Penal d'Ocaña. 1941. Un dia imprecís, o potser una tarda. Els presos passejaven, o xerraven, o jugaven, pel pati de la presó. Entre d'altres, entre molts, dos Miquels, Hernández i Núñez. Una visita, la d'Ernesto Giménez Caballero, brillant intel·lectual de la falange. Una conversa que, en paraules de Núñez, va ser més entre col·legues que entre enemics. Un oferiment, la llibertat de Miguel Hernández. Una contrapartida, convertir-se en el poeta de la falange. Unes frases recollides per Núñez per a la història, “mira Ernesto, estos son mis hermanos, vencidos de hoy, vencedores de mañana, y me quedo con ellos”. Hernández, diu Núñez, no va voler trair “el niño yuntero” ni va voler anar contra “los vientos del pueblo”.
Barcelona. 1974. Juan Creix redacta una carta dirigida a l'amic Rodolfo Martín Villa. “Querido amigo Rodolfo: Me atrevo a adjuntarte un resumen de mi historial profesional por si puedes distraer tu atención y leerlo”
Barcelona. 1976. L'Antoni Batista, periodista i investigador, aconsegueix la carta del Creix, màxim exponent del que va ser la tortura a les comissaries franquistes. D'aquella carta a aquest llibre que es titula precisament així “La carta - Historia de una comisario franquista”. Un llibre publicat per Debate. 2010. Cal llegir-lo, val la pena. Una obra plena d'història, documentada, treballada des de la seriositat i la professionalitat més rigorosa. Però el més sorprenent, el més valuós, és el to del llibre. L'Antoni Batista ha necessitat uns anys, un distanciament, per poder-li donar aquest to. Luís Garcia Montero en parla avui a Público en un article que també recomano. Antoni Batista, diu Garcia Montero, no jutja, ni qualifica, ni denigra, intenta comprendre. Tot una innovació en el periodisme actual impulsat per la dreta mediàtica cap a l'insult i a la mentida.
”La carta” ens presenta els fets, tal i com son, amb tota la cruesa, ens presenta la tortura, sense embuts, implícita denúncia contra tota violència. La d'abans, la d'ara, l'exercida al marge de la llei, la que està coberta, però mai justificada, per qualsevol legalitat vigent. I ens presenta els protagonistes, les víctimes i els botxins, intentant entendre, deixant que siguin ells els que es justifiquin, micròfon obert, càmera que retrata cara i esquena. Cap retret, serà qui ho llegeixi, en tot cas, qui decidirà de quin costat es posa i si vol fer algun retret.
Miquel Núñez, cruentament i llargament torturat per Creix, és un dels testimonis claus de Batista. D'ell n'extreu el relat de l'entrevista de Giménez Caballero amb Hernández amb què he volgut començar aquest escrit, perquè també figura a les primeres pàgines del llibre. Per la seva emotivitat, per aquella honradesa que li va costar la vida a Hernández. I és bàsicament amb honradesa com escriu Batista, aquest és el millor dels seus mèrits.
Què haguessis fet si t'haguessis trobat cara a cara amb el comissari Creix? Li pregunta Batista a Núñez. Fa 20 anys li hagués engegat quatre trets. Diu Núñez. I ara? Ara no. Miquel Núñez va morir uns dies després d'haver pronunciat aquest rotund no.
I ara faig meu aquest NO abans d'acabar el post d'avui, inspirat en la lectura de Público, en l'article de Luís García Montero. Giro la pàgina del diari i em trobo amb una altra joia, Umberto Eco. “Ens horroritza que una iraniana sigui lapidada però som insensibles a les execucions legals d'Estats Units” “Ni els assassins han de ser sentenciats a mort”
Barcelona. 1974. Juan Creix redacta una carta dirigida a l'amic Rodolfo Martín Villa. “Querido amigo Rodolfo: Me atrevo a adjuntarte un resumen de mi historial profesional por si puedes distraer tu atención y leerlo”
Barcelona. 1976. L'Antoni Batista, periodista i investigador, aconsegueix la carta del Creix, màxim exponent del que va ser la tortura a les comissaries franquistes. D'aquella carta a aquest llibre que es titula precisament així “La carta - Historia de una comisario franquista”. Un llibre publicat per Debate. 2010. Cal llegir-lo, val la pena. Una obra plena d'història, documentada, treballada des de la seriositat i la professionalitat més rigorosa. Però el més sorprenent, el més valuós, és el to del llibre. L'Antoni Batista ha necessitat uns anys, un distanciament, per poder-li donar aquest to. Luís Garcia Montero en parla avui a Público en un article que també recomano. Antoni Batista, diu Garcia Montero, no jutja, ni qualifica, ni denigra, intenta comprendre. Tot una innovació en el periodisme actual impulsat per la dreta mediàtica cap a l'insult i a la mentida.
”La carta” ens presenta els fets, tal i com son, amb tota la cruesa, ens presenta la tortura, sense embuts, implícita denúncia contra tota violència. La d'abans, la d'ara, l'exercida al marge de la llei, la que està coberta, però mai justificada, per qualsevol legalitat vigent. I ens presenta els protagonistes, les víctimes i els botxins, intentant entendre, deixant que siguin ells els que es justifiquin, micròfon obert, càmera que retrata cara i esquena. Cap retret, serà qui ho llegeixi, en tot cas, qui decidirà de quin costat es posa i si vol fer algun retret.
Miquel Núñez, cruentament i llargament torturat per Creix, és un dels testimonis claus de Batista. D'ell n'extreu el relat de l'entrevista de Giménez Caballero amb Hernández amb què he volgut començar aquest escrit, perquè també figura a les primeres pàgines del llibre. Per la seva emotivitat, per aquella honradesa que li va costar la vida a Hernández. I és bàsicament amb honradesa com escriu Batista, aquest és el millor dels seus mèrits.
Què haguessis fet si t'haguessis trobat cara a cara amb el comissari Creix? Li pregunta Batista a Núñez. Fa 20 anys li hagués engegat quatre trets. Diu Núñez. I ara? Ara no. Miquel Núñez va morir uns dies després d'haver pronunciat aquest rotund no.
I ara faig meu aquest NO abans d'acabar el post d'avui, inspirat en la lectura de Público, en l'article de Luís García Montero. Giro la pàgina del diari i em trobo amb una altra joia, Umberto Eco. “Ens horroritza que una iraniana sigui lapidada però som insensibles a les execucions legals d'Estats Units” “Ni els assassins han de ser sentenciats a mort”