dimecres, 1 de setembre de 2010

Sé que hi ha sol darrera els núvols

Ha plogut una mica aquesta nit i l'ambient és més fresc. Ha plogut molt des de llavors, quan érem joves i créiem. Ara en tenim més de cinquanta i potser estem una mica cansats. Encara creiem, si més no tenim la voluntat, la necessitat, quasi, de creure. El que passa és que estem una mica cansats i en el camí hem anat deixant innocències.

Ja no plou, puc sortir al balcó i parlar amb els pins centenaris que m'atansen les branques. Sé que ells no em menteixen. Sé que no es mentida la terra, sé que darrera els núvols el sol encara escalfa. Sé que existeix un poble, un país, un món i una gent diversa que l'habita. Sé que hi tinc un lloc i que les meves accions són essencials en l'equilibri universal. Tan essencials com els milions i milions d'accions de cada un dels altres, així, individualitzats, saharians o gitanos, palestins o romanesos, europeus o jueus, cristians o japonesos, saharianes o gitanes, palestines o romaneses, europees o jueves, cristianes o japoneses.

En tenim més de cinquanta, ha caigut tanta aigua que estem una mica desfets i potser per això ens consta entendre. Sabem que no és fàcil. Ho hem sabut des de sempre, des que vam començar a votar, amb la il·lusió de les minses llibertats guanyades, opcions d'esquerres. Llavors encara créiem. I encara volem creure, perquè en tenim la voluntat i la necessitat. El que passa és que l'aigua de tantes pluges ens ha ablanit la innocència.

No diré que només busquen les poltrones. No diré que podien haver-ho fet molt millor. No negaré que els ho han posat difícil. En un món dominat per l'economia lliberal i els interesos monetaris atrevir-se a fer polítiques d'esquerra és un mèrit.

Però passa que ja hem complert els cinquanta, o els seixanta, fins i tot els setanta en alguns casos. És massa temps per tancar els ulls i fer veure que no veiem. Massa temps per seguir justificant aquelles petiteses i minúcies, aquells danys col·laterals sense importància que s'ens venen com productes senzills de la debilitat humana o, pitjor encara, com a cessions necessàries.

Temps era temps del centralisme democràtic, quina contradicció en els termes! Ara em sento del tot autodeterminada. Les branques dels pins giren cap a la dreta o cap a l'esquerra segons les porta el vent, però elles mai no m'han dit que es mantindrien quietes en una única banda.

Com que tenim edat, hem entès que no era fàcil. També hem entès que podem perdonar errors per manca de competència, en aquest cas sí, ben humana. Sabem a quin costat estem i sabem que no ens hi mourem. Fins i tot, qui sap, encara reforçarem aquest costat amb el vot. Però també hem aprés que fem i desfem amb accions quotidianes més que amb paperetes. Hem aprés moltes coses, per exemple que ens poden fallar aquells en els quals havíem fet confiança.

Ha plogut una mica aquesta nit, no sé si plourà demà. El futur és incert i hi ha núvols a l'horitzó. Sé en qui puc creure i això m'ajuda a sentir-me viva. Sé en qui no puc creure i això em va bé per mantenir-me desperta. No en tinc prou amb declaracions d'intencions genèriques. No és temps de centralismes ni de fes.

Ha arribat el temps de demanar a les esquerres alguna cosa més que programes. No ens fan mal les mil mentides dels que no ens estimem, ens fa mal la mentida dels que ens estimem. Caldrà revisar les accions més simples, el dia a dia dels nostres representants. Si no és així, els que ja en tenim més de cinquanta i encara tenim la voluntat i la necessitat de creure ens anirem amagant a les trinxeres dels arbres centenaris que mai no ens fallen. Però el perill és que al darrera s'hi amaguin altres, els més joves, aquells que han d'aprendre a creure. Allà fora els cotxes dels que van i tornen de la feina passen a gran velocitat per arribar més lluny potser cap a la glòria dels càrrecs. Els gitanos francesos inicien l'èxode.

7 comentaris:

Arare ha dit...

Ens fa mal la mentida dels que ens estimem!!!!

josep ha dit...

No crec en cap polític, encara que aquesta afirmació soni malament. Sé que la politica és necessària, però cada vegada m'hi sento mes llunyà. Creure…? Sí, en els petits gestos de cada dia, de les persones que ens estimem. Poca cosa més...

zel ha dit...

Finalment, entrem en un cèrcol de desconfiances mútues i obrim el fosat, o abaixem el pont i deixem entrar els enemics...però jo no ho faré, encara que em tornin a decebre...

i e s u ha dit...

Yo no sé si els meravellosos canvis de la naturalea son mostra d'un equilibri; més be pense que el món i l'univers son un caos ininteligible, que s'empenyém en comprendre, en inventar-li un snetit.

Lo que sí sé és que hi ha sol darrere els núvols.

Nunca hubo noche sin mañana.

Montserrat ha dit...

Llegint el que has escrit, anava pensant que tot el que dius també es pot aplicar a altres coses que no siguin només "la política", m'agrada el que expliques i gairabé sempre em fa enveja (enveja sana), no saber expressar el que sento com tu saps fer-ho. Jo també com la Zel no vull abaixar el pont i avui dia 2 de setembre després d'haver dormit 8 hores seguides desde fa 7 dies puc suscriure amb una mica més de coherència les teves paraules.
Mils de petons

Magda ha dit...

Així és Arare, però potser sóc massa dura de vegades. Hauré de reflexionar les paraules de la zel, jo tampoc no vull abaixar el pont. Necessitava escriure aquest apunt, ara abans que comenci cap campanya, després, ho prometo, no parlaré dels nostres polítics ni dels nostres candidats. No sortirà d'aquestes tecles una sola paraula de crítica als partits considerats d'esquerra. Potser finalment encara deixaré que em tornin a decebre.
Demà, amb sol o sense, tornaré a saber que puc creure, sense condicions, en el Josep i els meus amics més propers. Demà, amb sol o sense, em serà més fàcil entendre (o fer-ho veure) el caos inintel·ligible que determinades accions de partits anomenats d'esquerra, però no ho diré. Ara és de nit, altra vegada, el demà de ahir a la nit quasi és ahir. Avui, durant el dia hi ha hagut una mica de sol. L'han portat fins aquí les vostres paraules i de manera especial les de la Montse que dorm 8 hores, llegeix i envia petons. Aprofiteu-vos que van a mils

dolors ha dit...

no puc dir res a part de QUINA FOTO MES MACA. sempre petons