diumenge, 31 de gener del 2010

Avui no hem fet el cim, però no desistim



No fa tant que amb un plis plas, ni que plogués, pujava fins la Mola, una cervesa al bar, unes costelletes si podia ser. Ai, ara a l'esquelet ja li costa moure's

El cine és una altra cosa, no em fa mandra. Bé, no em fan mandra determinades pel·lícules. Aquesta setmana Cel·la 211 i la Cinta Blanca. Les recomanaria totes dues. Poc comercials, menys la Cinta que la Cel·la. Plena d'acció i de color, tremendament actual, la Cel·la. Lenta, en blanc i negre i situada a l'any 1913 la Cinta, algunes persones la troben avorrida, de fet el Dídac s'hi adorm. Magnifica direcció i extraordinària interpretació, crec, tan en l'una com en l'altra. Una mateixa “moraleja”. No és el càstig, ni la por, ni l'autoritarisme la solució. L'enquesta del Periodico avui pregunta si és majoritària l'exigència que hi hagi cadena perpètua. Guanya el sí. M'alegra que el Dídac comenti que no s'identifica amb l'ambient de la La Cinta Blanca. A mi, en canvi, les actituds dels patriarques m'evoquen moments de la meva infància. Moments tan propers com ho pot ser qualsevol que formi part de la pròpia vida, ni que sigui a la infantesa, ni que ja faci molts anys que un o una va ser infant.

Llavors no hi havia bar a la Mola, quan érem adolescents. Per a la gent de Terrassa, les primeres caminades amb el grup d'amics són sempre a la Mola. Hi continuem pujant quan ens fem més grans. Com un ritual. Mentre encara puguem pujar a la Mola... Hi pujava als seixantes, no res, un plis plas, joc dels matins d'alguns diumenges. També hi pujava als setantes.

Als setantes, aquella manera de gravar escenes es deia super 8 i a molts dels meus amics els agradava fer-la servir. El Josep la duia moltes vegades a les mans, com ara du la Nikon. S'haguessin perdut les pel·lícules si la Dolors no les hagués portat a cal Casamada. Acceptem sense pensar-nos-ho la invitació a recordar que ens fa la Dolors. Posem el DVD a la televisió i comencem a reconéixer persones. Ens arriben les rialles de la Joset entrant i sortint de l'aigua, l'any 1973, a l'Ametlla de Mar. Saltem del 73 al 76 i apareix una descomunal senyera, és la celebració del primer de maig al Vallparadís, una riera que encara no havien convertit en parc. Juguem a reconéixer. No és un joc fàcil, però és un joc entranyable. Ho fem després amb les imatges d'aquell primer míting. És un joc entranyable. Els protagonistes s'han fet grans, han canviat d'aspecte. Alguns ja no hi són. Veure'ls alegres ens els acosta de nou. Des del sofà de casa la Dolors, amb una cervesa a la mà, tornem a ser als anys setanta. Trencàvem rigideses, cremàvem patrons. Moments tan propers, com ho són tots els que configuren la vida. Llunyans setantes que tornen amb aquell DVD on la Dolors ha fet encabir un super 8 amb format il·legible.

Nosaltres hem canviat, però ella no. Continua altiva, per damunt de les torres d'alt estanding de Matadepera. Les torres passaran i la Mola encarà serà allà. Parc natural que no han d'envair les cases, no més. Així ho esperem.

Portem sabates de caminar, però no portem impermeables. Deixem el cotxe a Can Robert, són les deu del matí i ja costa trobar lloc. Passegem fins Can Pobla i faig algunes fotos. La Mola i el seu orgull han desaparegut sota la boira que cada vegada es fa més espesa. Apareixen núvols negres quan som prop de Can Pobla. No portem impermeables, tenim una bona excusa per saludar el camí dels Monjos i girar cua, de nou fins Can Robert. Hem de ser aviat a Terrassa, plogui o nevi, el vermut amb la Lola és inexcusable.

Que diu que què del Carretero? A la Lola li és igual i a nosaltres també. Que portin una altra voll-damm. Ja heu pujat a la Mola? Pregunta la mare. Doncs no, només hem passejat de Can Robert a Can Pobla, estava tan tapat. Això no vol dir però, que no en siguem capaços. Un altre dia. Mentre puguem pujar a la Mola ...
__________________________________
les fotos


divendres, 29 de gener del 2010

Per al meu padrí




Per fi he trobat un moment que no hi havia ningú a casa l'Arare, cosa difícil perquè allò acostuma a estar molt concorregut. Em poso el passamuntanyes i m'acosto de puntetes a un dels seus quadres, zas, ja és meu. Mira m'ha fet gràcia:




Anomeno al Josep padrí d'aquest blog. Ara el Josep, per pasqua, m'haurà de comprar la mona.

dijous, 28 de gener del 2010

La nina


Que pela sí. Fred, molt fred. Aquest matí dos sota zero al termòmetre del cotxe quan hi he pujat per anar a la feina. Quants anys més hauré de fer el mateix faci fred o calor? Tinc ganes de jubilar-me. Què estan fent? De què van? Què proposen ara? De què m'estranyo si era previsible? Però faig com amb el cementiri nuclear i penso: Que la proposta Corbacho no m'agafi a mi. Que passin uns quants anys més. Que els hi toqui als més joves. Després ja tindrem temps de discutir això del Estat del Benestar que se'ns escapa. D'establir el número d'immigrants que necessitem, perquè els necessitem, per baixar l'edat mitjana de la població. Després, però d'entrada, sisplau, sisplau, que no m'agafi a mi. Però, es aquesta la qüestió?

