divendres que els cristians anomenen sant. Fer-ho en una plaça pública no està gents malament, només és un petit contrast, una nota de color laica davant del “cristos” sagnats que tornen a inundar els carrers de la majoria de poblacions, amb les autoritats al davant o al darrera. Perquè les nostres autoritats no han fet vot de laïcitat ni que ho sigui l'Estat, és clar. Perquè no han d'acompanyar les “cristos”?

Hem arribat al monestir de Poblet cap a les onze i l'aparcament era quasi ple. Perquè avui és divendres. Un divendres que els cristians anomenen sant i per això no mengen botifarra i se'n van a visitar monestirs. Ens n'hem adonat quan érem allà. Hem anat de visita a Poblet, com haguéssim pogut anar a qualsevol altre lloc. Però ja queden pocs qualssevol altres llocs on no hàgim portat la mare i alguna cosa havíem de fer avui que era divendres festiu de primavera, cantaven els ocells, tot era verd allà fora i la llum era preciosa.

No sé a quina hora ha començat la botifarrada de Reus. Havia rebut alguns missatges que m'ho deien, però com no hi podíem portar la mare, perquè no cal provocar més del just i necessari la família, no hi vaig parar atenció.

La cua per comprar les entrades al monestir era llarga, llarga. Avui teniu feina, li ha dit l'Enric a la senyora que ens les ha venudes. Sí, ha fet ella, avui sí, després durant la setmana ja no tindrem ningú. I nosaltres, com qualsevol Vicente, a Poblet fent cua. Sort que, mentre l'Enric guardava tanda, ens hem entretingut a la botiga i la mare ha tingut temps de sobra per buscar i trobar imants de nevera.

Ahir, en algun missatge, els de la laïcitat ja van comunicar que havien prohibit l'acte. Per soroll i olors deien. Havia de ser una equivocació o una broma. L'acte s'havia fet altres anys i mai no hi havia hagut cap problema. Sorolls? Al migdia? Sense música, ni altaveus? Quins sorolls? I olors ... A veure, quins olors fa una botifarra crua i un pa amb tomàquet? Potser hi ha alguna persona al·lèrgica al tomàquet que viu prop del mercat de Reus. És difícil entendre-ho si no és així.

Érem un grup força nombrós i la guia anava depressa. Cada vegada que intentava fer una foto se'm posaven al mig unes deu o dotze persones pel cap baix. Em va dir el Pep que existia un programa que esborrava els turistes de les fotografies. Si l'hagués tingut avui hauria fet feina. Però tot i la turistada he penjat una setantena d'imatges al flikr. Tot i la turistada i les preses de la guia que en menys d'una hora ha enllestit la feina i a la sortida ens ha deixat sols al grup perquè ens ho féssim a la nostra manera pel museu, ella ja tenia un altre grup de tants o més esperant.

Pa amb tomàquet i botifarra crua, sense música ni altaveus, al matí d'un divendres festiu. Prohibit per sorolls i olors molestos per un ajuntament de majoria socialista. Si és que ho haig de repetir per veure si posant-ho més vegades hi entenc alguna cosa, però no, no ho puc entendre. És difícil d'entendre. Segur que no era una broma?

Sota les muralles de Montblanc els armats feien xivarri de romans invasors. Marcaven el pas marcial amb les llances alçades i repicaven timbals. No hi havia racó del poble on defugir aquella fressa de ritme repetitiu i imparable. Només estaven quiets i silenciosos a la capella de Sant Miquel. Només avui, divendres que els cristians anomenen sant, deu estar oberta aquella capella. Les altres vegades que havia passejat pel poble si volia veure l'arcàngel em tocava posar un euro a la ranura per encendre els llums i, tot i així, mai no havia pogut creuar la porta de vidre que avui era oberta de bat a bat.

Fins les dues del migdia han estat els de la botifarra al costat del mercat repartint sense xivarri llescats de pa amb tomàquet i embotit. La guàrdia urbana ha aixecat acta i possiblement hi haura sancions.

A Montblanc les taules al sol de la plaça eren plenes i hem hagut de fer el vermut a l'ombra. Al restaurant ens han ofert com a plats del dia canalons d'espinacs i bacallà. Els dos plats estaven deliciosos i ho he fet notar a la cambrera. Als canalons, m'ha confessat, hi posem una mica de carn. Fantàstic, finalment havia pogut pecar "una mica". Com és que he menjat truita i no pernil per sopar? Si és que ni volent peco. Quin divendres més sant! I la botifarra a la nevera. Quan acabi d'escriure això baixaré a fer un tast.

Contes a la vora del foc: Santa Venus

2010-03-22T19:32:00.001+01:00

Les Borges del Camp, com el pati de casa, no és un poble particular. Des de sempre s'ha mogut per les normes que marquen el bon viure dels cristians. Honora la seva patrona, celebra missa els diumenges... com qualsevol poble, en definitiva. I com qualsevol poble Les Borges del Camp té una església de la qual el Mateu Sans en va construir la cúpula. El Mateu Sans va tenir quatre fills, el Jaume (propietari de Torre Sans) El Mateu (constructor de Torre Sans) L'Eduardo i la Leonor (coneguda per tots com la tia Onor) Tots ben religiosos, com ha de ser la gent que viu a un poble qualsevol que no és particular i es mou per les normes que marquen el bon viure dels cristians.

