dissabte, 25 de setembre del 2010

Poesia




Los años de abundancia, la saciedad, la hartura
eran sólo de aquellos que se llamaban amos.
Para que venga el pan justo a la dentadura
del hambre de los pobres aquí estoy, aquí estamos.

Nosotros no podemos ser ellos, los de enfrente,
los que entienden la vida por un botín sangriento:
como los tiburones, voracidad y diente,
panteras deseosas de un mundo siempre hambriento
.










___________________________________________________________________

Aturo aquest blog durant una setmana. Seré allà fora, tinc moltes cites pendents, de totes elles, o d'algunes, en parlaré, segur, després.

Aturo aquest blog i el deixo fixat amb unes paraules i una imatge. Ni les unes ni l'altra són meves, les agafo en préstec, sense demanar permís als seus propietaris, me les deixen, ho sé perquè estan creades per compartir. Les paraules són del Miguel Hernàndez i la imatge de la Tere Balañá.  Les he triades perquè representen molt bé el que serà la meva setmana.

Les meves cites allà fora són moltes i totes amb personatges molt, molt, importants.

Dilluns tinc cita amb l'Arbre dels Poemes.  Una arbre que acollirà els poemes de tothom. De la gent menuda i de la gent més gran del poble. Un arbre que demostrarà que la poesia no és exclusiva de ningú.

Dimarts, dijous i divendres tinc cita amb el Juan Ramon Jimenez, l'Ada, el Federico Garcia Lorca, la Tere, el Miguel Hernandez, la Lourdes, el Joan Maragall, l'Imma, El Grabiel Ferrater, la Montse Carrillo, El Miquel Martí Pol, La Mireia Vidal-Conte, la Meritxell Cucurella, la Laia Noguera, la Rosina Ballester, l'Òscar Palazón, l'Akane, l'Oriol, el Josep Carner, el Magí ...  Una manera popular de viure la poesia

Dimecres tinc cita amb milers de persones del Camp de Tarragona que no aniran a la feina i sortiran al carrer  per dir que ja n'hi ha prou a la continuada pèrdua de drets laborals i socials. Una altra manera de viure la poesia.

Dissabte un recital de cançons i poemes amb la Ivette Nadal.

Diumenge potser tornaré per explicar sensacions.

dijous, 23 de setembre del 2010

Un vot val més que mil coherències




Ho has d'entendre.

Tu no votes

dimarts, 21 de setembre del 2010

El 22 de setembre, una endevinalla i un desig

Una endevinalla:

Qui s'amaga darrera la càmera?

Pistes:

1) És dona
2) És valenta
3) És lluitadora
4) És sensible
5) És generosa
6) Està sempre disposada a col·laborar
7) Troba la poesia de la vida en la natura i en la gent del poble, la captura i ens la regala.
8) Capta la màgia de les coses més petites i la converteix en amistat

9) Va néixer un 22 de setembre.

Un desig

Que tota la màgia que ens regala li arribi demà, quan et desperti, i que trobi tota la felicitat que es mereix.

diumenge, 19 de setembre del 2010

divendres, 17 de setembre del 2010

Oh Europa

Plou, i plou molt. Allà fora tot es fa borrós. Encenc els llums del cotxe i poso en marxa el neteja parabrises. Vaig cap a Les Borges del Camp. París queda molt lluny. Massa Lluny! Al Bogart li va petar l'estomac quan jo encara no sabia què era Europa.

Tenia dos minarets d'estil morisc la vil·la del Trocadéro. Dues ales curvilínies delimiten un buit al Palau de Chaillot. Al Palau de Chaillot el 10 de desembre de 1948 s'hi va aprovar una declaració que la van voler universal “Considerant que el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament .... “ Que lluny queda París!

Cada vegada plou més, espurnés estranyes són els farts dels vehicles que venen en direcció contraria. Cap on van? Cap a París no crec. És tan lluny ...

I hem de demanar disculpes. Com diu? Cal que ens disculpem. De què? Per què? És que hi ha comparacions que no poden fer-se. Ah no? No, els gitanos romanesos no són jueus. Clar.

