diumenge, 13 de juny de 2010

Històries prenent l'ombra


Avui, a la terrassa de casa seva, a l'ombra, el pare Enric explicava històries, com a l'hivern, quan érem a la vora del foc. De totes les històries contades guanyen per majoria absoluta les referides a aquell període trist que va començar l'any 1936. Perquè les coses tristes i dures no s'obliden, però també perquè no s'oblida el que es viu amb passió, i aquella va ser una època trista i passional. Però el pare Enric té encara una altra passió, com tota la família Aguadé, és una passió que es diu Reus.

La història contada avui, mentre preníem l'ombra, va passar una tarda d'agost xafogós. L'agost de 1936, a la plaça del Prim de Reus. Com cada tarda molts reusencs, de tendències polítiques diverses, feien tertúlia al Circol, un local a punt de ser confiscat i convertir-se en la seu de l'UGT, però possiblement encara no. Alguns diuen, però no ho sabem del cert, que entre els tertulians hi havia el Solé Barberà i diverses persones del comitè antifeixista. Les finestres eren obertes, com sempre als estius pre-aire-condicionat. I, a banda les converses, una de les distraccions era tafanejar el que passava a baix a la plaça.

A mitja tarda es va congregar molta gent sota les finestres del Circol, al voltant de l'estàtua del general Prim. Alguns, potser de la CNT, però tampoc no ho sabem del cert, van llançar una corda gran i resistent al coll del general i tot indicava que la pretensió era fer-la caure. Va anar arribant més gent. Cridòries a favor i en contra de tombar cavall i genet. A favor: la necessària caiguda de tots els símbols militars. En contra: el fet que aquell va ser un militar liberal capaç d'expulsar d'Espanya una reina corrupta de la dinastia borbònica. Un liberal de Reus. Un reusenc en memòria a l'estàtua també esculpida per un reusenc i per a la ciutat de Reus. Diuen, però tampoc no ho sabem del cert, que el Solé Barberà va ser una de les persones que més enèrgicament va defensar la causa de l'amnistia per al Prim. Alguns, possiblement per fer temps, van argumentar que amb la caiguda d'aquella mole es trencaria l'enrajolat del terra i llavors van decidir fer un terraplè per amortir el cop, cosa que va dur el seu temps.

Metre nombroses persones feien el terraplè, a dalt al Circol el comitè antifeixista decidia la postura a prendre, i tampoc no es posaven d'acord. Possiblement els que no els acabava de fer el pes la caiguda eren majoria, però no trobaven prou arguments, al cap i a la fi el Prim era un militar i aixecava l'espasa en un pronunciament colpista que podia entendre's favorable a l'aixecament de l'exercit franquista. I es va anar fent fosc.

Un vailet va arribar al saló dels tertulians esbufegant. -No es pot tirar l'estàtua a terra– va fer en tant convenciment que va obligar a tots a escoltar-lo. -És l'estàtua d'un revolucionari antifeixista baixeu, baixeu i ho veureu.

El comité antifeixista i altres reusencs, possiblement també alguna reusenca, un vespre xafogós de l'agost de 1936, miraven l'estàtua eqüestre d'un roig amb el puny alçat. Algú li havia tallat l'espasa, just pe l'empunyadura. I així es va estar, durant quasi tres anys. Un general que alçava el puny cridant a la revolució en una plaça que no es deia del Prim sinó Roja presidida per una gran fotografia de Marx. Fins que va arribar el gener del 1939 i una bandera vermella i groga amb una gallina dibuixada va cobrir aquell puny, però aquesta és una altra història.

5 comentaris:

departamento ha dit...

Moraleja: El ingenio y la ironía a veces son más revolucionarios que la simple fuerza .

Lo repito: Un día recopilas las historias y las publicas, por favor.

(ya sabes que departamento es meiga escribiendo desde el curro, jeje)

josep ha dit...

Es divertit i interessant que fòs un vailet el que donés la sol.lució al tema. La importància dels simbols es fa ben palesa en aquesta petita història: si és amb espasa és un feixista, si és el puny és un revolucionari! Llàstima que ara hi hagi molts que aixecan el puny i de revolucionaris, rès de rès. La simbologia tambe l'han prostituit!

Arare ha dit...

ja té raó, en Josep, la simbologia ja no és el que era...

estic desitjant llegir la història de la gallina a la bandera :

un gros baiser des de la France.

Marta ha dit...

...a mi el que m'interessa (tot parlant relativament, es clar) és qui carai li va treure l'espasa al pobre Prim i si va ser aquella mateixa nit per tal d'amnistiar-lo, ja saps... era la típica negre nit sense lluna, unes ombres amb serres (?) o similars i una escala de pintor (?) es movien per la plaça fantasmagoricament...música de suspens, unes passes s'acostaven perillosament i podien fer fracassar la missió "Salvem en Prim", però al darrer moment trenquen cap a una altra banda, ui....mes música de suspens, els cors encongits, sobretot que no caigui l'espasa al darrer moment, animalot!...i per fi, feina feta, només cal enviar l'angelet a donar la noticia a la gent del Círcol...tot son fabulacions, es clar, però no em digueu que no es estrany tot plegat...l'altre cosa a valorar és si, tractant-se d'un militar, resulta tan important el fet de portar espasa o puny?; la qüestió del context històric ja me la sé, tot i això el tema seria que davant d'un puny, personalment, hi posaria una lupa mes grossa... en fi coses meves, la història esta molt be i espero Magda, que l'anomenis i desis igual com deus esta fent amb totes les altres que tens l'amabilitat d'explicar-nos just abans d'anar a dormir...sempre petons

Magda ha dit...

Salutacions cordials a tots els amics ja siguin "normals", departamentos o navegants.

Segueixo la teva odissea Arare encara que no et saludi (segur que no dic res per pura enveja) i ja saps que Itaca és el camí, sí, sí, ja sé que ho saps.

Marta, no sé més detalls de la conxorxa "Salvem el Prim" investigarem i després et tocarà conformar una novel·la d'aquelles que tant t'agraden. La força de llegir-les (unida a la teva habilitat escribidora innata) segur que aconseguirà un resultat que superarà amb escreix qualsevol Larsson de pega (ah, què no és de pega?) doncs superarà el que sigui. Aquest estiu em proposo seriosament seguir alguna de les teves recomanacions. Va de veres.

I no, res no és el que era, ni la força dels símbols ni tantes altres coses. Però nosaltres som nosaltres, no?

I no, no estic guardant aquestes històries. Faig mal fet? Quan tingui una estona com a mínim les etiquetaré d'alguna manera perquè surtin totes juntetes. Sí?

I ara, me'n vaig una mica a saramaguejar que avui toca. Ai! ja ho vaig dir, però, ens quedem sense referents.