dissabte, 27 de febrer del 2010

Aquest any també

Alguna vegada havia de passar. Vuit anys pensant, que no plogui, que no plogui, i sempre havíem tingut bon temps. Alguna vegada havia de passar.

Aquest any pluja.

Cada any havia anat augmentant el caliu, els llaços cada vegada més estrets. El sentiment de saber-nos entre iguals, entre gent que hi som perquè volem ser-hi. El sentiment, senzillament, de saber-nos. Cada any havia estat així.

Aquest any també:




Els altres anys el Josep no en va fer 58

Aquest any sí

dimecres, 24 de febrer del 2010

La geganta de L'Espluga


Avui sí. Hem anat a carregar menjar i beguda per a la calçotada, i una mica també per omplir la nostra nevera per demà i demà passat, perquè a casa encara conservem la tradició de menjar cada dia tres vegades.

Al super he donat la meva targeta de crèdit. El caixer l'ha presa de manera automàtica, i de la mateixa manera l'ha retornada a l'Enric amb el rebut per signar. L'Enric m'ho ha passat a mi, jo he signat i hem sortit.

A la carnisseria, a banda del xai i les botifarres, l'Enric ha demanat un conill. Els conills sempre els compra ell, se'ls fa tallar a la seva manera, els congela ell i és ell qui els cuina, quan li ve de gust, al seu estil. A casa doncs, el tema conill pertany a l'Enric des de sempre. La carnissera, amb el conill a la mà, ha buscat la meva mirada distreta (era ell qui demanava) i quan l'ha trobada m'ha preguntat com volia que el tallés. - Ah, això li ho dirà ell – he respost. Però la senyora no s'ha donat per satisfeta i de nou dirigint-se a mi m'ha demanat si volia el cap. - A mi no m'agrada – li he dit – però a ell sí. L'Enric havia demanat el conill. L'Enric havia dit els trossos que en volia. L'Enric s'havia expressat a favor de deixar-hi el cap. Però la carnissera no s'ha donat per vençuda i amb un posat d'aquí les coses es fan com Déu mana, m'ha dit – Que li deixo els menuts?

A la vinacoteca hem encarregat unes quantes caixes. Tranquils amics que la cosa de l'alcohol està controlada. Mentre ens preparaven la comanda hem anat a buscar el cotxe per aparcar-lo en doble fila davant l'establiment (els carrers de Reus, com els d'altres ciutats, n'estan plens de cotxes en doble fila, d'aquells que nomésésunmomentpercarregar, ai com em molesta). Però hem fet allò que em molesta i que sembla inevitable quan es tracta del benefici propi. Hem aparcar en doble fila i hem baixat a buscar les caixes. L'Enric n'agafa una i no passa res. Jo n'agafo una altra (no ho havia d'haver fet amb el meu braç, però això el dependent no ho sabia) Jo, com deia, n'agafo una altra i el dependent se m'abalança literalment per prendre-me-la de les mans. - Deixi, senyora, deixi, ja la carrego jo.

L'altre dia em deia una companya de la feina, una mica preocupada, que la seva filla li havia demanat anar a una escola només de nenes. Quan la mare es va interessar pels motius d'aquesta sorprenent petició, la filla li va explicar que al col·legi mixt les nenes no tenen lloc per jugar al pati, els nens l'ocupen tot jugant a futbol.

Només he escrit tot això per tranquil·litat del personal i perquè se sàpiga que, a més dels calçots i les carxofes, dissabte també tindrem carn, vi i xampany. La anècdota de la companya de la feina és purament omplir l'espai.

dilluns, 22 de febrer del 2010

Foc


S'ha fet fosc una altra vegada. Un dia rere l'altre passa el mateix. Són prop de les vuit del vespre, sota el pont de Saragossa i també a Horta de Sant Joan, allà tampoc no hi ha llum. Demà, diuen, tornarà a sortir el sol. Alguns, com el cinc bombers morts, no el veuran.

No hi havia gaire sol aquest matí quan ens explicaven allò de la ISO, algunes coses no les he acabat d'entendre, potser perquè la meva lògica interna les veia d'una altra manera. Però la meva lògica interna també s'equivoca. Aplicarem les normes el millor que puguem. Ens espera una setmana dura. Una ISO pel davant mentre el meu braç millora però no acaba de respondre i l'esglai de si no seré capaç de tenir a punt tot el que necessitarem dissabte. L'esglai de no saber quin temps farà dissabte, i la ISO que no em deixa concentrar-me amb la calçotada, i el braç que no em deixa concentrar-me amb la ISO i el temps que no es defineix i la poca llum que hi ha a fora, perquè ja s'ha tornat a fer fosc, com passa cada dia.