Segurament el Jaume Sans era un bon cristià, però també un amant de la bellesa i de l'art. La noia de la fotografia és un dels pocs quadres d'aquella època que es conserven a Torre Sans. Els busts de les senyores devien ser cosa apreciada pel propietari ja que a més a més d'aquest quadre al menjador hi tenia l'escultura en guix d'una Venus. Plantada al costat de la finestra, damunt d'una peanya, ensenyant amb orgull els pits nus, com la senyora de la foto però a mida natural.

Anys més tard va fer cap a Torre Sans la tia Maria que s'havia emparentat amb el Jaume Sans amb motiu del casament de la filla, però això tant li fa. El cas és que la tia Maria, com tothom del poble, era persona que es movia per les normes que marquen el bon viure dels cristians, però la tia Maria s'hi movia una mica més que altres, és a dir que no anava a missa només els diumenges, hi anava cada dia, i també al rosari. En definitiva, la tia Maria era allò que en diem una beata. Tan beata que el dia que a Torre Sans van decidir que soparien a les set ella es va compungir molt perquè el rosari era a les vuit i una senyora soltera no podia sortir de casa després de sopar. No es podia perdre el rosari i no podia sortir després de sopar. Quin dilema! A grans dilemes grans solucions. La tia Maria, en plan salomònic, va anunciar a la família que seuria a taula, però no per sopar. Ella berenaria.

La tia Maria devia ser tot un caràcter. Quan a l'estiu el poble va organitzar una tómbola benèfica en favor d'alguna obra de caritat, va decidir portar-hi la Venus. Havia de desfer-se d'alguna manera d'aquells pits descoberts sempre davant dels seus ulls quan seia a taula, encara que fos per berenar. Ho devia demanar amb tanta convicció que la resta de la família va cedir.

El tombolero, com tots els tomboleros, incitava els borgencs a comprar números i el senyor Jaume Sans, tant o més borgenc que qualsevol borgenc, en va comprar forces. I què li va tocar al Jaume Sans amb els números que va comprar? Doncs, efectivament, la Venus! I va tornar cap a casa carregat amb aquells pits i la resta de guix que els aguantava. Déu deu voler que torni, li va dir com a disculpa a la tia Maria que se'l devia mirar amb el nas ben arrufat. A dins de casa no, va dir la tia Maria. I així va ser com li van buscar una columna i un espai al jardí, al costat del banc on la tia Onor s'asseia quan anava de visita.

La tia Onor, que era molt curta de vista, va fer una tarda la visita de rigor als parents de Torre Sans. Va seure al banc de sempre. Es va mirar l'estatura de guix damunt de la columna, i va preguntar: Quina santa és aquesta? És una Venus, li van respondre. I ella tossuda digué - no la coneixia aquesta santa.

Aquestes històries me les ha explicades, més o menys així, el pare Enric. Jo les he enllaçat en una sola i en l'intent potser he modificat involuntàriament dates o llocs. Diu l'Enric que la Venus inicialment no era al menjador de Torres Sans sinó al menjador de la casa de Reus. Tant li fa, el sentit no canvia.

El pare Enric no m'ho ha dit però crec que la tia Onor devia fer més visites a Torre Sans, i es devia asseure al costat de Santa Venus, i potser li va resar alguna oració, o bé li va demanar algun desig. Fins i tot podria ser que li hagués concedit.

L'aigua de les pluges, com la que avui torna a caure a Torre Sans, va desgastar amb els anys el guix de Santa Venus. Ja no hi és. No queden fotos per al record, només alguna alenada màgica que arriba en les nits de lluna plena. Com si una deessa bonica, amb els pits nus somrigués.

Contes a la vora del foc: Mateu Sans

2010-03-21T22:36:00.004+01:00

Vint-i-quatre hores de primavera i onze graus al termòmetre. Plou. La casa encara és freda i la humitat es filtra als ossos. Benvinguda primavera.

Hem encès la llar de foc. Encara sort els qui tenim foc a terra, em comentava la Marta parlant dels dies obscurs viscuts per les contrades gironines a causa, diuen, de la neu. Encara sort els qui tenim foc a terra avui, quan són les deu del vespre al campanar de Santa Maria Assumpta i al pont de Saragossa. Benvinguda primavera.

S'hi està bé prop del foc, és bona cosa quedar-se a casa quan encara fa fred,. És bona cosa quedar-se a casa i no exposar-se a càmeres, no sigui cas que si sortim ens prenguin per terroristes al primer súper on posem els peus.

De fet avui tampoc no podíem sortir perquè ens tocava acompanyar el pare Enric. I, com sempre que és casa, el pare Enric ens ha obsequiat amb els seus contes a la vora del foc.

Els contes d'avui canvien de registre, no són de mili ni de guerra. No comporten duresa, ni dolor. Només són anècdotes divertides de la família Sans. Anècdotes que, com tot el que s'ha viscut, formen també part de la memòria històrica.

Les Borges del Camp, com el pati de casa, no és un poble particular. Des de sempre s'ha mogut en el seguiment del bon cristianisme. Honora la seva patrona, celebra missa els diumenges... com qualsevol poble, en definitiva. Les Borges del Camp, com qualsevol poble, té una església a la plaça més important: L'església de Santa Maria Assumpta. He trobat una història interessant del Ferran Jové sobre el com i el perquè de la seva construcció el segle divuit. Però no és la història del Ferran Jové la que vull explicar, sinó una altra que comença allà on ell l'acaba.

