dimecres, 28 de juliol del 2010

Màrtirs Nacionals


De vegades és necessari i forçós ..... Sí, de vegades és necessari, potser fins i tot forçós, però sempre, sempre, és injust, cruel i recriminable, que algú hagi de morir en nom de, sigui d'un poble o d'un deu. Ahir, en un sopar deliciós amb gent deliciosa, vaig comentar que no m'agraden les prohibicions. La prohibició és necessària i forçosa, va dir el Joan, matar ha d'estar prohibit. Certament, ho vaig entendre. Matar ha d'estar prohibit. Tot tipus de mort que no sigui absolutament necessària i forçosa ha d'estar prohibida. Primer i bàsicament la dels éssers humans i, en base a una mateixa filosofia, la dels altres éssers vius. Gaudir amb el patiment d'una criatura és injust, cruel i recriminable. Estigui on estigui la criatura en qüestió. Convertir en patrimoni de cultura nacional un festeig en el qual s'hi escenifiqui, de manera real i brutal, la tortura és propi de tirants, no pas de salvatges perquè els salvatges no ho farien. La fiesta nacional no és la meva festa i per això celebro que el Parlament de Catalunya hagi decidit prohibir-la. Perquè prohibir, de vegades, és necessari i forçós. Ho celebro, sí. Igual que celebro que no s'hagi prohibit el flamenc i que gent com De Callaos pugui seguir fent bona música. Ja n'hi ha prou del si no estàs en mi estàs contra mi. Possiblement la majoria de gent del meu poble no vulgui estar amb Espanya. No és el mateix que estar-hi en contra. La majoria de gent del meu poble no vol espectacles basats en el patiment i la mort. Això només vol dir el que vol dir, que no volem festes que s'organitzin amb tortures. Veus interessades intenten i intentaran fer combregar amb estranyes creuades. Fins quan tanta paranoia? Acabarà el toro convertit, encara més, en un obligat màrtir nacional que ha de morir com a bé cultural de la pàtria perquè Catalunya ha decidit prendre un altre camí? Qui és que va contra qui? I amb quines armes?

Perquè sentir-me catalana i no espanyola no implica cap anti-Espanya, ni cap anti la gent que és i se sent espanyola, espero que triomfi el bon criteri i els toros no siguin convertits en morts culturals d'obligat compliment. Màrtirs nacionals a la força. No vull màrtirs, ni com a béns culturals ni com a res. Darrera tot martiri hi ha una brutal injustícia. Em quedo amb el flamenc.

Són quasi les dotze de la nit a Torre Sans. La fada del jardí m'ha dit que haig de ser al llit abans de mitja nit. Somiaré amb bous que pasturen i pastors que canten por soleares.

diumenge, 25 de juliol del 2010

Xacobeo 2010


"Estos días en España se ha vivido una emoción desbordante al sentir que nuestros colores nacionales ganaban la copa del mundo. En fútbol nosotros éramos los mejores. Nosotros, este trozo de tierra de la geografía universal que limita al norte con Francia, al oeste con Portugal y al sur con Marruecos, por primera vez en la historia ganábamos este apreciado trofeo. Ganaba la nación española. Y ¡qué bien que se haya despertado entre nosotros ese sentimiento de comprender un poco lo que significa España!
Este sentimiento desparramado por ciudades y pueblos lo hemos sentido infinidad de veces, a lo largo de los siglos cuando nos encontrábamos unidos bajo la mirada protectora del Apóstol Santiago, patrón de España. Bajo su liderazgo hemos ganado muchos partidos. La reconquista de España de la invasión islámica la conseguimos al grito de Santiago. Y la Reforma protestante no entra en España porque teníamos en Santiago el mejor 'Casillas' para que no nos metieran goles. Y las naves de D. Juan de Austria que frenaron la invasión turca llevaban los estandartes de Santiago. Y cuando la francesada nos invade de armas y de ideas que no se veían muy cristianas, los hicimos recular hasta Bayona al 'grito de Santiago y cierra España'. Y en Compostela Juan Pablo II pronunció aquellas proféticas palabras, de que Europa no puede perder sus raíces cristianas. En Santiago Apóstol están nuestras mejores raíces"

Ho he copiat d'un diari qualsevol , la verdad.es, però què importa quin sigui? Avui sa majestat ha pregat davant de l'apòstol per una España unida. No en el meu nom (ni tampoc en el de molts d'aquella terra gallega). Jo no hi era, era a casa l'oncle Jaume que com cada any ens ha obsequiat a tota la família amb un suculent dinar sota l'ombra de l'heura, al rafal del mas. Després per acabar la jornada, tots plegats, hem plantat un arbre. Un arbocer. Que a ningú se li acudeixi dir-li madroño, ha dit l'oncle Jaume per acabar l'acte.