No sé si feia sol aquest matí al Parc de la Ciutadella, en aquell edifici preciós tant a prop de les gàbies de les feres. Dins la sala on es reuneix la comissió hi havia poca llum, potser per això el Ricard Expósito ha hagut d'encendre un llumí.

A la tarda hem decidit començar les compres pel cap de setmana. Començarem per les begudes, hem pensat, al menys el mam que no falti. Cap a Reus a la vinacoteca de sempre. I ja se sap que a Reus el tema circulatori no és fàcil i d'aparcar ni parlar-ne. Cap el pàrquing, què hi farem, a deixar els dinerons. Sortim del pàrquing i enfilem carrer amunt. Ai senyor tancat, perquè, naturalment, les vinacoteques que obren el diumenge tanquen els dilluns. Si no tenim vi al menys la carn. Però la carnisseria també era tancada, perquè la nostra carnisseria també tanca el dilluns, i mira que jo ho sabia. S'ha fet fosc i no tenim res encara per dissabte. S'ha fet fosc .... Bé els calçots estan encarregats, no es tracta d'una calçotada? Doncs cap problema, calçots no en faltaran.

El Ricard Expósito ha encés un llumí, avui, al parlament, en aquell edifici tant preciós situat al costat de les gàbies de les feres. I s'ha convertit en la persona més anomenada, segurament, a Catalunya i a part de l'estranger. Avui tothom parlarà del Ricard Expósito i de la valentia de dir les coses pel seu nom. Tothom. Fins i tot aquells que van aplaudir que es filtressin les gravacions. Aquells que van atiar la flama de les manipulacions mal intencionades.

Dissabte a Torre Sans encendrem foc i servirà la flama com cada any per reforçar llaços d'amistat. Apagarem la flama quan calgui i no sé què beurem, ni si tindrem carn, però segur que sucarem.

Al parlament hi ha foc, ho ha dit en Ricard Expósito. Un foc que crema a tots i cada un mira de llançar sobre l'altre. I cremarà i cremarà fins les properes eleccions i més enllà, i no sabran aplicar les lliçons que els han donat els bombers per apagar-lo. A l'hora d'aplicar la millor estratègia contra el foc tots fallen. Però la mà incendiària pertany a uns més que als altres. El joc brut i pervers utilitzant vilment els morts té noms i cognoms. No, no val parlar d'honestedat. No sé si algun dels membres de la comissió n'és directament responsables de determinades filtracions i determinades manipulacions que han pogut fer molt mal als familiars dels bombers desapareguts, el que sí sé és que més d'un s'hi va fregar les mans. S'ha jugat brut amb el foc d'Horta de Sant Joan. Ricard Expósito ha tingut la valentia de dir-ho. Segurament avui tothom l'aplaudirà, també els que van atiar, des de la tribuna que fos, la flama de les manipulacions malintencionades.

dissabte, 20 de febrer del 2010

zzzzzzzzz


Només és cinc de gener, acaba de començar l'any pels budistes, són quarts d'onze de la nit i fa fred. Potser no n'ha fet tant de fred aquesta setmana, però no ha parat de ploure. Hi ha humitat a l'ambient i cap al sud la gent ha perdut cases. Massa aigua. Al meu país la pluja no sap ploure. Em fa mal el braç i una mica la cama, massa humitat. Estan humides les parets de la casa d'Agullana i la Marta per fascicles ens explica una història kafkiana. Pateixo pels temps que farà dissabte que ve. Les previsions meteorològiques no arriben tan enllà. Aigua fins dijous, després Déu dirà. El cas és que Déu no acaba de dir res. Potser perquè no existeix, potser perquè ha decidit emmudir. Per aquí baix ja parlem massa.

Em fam mal el braç, prou mal com per no poder escriure abans. Em prenc un miolastant i em calma el dolor. Intento escriure, però ara no veig les lletres, estic entrant en un aletargarment a poc a poc se'm tanquen els ulls. A poc a poc se'm barregen les lletres. Cauen les parpelles, els dits no responen a les ordres del cervell. El cervell s'ha quedat sense ordres. Se'm tanquem els ulls, cauen les parpelles, els dits no responen.