Com bufa el vent a fora! Aquest matí he sortit de casa amb una ampolla d'aigua calenta per si els vidres estaven glaçats. No ha calgut, ben secs estaven, bufava el vent i encara bufa. Tenen gana les gosses, els plats del pinso eren totalment buits. És que els avis de la residència que les passen a veure i els porten, en contra nostra i d'amagatotis, llaminadures, avui no deuen haver sortit. Qui surt amb aquest fred? Els que hem d'anar a fitxar, clar, per quan de temps? Quin fred que fa i les pobres gosses allà fora. Les deixo entrar a casa? L'Enric em mira seriós. La seva caseta sense porta, sense calefacció ... Ara borden, deuen jugar a caçar gats, d'una manera o una altra s'han de fer passar aquest fred les pobres allà fora.

El vent bufa cada vegada més fort en la foscor. Energia que passa sense aprofitar-se. I la del sol, diu la Marta, es tant cara! Crema la llenya a la llar i el petroli a la caldera tot just ressuscitada. I, ho reconec, vull que s'encengui el llum si giro l'interruptor. Serà llarg i fatigós el debat energètic. Hem d'aconseguir que no posin el cementiri a Ascó, i hem d'aconseguir més. Serà llarg i fatigós el debat. Mentre hi hagi debat haurà valgut la pena. Som capaços de situar el debat? Necessitem gent amb seny per pensar i gent llesta per escoltar. Com bufa el vent a fora, a la foscor. L'Enric té una revista a les mans i llegeix amb veu alta una frase de l'Anatole France "La foscor ens envolta a tots, però mentre el savi es fot d'hòsties contra la pared l'ignorant està tranquil al centre de l'habitació" La traducció és meva(!)

A poc a poc recuperem la temperatura a casa. Sense fred tot es fa una mica més dolç. La nina, que va ser peça de col·lecció de la mare Montserrat i que ara ha vingut a viure amb nosaltres, obre tot el que pot els ulls, com si volgués comprendre les meves preguntes. Llueix la cara de la nina en la foscor. Sense fred, tot es fa una mica més dolç.

dilluns, 25 de gener del 2010

Des de la vora del foc: Contes o no.

Va, s'entrebanca, i un picasso a fer punyetes. Noticia destacada dels diaris d'avui. Tinc ganes de passar de puntetes per damunt de les altres. Fa massa fred.

M'escalfo només amb llenya. Ens ha petat la calefacció. El Jordi ha vingut aviat però no hi ha pogut fer res. Ha intentat un trasplantament de cremador. Impossible. La caldera és al soterrani, encara no sé si cadàver o en estat de coma. El Jordi ha dit que buscaria no sé quina peça i ho tornaria a intentar. Ha dit que tornaria segurament aquesta tarda, però no l'he vist massa convençut. La llenya és una energia neta i m'agraden les flames del foc. Si no fes tant fred. Quatre graus i plovent allà fora. Em quedo sense fumar només per no sortir. A la sala encara s'hi pot estar, si s'hi està ben a prop de les flames. La resta de la casa es gelada. Quieta al sofà, em puc embolicar amb una manta. Qui farà el sopar? Encara és aviat, no hi pensaré de moment, sempre es pot escalfar alguna cosa i tornar cap aquí ràpidament. Quin fred deu fer a l'habitació! Qui hi dormirà? Encara és aviat, no hi pensaré de moment. Cony, per què no torna el Jordi?

M'escalfo amb llenya que és una energia neta. Mantinc el no profund a la nuclear. L'alcalde d'Ascó diu que vol el cementiri i jo li he enviat una carta, com han fet centenars de persones, per dir-li que no presenti la candidatura. L'alcalde d'Ascó no és un fill de puta i les persones dels municipis propers, especialment de Flix, tampoc, només volen aconseguir uns quants llocs de treball. A quin preu? Els habitants d'aquelles terres anys enrere vivien de l'agricultura. És més fàcil acceptar un magatzem de restes nuclears que recuperar agricultures. I els que necessiten feina, la necessiten ara.

Tinc fred, m'emprenyo amb el Jordi que no torna. Vull la meva calefacció de gasoil. El gasoil no és una energia neta, el foc que crema amb llenya de poda sí. Mantinc el no a les nuclears. Ahir no vaig poder anar a la manifestació, érem a casa del pare Enric. Aquest cap de setmana ens ha tocat tenir cura d'ell i no l'hem portat a Torre Sans, plovinejava i feia mal temps per sortir, a més està una mica refredat. Aquest cap de setmana no hi ha hagut contes a la vora del foc. A casa el pare Enric hi ha una bona calefacció de gas i mantenim la temperatura a 23 graus, però no hi ha foc a terra. Al pare Enric li encanta el foc a terra.

Els contes d'aquest cap de setmana, a la calor de la calefacció de gas, han tractat de la mili. El pare Enric és un home, i com a tots els homes d'una certa edat, els que encara els va tocar fer-la per obligació, té una certa tendència a les històries de la puta mili, com diria el Rubianes. Quatre anys de punta mili per aquells que ja sabien molt bé el que era defensar la pàtria perquè els havia tocat fer-ho de veres, al front. El que passa és que era el front de l'altra vorera, la que va perdre. Explica el pare Enric que el van enviar a Saragossa, els portaven lluny de casa, fora de la seva "província" A què em sona aquesta música? Cada vegada que es presentava a una nova destinació li deien el mateix – Así usted es catalán? - Si, si señor – Vaya, vaya, entonces rojo y separatista. El pare Enric explica que després de sentir diverses vegades la mateixa cançó, no es va poder aguantar més i va respondre – Si usted lo dice ...

Ahir va ser un dia d'aniversaris. Cinquanta anys de l'assassinat de Quico Sabaté, el darrer maqui. Trenta-tres del d'els advocats d'Atocha. Un del de la Marta del Castillo. Segur que fa un any, i dos i tres, hi van haver morts a Bagdad. Els 36 d'avui encara eren vius ahir. Les guerres són plenes de morts. Fora de les guerres també s'assassina. No a tots els fan beats. A més dels beats nous de trinca, a casa, tenim un nou déu, com diu la Zel, ara adorem Guardiola.