"Aquesta església, però, va ser inaugurada sense la cúpula que corona el creuer central, que va ser construïda gairebé un centenar d'anys més tard" Així acaba el Ferran Jové. I així comença el pare Enric. Perquè el pare Enric ens ha fet saber que el constructor de la cúpula va ser el "padrí Mateu Sans" pare del Mateu Sans que va construir Torre Sans. El padrí Mateu Sans va fer la cúpula, amb els quatre arcs, i hi va posar quatre medallons, i un evangelista a cada medalló.

Als anys quaranta, després de la guerra (no hi ha manera de fer contes a la vora del foc sense que surti aquella maleïda guerra) l'ajuntament va voler restaurar l'església i també la cúpula. El Santiago Sans, net del padrí Mateu Sans constructor de la cúpula, va ser l'encarregat de la restauració. Va pujar a la bastida i va començar a netejar el medallons. Quatre evangelistes amb els seus quatre noms: Sant Joan, Sant Lluc, Sant Marc i Sant Mateu Sans. Així són les inscripcions, que només es poden veure si ens enfilem a la bastida. Així les va deixar el Santiago Sans i així ho va explicar. El Sant Mateu de la cúpula de Santa Maria Assumpta té un cognom afegit, és el Sant Mateu Sans, per obra i gràcia del seu constructor.

Aquesta és la segona part de la història de l'església de Santa Maria Assumpta de Les Borges del Camp, un poble que no és particular, amb una església que sí que ho és, és la única església que té un medalló amb el Sant Mateu Sans. Aquesta és la segona part de la història que no explica el Ferran Jove, però el pare Enric ho va conèixer per boca del Santiago Sans i m'ho ha explicat. I tal com ell m'ho ha explicat ho he explicat jo.

I que té a veure amb tot això la senyora dels pits de la foto? Doncs... això és un altre conte que potser explicaré demà. Ara me'n vaig a dormir, però abans he de prendre'm una copa de xampany a la salut del senyor Sarkozy. Espero que la seva derrota serveixi per alguna cosa a França, segur que sí, en tot cas, només per poder veure'l cap cot val la pena. Salut.

Fer públic, una altra vegada

2010-03-18T21:32:00.002+01:00

I sí, ha passat un altre any, sí, ha arribat un altre 19 de març, o està a punt d'arribar i sap?
Ens fem grans, sí. Però encara no vells, diuen. Ens fem grans però hi ha alguna cosa que no canvia, perquè saps?
Sé que ho saps: 19 de març? Que vol dir? És un dia que ve darrera un altre que va venir darrera un altre i un altre i un altre. I en tots ells en cada 19, cada 18, cada 17, cada 16 ... saps?
Potser sí que hi ha alguna cosa de diferent en aquest 19 de març, alguna cosa que m'obliga, com cada any, a fer públic aquest testimoni que en privat intento, amb més o menys sort, deixar constància, dia a dia.
Fer públic que renovo el compromís.
Fer públic que són vàlides les paraules de l'any passat
http://magdasegura.blogspot.com/2009/03/avui.html
i les de fa dos anys
http://magdasegura.blogspot.com/2008/03/testimo.html

Fer públic que t'estimo.

Calçotada II

2010-03-15T18:13:00.002+01:00

I finalment no va ploure, al contrari, va fer un sol preciós, potser una mica fresquet, però sol, sol per fi. Van arribar contens i van marxar encara més contens i, en definitiva, quina millor alegria que veure que la gent que t'estimes és feliç (si més no a estones)

I ara fins l'any que ve, que a Torre Sans els calçots es mengen quan és la temporada, a l'exterior (si no plou) i drets. És pot fer de mil maneres més, i canviar les dates, al novembre ja hi havia qui en menjava. Es poden fer al forn i fins i tot al microones. Els succedanis serveixen de vegades, però res, mai, no substitueix els originals.

Fins l'any que ve, amb la dolçor d'haver compartit i de saber que continuarem compartint. Amb uns quants tapers plens de salsa a la nevera que, fins i tot regalant-ne, l'Enric sempre es passa amb les mesures. El cas, naturalment, es que no en falti.

Fins l'any que ve, amb uns quants tapers de salsa a la nevera i amb tots els records que queden en imatges i en sentiments. Records que algunes vegades són sorprenents, com l'escrit que quinze dies després de la primera calçotada descobreixo amagat darrera la porta del lavabo. Allà hi tenim un petit calendari, i al petit calendari hi ha un, més petit encara, un molt petit bloc de notetes que mai no miro. Però qui va dir que sempre cal mirar enlaire? Això és el que vaig descobrir dissabte passat, que cal mirar enlaire sempre, també mentre s'està assegut al vater. Perquè és en aquesta posició que es pot veure el bloc de notetes del calendari. I perquè va ser així, que dissabte passat, casualment, vaig descobrir unes frases anònimes, escrites, com si fossin un d'aquells grafitis dels lavabos públics, per algú amb tot el sentiment. Fa quinze dies que hi són i allà s'hi quedaran, voldria emmarcar-les i penjar-les en alguna paret més visible, però no, es quedaran allà, amb tot el seu sabor anònim, amb tot el seu sabor ... més intents encara que el de la salsa de l'Enric, que és la millor salsa de calçots del món mundial, a banda potser de la que fa el germà de la Tere.