A fora no plou. A dins de casa fa caloreta. El llit és a quatre passes, crec que podré arribar-hi.

dimecres, 17 de febrer del 2010

Susa. Susa. Susa. Susa. SEMPRE





Estimem:
Totes i cada una de les teves diversitats
Cada un dels teus detalls
Els petits i els grans
Els que mostres i els que amagues
T'estimem com ets
Perquè sí
Perquè t'ho has sabut guanyar
Perquè estem orgullosos de la teva amistat
Perquè ets genial
T'estimem

dimarts, 16 de febrer del 2010

L'or de Moscou


Per la quarta o cinquena dimensió on viuen el blogs i els seus personatges s'hi passeja des de fa molt temps un tal Don Ricardo que afirma que la seva vida ha estat dedicada al delicte, sembla que el seu primer acte fora llei el va protagonitzar quan tenia 8 anys al crit de “sois todas unas putas menos mi abuela” dirigit contra unes senyores que jugaven a cartes i a partir de llavors ha estat un no parar. A sueldo de Moscú és el títol del seu blog. Argumenta que una organització anomenada Soviet Suprem li paga un indigne sou, amb el que va quedar de l'orgia que va organitzar l'horda moscovita amb el nostre or, per escriure columnes farcides de rancúnia antiespanyola. I si ell ho diu jo m'ho crec, de fet no tinc cap prova que em demostri el contrari.

Però alguna cosa em diu, ja ho sento Don Ricardo, la vida és així, que el Soviet és a punt d'acomiadar-lo, potser no està sent prou antiespanyol darrerament. No parlo per parlar, els que em coneixen saben que no afirmo res si no en tinc proves. I les proves són que ... crec que no ho hauria de dir, però la meva vanitat em perd, fa uns dies que els del Soviet em persegueixen. De veres. Fa uns dies que espien aquest blog des de Moscou. Quina altra cosa podrien voler sinó que oferir-me el lloc de Don Ricardo? O és que algun dels meus amics és a Moscou i no m'ho ha dit per estalviar-se la relíquia del Lenin que tanta il·lusió em faria poder dur penjada al coll amb una cinta vermella? Que parli ara o calli per sempre!

Per si de cas els del or, d'aquesta merdeta d'or que els va quedar de les orgies, així en plural, que qui orgieja no s'acontenta amb una sola vegada com Sant Tomàs, han de saber que visc a Les Borges del Camp, no sé traduir el nom al rus, però si busquen al maps segur que el trobaran, és un poblet molt petit però hi ha carreteres per arribar-hi, i passen per davant de casa, que ni la variant han construït encara, no s'equivoquessin pas, sisplau, a veure si se n'aniran com tots a Les Borges Blanques i ves a saber quina Magda es quedarà amb el que em pertany.

B O R G E S D E L C A M P. Va que no és tant difícil per molt soviètic que se sigui.

diumenge, 14 de febrer del 2010

Avui: Contes a la vora del foc


Les nits continuen fredes i els dies no escalfen. S'apropa la calçotada i com això no s'arregli haurem de trencar la salsa per sucar-hi els calçots. Dos graus marca el termòmetre a l'exterior i a dins el foc no para. Com això no s'arregli no sucarem calçots enlloc perquè haurem acabat tota la llenya.

Cada dia surt el sol, però hi ha dies que s'amaga. Avui no, avui ni pluja, ni vent, un sol esplendorós i sis graus positius a les dotze del migdia. Li hem preguntat al pare Enric si volia anar a dinar a Les Borges i no s'ha pensat gens el sí. D'aquesta manera, de sobretaula, hem tornat a tenir contes a la vora del foc.

Avui, com sempre, ens ha parlat de moltes coses, anècdotes de tots colors i de tots el períodes viscuts durant vuitanta-nou anys. Vuitanta-nou anys de vida donen per a molt. Però dins d'aquest molt hi ha un període de períodes, sempre arriba un moment que torna al trenta-nou. L'any que esclataven les bombes.

Catorze de gener del trenta-nou. Les tropes rebels feien la darrera neteja. L'aviació nacional llençava bombes damunt les arbrades, allà on podien quedar republicans amagats. A Torre Sans una part de l'Estat Major de comunicacions, els de la rereguarda del front de l'Ebre, feien el darrer àpat abans de muntar en els camions que els havien de dur cap a l'exili, si podien arribar-hi.