Considerant que el reconeixement ... Trona, i els trons apaguen les paraules. Possiblement no arriben a les orelles del conserge del Palau de Chaillot els articles de la Declaració Universal. Possiblement, al conserge del Palau de Chaillot li han rebaixat el sou i potser no pot pagar la residència de la seva mare malalta d'alzheimer. Possiblement el conserge del palau de Chaillot, o qualsevol altre conserge de qualsevol altre palau, està indignat i no sap contra què o contra qui ha de llançar la ira. Als conserges indignats els hi pot semblar molt bé, més que bé, que expulsin els gitanos. I el clam pot passar de conserge en conserge i de cap de gabinet en cap de gabinet ... plou, cada vegada és més fosc i no havíem dit res, no volíem dir el que vam dir quan encara no plovia tan. O potser amb el só de la pluja no van sonar prou nítids els mots. No, no és el mateix. Expulsi. Expulsi tranquil·lament monsieur Sarkozy, no faltaria més.

El divendres no plovia. Als jardins del Mas Pahí, a Les Borges del Camp, unes partitures esperaven sota el gran eucaliptus mentre la gent entrava i es saludava. El barroc va sorgir a Itàlia, després del Concili de Trent, ens van recordar els músics. Fou un moviment que va impulsar un estil artístic que es dirigís no només a les elits sinó al poble illetrat. Busco Telemann, n'haig de tenir un CD. No el trobo. El divendres, quan no plovia, Telemann va arrancar aplaudiments. Ara tot és negre allà fora. Palpo la guantera i no trobo Telemann.  Thilo Sarrazin, socialdemòcrata alemany, no escolta Telemann. Thilo Sarrazin escriu un llibre que es titula Alemaya es desintegra. La culpa és dels immigrants. Cada vegada hi ha més conserges i més caps de gabinet que declaren que votarien Sarrazin.  

I hem de demanar disculpes. Joseph Ratzinger ho ha fet. Burdes disculpes sense accions que les facin creïbles. On és Telemann que no el trobo? On és aquell París que sempre ens havia de quedar? La culpa és dels immigrants, i també dels ateus i dels seculars extremistes que no sé que són, diu Ratzirger. Ateisme és igual a nazisme afirma Ratzinger. I ara què? Qui li exigirà a Ratzinger que es disculpi?

Les partitures són a punt, potser si aplaudim fort els músics tornaran a interpretar Telemann. Passa'm un cigarret Bogart i digues-li al Sam que la torni a tocar.


(La foto d'avui és de l'Enric - Mas Pahí abans del concert)

dimecres, 8 de setembre del 2010

Terra d'amos

Ha passat un any ...

La nit anterior, la del 7, van arribar amb la Mare de Déu els diables. Aquests sí que en saben. És cert que no aconsegueixen que Ella es quedi fora del poble, ni aconsegueixen evitar els parlaments de bisbes que ens repassen el catecisme. Però tornen a intentar-ho, any rere any, i d'aquesta manera ells s'ho passen bé i ens ho fan passar bé a nosaltres.

Tornen a ser les vuit del vespre, un any després. Com l'any passat la temperatura és agradable i les pluges, enguany, han estat un xic més generoses. És festa major a les Borges del Camp. Felicitats a totes les Maria Rieres.

Ahir, dia 7, com l'any passat vam sortir a rebre els diables. Sí, els diables. Jo entenc perfectament que altres van sortir a rebre la Mare de Déu. Sé que per a ella, o per als que creuen en ella, es va muntar la festa. Que la tradició implica venerar la imatge patronal i fer-la alcaldessa del poble durant uns dies, i que hi va inclòs el cant de la Salve i els parlaments d'eclesiàstics. La festa del poble, com tantes altres festes, la majoria de les que celebrem, tenen bases catòliques. Festes imposades sobre les dites paganes convenientment trepitjades i enterrades en molts casos, latents en els substrat en altres. Tot això no es pot esborrar d'un plomall, ni pretenc menysprear les persones que necessiten i viuen la fe. Porten regals els reis als nostres fills, comprem blaiets que ens curen el mal de gola, veiem passar els tres tombs i engalanem els nostres cavalls si els tenim per Sant Antoni. Assumim el substrat del catolicisme com a part de la nostra història i ni tant sols pretenem trepitjar-lo ni enterrar-lo.