Avui prefereixo passar de puntetes per les noticies dels diaris. Fa massa fred. Una dona s'entrebanca, i un picasso a fer punyetes.

Ep, aquesta no la sabia, encara que era previsible, l'alcalde i alguns regidors de l'Ajuntament d'Ascó treballen a la nuclear, cobren el sou de l'una empresa amb interessos econòmics molt directes en la construcció del cementiri. Però no serà per això. No, no serà per això.

Un picasso s'entrebanca i una dona a fer punyetes.

divendres, 22 de gener del 2010

Incerteses


L'Enric ha arribat a mitja tarda. A Barcelona s'ha parlat de què i com s'ha de preservar de les pàgines penjades a Internet. Ara és més llarga la vida de tot allò que viu. En una progressió inversa és més i més curta la vida de les nostres creacions. Torre Sans és a punt de celebrar el centenari i la casa on vaig néixer a Terrassa el supera. Sota els blocs de pisos nous de trinca a Tarragona s'hi amaguen habitacles romans. Han tirat a terra l'apartament que vaig llogar quan em vaig independitzar de la família.

Què i com hem de preservar de tantes, tantíssimes coses que es llancen als núvols, o núvol? Els incunables de les vitrines de les biblioteques són pocs, i tot i així forces en relació al poc que imprimien els antics. Les vitrines tenen claus que giren al pany i les puc situar en un punt molt concret de l'espai. Què passarà quan tots els llibres siguin electrònics? Què passarà cent anys després de la publicació del darrer llibre imprés en paper?

Dic obvietats, pensaments molt pensats, reflexions molt gastades. Deixem que pensin els que han de pensar, que per això cobren generalment. O no? La pregunta no va en la línia de si cobren o no, vull dir si hem de deixar que només pensin “ells” ep i “elles”: Amb tots els respectes per aquests ells i elles que en saben molt més que la majoria dels mortals.

La cosa és, què quedarà de nosaltres quan ja no hi siguem, si és que ens ha de preocupar aquest futur del qual estem exclosos. A mi em preocupa el passat, tendeixo a creure poc en la història, precisament perquè la història m'importa. Sé que allò que vaig aprendre al cole no és cert, que estava passat per mil filtres, entre altres, bàsicament, pel filtre dels testimonis que ho van trametre, diguem-ne preservadors i pel filtre dels transmissors futurs, els del meu present de quan anava a escola, que no era un present qualsevol perquè era un present especialment filtrat.

Perquè la història m'importa no me l'acabo de creure mai. Sempre hi trobo a faltar aquell pòsit que no va passar pel col·lador. De tant en tant es presenta una ocasió de rascar pòsits. Són, per exemple, aquelles cartes que el besavi va rebre i, no per preservar-les de res, només per oblit o per ordre, les va deixar al calaix de la que ara és la calaixera de la meva habitació. És aquella foto de l'àvia Paquita vestida de pagesa basca que la Tere amplia i serveix al pare Enric de base per explicar-nos el conte del sastre que no comprava teles. Son pòsits petits i insignificant davant la immensitat de l'oceà, però hi ha altres pòsits. Les fotos del Centelles o el diari de l'Anna Frank. Clar que hi ha qui diu que aquell diari és en realitat una creació literària. Sempre el dubte.

Però jo ja no escric cartes, ni en rebo. El correu electrònic en canvi és ben ple, tant que de tant en tant faig “neteja”, però el que m'oblido a posta o per desídia de netejar, on serà quan jo no hi sigui?On seran les boniques fotos de Begirada quan el Peru tingui l'edat que ara té el Josep?. Creem només per l'ara i el aquí i això, amb raó, espanta els pensadors. Necessitem, doncs, preservadors. Sigui. Però què preserven els preservadors? Serem allò que “ells” ep o “elles” vulguin que siguem quan els nostres nets no trobin cap carta ni cap fotografia de nosaltres a la calaixera comprada en uns grans magatzems. Com es preservarà la petita i particular història de cada un? Qui preservarà la gran història de tots? Les dues coses són bàsiques, si no trobem el com, els nostres nets coneixeran l'Obama, però no sabran qui érem nosaltres. Si no assegurem el qui, coneixeran només l'Obama que els preservadors vulguin mostrar, els altres Obames s'hauran esfumat, nosaltres ens haurem esfumat.

I d'aquí cent anys, d'una manera o d'una altra, tots calbs. Però millor si les calbes tenen noms i cognoms, no?

dimecres, 20 de gener del 2010

Un pas endavant i ...

Ara ja és fosc. La llum se n'ha anat així, de sobte. Fa només una estona, més o menys cap al punt de les sis de la tarda sota el pont de Saragossa, he sortit a comprar i l'enllumenat públic no feia cap falta. S'allarguen els dies, sí, però encara es fa de nit tan aviat...

Fa anys, molts per als joves, no tants per als que hem perdut memòria però no hem endreçat els records, em van aturar pel carrer quan tornava de la feina amb la felicitat i l'energia d'una joventut compresa. Han assassinat l'Allende, em va dir l'amic. Fa anys d'aquell assassinat que era molt més que un assassinat. Veig la foto com si hagués estat ahir. I va passar el temps. I van canviar les coses, i el Pinochet va ser jutjat, i ens en vam alegrar. La nit no és la mateixa a Xile, es clar que no, però aquesta nit difosa que torna, tan aviat ...

Camino fins la cuina per desar la compra. Quan ja es fosc a fora obro l'ordinador. Bufa quasi quiet el vent i aquí dins res no es mou. No para d'arribar ajuda a Haití. Massa! Perquè no tenen res. Ni on posar-la, ni com tractar-la. I és que el més fàcil és enviar un paquet, caritat i no solidaritat ha dit algú. Calen accions diferents. Qui gestiona la solidaritat? El gegant del Nord? Massa fàcil. Es millor que res el que s'està fent, sí. Però encara es tan poc ...