La bomba va caure mentre dinaven. Ho sabem perquè la metralla va entrar per la finestra del menjador i va destruir la taula. Ho sabem perquè del joc de copes dels besavis només n'han quedat les d'aigua que eren desades a l'armari.

Devien sonar les sirenes? Possiblement, perquè els militars van tenir temps de baixar al refugi. Però si van sonar les sirenes, què hi feia el masover passejant davant de la casa? Per què no es va guardar en el refugi com els altres? Per què algú no li va estirar?

El va trobar la filla. Encara caminava. S'exclamava de un dolor terrible a l'esquena. Sagnava pel darrera. L'havia enganxat de ple la metralla, la mateixa que va entrar a la casa i va trencar les copes de vi. El vi que no es van acabar els militars que van baixar al refugi i al sortir van agafar el masover i el van posar dalt d'un camió per portar-lo a l'hospital.

Diu el pare Enric que amb metralla a l'esquena és impossible viure. Diu el pare Enric que no hi ha cap dubte que el masover de Torre Sans va morir. El cert és que ningú en va saber mai més res d'ell. Totes les indagacions posteriors van resultar fallides.

El carrer del Roser de Reus, durant tot el franquisme, va ser la Avenida Quince de Enero en commemoració del dia que els "nacionales" van entrar "victoriosos" sobre els cadàvers de gent senzilla, civils, com el masover de Torre Sans que el dia catorze no van sentir les sirenes, o potser ja no van ni sonar.

El pare Enric explicava tot això, a la vora del foc, cap a les quatre de la tarda, la mateixa hora que l'OTAN admetia haver matat una dotzena de civils afganesos. Unes hores després que el president d'aquell país els demanés que no fessin ús de les bombes en l'ofensiva contra els talibans. Unes hores després que s'aixequessin veus arreu suplicant que no hi hagin morts innocents. L'OTAN admet el error i demana disculpes.

Digues fins quan les bombes hauran d'esclatar

dijous, 11 de febrer del 2010

L'olivera

Olivera/Ditxosa tu que vius/solcant el cel d'amor/que no et deixarà morir/fins a la fi/bressolada pels aires purs/del vell Montserrat.

Quin poema tan estrafolari. Escrit amb lletra d'impremta al peu d'una fotografia en blanc i negre d'una olivera amb les muntanyes de Montserrat al fons. La fotografia no era gaire millor que el poema, em sembla.

Com bufa el vent aquesta nit.

Me'l vaig aprendre de memòria. Era inevitable. El quadre estava penjat a l'envidriat de casa. Just al davant d'on seia cada dia a l'hora d'esmorzar, de dinar i de sopar. M'hi han fet pensar les oliveres del camí de Riudoms que vaig fotografiar la setmana passada tot passejant.

Avui de sortir a passejar res de res. Dos graus marquen els termòmetres de fora, ara que són poc més de les nou de vespre. Tornarem a baixar del zero aquesta nit. I el vent que no para.

Cap vent no el mou, però tots el travessen. Hi ha alguna frase similar en algun Martí Pol, no sé pas quin. També m'hi han fet pensar les oliveres del camí de Riudoms.

Pel pujol/on surt el sol/cada matí de primavera/desafiant grop i llevant,/hi trobareu una olivera. Diu més o menys el Serrat.

Estic segura que la fotografia era allí des que els avis van inaugurar la casa, fa uns vuitanta anys. La mare potser se'n recorda, li hauré de preguntar. Va desaparèixer un dia, després de la mort de l'avi, quan jo ja no hi vivia.

Bufa el vent d'aquella manera que encara em fa basarda. T'hi hauries d'haver acostumat. Doncs no, no m'hi acostumo. I les oliveres del camí de Riudoms segur que són al mateix lloc, sense cap por. Inalterables.

Poemes a l'olivera n'hi ha a piles, me n'hagués pogut aprendre qualsevol altre. Però cada cop que veig una olivera em torna aquell ditxosa tu que vius solcant ... I m'envaeix una tendresa, tal com si fos un Espriu o un Ausiàs March.


dilluns, 8 de febrer del 2010

No és vuit de març


No és vuit de març, però tant li fa, perquè en aquesta cadena on s'enllacen els instants, com en la vida, les dates no són res i els fets que ens marquen l'existència no esperen ni dies ni hores assenyalades, passen i prou, i un cop han passat ens marquen inexorablement per sempre.