He comés una errada, m'he deixat la càmera per immortalitzar el moment. Per això he hagut de cercar (gràcies sant google) una imatge, en concret en una web que es diu cienciesnaturals.com


dijous, 22 de juliol del 2010

Després d'Horta

Aquest matí, mentre anava a la feina, la noticia de l'incendi m'ha arribat com si m'haguessin llançat una pedrada a la cara. Es crema! No pot ser, no es pot cremar tanta bellesa, atureu-lo sisplau, pensava.... Ara, quan finalment escric, ja no tinc paraules. Han anat a aturar-lo, efectivament. Han anat a salvar Horta i s'hi han deixat la vida.

Ahir va fer un any que escrivia aquestes paraules al “ho deixarem sense títol” no són les úniques que he escrit sobre Horta de Sant Joan i els Ports. El dijous 14 de gener, per exemple, deia “Va fer vent els dies que cremava Horta de Sant Joan, i el vent ho va posar tot més difícil. Potser no només va ser el vent el culpable, potser ... potser les coses, massa coses, se les emporta el vent quan caldria que hi fossin i les amaga per retornar-les, estranyament, quan torna a fer vent, quan bufen altres vents, que no venen ni del sud ni del nord, altres vens que es fan més i més forts quan més a prop són de calendaris electorals. També podria ser que fos jo que no hi sentís prou bé. Fa massa vent, o no tinc ganes d'escoltar.”

Avui, un any i un dia després de la desgracia, no fa vent, al menys aquí, diuen que ahir sí que en feia a Horta, potser perquè el record fos més punyent.

És estrany com es barregen els records. Com em mirava ahir les noticies d'Horta a la televisió, amb la ràbia pel que va passar fa un any i per la manera com s'ha portat tot plegat i amb la felicitat tant propera dels dies passats als Ports, la setmana passada tot just, al Moli de Sotorres, molt més que una casa rural.

“Vaig ser jo que va denunciar l'incendi” em comentava el Jordi, propietari del Molí, mentre miraven la devastació, les restes de la desfeta de fa un any. Ho han endreçat força i el verd torna a despuntar. Al Jordi, com a tantes persones que estimen aquella terra, se li notava la pena quan en parlàvem. Abans i després de la desfeta la bellesa és igual d'autèntica.

Al Molí de Sotorres s'hi arriba a través d'una llarga pista, quan t'endinses pel bosc, entre els cultius d'oliveres i ametllers, amb vistes a les roques del Benet, no saps ben bé on vas. La casa no es veu fins que no ets a pocs metres i quan la descobreixes te n'adones que no et vas equivocar en la reserva. No és només el lloc magnific on està situada, sota el Canaleta, al costat d'una fantàstica cascada, el salt de Sotorres, damunt d'un gran toll on refrescar-se. No és només la immensa piscina natural, sense clor de 46 metres, amb les seves hamaques a punt i les jardineres cuidades. No és només el molí sota l'ombra protectora de l'alzina centenària, ara convertit en lloc d'estada per a 8 persones com a mínim, amb sales grans i habitacions amb vistes al salt. És tot això i molt més, és la mà i el cor d'una gent que ha sabut mantenir-ho, més que amb intencions comercials, com un monument a la natura, és una manera de viure i de mirar que ens va contagiar des del primer moment. I d'aquesta manera vam viure i mirar, durant una setmana, en cada una de les sortides per el paratges dels Ports de Beseit, amb sabor d'autenticitat.

No vam veure cabres, diuen els propietaris que es descobreixen els vespres, quan baixen per les roques. Devia ser a l'hora que jugàvem a l'Uno, amb el Peru, aquelles vesprades compartides en les quals tots teníem cinc anys. Caldrà tornar-hi doncs, si més no per veure les cabres.

Som tot allò que hem viscut, diuen. Jo sóc una part de cada un dels meus amics i una part de cada terra que he trepitjat i estimat. Jo, sóc fantàstica.

I, com sempre, el vídeo del Josep, i les fotos de cada un als corresponents flickrs que es cliquen des d'aquí sota (al fons a la dreta). En el moment que escric falten les de la Dolors però sé que aviat hi seran.

Ports de Baseit i Horta de Sant Joan from Josep Girona on Vimeo.

dimarts, 6 de juliol del 2010

quo vadis?

_IGP9988