A tots, per ser-hi, gràcies. A l'anònim amic, anònima amiga, que va deixar el grafiti darrera la porta del lavabo ... (això que ja sap)
____________________________________________________________________

fotos de la calçotada familiar aquí:

Un home trist

2010-03-12T20:53:00.006+01:00

En algun lloc de les Borges del Camp hi ha un home trist. El pi centenari de Torre Sans que es va salvar de les ventades té un amic menys. No s'ha mort de vell ni l'ha tombat el vent, va passar una màquina i el va arrancar. La màquina la conduïa un home. L'home rebia ordres i cobrava un sou per la seva feina. Un altre home en va pagar un preu i se'l va endur a trocets. Els trocets del pi centenari que no s'ha mort de vell ni l'ha tombat el vent escalfaran alguna casa, o faran brases per coure la carn d'algun xai que no es va morir de vell ni es va gelar de fred amb les darreres nevades.

A les Borges del Camp, ben aviat, tindrem una variant i podrem córrer més. A les Borges del Camp fa molta falta la variant, la carretera per dins del poble és perillosa. A les Borges del Camp algú té una mica més de llenya per escalfar-se, o per fer carn a la brasa. Encara fa fred i l'escalfor és necessària. Calia sacrificar el pi centenari? Podia passar la variant per un altre lloc? Per què finalment es va decidir que la variant ...

El pi centenari crema o cremarà en algun foc. Qui explicarà històries a la vora d'aquest foc? Qui escoltarà les històries del pi centenari? En cada pi que s'arrenca hi ha un trocet de la nostra memòria que s'escapa. Quan deixem escapar la memòria es fa difícil retrobar-la. Jo no vull que se m'escapi i tot i així ...

Dijous passat el Bartrina era ple de gom a gom, i les autoritats repartien diplomes als represaliats del franquisme, està bé, però no n'hi prou. Això ja ho vaig escriure quan el mateix acte es va fer a Terrassa. No ho vaig escriure en un tros de paper, ho vaig escriure aquí, en aquesta pantalla que es guarda en algun núvol. Dins de 36 anys jo ja no hi seré i el núvol tampoc. El pi centenari de Torre Sans no ho sé. Algú tallarà el pi centenari de Torre Sans per fer-hi, potser, cases adossades?

Els actes institucionals d'homenatge als represaliats del franquisme no tenen res a veure amb el pins de les Borges. Però avui les dues coses se'm barregen al cervell cap una mateixa direcció. Quines coses més estranyes tenen lloc de vegades als cervells! No vull que se m'escapi la memòria i tot i així ...

On són aquelles dones que vaig conèixer a la presó l'any 1974? Mercè, Jordina, Carme, Esperança, Maria, Assumpta, Magda ... Hi havia més noms, però no puc recordar-los. Si hagués fet com l'Antònia Abellò i ho hagués escrit en un paper ara tindria tots els noms, tindria el nom d'aquella dona que uns dies va dormir tan a prop meu, l'any 1974, a la sala llarga de la Trinitat.

Li pregunto al pi centenari de Torre Sans el nom d'aquella dona. Però ell no el sap. On deu ser ara? Li han donat també algun diploma com a ..? Com a què? Aquests actes d'homenatge em creen sentiments confosos i contradictoris. Tan confosos que no puc explicar-los. Sortiré a fora i intentaré que el pi em comprengui. Però el pi està trist perquè ha perdut un amic. Jo també n'he perdut d'amics en el llarg camí que s'inicià força abans del 1974. També n'he guanyat. Alguns els he guanyat en converses solidaries, sobre la vida a la presó per exemple. Ara ja mai no en parlo d'allò. Sembla que a poca gent pugui interessar-li.

A l'acte del Bartrina algú va parlar de l'exili interior que va significar per a moltes persones el temps del franquisme. Persones que no van marxar, però van haver de callar. Em va semblar una imatge bonica. Una imatge trista, sí, però bonica i clarificadora. Em pregunto si les “llibertats” han posat fi a aquesta mena d'exilis. Em pregunto quantes persones porten encara els seus exilis interiors a les esquenes, perquè allò que van viure, o allò que viuen ara, allò que senten ara, no interessa a ningú, o pitjor encara, allò que senten ara seria menyspreat, considerat “no oportú” a les orelles que conformem la majoria que imposa també les seves dictadures, menys cruels que les dictadures militars, però dictadures al cap i a la fi. Coses com aquestes i altres que callo conformen el meu exili interior. Coses com aquestes, o ben diferents, conformen molts exilis interiors que no conec i no voldria que les meves orelles fossin per a ningú orelles d'una majoria que imposa una manera de viure i de sentir, o el que es pitjor, una manera de no viure i de no sentir.

Potser algú feia servir el pi centenari que ja no hi és per explicar-li el seu exili interior. Ara ja no ho podrà fer. Potser per això he robat la foto de la Tere, sense demanar-li permís. Aquesta foto, convertida en símbol no de tristesa, sinó de l'alegria per la qual lluitem, presideix aquests dies alguns blogs de gent d'un petit poble. Perquè el pi centenari no caigui en el oblit. Perquè ningú no hagi de callar els seus records.