No és vuit de març i no sé si avui, precisament avui, hi ha hagut alguna dona maltractada, violada, menyspreada ... però sí que ho sé, avui moltes dones han estat víctimes de la violència, d'aquella violència que s'abalança damunt d'elles només pel fet de ser dones. Dones amb majúscula, dones persones, amb capacitat d'actuar o de decidir per elles mateixes i no sota els designis d'altres, generalment homes, homes amb minúscula, homes que han perdut el jo persona per enfollir sota el jo amo, jo dominador, homes que han patit i pateixen la cruesa d'haver nascut mascles, d'haver estat educats com a mascles, de no poder fugir d'aquesta passió dominadora i encegadora que els fa creure que no són ningú quan una dona els diu prou, pels motius que sigui, que això tant li fa, quan una dona els diu no vull seguir al teu costat, o potser ni això, potser només els diu algun no, algun "sóc jo qui decideixo per mi mateixa"

No ens han educat per perdre. No ens han educat per a la renuncia. La propietat privada no és només un dret, s'acaba convertint en el sentit últim de la vida. -Què en fas de tantes estrelles? No res, les posseeixo.- Com aquell home seriós del Petit Príncep que no podia deixar de comptar estrelles i posseir-les mentre repetia, sóc seriós jo. Determinades persones no poden parar de repetir-se que són un home. La qualitat de ser home, per a aquestes persones, la dóna, precisament, el fet de posseir una dona. La propietat privada s'ha convertit tant en el sentit de la vida que ens cal posseir fins i tot altres éssers humans i no ens n'adonem fins que aquests altres éssers humans ens demostren que són capaços de sentir i de viure més enllà de nosaltres.

-Vostè pretén robar l'ànima d'una persona, i això és un pecat – Són paraules que Sándor Márai posa a la boca d'un capellà davant certa confessió de determinada dona, a la Dona Justa. La necessitat de posseir un altre comporta això, fer nostre no només el seu cos sinó també la seva ànima. - Jo no sabia que era un pecat – diu ella. I aquest és el problema, ni tant sols sabem que és un pecat.

No ens han educat per perdre, ni tant sols per perdre el que mai no ens hauria hagut de pertànyer que és l'ànima d'una altra persona. Ens cal reeducar-nos i no es fàcil. Ens cal reeducar-nos a tots, i tots ho tenim difícil. Però on la crosta és més dura, quan es fa més difícil arribar a una altra educació, a un altre sentiment, es quan la persona l'han convertit en mascle. Perquè el mascle no plora la pèrdua i es retira, no implora. El mascle destrueix. El mascle ha crescut per a la guerra. Què dius fill meu, que t'han pegat? No ploris, ets un home, defensa't. Pega sempre més fort. I comencen pegant a qui els roba els cromos, i els pares els diuen que la culpa és del l'altre, del lladre. I acaben pegant la dona, i els pares els diuen que la culpa és d'ella que hagués hagut d'acatar i sotmetre's. I la dona entoma maltractaments físics, però ha d'entomar una cosa pitjor, les acusacions de la família i dels amics del marit culpabilitzant-la. I entoma encara accions més tremendes, les acusacions de la família i dels amics del marit culpabilitzant-la davant dels fills, incapaços encara d'entendre. I la dona maltractada acaba amb sentiment de culpa que és un dels sentiments més dolorosos.

No és vuit de març i no sé si avui, precisament avui, hi ha hagut alguna dona maltractada, violada, menyspreada ... però sí que ho sé, avui moltes dones han estat víctimes de la violència, d'aquella violència que s'abalança damunt d'elles només pel fet de ser dones. Perquè això passa cada dia i perquè en aquesta cadena on s'enllacen els instants, com en la vida, les dates no són res i els fets que ens marquen l'existència no esperen ni dies ni hores assenyalades, passen i prou, i un cop han passat ens marquen inexorablement per sempre.

dissabte, 6 de febrer del 2010

Maite zaitut

divendres, 5 de febrer del 2010

Empaties entre esmorzar i esmorzar


Per exemple 19 del Tevet del 5770. Fa sol. A Torre Sans la calefacció funciona. Encara no m'han rebaixat el sou ni m'han allargat l'edat per jubilar-me. És mitja tarda.

Crec que si el Zapatero m'hagués convidat a esmorzar a Washington no hagués acceptat. Una afirmació molt fàcil sabent que es parteix d'un enunciat impossible.

