Avui, a la terrassa de casa seva, a l'ombra, el pare Enric explicava històries, com a l'hivern, quan érem a la vora del foc. De totes les històries contades guanyen per majoria absoluta les referides a aquell període trist que va començar l'any 1936. Perquè les coses tristes i dures no s'obliden, però també perquè no s'oblida el que es viu amb passió, i aquella va ser una època trista i passional. Però el pare Enric té encara una altra passió, com tota la família Aguadé, és una passió que es diu Reus.
La història contada avui, mentre preníem l'ombra, va passar una tarda d'agost xafogós. L'agost de 1936, a la plaça del Prim de Reus. Com cada tarda molts reusencs, de tendències polítiques diverses, feien tertúlia al Circol, un local a punt de ser confiscat i convertir-se en la seu de l'UGT, però possiblement encara no. Alguns diuen, però no ho sabem del cert, que entre els tertulians hi havia el Solé Barberà i diverses persones del comitè antifeixista. Les finestres eren obertes, com sempre als estius pre-aire-condicionat. I, a banda les converses, una de les distraccions era tafanejar el que passava a baix a la plaça.
A mitja tarda es va congregar molta gent sota les finestres del Circol, al voltant de l'estàtua del general Prim. Alguns, potser de la CNT, però tampoc no ho sabem del cert, van llançar una corda gran i resistent al coll del general i tot indicava que la pretensió era fer-la caure. Va anar arribant més gent. Cridòries a favor i en contra de tombar cavall i genet. A favor: la necessària caiguda de tots els símbols militars. En contra: el fet que aquell va ser un militar liberal capaç d'expulsar d'Espanya una reina corrupta de la dinastia borbònica. Un liberal de Reus. Un reusenc en memòria a l'estàtua també esculpida per un reusenc i per a la ciutat de Reus. Diuen, però tampoc no ho sabem del cert, que el Solé Barberà va ser una de les persones que més enèrgicament va defensar la causa de l'amnistia per al Prim. Alguns, possiblement per fer temps, van argumentar que amb la caiguda d'aquella mole es trencaria l'enrajolat del terra i llavors van decidir fer un terraplè per amortir el cop, cosa que va dur el seu temps.
Metre nombroses persones feien el terraplè, a dalt al Circol el comitè antifeixista decidia la postura a prendre, i tampoc no es posaven d'acord. Possiblement els que no els acabava de fer el pes la caiguda eren majoria, però no trobaven prou arguments, al cap i a la fi el Prim era un militar i aixecava l'espasa en un pronunciament colpista que podia entendre's favorable a l'aixecament de l'exercit franquista. I es va anar fent fosc.
Un vailet va arribar al saló dels tertulians esbufegant. -No es pot tirar l'estàtua a terra– va fer en tant convenciment que va obligar a tots a escoltar-lo. -És l'estàtua d'un revolucionari antifeixista baixeu, baixeu i ho veureu.
El comité antifeixista i altres reusencs, possiblement també alguna reusenca, un vespre xafogós de l'agost de 1936, miraven l'estàtua eqüestre d'un roig amb el puny alçat. Algú li havia tallat l'espasa, just pe l'empunyadura. I així es va estar, durant quasi tres anys. Un general que alçava el puny cridant a la revolució en una plaça que no es deia del Prim sinó Roja presidida per una gran fotografia de Marx. Fins que va arribar el gener del 1939 i una bandera vermella i groga amb una gallina dibuixada va cobrir aquell puny, però aquesta és una altra història.