Tinc al correu una informació que algú ha cregut que em podia interessar, i li ho agraeixo. El Govern homenatja els represaliats pel franquisme amb 25 actes a tot Catalunya i els lliura un diploma de reconeixement. Ja és alguna cosa sí, però no sé, potser tinc el dia exigent, penso en aquests diplomes que tenen noms i cognoms, alguns lliurats, altres encapsats encara en alguna direcció general. I es que no hi són tots. Ja és alguna cosa, ja. Però n'hi falten molts. Hi falten tots aquells que no han arribat a temps, perquè van morir a la presó, o els van matar, o eren massa vells per esperar. Però també hi falten aquells que van ser acomiadats per organitzar vagues i van ser a les llistes negres i no van tenir feina. Però també hi falten els que van ser expulsats de la universitat i no van poder acabar la carrera. I tots aquells que van haver de viure en un altre país, o en una altra ciutat. I totes aquelles dones que no van poder decidir sobre el seu cos, sense anticonceptius, amb la vergonya i el pecat, amb un avortament clandestí on si jugaven o perdien la vida, o amb fills parits en institucions per a dones que al carrer tenien un nom. I tos aquells que van haver d'amagar la seva sexualitat, i han hagut de patir matrimonis no desitjats, i han arrossegat la culpa de no fer felices les parelles. Tants i tants desitjos empassats sense digerir. I totes les criatures posades en fila cantant el cara el sol i clatellot que va i ve. I tots els diàlegs i tots els escrits forçats en una llengua que no era la seva. No hi ha prou diplomes. Tenim uns noms, sí, però, potser és que avui tinc un dia exigent, tants noms que hi ha a la llista, i tan curta com la veig. Perquè els noms són alguna cosa i els testimonis vius necessaris, però no serveix de res si l'acte o els actes, l'homenatge o els homenatges, es tenen a sí mateixos com a finalitat, si no són el símbol d'una implicació real i conscient. Perquè ningú no hagi de viure forçat en països o ciutats alienes, perquè ningú no figuri en llistes d'acomiadament en moments on trobar una altra feina és gairebé impossible. Pel dret a un ensenyament públic i igualitari. Pel dret a decidir sobre el propi cos i a viure lliurement la sexualitat. Per un diàleg universal amb el respecte més absolut a la llengua, les llengües pròpies. Vull creure que aquest esperit és darrera d'aquests actes. Sé que aquesta és encara la lluita de les persones que rebran un diploma on el president els expressa el reconeixement per la seva contribució a la causa de la llibertat i la democràcia durant la guerra civil i la dictadura franquista. No ho van tenir fàcil. Ara alguna cosa ha canviat, d'imbècil seria no reconèixer-ho. Ara, s'allarguen els dies, sí. Però encara es fa de nit tan aviat ...

diumenge, 17 de gener del 2010

Entre parèntesis

Dimarts cinc de gener del 99 a Tailàndia si fos el cas que allà mantinguessin el calendari xinès. A Haití no hi ha calendaris. Fa una estona he fet el gest quotidià de treure els peus de sota els llençols i posar-los a terra, a partir d'aquí he de viure, més o menys feliçment, omplint les hores fins que arribi el gest contrari de tornar a amagar els peus. Descobrir i amagar peus, els parèntesis que farcim amb actes de venalitats incertes per configurar qui som. El Salvador Juanpere deia alguna cosa així, molt millor dita sens dubte, en un del seus posts que ara no trobo.

Existeix una base xenòfoba que en determinats moments explota i mostra el seu comportament racista. Els polítics tenen l'obligació de legitimar o deslegitimar aquesta base latent de feixisme. Jordi Borja al País d'avui. Fullejo el diari mentre glopejo el cafè calent. L'Enric ha sortit a caminar.

Després d'amagar els peus no apago el llum, no ho faig fins que el Juan Carlos Onetti m'ha explicat el conte del dia. Busqué el pedazo de playa donde había vivido. La arena, los colores amigos, la dicha, todo estaba hundido bajo un agua sucia y espeluznante. Bruta i putrefacta és l'aigua d'aquell tros de terra al Carib. Comença l'èxode de l'ínfern diu Público a la portada.

Eren tres quarts d'una quan vam tornar a casa, la calefacció posada, el sofà on descansar i alguna cosa a la nevera, convenientment higienitzada. El Josep descansava del viatge, llit còmode a un hotel còmode, a Tailàndia. La Meiga ja té el bitllet i comencem a preparar les calçotades. Tenim espais propis on trobar-nos. Tenim projectes de futur. Passaports amb els segells que corresponen. Partides de naixement que ens identifiquen com d'aquí. Figurem al cens, tenim papers. Som.

Hi ha una caseta que algun dia va ser bonica a l'entrada de Les Borges, quan vens de Les Voltes. Vidres trencats i façana despintada. Una bonica casa que algun dia va ser habitada i ara no l'aprofita ningú. Hi havia cases senzilles, sense neveres, amb pocs o cap aliment, on vivien i bevien aigües infectades centenars de milers de persones que ara conformen l'èxode de l'infern. Més de dues-centes mil no fugiran mai més. Només algunes tenen nom i cognoms als diaris, les que eren d'aquí. Tenien passaports amb segells, partides de naixement que els identificaven. Eren els nostres. Noms i cognoms per alguns, un número més per als altres. També hi ha categories entre els morts.

Entre les oliveres verdes i sense fruit queden les xarxes de la collita. A les branques pelades dels ametllers comença a despuntar el borró. Oli amb denominació d'origen i ametlles, productes propis de la nostra terra. Oliveres centenàries que recargolen el temps a les soques. Terra dels nostres ancestres per davall dels nostres cants. Enarborem banderes. Constitucions, estatuts i lleis. I les parets del que es legal es van estretint. Com més estretes siguin les parets menys hi cabrem. Quants menys siguem més litres d'oli i quilos d'ametlles ens tocarà per cap.

