dijous, 11 de febrer de 2010

L'olivera

Olivera/Ditxosa tu que vius/solcant el cel d'amor/que no et deixarà morir/fins a la fi/bressolada pels aires purs/del vell Montserrat.

Quin poema tan estrafolari. Escrit amb lletra d'impremta al peu d'una fotografia en blanc i negre d'una olivera amb les muntanyes de Montserrat al fons. La fotografia no era gaire millor que el poema, em sembla.

Com bufa el vent aquesta nit.

Me'l vaig aprendre de memòria. Era inevitable. El quadre estava penjat a l'envidriat de casa. Just al davant d'on seia cada dia a l'hora d'esmorzar, de dinar i de sopar. M'hi han fet pensar les oliveres del camí de Riudoms que vaig fotografiar la setmana passada tot passejant.

Avui de sortir a passejar res de res. Dos graus marquen els termòmetres de fora, ara que són poc més de les nou de vespre. Tornarem a baixar del zero aquesta nit. I el vent que no para.

Cap vent no el mou, però tots el travessen. Hi ha alguna frase similar en algun Martí Pol, no sé pas quin. També m'hi han fet pensar les oliveres del camí de Riudoms.

Pel pujol/on surt el sol/cada matí de primavera/desafiant grop i llevant,/hi trobareu una olivera. Diu més o menys el Serrat.

Estic segura que la fotografia era allí des que els avis van inaugurar la casa, fa uns vuitanta anys. La mare potser se'n recorda, li hauré de preguntar. Va desaparèixer un dia, després de la mort de l'avi, quan jo ja no hi vivia.

Bufa el vent d'aquella manera que encara em fa basarda. T'hi hauries d'haver acostumat. Doncs no, no m'hi acostumo. I les oliveres del camí de Riudoms segur que són al mateix lloc, sense cap por. Inalterables.

Poemes a l'olivera n'hi ha a piles, me n'hagués pogut aprendre qualsevol altre. Però cada cop que veig una olivera em torna aquell ditxosa tu que vius solcant ... I m'envaeix una tendresa, tal com si fos un Espriu o un Ausiàs March.


4 comentaris:

josep ha dit...

Jo avui quasi tampoc he surtit de casa. Un temps de fred, pluja, vent i fins i tot alguna clariana on he pogut veure uns minuts el sol. Bé, si que he sortit i hora però hem cotxe fins a la ikastola d'en Peru, doncs avui teniem reunió amb la seva profe per asseventar-os de la sva evoloció el darrer temps. Tot a anat molt bé i en Peru ha corretgit algunes coses de molt petit que tenia l'any passat i ha anat millorant molt en l'escritura i en el comportament amb els seus amics. Hem sortit que quasi ens queia la baba...jejejej! Apar d'aquesta sortideta, la resta del dia tancat a casa que fòra fa basarda!
Per cert, la foto no la veig tan malament, sobretot perque esta molt ben resolta la part de sota, del fosc.

susa ha dit...

Bueno hoy yo tampoco he salido a la calle, porque estoy con la pierna en alto y reposo, he hecho una flevitis, espero que para la calÇotada tenga el problema resuelto.
Aqui tambien hace frio, desde ayer que esta nevando unos mratos y otros llueve, si no fuera por la lluvia habria un metro de nieve.

Marta ha dit...

...ja som 4!!!,jo avui tampoc he sortit de casa, ahir ho vaig fer perquè teniem un dinar d'aquells que comencen a les dues i acaben a les dotze del vespre (no us vull ni explicar la temperatura que ens vam trobar quan vàrem sortir al carrer...), per sort estàvem contents i el cotxe era aprop; avui el diari me l'han anat a buscar i jo de premi he fet arrós amb uns bocins de bacallà que quedaven d'abans d'ahir (mal m'esta el dir-ho però: boníssim)...em sap greu haver estat ausent tans dies i llegir-te només de resquitllada, ja saps, les guàrdies, les coses qüotidianes que de vegades emplenen innecessàriament, el descobriment d'una petita (espero) fuita d'aigua que ha fet una humitat a la paret de la sala...aquí és on m'agradaria tenir un R2P2 que s'en fes càrrec...i és que amb aquest clima polar tot fa una mandra...estic acabant un llibre que m'ha agradat "París no se acaba nunca" d'en Vila-Matas i haig de dir que m'ha agradat i a més m'han agafat unes ganes boges d'anar-hi, a París, tot i que algú em deia ahir que està horrible i caríssim, això últim m'ho crec; per tan de moment considerare que fa massa fred per viatjar...t'enrecordes d'aquell viatge a París, mare meva!!!...Susa em sap greu això de la teva cama,per si et serveix de consol (ja em penso que no) jo tinc un atac de tendinitis o jo-que-sé a les mans, potser aquesta setmana m'ho aniré a mirar, fa mandra però...va demà demanaré hora a l'ambulatòri, així me n'assebentaré de les darreres novetats del poble...tema calçotada esta fatal perque m'enganxa treballant i no crec que existeixi un permís-per-assumptes-de-calçotada regulat i molt menys en dissabte...guardeu-vos del fred i de l'excés de noticies que ens faran parar boixos...sempre petons

Magda ha dit...

Ai que em penso que hem arribat a aquella edat del sinofós. Ànims a totes dues i en tot cas sempre us podem ajuntar, amb les cames de la Marta i les mans de la Susa en farem una de bona.