Piove, porco governo

2010-03-09T21:12:00.001+01:00

Les vuit del vespre sota el pont de Saragossa i jo sense moure el cul del costat del foc. I és març! Aquí, no pas en altres països d'allà lluny, lluny, ni en altres calendaris que existeixen només en la nostàlgia o en el folklore. És març aquí i m'he quedat "bloquejada" al costat del foc, a qualsevol lloc que intenti anar fa massa fred, massa fred en concepte absolut, però massa fred, especialment per ser el mes que som, perquè ja en tinc prou. Sol, sol solet ... on ets? I la veu em contesta: Març, marçot, mata la vella a la vora del foc i a la jove si pot. Per què hem oblidat les dites populars? Per què ens hem enganxat als vehicles contaminants i apa a la carretera, tant li fa el que diguin els del temps. Cadenes? De què? Si és març. I milers de vehicles bloquejats arreu, i el caos que s'apodera de nosaltres. Març, marçot ... Per què hem oblidat les dites populars? Ai, però la culpa deu ser del govern. Alguns han fet us dels transports públics. Però oh! Qui s'ha posat alguna vegada a pensar seriosament en el funcionament dels transports públics? Sobretot en el funcionament dels transports públics els mesos marços que neva. La culpa deu ser del govern, de quin? Altres no han sortit de casa, i potser no tenen ni llar de foc, i potser tot, inclosa la cuina, els funciona només amb electricitat. I les endeses que cobren cada mes, i les endeses que fan més i més beneficis. I no en tenim prou. Necessitem més energia, potser més nuclears. Març, marçot si em busques em trobaràs a la vora del foc d'on no em mouré ni per anar a fer-me un pla de pensions. A la vora del foc, bloquejada, no per la neu, aquí no n'hi ha, però ai, quin fred que fa. Com pot fer aquest fred al març? La culpa deu ser del govern.

Una manera de viure

2010-03-07T21:22:00.004+01:00

Dimarts 15 de pausa de 1931. Hem menjat un arrós negre a Falset. Negre de negre, aquest era el color del gra. Hem menjat un arrós de l'Índia, el país on no és diumenge, que és dimarts, no és març sinó pausa, ni el 2010, només el 1931. L'hem menjat a Falset, on no era el 1931, ni proclamàvem cap república. Un arrós exquisit, al Cairat. Ens agrada anar de tant en tant a aquest restaurant que ja celebra els 26 anys de l'establiment que no és un negoci, diuen els seus propietaris, sinó una manera de viure. Amb ells fem petar la xerrada i ens fan saber el com i el perquè de cada plat i qui hi ha darrera la cooperativa d'on ha sortit el vi. Amb ells parlem de coses que van més enllà del menjar. Amb ells hem parlat avui del cementiri nuclear que no ha d'anar a Ascó, que no hauria d'anar a cap lloc. Amb ells parlem una mica de tot, també del temps.

No ha plogut mentre érem a Móra. Quin temps farà diumenge a les dotze a Móra? Va preguntar la germana de la propietària del Cairat a Catalunya Ràdio. I va dir que feia aquesta pregunta perquè hi havia la manifestació contra el cementiri nuclear, i d'aquesta enginyosa manera en va fer propaganda. No sé si la trucada a Catalunya Ràdio de la germana de la propietària del Cairat va servir per augmentar la xifra, però la veritat és que érem molta gent. Els números, com sempre, ballen i ballen en funció de qui els dóna. Jo he intentat comptar, difícil propòsit, ja ho sé, però en els meus càlculs en sortien cap els cinc mil. Dos o tres mil, ha dit l'Enric, osti ni que fos mosso d'esquadra, que aquesta és la xifra que han donat ells. No baixo de quatre mil, he dit jo. Cap al final, a l'hora dels parlaments, un dels de la Coordinadora ha parlat de vint mil. Ep, no ens passéssim que tampoc cal. Es pot ser de lletres, comentava l'Oriol, però no tant. Finalment, la Coordinadora ha deixat la xifra en déu mil. Ja serà menys, tal vegada, però jo de quatre mil no baixo.

I és que la mida importa, però no és el tot. La gent hi era, i els ànims immillorables, pancartes, gralles, vi. La gent hi era, no només en el seguici, la majoria s'havien fet les seves pròpies pancartes. Tothom hi posava el cor. Guanyarem, m'ha dit la Pilar. Feia potser deu anys que no la veia. Diu que ha sentit una veu coneguda i s'ha girat, i ha exclamat, ets la Magda! I sí jo encara era la Magda, i ella encara era la Pilar. I sí, ens ha fet il·lusió trobar-nos, com sempre fa il·lusió ensopegar, quan no t'ho esperes, amb persones properes que fa temps que no veus. Sempre, però molt més en determinades ocasions. En aquells llocs que no hi ets perquè busques uns pantalons o per fer-hi un café mentre esperes l'autobús. En aquells llocs que hi ets per manifestar una acció solidària. En aquells llocs on hi ets perquè creus en alguna cosa. I és bo i agradable trobar altres persones conegudes que també hi creuen. I s'enforteixen els lligams. I saps que aquests lligams hi seran, encara que no ens tornem a veure en els propers deu anys.

Guanyarem, ha dit la Pilar, amb tot convenciment. Potser no, he dit jo. Potser no, però hi som, i encara hi serem després de cada derrota.

Ha començat a ploure de tornada, mentre féiem ruta cap a Falset. Mentre ha durat la manifestació, i durant la concentració final, els núvols ens han fet de sostre i amb nosaltres han dit no i han contingut l'aigua a les seves entranyes i només l'han deixada anar quan ja les tres, quatre, cinc, sis ... déu ... vint... mil persones que omplien els carrers de Móra d'Ebre tornaven cap a casa, o cap a algun restaurant, cap al Cairat de Falset, per exemple, on fan un arrós negre de l'Índia deliciós, però més important que les exquisideses gastronòmiques és la manera com els seus propietaris hi posen el cor. Perquè algunes coses són molt més que un àpat o una manifestació. Algunes coses són una manera de viure.