No sé per què es diu Les Voltes si s'hauria de dir Els Tombs. És un poblet petit, petit. Quatre cases mal contades. Algunes foren precioses, altres encara ho són. Vestigis dels anys que s'han recuperat o han caigut en l'oblit. Pocs noms al cens de Les Voltes. Molts al de Vic. Massa, creuen alguns. Estretim censos quan encara no es prou estret el marc legislatiu. Com acordions els textos legals. Com acordions la llista de persones que tan aviat ho són com deixen de ser-ho. Malament mentre situem el debat en el marc de les lleis i deixem de banda el marc de l'ètica.

Tocaven tres quarts d'onze al campanar de Les Borges quan vam sortir a passejar cap a Les Voltes que s'hauria de dir Els Tombs. Repicada de campades anunciaven la missa solemne de Sant Antoni, festa major petita del poble. Portem a beneir els nostres animals que tenen noms i papers.

Ahir, quatre de gener del 99 al calendari xinés, quan eren les nou del matí sota el pont de Saragossa, vaig treure els peus de sota el llençols.

divendres, 15 de gener del 2010

Salvador Joanpere


Són les deu tocades i vinc de Reus. Hem estat a la presentació d'un llibre que va al revés. Es diu Blog de Treball. No té contraportada ni solapa. A la portada una mà invita a passar pàgina. Un pròleg que és molt més que un pròleg per qui el va fer i pel moment que el va fer. Una justificació de l'autor i el bloc del llibre que és el blog pròpiament dit. Comença el 30 de setembre de 2009 i acaba el 15 de març de 2002. O potser no, potser comença el 15 de març de 2002 i acaba el 30 de setembre de 2009. No sé si el llibre s'ha de llegir a la japonesa. Tot i que, de fet, és un blog.

El vaig conèixer fa uns quants anys, no sabria dir quants, a Terrassa, en un sopar a casa d'uns amics comuns. No n'havia sentit a parlar mai d'ell, cosa que no vol dir que no fos ja prou conegut, cosa que evidencia només el meu analfabetisme en el món de l'art. Salvador Juanpere només era un nom a l'hora del primer plat. Mentre ens servíem el segon vaig saber que era escultor i, a més, autor de la Columna rostrata. Així que ets l'autor de l'escultura que hi ha davant del Don Cándido? Va somriure i després va deixar anar la frase: M'agradaria que algun dia la gent digués que el Don Cándido és aquell hotel que hi ha davant de l'escultura del Salvador Joanpere. Em va semblar tan genial que ho he aplicat en més d'una ocasió. On quedem? Si et sembla ens esperem a l'hotel que hi ha davant de l'escultura del Salvador Juanpere. Per què no? No cal dir que des d'un punt de vista estètic la cosa no té color. De fet el que a mi m'agradaria és que algun dia algú digués: El Don Candido? Sí, era aquella mole d'hotel que impedia la vista de Terrassa al entrar per l'autopista. El que estava just al davant l'escultura del Salvador Juanpere. A l'hora dels postres vaig saber que també era capaç de cantar de manera extraordinària un tango. Vaig tornar a casa desconeixent que, a més a més, escrivia.

Després dels anys avui torno de nou a casa, ara Torre Sans, amb un llibre sota el braç, l'obro per una pàgina qualsevol i descobreixo un talent narratiu envejable. Llegeixo d'aquella manera que agrada llegir, adonant-me que algú ha estat capaç de dir, amb art, allò que jo hagués volgut dir però no vaig saber com:

Hem pujat a La Mussara. El campanar aguanta, encara, com el soldat agonitzant d’una batalla ja del tot perduda. La façana de l’església sembla fer de fràgil velam a la deriva... La terra, la geografia que trepitgem i en la que intuïm la pols dels morts, ens assalta massa sovint amb grans retrets i ens presenta comptes descoberts, grans deutes contrets. El tros ens ataca en sec, amb esmolades escarpes d’ira. És com si totes les pedres desolades de La Mussara ens vinguessin metafòricament al damunt. I ens erigissin en estúpida estàtua a la desídia

dijous, 14 de gener del 2010

En el silenci: El vent

Són quarts de nou de vespre i és de nit. La força, brutal, del vent trenca el silenci de la casa. Se sent allà fora, virulent, deu anar a més de cent per hora. No veig si l'arbre es balanceja. Són quarts de nou del vespre i és de nit. El so del vent trenca el silenci. Més lluny passa una moto, em sembla, el so del vent apaga altres sons.

Cap al sud el mar, que ni es veu ni se sent. Només el vent. Cap al nord encara queda una mica de neu. La neu no té so. Aquí no en queda gens de neu, potser demà ja no veuré la de les muntanyes, potser se l'emportarà aquest vent que bufa. És de nit, no veig la neu, ni l'arbre que segurament es vincla cap a l'est, cap a la botiga de la Tere que ja deu haver tancat. El dia que hi havia neu la Tere va fer una foto preciosa de Torre Sans. L'hem penjada al menjador, a l'est de la sala on escric. La sala està en silenci però el so del vent cada cop és més fort. Allà baix, una mica més al sud, el vent ja ha fet mal. A l'Empordà la fresa del vent deu ser tant o més decibèlica com la d'aquí. Fa una mica de por aquest vent que ve del nord i actua per la costa i el prelitoral del Mediterrani.

No sé si fa vent a Donosti, no sé si fa vent allà, enllà més i més cap a l'est, cap on viatjarà demà el Josep. Li desitjo bon temps i com sempre espero bones fotos. Va fer vent els dies que cremava Horta de Sant Joan, i el vent ho va posar tot més difícil. Potser no només va ser el vent el culpable, potser ... potser les coses, massa coses, se les emporta el vent quan caldria que hi fossin i les amaga per retornar-les, estranyament, quan torna a fer vent, quan bufen altres vents, que no venen ni del sud ni del nord, altres vens que es fan més i més forts quan més a prop són de calendaris electorals. També podria ser que fos jo que no hi sentís prou bé. Fa massa vent, o no tinc ganes d'escoltar.