Però jo vaig sortir a veure els diables, veritables protagonistes de vigília, gent del poble que es posa el vestit vermell amb cua i banyes i encén carretilles amb jocs de soroll, llum i danses que han anat millorant any rere any. Un espectacle festiu, un joc ple de bellesa en el que tots hi tenim cabuda, també els laics, tots els que vivim i ens sentim de Les Borges i tots els que venen d'altres pobles i no són religiosos, els que venen, com nosaltres, per veure el millor de la vigília, sens cap mena de dubte, les danses dels diables.

Anys enrere, ens posàvem al començament del camí, just a tocar la riera, des d'on es veu l'ermita il·luminada i tot el sender, amb els seus tombs, de nit i en silenci. Fins que uns llampecs trencaven la foscor i xiulaven els petards abans dels trons. Eren els diables que s'acostaven, precedint la professor i la imatge de la Verge, sí, però el que donava el to màgic, festiu i escenogràficament magnific era aquest foc, fum i só avançant, il·luminat, ara un tomb, ara un altre. Fins que arribaven, i calia córrer perquè no t'atrapés el foc i parar-te una mica més lluny per veure girar la llum dels paraigües, amb el só, únic i exclusiu, dels trons de les carretilles.

Això es el que jo vaig anar a veure i escoltar ahir, jo i altres, vinguts de fora del poble, ho sé perquè vaig sentir que ho comentaven i em van arribar també les queixes. Ens vam queixar, em queixo, que no ens van deixar escoltar els diables, que van apagar el trons amb altaveus voluminosos instal·lats al llarg del camí, altaveus que resaven els misteris del rosari. Des de casa se sentien les avemaries, dins de casa meva i de totes les cases es ficava el so altiu, poderós, de l'església, menystenint, enterrant, laïcitats.

Assumim el substrat del catolicisme com a part de la nostra història i ni tant sols pretenem trepitjar-lo ni enterrar-lo. Però, sisplau, que no hi encabeixin més imposicions religioses, que no ens recordin que les festes, fins i tot les majors, les que haurien de ser de tots, tornen, cada vegada, a ser menys dels poble i més de “l'amo”

Tal vez sí, o tal vez no, pero es seguro que almuerza en la mesa del patrón...

diumenge, 5 de setembre del 2010

Històries al rafal


Quan hem sortit al rafal, amb el pare Enric, eren les dotze a les Borges del Camp, la mateixa hora sota el pont de Saragossa i també al País Basc, una hora menys a Canàries i a Londres. Ha estat un dia tranquil. Hem fet una mica de vermut i hem pres vichyssoise molt freda. Hem estat d'acord en què les parets quedarien bé pintades de blau i hem comprovat que els coloms cada cop són més desvergonyits. Després de dinar, abans d'agafar cada un el seu llibre, com sempre, el pare Enric ens ha explicat una història.

La d'avui és una història d'abans de la guerra. Quan el Jaume Sans vivia sol en aquesta casa gran, construïda per a una família gran fa noranta-nou anys. Se li havia mort la dona, se li havien casat les filles, i ell s'havia quedat. Era perfectament capaç d'espavilar-se sol. Ni que ja no fos jove, ni que sordegés una mica. Una nit, mentre dormia tranquil·lament es va obrir de sobte el llum de l'habitació i es va despertar. Quatre homes se li van posar als peus del llit, quatre lladres que portaven estona omplit sacs i que probablement imaginaven que a la casa no hi havia ningú -Manos arriba- li van dir els lladres. El Jaume Sans se'ls va mirar i al comprovar que amagaven les mans va tenir clar que no anaven armats. Va somriure, es va incorporar sense preses, va obrir el calaix de la tauleta de nit i en va treure un revòlver. -Manos arriba ustedes, si me hacen el favor. Y ahora me daran todo lo que tengan, sea robado aquí o en otra parte- Després els va acompanyar fins la porta, els va desitjar bona nit i se'n va entornar a dormir.