Béns "culturals"

2010-03-05T19:52:00.004+01:00

Hi ha coses que emocionen, no s'hi pot fer més. Una d'elles es veure els polítics preocupats per la cultura, buscant les arrels del poble, arribant al més profund de la terra i les persones que l'habiten. Cal defensar, sí, amb capa i espasa, i olé, les tradicions que ens són pròpies i cal ser valents i declarar aquestes tradicions béns d'interès cultural, sí senyor, ai sí senyora. Així, traient pit, senyora, que millor el pot treure vostè que el Fraga, millor que ell i el crit de “la calle es mia” heu estat capaç de proclamar “la cultura es mia” i per això senyora, i olé, podeu arrogar-vos la veu d'una Espanya que pregona qui és i què vol, perquè la cultura d'aquesta Espanya que senyora us feu vostra i només vostra és la d'entrar a matar quan cal, i cal, vos ho sabeu, que aquesta vostra Espanya entri a matar i proclami, ara, precisament ara que el parlament de Catalunya rebutja que pugui ser plaer el patiment d'un animal, que “la fiesta nacional” és un bé cultural. I amb aquesta gallardia, senyora, ens esteu dient molt més. Ens esteu indicant, perquè així ho voleu fer palès, no que defenseu determinades “fiestas”, el que ens esteu dient és que ens agradi o no ens agradi l'España profunda encara és aquí i cap Catalunya podrà eclipsar-la. El problema és senyora que aquesta Espanya que us apropieu no és homogènia i que estic convençuda que encara hi ha “españolitos que vienen al mundo ... “ a qui la vostra Espanya els ha de gelar el cor.

En ells confio

En harmonia

2010-03-03T20:26:00.006+01:00

Plou altra vegada i no notarem que les nits es fan més llargues, el problema no és la claror sinó tot el que es perd en cada un d'aquests moviments salvatges de la terra o del cel. El problema és també què fer i com després de cada pèrdua.

Plou, no tant com havien anunciat, no hi ha salvatgisme de la natura encara a casa nostra. Plou i no para de ploure aquest any. Avui m'he llevat pensant amb el Nacedero de l'Urederra. Com deu estar de bonic! Quin bé de Deu la propera primavera! Quants contrastos colpegen els instants que s'acumulen!

Mentre, contrast a contrast, cop a cop, em vaig fent vella. Vella no, em deia ahir la Marta, nosaltres només ens fem grans, ens queda molt per vells. Vella era, encara en paraules de la Marta, la velleta que no podia pujar, carregada amb una bossa de fruita petita, el carrer de casa. No vulguis venir vella, li deia la senyora a la Marta. Dona, sí que vull venir vella, fa la Marta, el contrari seria deixar d'existir.

I mentre, contrast a contrast, cop a cop, existim. I encara tenim humor per preparar aniversaris que es van acumulant a la cadena, i calçotades mullades, perquè havíem de ser quaranta i ens vam quedar amb pocs més de vint. Mini calçotada li va dir el Josep. Alguns calçots fets al foc en un parèntesi de pluja, pocs, diu l'Enric, em sap greu, potser n'haguéssim pogut fer més, però plovia, i la carn al forn, amb una mica de ceba i tomàquet i algunes herbetes, improvisació genial de la genial Lola. Què bo és tenir determinada gent en determinats moments! Que bo saber que amb pluja o sense, amb més o menys anys al damunt, encara hi som. Moments en els quals tothom, de manera harmònica, va jugant el seu paper, i tots encaixen, en aquest cas sense contrastos.

Va caient a fora, pausadament, la pluja. Menys intensa del que havien anunciat. Sembla que encara ha de tornar a fer fred i les nits són alguns microsegons més llargues. Però el problema no és la claror o la foscor, el problema és com organitzem el dia i la nit a cada país, a cada poble, a cada casa. El problema és com distribuïm els recursos entre els que encara existim. Amb contractes brossa per a joves i jubilacions a llarg termini per els que fa temps ho van ser? El problema és quin tipus d'existència volem i a favor de quins valors la posem. El problema és seguir existint amb dignitat.

Encara que no tan intensament com havien anunciat plou i em fan mal els ossos i em fa por que em fallin les forces per organitzar més aniversaris i més calçotades. Alguns han perdut la feina, altres la casa. Em fallen les forces, no els principis. Em faig gran i em queda molt per arribar a vella. El futur és ple d'incerteses i la vida de contrastos. Dissabte, a la mini calçotada, amb vint i pico de persones dins de casa, tot era harmonia i cada un jugava el seu paper. I si això és possible en petit format, em pregunto per què no ha de ser extrapolable. Potser el problema és que em faig massa preguntes.

Però, com existir sense preguntes?

Aquest any també

2010-02-27T20:51:00.006+01:00

Alguna vegada havia de passar. Vuit anys pensant, que no plogui, que no plogui, i sempre havíem tingut bon temps. Alguna vegada havia de passar.

Aquest any pluja.

Cada any havia anat augmentant el caliu, els llaços cada vegada més estrets. El sentiment de saber-nos entre iguals, entre gent que hi som perquè volem ser-hi. El sentiment, senzillament, de saber-nos. Cada any havia estat així.

Aquest any també:

Els altres anys el Josep no en va fer 58

Aquest any sí

La geganta de L'Espluga

2010-02-24T22:29:00.006+01:00

Avui sí. Hem anat a carregar menjar i beguda per a la calçotada, i una mica també per omplir la nostra nevera per demà i demà passat, perquè a casa encara conservem la tradició de menjar cada dia tres vegades.