He tancat el llibre sense haver remuntat l'Orinoco. Potser algun dia ho faré, encara que em temo que alguns Orinocos no s'acaben de remuntar mai. Si avui anés cap a l 'oest, mar enllà, no baixaria fins l'Orinoco. Hi ha un país petit, perdut en la immensitat de l'oceà del qual gairebé mai no se'n parla, és tan petit, i tan pobre ... Quan de temps feia que els diaris no parlaven d'Haití? I jo, aquí, tremolant per la por que el vent no torni a trencar un tros de reixa.

dilluns, 11 de gener del 2010

Intimitats


Hem establert, des que vivim a Torre Sans, un ritual familiar. Cada any, a primers de gener, un dia que ens vagi bé a tots, que no tinguem altres compromisos i que no sigui cap de les festes d'obligat compliment, tenim una trobada familiar "íntima". Una manera de començar, o millor dit de continuar, en comunió directa amb els nostres antecessors i amb els que ens segueixen.

El primer dels joves que arriba va a buscar la llenya i encenem un bon foc. Al voltant del foc no cantem nadales, fem un petit aperitiu, i algun brindis per entonar. Després passem a la taula. Els pares, nosaltres i els fills. L'any passat encara va venir la mare Montserrat, aquests any l'hem tinguda present i l'hem recordada. Tot plegat taula per a vuit.

El dia que no era nadal, ni el dia de reis, que no era festa d'obligat compliment i que ens anava bé a tots, va ser ahir. Com cada any cada persona va trobar al costat del seu plat un llibre. Un llibre escollit amb tota la cura possible, pensant directament amb la persona que l'havia de rebre. No diré noms ni els enllaçaré amb cap títol, el que rep cada un és una cosa massa personal i íntima per fer-ho públic.

No diré títols, ni tan sols temàtiques, només diré que no hi havia novel·les de grans catàstrofes o estranyes epidèmies, ni dones venjatives, ni periodistes salvadors, ni misteris religiosos, ni erotisme sense exigència del guió, ni memòries de ningú, ni .....

Alguns dels llibres eren reedicions de clàssics, altres novetats, no diré editorials, només diré que no eren ni planeta ni plaza&janés, ni columna ...

No diré ....

Després de dinar tornem a la vora del foc, alguns fullegen els llibres, altres s'endormisquen, el pare Enric ens explica histories, mirem fotos per recordar. Quan es fa tard tothom torna a casa seva. Queda la taula del menjador mig parada i una olor agradable que no és de vi, ni de paper, és d'humanitat.

dissabte, 9 de gener del 2010

Rosarno

Avui que els gregorians en tenim deu, la neu és la protagonista a Donosti i també ho és encara al Camp de Tarragona, i a molts altres llocs d'Europa. Potser també neva sota el pont de Saragossa , tot i que no crec que hi hagi problemes per circular, les màquines passen per les grans vies i són el pobles més petits, com sempre, els que es queden aïllats. Nohaymalqueporbiennovenga, els nens i nenes sense escola que juguen a fer ninots i a llançar-se boles de neu s'ho passen d'allò més bé. Sota el pont de Saragossa no hi deu haver neu, a Vigo tampoc. A les Borges s'hi va quedar només una estona, prou perquè la Tere pogués aconseguir les seves boniques fotos, prou per no obrir l'escola i fer la gent petita una mica més feliç. Amb dos dies de retard els reis els van portar alguna cosa de les que no són als grans magatzems, i van sortir, amb les botes i els anoracs, i quan quasi no quedava neu s'enfilaven als cotxes que encara en retenien, i muntaven batalles de per riure, d'aquelles que no hi ha bons i dolents i les úniques armes estan fetes d'un material que es desfà sense deixar danys col·laterals.

Avui no hi ha neu, però fa molt fred, un vent gelat bufa entre la fosca, a les nou del vespre, a les Borges del Camp i al pont de Saragossa. Dins Torre Sans només el sento de lluny, més a prop espetega la llenya a la llar de foc i la temperatura es suau i agradable. Quin dies més entranyables aquests d'hivern, quan ja han passat les festes senyalades i podem seure tranquils a la vora del foc, amb un llibre a la mà.

No hi ha neu a Rosarno, un poble petit del sur d'Itàlia on les mandarines tenen amo i les cullen els esclaus. No hi ha neu, però segurament hi deu fer fred dins les petites tendes de campanya o a les cisternes a l'aire lliure on dormen. No, dormien. Deu fer fred a les estacions i als camins per on fugen. Calabria és una bonica regió de clima benigne, el color és el taronja de les mandarines. Avui, mentre a Les Borges fa fred i s'està bé a Torre Sans, a la vora del foc, em pregunto que ha fet que jo sigui aquí i ells allà fugin de la xenofòbia que de vagades els vol, encara que com esclaus, i altres decideix que fan nosa i que Itàlia ha de ser per als italians. Com és que els italians són a Itàlia. Com és que hi són també alguns africans. Jo no vaig escollir el lloc on néixer, ells tampoc.

(la foto està extreta de "El País")

divendres, 8 de gener del 2010

Quin bon dia per assumptesejar


Per alguna cosa les persones que treballem, és un dir, a l'administració pública som criticades, menyspreades i ... envejades! Per alguna o algunes coses, per exemple aquests dies anomenats assumptes propis dels quals lliurament podem disposar a plaer encara que no tinguem cap assumpte, ni propi ni alié, per resoldre. Nou dies exactament al llarg de l'any i en alguns casos, com és el meu, allargats fins a onze pel fet de portar molts anys a la casa de tots, cosa que vol dir també que en portem molts, més, a les nostres esquenes adolorides de tant seure.