Aquest matí la Montse ens ha convidat a esmorzar. A la feina, quan és l'aniversari d'algú, s'acostuma a portar pastetes. Pastetes, entrepans i coca amb recapte ha dut la Montse. Tot molt ben presentat damunt la taula de la sala de reunions.

He sentit el Duran Lleida per ràdio. Es queixava del discurs massa laic del Zapatero ahir a Washington. És una llàstima, ell allà al darrera sense poder parlar. Ell que segurament hagués fet el discurs que tocava, un discurs de fe, una arenga en favor dels valors cristians, contra l'avortament i aquestes coses, suposo. Si ha dit tot el que ha dit havent-lo convidat, què hagués dit si no se l'haguessin emportat?

El despatx s'ha quedat buit aquest matí a primera hora mentre la gent anava al convit de la Montse. Mentre a ningú no li passava pel cap que si algú trucava ningú no respondria. Però encara quedava algun entrepà quan jo m'hi he acostat. Si no puges et quedaràs sense res. Si pujo ningú no atendrà la persona que truqui esperant que darrera el telèfon hi hagi un treballador públic per respondre les demandes. Però gràcies per la solidaritat de pensar en mi i deixar-me alguna cosa.

No maltractis a qui treballa per a tu, sigui de casa o de fora i paga-li abans que no s'amagui el sol perquè depèn del teu salari per poder menjar. Va dir, més o menys, el Zapatero en aquell esmorzar. Està damunt la taula l'enduriment de la llei d'estrangeria i la reforma laboral.

Marxem a esmorzar. Més? Però no us acabeu de posar les botes a la sala de reunions? No, si només farem un cafè, o potser passejarem i xerrarem, però bé ens hem d'agafar els nostres 20 minuts, no pretendràs reduir-nos els drets? I els 20 minuts s'allarguen a 25, a 30 o a 35. Han demostrat que saben dret administratiu a les oposicions. Han demostrat que entenen el que vol dir ser funcionari públic? Sóc massa inflexible.

Els cinc objectius de la reforma laboral que el govern proposarà acontentaran tothom, diu la De la Vega. A fora, Espanya perd credibilitat a ritme d'una canonada rebentada. Si la cosa es posa dura i es convoca vaga general que comptin amb mi. Que comptin amb mi, també, per a una vaga general contra qualsevol enduriment de la llei d'estrangeria. A la primera potser em tocarà ser-hi, a la segona no hi podré participar perquè ningú no la convocarà.

Fa dies que no rebo correus demanat solidaritat amb Haití. Ahir vaig firmar una petició perquè Israel respecti els drets dels palestins. Avui el diari explicava que a Gaza se'ls acaba el subministrament elèctric a causa del bloqueig. Però aquest no era el fil. La nació més poderosa del món resa mentre esmorza. Els valors cristians estan en perill i el Duran no en pot parlar.

No sé que em passa avui, estic espesa, m'he aixecat amb mal de cap i em cosa trobar empaties. Em cabrejo amb els meus companys de la feina. Trobo un article que parla d'intel·ligència emocional. Poso la ràdio, parlen d'esports i canvio d'emissora, parlen de ... apago la ràdio. Hi ha un toll d'aigua a la carretera, passa un cotxe a gran velocitat i m'esquitxa. Aquest matí ha plogut, ara fa sol. Hauria de saludar el sol i donar-li les gràcies per no sé quantes coses. Hauria de mirar la gent que m'envolta i sentir les seves emocions i comprendre-les. Hauria. Llenço a la paperera l'article sobre intel·ligència emocional. Avui no m'he aixecat empàtica. Passa algo? Sí, sí, ja sé que algo no és correcte. Passa algo?

dilluns, 1 de febrer del 2010

El cinema i lo riu


Avui algunes sales de cinema estan tancades. Diuen els diaris que els empresaris han anat a la vaga. Segons l'Enciclopèdia Catalana la vaga és:

1)Una aturada col·lectiva de la feina per part dels assalariats per tal d'obtenir alguna reivindicació, relativa generalment a millores de sou o de les condicions de treball.

2)Un riu de Rússia.

Em pregunto què han anat a fer els empresaris de cinemes de Catalunya al nord Rússia amb el fred que hi deu fer. Si tenen tan propet l'Ebre, amb barcos que els podien passejar pel Delta, amb les tapes d'angules ... Segur que algú els ha aconsellat malament, pobrets.