Al super he donat la meva targeta de crèdit. El caixer l'ha presa de manera automàtica, i de la mateixa manera l'ha retornada a l'Enric amb el rebut per signar. L'Enric m'ho ha passat a mi, jo he signat i hem sortit.

A la carnisseria, a banda del xai i les botifarres, l'Enric ha demanat un conill. Els conills sempre els compra ell, se'ls fa tallar a la seva manera, els congela ell i és ell qui els cuina, quan li ve de gust, al seu estil. A casa doncs, el tema conill pertany a l'Enric des de sempre. La carnissera, amb el conill a la mà, ha buscat la meva mirada distreta (era ell qui demanava) i quan l'ha trobada m'ha preguntat com volia que el tallés. - Ah, això li ho dirà ell – he respost. Però la senyora no s'ha donat per satisfeta i de nou dirigint-se a mi m'ha demanat si volia el cap. - A mi no m'agrada – li he dit – però a ell sí. L'Enric havia demanat el conill. L'Enric havia dit els trossos que en volia. L'Enric s'havia expressat a favor de deixar-hi el cap. Però la carnissera no s'ha donat per vençuda i amb un posat d'aquí les coses es fan com Déu mana, m'ha dit – Que li deixo els menuts?

A la vinacoteca hem encarregat unes quantes caixes. Tranquils amics que la cosa de l'alcohol està controlada. Mentre ens preparaven la comanda hem anat a buscar el cotxe per aparcar-lo en doble fila davant l'establiment (els carrers de Reus, com els d'altres ciutats, n'estan plens de cotxes en doble fila, d'aquells que nomésésunmomentpercarregar, ai com em molesta). Però hem fet allò que em molesta i que sembla inevitable quan es tracta del benefici propi. Hem aparcar en doble fila i hem baixat a buscar les caixes. L'Enric n'agafa una i no passa res. Jo n'agafo una altra (no ho havia d'haver fet amb el meu braç, però això el dependent no ho sabia) Jo, com deia, n'agafo una altra i el dependent se m'abalança literalment per prendre-me-la de les mans. - Deixi, senyora, deixi, ja la carrego jo.

L'altre dia em deia una companya de la feina, una mica preocupada, que la seva filla li havia demanat anar a una escola només de nenes. Quan la mare es va interessar pels motius d'aquesta sorprenent petició, la filla li va explicar que al col·legi mixt les nenes no tenen lloc per jugar al pati, els nens l'ocupen tot jugant a futbol.

Només he escrit tot això per tranquil·litat del personal i perquè se sàpiga que, a més dels calçots i les carxofes, dissabte també tindrem carn, vi i xampany. La anècdota de la companya de la feina és purament omplir l'espai.

Foc

2010-02-22T20:24:00.003+01:00

S'ha fet fosc una altra vegada. Un dia rere l'altre passa el mateix. Són prop de les vuit del vespre, sota el pont de Saragossa i també a Horta de Sant Joan, allà tampoc no hi ha llum. Demà, diuen, tornarà a sortir el sol. Alguns, com el cinc bombers morts, no el veuran.

No hi havia gaire sol aquest matí quan ens explicaven allò de la ISO, algunes coses no les he acabat d'entendre, potser perquè la meva lògica interna les veia d'una altra manera. Però la meva lògica interna també s'equivoca. Aplicarem les normes el millor que puguem. Ens espera una setmana dura. Una ISO pel davant mentre el meu braç millora però no acaba de respondre i l'esglai de si no seré capaç de tenir a punt tot el que necessitarem dissabte. L'esglai de no saber quin temps farà dissabte, i la ISO que no em deixa concentrar-me amb la calçotada, i el braç que no em deixa concentrar-me amb la ISO i el temps que no es defineix i la poca llum que hi ha a fora, perquè ja s'ha tornat a fer fosc, com passa cada dia.

No sé si feia sol aquest matí al Parc de la Ciutadella, en aquell edifici preciós tant a prop de les gàbies de les feres. Dins la sala on es reuneix la comissió hi havia poca llum, potser per això el Ricard Expósito ha hagut d'encendre un llumí.

A la tarda hem decidit començar les compres pel cap de setmana. Començarem per les begudes, hem pensat, al menys el mam que no falti. Cap a Reus a la vinacoteca de sempre. I ja se sap que a Reus el tema circulatori no és fàcil i d'aparcar ni parlar-ne. Cap el pàrquing, què hi farem, a deixar els dinerons. Sortim del pàrquing i enfilem carrer amunt. Ai senyor tancat, perquè, naturalment, les vinacoteques que obren el diumenge tanquen els dilluns. Si no tenim vi al menys la carn. Però la carnisseria també era tancada, perquè la nostra carnisseria també tanca el dilluns, i mira que jo ho sabia. S'ha fet fosc i no tenim res encara per dissabte. S'ha fet fosc .... Bé els calçots estan encarregats, no es tracta d'una calçotada? Doncs cap problema, calçots no en faltaran.

El Ricard Expósito ha encés un llumí, avui, al parlament, en aquell edifici tant preciós situat al costat de les gàbies de les feres. I s'ha convertit en la persona més anomenada, segurament, a Catalunya i a part de l'estranger. Avui tothom parlarà del Ricard Expósito i de la valentia de dir les coses pel seu nom. Tothom. Fins i tot aquells que van aplaudir que es filtressin les gravacions. Aquells que van atiar la flama de les manipulacions mal intencionades.