I sí, encara me'n quedava un per “disfrutar” del 2009. Avui, precisament avui, que no tinc cap assumpte a resoldre ni he de sortir de casa, avui, precisament avui, he decidit prendre el que és meu i no regalar-ho a la casa que és de tots.

M'he aixecat tard i he esmorzat amb tranquil·litat. Havien avisat d'una baixada de temperatures i a Torre Sans l'aire i el fred s'hi endinsen per cada un dels vidres, que en són uns quants. Així doncs, al vespre, vam tancar els finestrons, tots, i avui, per por a la fresca, encara en pijama, he esmorzat i llegit la premsa a l'ordinador amb llum artificial, expressament allunyada del que pogués passar allà fora. Era el meu dia d'assumptes propis, el darrer del 2009 recuperat encara el 2010. Un dia per als meus assumptes que es tradueixen en la necessitat o voluntat de no fer res. Assumptes meus i només meus. Dia d'estar el matí a casa, en pijama, mirar la premsa, llegir, o no res. Finestres tancades, no obrir, no saber que passa allà fora.

Els diaris parlaven de neu, de tempestes i de gent atrapada a les carreteres. Pobres no funcionaris que no poden tancar-se a casa i assumptesejar. A Les Borges del Camp no hi neva, la neu, ho va dir el senyor del temps, per damunt dels tres-cents metres.

No sentia la pluja, potser feia sol a fora. Potser es filtrava entre els arbres com el dia de reis que vam poder sortir una estona i replegar i cremar quatre fulles. Eren les 10 del matí. He obert una mica el porticó de la finestra de l'estudi i he guaitat:

D'aquí una estona encara n'hi haurà més i les fotos seran més boniques. Però qui pot esperar quan la càmera és domés a un braç allargat?
Les fotos d'avui aquí

dimarts, 5 de gener del 2010

Els reis






Falta poc pel sis de gener a Les Borges del Camp. Avui toca clau gregoriana que és l'única que em permet parlar d'aquests tres personatges que diuen que són reis, i que són mags i que venen de l'orient. No cal que me'n vagi a dormir perquè ja sé que no han d'entrar a casa, ni cal que deixi les sabates a la finestra perquè l'únic que podria passar és que es mullessin si es torna a posar a ploure. Demà no he d'anar a treballar, no m'haig d'aixecar aviat per descobrir regals. Puc quedar-me una estona més aquí, puc llegir o puc escriure.

Va ser la Maria Riera de la tenda qui em va informar de l'hora i lloc d'arribada de ses majestats a Les Borges, abans que el paper de l'ajuntament fes cap a la bústia de torre Sans. Avui, cap un quart de set, ha sonat el primer coet, i al cap d'una estona un altre. L'Unda s'ha amagat en algun lloc introbable i la Petita ha començat a buscar les nostres cames i les nostres manyagues. Ells han arribat en tren, amb poc equipatge i només dos patges per barba, més dos també per al negre que no en portava de barba. Ens hem enfilat a la bassa per saludar-los quan tiressin amunt pel camí de la Creueta cap a la casa del poble. Tota l'estona amb la Petita entre les cames.

Jo esperava el moment de trobar-me'ls cara a cara, sabia que quan passessin ran del mur estaríem a la mateixa alçada, la que ens donava als uns la carrossa i als altres la bassa. Tenia tot un seguit de coses per demanar-los. Puntuals han arribat i jo els he pogut parlar, i ells m'han escoltat. Melcior ha desviat la mirada i s'ha quedat amb la vista perduda, cap a l'orient, precisament. Gaspar ha baixat els ulls, com si intentés camuflar-se sota els rinxols postissos. Baltasar s'ha amagat amb el que pretenia ser un mocador de tuareg i de fet era una senzilla bufanda negra com la que porta qualsevol avi. Jo volia respostes i afirmacions i m'he trobat preguntes i negatives: Has donat la carta a algun d'aquells personatges que les recollien davant dels grans magatzems i anaven molt més ben vestits que nosaltres (naltros crec que han dit) i tenien un tron més ostentós que el nostre? Es poden comprar les comandes que ens fas en aquests grans magatzems? No? Res de tot això? Doncs no podem servir-te perquè del consum i per al consum creixen i viuen els regnes i són ells els reis i no pas nosaltres (naltros crec que han dit).

Perquè no eren reis, ni mags, portaven uns vestits senzills i unes barbes postisses que mig els queien. A les carrosses poca cosa més que unes fulles de palmera per ornamentar-les. Res a veure amb els personatges que vesteixen els grans magatzems, res a veure amb la seva pompa. D'ells es el regne de la terra i la majoria de paquets que s'obriran demà. Les persones de Les Borges que han volgut disfressar-se de manera senzilla no són reis ni mags, ni poden complaure cap dels meus desitjos que probablement en part també són els d'ells. Només són veïns que estan disposats a passar fred per aconseguir el somriure de la canalla que els segueixen pensant que sí, que són de veritat. Només aquest somriure és realment cert i només per aquests somriures els reis de Les Borges del Camp són mags. De tota la resta se'n ocupen les empreses del diner.

diumenge, 3 de gener del 2010

La memòria


Certament el pare Enric ha viscut moltes històries i li agrada contar-les, i a mi m'agrada escoltar-les. D'entre totes n'hi ha una que trobo molt especial i que segur he explicat moltes vegades, tantes o més que ell. Ara dubto de si l'he escrit aquí, o a l'altre blog. Dubto de si els que la llegiran ja la coneixen i pensaran, com jo penso alguna vegada quan escolto el pare Enric, ja me la sé. Però em ve de gust deixar-la anar de nou i ho faig, sense posar-me a rebuscar si és que ja hi era.