Cap a les sis de la tarda hem portat el pare Enric a casa seva. Hem posat la televisió amb el só força alt perquè el pare Enric, com el seu avi, sordeja. Hem pres el té i hem convingut que la pau és possible i que els pobles tenen dret a decidir.

dimecres, 1 de setembre del 2010

Sé que hi ha sol darrera els núvols

Ha plogut una mica aquesta nit i l'ambient és més fresc. Ha plogut molt des de llavors, quan érem joves i créiem. Ara en tenim més de cinquanta i potser estem una mica cansats. Encara creiem, si més no tenim la voluntat, la necessitat, quasi, de creure. El que passa és que estem una mica cansats i en el camí hem anat deixant innocències.

Ja no plou, puc sortir al balcó i parlar amb els pins centenaris que m'atansen les branques. Sé que ells no em menteixen. Sé que no es mentida la terra, sé que darrera els núvols el sol encara escalfa. Sé que existeix un poble, un país, un món i una gent diversa que l'habita. Sé que hi tinc un lloc i que les meves accions són essencials en l'equilibri universal. Tan essencials com els milions i milions d'accions de cada un dels altres, així, individualitzats, saharians o gitanos, palestins o romanesos, europeus o jueus, cristians o japonesos, saharianes o gitanes, palestines o romaneses, europees o jueves, cristianes o japoneses.

En tenim més de cinquanta, ha caigut tanta aigua que estem una mica desfets i potser per això ens consta entendre. Sabem que no és fàcil. Ho hem sabut des de sempre, des que vam començar a votar, amb la il·lusió de les minses llibertats guanyades, opcions d'esquerres. Llavors encara créiem. I encara volem creure, perquè en tenim la voluntat i la necessitat. El que passa és que l'aigua de tantes pluges ens ha ablanit la innocència.

No diré que només busquen les poltrones. No diré que podien haver-ho fet molt millor. No negaré que els ho han posat difícil. En un món dominat per l'economia lliberal i els interesos monetaris atrevir-se a fer polítiques d'esquerra és un mèrit.

Però passa que ja hem complert els cinquanta, o els seixanta, fins i tot els setanta en alguns casos. És massa temps per tancar els ulls i fer veure que no veiem. Massa temps per seguir justificant aquelles petiteses i minúcies, aquells danys col·laterals sense importància que s'ens venen com productes senzills de la debilitat humana o, pitjor encara, com a cessions necessàries.

Temps era temps del centralisme democràtic, quina contradicció en els termes! Ara em sento del tot autodeterminada. Les branques dels pins giren cap a la dreta o cap a l'esquerra segons les porta el vent, però elles mai no m'han dit que es mantindrien quietes en una única banda.

Com que tenim edat, hem entès que no era fàcil. També hem entès que podem perdonar errors per manca de competència, en aquest cas sí, ben humana. Sabem a quin costat estem i sabem que no ens hi mourem. Fins i tot, qui sap, encara reforçarem aquest costat amb el vot. Però també hem aprés que fem i desfem amb accions quotidianes més que amb paperetes. Hem aprés moltes coses, per exemple que ens poden fallar aquells en els quals havíem fet confiança.

Ha plogut una mica aquesta nit, no sé si plourà demà. El futur és incert i hi ha núvols a l'horitzó. Sé en qui puc creure i això m'ajuda a sentir-me viva. Sé en qui no puc creure i això em va bé per mantenir-me desperta. No en tinc prou amb declaracions d'intencions genèriques. No és temps de centralismes ni de fes.

Ha arribat el temps de demanar a les esquerres alguna cosa més que programes. No ens fan mal les mil mentides dels que no ens estimem, ens fa mal la mentida dels que ens estimem. Caldrà revisar les accions més simples, el dia a dia dels nostres representants. Si no és així, els que ja en tenim més de cinquanta i encara tenim la voluntat i la necessitat de creure ens anirem amagant a les trinxeres dels arbres centenaris que mai no ens fallen. Però el perill és que al darrera s'hi amaguin altres, els més joves, aquells que han d'aprendre a creure. Allà fora els cotxes dels que van i tornen de la feina passen a gran velocitat per arribar més lluny potser cap a la glòria dels càrrecs. Els gitanos francesos inicien l'èxode.