Dissabte a Torre Sans encendrem foc i servirà la flama com cada any per reforçar llaços d'amistat. Apagarem la flama quan calgui i no sé què beurem, ni si tindrem carn, però segur que sucarem.

Al parlament hi ha foc, ho ha dit en Ricard Expósito. Un foc que crema a tots i cada un mira de llançar sobre l'altre. I cremarà i cremarà fins les properes eleccions i més enllà, i no sabran aplicar les lliçons que els han donat els bombers per apagar-lo. A l'hora d'aplicar la millor estratègia contra el foc tots fallen. Però la mà incendiària pertany a uns més que als altres. El joc brut i pervers utilitzant vilment els morts té noms i cognoms. No, no val parlar d'honestedat. No sé si algun dels membres de la comissió n'és directament responsables de determinades filtracions i determinades manipulacions que han pogut fer molt mal als familiars dels bombers desapareguts, el que sí sé és que més d'un s'hi va fregar les mans. S'ha jugat brut amb el foc d'Horta de Sant Joan. Ricard Expósito ha tingut la valentia de dir-ho. Segurament avui tothom l'aplaudirà, també els que van atiar, des de la tribuna que fos, la flama de les manipulacions malintencionades.

zzzzzzzzz

2010-02-20T23:11:00.001+01:00

Només és cinc de gener, acaba de començar l'any pels budistes, són quarts d'onze de la nit i fa fred. Potser no n'ha fet tant de fred aquesta setmana, però no ha parat de ploure. Hi ha humitat a l'ambient i cap al sud la gent ha perdut cases. Massa aigua. Al meu país la pluja no sap ploure. Em fa mal el braç i una mica la cama, massa humitat. Estan humides les parets de la casa d'Agullana i la Marta per fascicles ens explica una història kafkiana. Pateixo pels temps que farà dissabte que ve. Les previsions meteorològiques no arriben tan enllà. Aigua fins dijous, després Déu dirà. El cas és que Déu no acaba de dir res. Potser perquè no existeix, potser perquè ha decidit emmudir. Per aquí baix ja parlem massa.

Em fam mal el braç, prou mal com per no poder escriure abans. Em prenc un miolastant i em calma el dolor. Intento escriure, però ara no veig les lletres, estic entrant en un aletargarment a poc a poc se'm tanquen els ulls. A poc a poc se'm barregen les lletres. Cauen les parpelles, els dits no responen a les ordres del cervell. El cervell s'ha quedat sense ordres. Se'm tanquem els ulls, cauen les parpelles, els dits no responen.

A fora no plou. A dins de casa fa caloreta. El llit és a quatre passes, crec que podré arribar-hi.

Susa. Susa. Susa. Susa. SEMPRE

2010-02-17T20:18:00.005+01:00

Estimem:
Totes i cada una de les teves diversitats
Cada un dels teus detalls
Els petits i els grans
Els que mostres i els que amagues
T'estimem com ets
Perquè sí
Perquè t'ho has sabut guanyar
Perquè estem orgullosos de la teva amistat
Perquè ets genial
T'estimem

L'or de Moscou

2010-02-16T20:18:00.002+01:00

Per la quarta o cinquena dimensió on viuen el blogs i els seus personatges s'hi passeja des de fa molt temps un tal Don Ricardo que afirma que la seva vida ha estat dedicada al delicte, sembla que el seu primer acte fora llei el va protagonitzar quan tenia 8 anys al crit de “sois todas unas putas menos mi abuela” dirigit contra unes senyores que jugaven a cartes i a partir de llavors ha estat un no parar. A sueldo de Moscú és el títol del seu blog. Argumenta que una organització anomenada Soviet Suprem li paga un indigne sou, amb el que va quedar de l'orgia que va organitzar l'horda moscovita amb el nostre or, per escriure columnes farcides de rancúnia antiespanyola. I si ell ho diu jo m'ho crec, de fet no tinc cap prova que em demostri el contrari.

Però alguna cosa em diu, ja ho sento Don Ricardo, la vida és així, que el Soviet és a punt d'acomiadar-lo, potser no està sent prou antiespanyol darrerament. No parlo per parlar, els que em coneixen saben que no afirmo res si no en tinc proves. I les proves són que ... crec que no ho hauria de dir, però la meva vanitat em perd, fa uns dies que els del Soviet em persegueixen. De veres. Fa uns dies que espien aquest blog des de Moscou. Quina altra cosa podrien voler sinó que oferir-me el lloc de Don Ricardo? O és que algun dels meus amics és a Moscou i no m'ho ha dit per estalviar-se la relíquia del Lenin que tanta il·lusió em faria poder dur penjada al coll amb una cinta vermella? Que parli ara o calli per sempre!

Per si de cas els del or, d'aquesta merdeta d'or que els va quedar de les orgies, així en plural, que qui orgieja no s'acontenta amb una sola vegada com Sant Tomàs, han de saber que visc a Les Borges del Camp, no sé traduir el nom al rus, però si busquen al maps segur que el trobaran, és un poblet molt petit però hi ha carreteres per arribar-hi, i passen per davant de casa, que ni la variant han construït encara, no s'equivoquessin pas, sisplau, a veure si se n'aniran com tots a Les Borges Blanques i ves a saber quina Magda es quedarà amb el que em pertany.

B O R G E S D E L C A M P. Va que no és tant difícil per molt soviètic que se sigui.