El pare Enric va fer la gerra, va ser a la batalla de l'Ebre, amb la quinta del biberó. Com que sabia dibuix el van fer cartògraf. Passats els anys, molts per segons què, pocs per oblidar, un net li va preguntar al pare Enric - Avi, tu has anat a la guerra? - Sí - va respondre el pare Enric- quan era jove, quan en aquest país hi havia guerra, jo hi vaig ser. - I tu vas guanyar o vas perdre?- Va preguntar el nen que, com tos els nens, sempre tenia una altra pregunta a punt. - Vaig perdre – li va respondre el pare Enric, probablement amb un deix d'amargor. - Quina arma feies servir? - Els nens, ja se sap, mai no en tenen prou. - Un paper i un llapis. - Així, és clar que vas perdre!

El pare Enric somriu després de repetir l'exclamació del nen. Aleshores de vegades calla, de vegades continua amb altres històries relacionades amb aquella batalla mítica de la qual encara en cantem cançons. I jo, com una criatura que mai no en té prou, també en vull referir una altra. Una de quan els republicans ja anaven de retirada, de quan van haver de deixar totes les pertinences per encabir-se en camions, cap amunt, cap a França. Els van donar un dia als soldats que vivien a prop, un dia per anar a casa i tornar amb una manta, l'exercit ni això tenia i només això necessitarien per dormir al ras, si encara fos possible dormir.

Quan el pare Enric va arribar a casa, disset anyets, uns quants mesos al front i alguns amics perduts, la mare, l'àvia Paquita, aquella que es va fotografiar al país basc, va matar l'única gallina que li quedava i en va fer un bon caldo. Es van asseure a taula tota la família, es van servir el plats, i el pare Enric va agafar el seu amb la mà esquerra, se'l va apropar a la boca i des d'allà es va anar posant la cullera a la boca. El pare Enric, amb disset anyets, amb uns quants mesos de front, ja no recordava el que era una taula.

El pare Enric somriu després de repetir aquestes històries, com si no quedés cap rancúnia, només la comicitat de les anècdotes. Ell somriu i jo també ho faig. El meu somriure però, és més agre que dolç i el d'ell, encara que ho amagui, que s'ho amagui, probablement també.

I com que no havia formulat encara cap desig per al 2010 ara en llenço un, per al 2010 i el 2011 i el 2012 i el 2013 ... Tant de bo tothom tingui un plat de sopa per posar-se a la boca, tant de bo tothom tingui una taula on repenjar el plat, i un menjador on posar la taula, i un habitatge digne on posar el menjador. Tant de bo tothom tingui un paper i un llapis per dibuixar paraules i que siguin aquestes les úniques armes. I que les paraules dites, escrites, dibuixades, coregin amb el Josep: Estem condemnats a vèncer.


dissabte, 2 de gener del 2010

Contes a la vora del foc


Aquest tres dies de festa ens ha tocat ser amb el pare Enric. Avui l'hem portat a dinar a casa nostra, a la casa que va fer construir el Jaume Sans en un acte d'amor cap a la seva filla, la mare del pare Enric i àvia de l'Enric que ahir va ser aquí amb la trompeteta. Una trompeteta que per obra i gràcia dels nostres amics convertim, amb la txapela del Josep, en símbol de la condemna a véncer. Això serà després que la meiga la bufi contra Nuñez Feijoo, o sí més no, contra el seu decret de normalització lingüística. I bufarem i bufarem, mentre quedi aire als nostres pulmons, per enfrontar-nos a tot allò que pretengui anul·lar identitats. Morirem nosaltres, però perduraran les nostres llengües, les paraules que ens uneixen en la pluralitat.

Tenim el pare Enric a casa nostra, a casa seva. Hem encés el foc i ell s'ha volgut asseure al silló del costat. Ha abandonat el llibre que llegia per prestar atenció a les flames i s'ha deixat endur pels records. Damunt la llar la fotografia que la Tere va engrandir, una preciosa fotografia de l'àvia en blanc i negre. Una noia d'uns 15 o 16 anys somriu a la càmera. Va vestida de pagesa basca, a Euskadi, a casa d'uns amics de la família, fa uns 100 anys.

El pare Enric centra la mirada en la fotografia, mentre la llenya crema, m'explica una de les seves històries de la vora del foc.

Els amics bascos de la família Sans eren sastres. Sastreria Gamboa es deia l'establiment que regentaven. El Jaume Sans era representat de teixits anglesos a començament del segle XX. Els Gamboa, malgrat la seva amistat amb els Sans, malgrat ser sastres, mai no havien comprat roba a l'avi Jaume. Un estiu els Sans van anar a passar uns dies a Bilbao, a casa dels Gamboa. Un matí, mentre esmorzaven, el Jaume Sans va dir que havia tingut un somni estrany i els Gamboa li van demanar que els l'expliqués. Resulta que he somiat que era mort, va començar dient el Jaume Sans, i que anava al cel. El cel era un lloc fabulós. Damunt dels núvols les taules eren parades amb els menjars més exquisits i els arcàngels feien sonar instruments celestials dels que en sortien les melodies més belles del que mai no us podríeu imaginar. S'hi estava tan bé que era impossible preveure cap sensació desagradable, ni cap dolor. Precisament per això m'he quedat estorat al notar cert regirament de budells, tenia ganes d'anar de ventre. He mirat per tot arreu sense trobar el lloc adient per a les meves necessitats i per això he buscat un àngel per preguntar-li, amb un cert encongiment, si al cel hi havia lavabos. No, m'ha respost l'àngel, només cal anar a un dels forats dels núvols i allar deixar anar el que no es vol quedar dins. He mirat pel forat que tenia més a prop i just a sota he vist la sastreria Gamboa. Aquí no ho puc fer, li he dit a l'àngel, es la sastreria del meu amic. Pel que et compra, ha dit l'àngel, ja t'hi pots cagar al damunt. No cal dir que el Jaume Sans va tornar a Reus amb una bona comanda de roba a la butxaca.

Aquests és el conte que m'ha explicat avui, a la vora del foc, a Torre Sans, el pare Enric.

divendres, 1 de gener del 2010