diumenge, 24 d’octubre de 2010

La carta

Penal d'Ocaña. 1941. Un dia imprecís, o potser una tarda. Els presos passejaven, o xerraven, o jugaven, pel pati de la presó. Entre d'altres, entre molts, dos Miquels, Hernández i Núñez. Una visita, la d'Ernesto Giménez  Caballero, brillant intel·lectual de la falange. Una conversa que, en paraules de Núñez, va ser més entre col·legues que entre enemics. Un oferiment, la llibertat de Miguel Hernández. Una contrapartida, convertir-se en el poeta de la falange. Unes frases recollides per Núñez per a la història, “mira Ernesto, estos son mis hermanos, vencidos de hoy, vencedores de mañana, y me quedo con ellos”. Hernández, diu Núñez, no va voler trair “el niño yuntero” ni va voler anar contra “los vientos del pueblo”.

Barcelona. 1974. Juan Creix redacta una carta dirigida a l'amic Rodolfo Martín Villa. “Querido amigo Rodolfo: Me atrevo a adjuntarte un resumen de mi historial profesional por si puedes distraer tu atención y leerlo”

Barcelona. 1976. L'Antoni Batista, periodista i investigador, aconsegueix la carta del Creix, màxim exponent del que va ser la tortura a les comissaries franquistes. D'aquella carta a aquest llibre que es titula precisament així “La carta - Historia de una comisario franquista”. Un llibre publicat per Debate. 2010. Cal llegir-lo, val la pena. Una obra plena d'història, documentada, treballada des de la seriositat i la professionalitat més rigorosa. Però el més sorprenent, el més valuós, és el to del llibre. L'Antoni Batista ha necessitat uns anys, un distanciament, per poder-li donar aquest to. Luís Garcia Montero en parla avui a Público en un article que també recomano. Antoni Batista, diu Garcia Montero, no jutja, ni qualifica, ni denigra, intenta comprendre. Tot una innovació en el periodisme actual impulsat per la dreta mediàtica cap a l'insult i a la mentida.

”La carta” ens presenta els fets, tal i com son, amb tota la cruesa, ens presenta la tortura, sense embuts, implícita denúncia contra tota violència. La d'abans, la d'ara, l'exercida al marge de la llei, la que està coberta, però mai justificada, per qualsevol legalitat vigent. I ens presenta els protagonistes, les víctimes i els botxins, intentant entendre, deixant que siguin ells els que es justifiquin, micròfon obert, càmera que retrata cara i esquena. Cap retret, serà qui ho llegeixi, en tot cas, qui decidirà de quin costat es posa i si vol fer algun retret.

Miquel Núñez, cruentament i llargament torturat per Creix, és un dels testimonis claus de Batista. D'ell n'extreu el relat de l'entrevista de Giménez Caballero amb Hernández amb què he volgut començar aquest escrit, perquè també figura a les primeres pàgines del llibre. Per la seva emotivitat, per aquella honradesa que li va costar la vida a Hernández. I és bàsicament amb honradesa com escriu Batista, aquest és el millor dels seus mèrits.

Què haguessis fet si t'haguessis trobat cara a cara amb el comissari Creix? Li pregunta Batista a Núñez. Fa 20 anys li hagués engegat quatre trets. Diu Núñez. I ara? Ara no. Miquel Núñez va morir uns dies després d'haver pronunciat aquest rotund no.

I ara faig meu aquest NO abans d'acabar el post d'avui, inspirat en la lectura de Público, en l'article de Luís García Montero. Giro la pàgina del diari i em trobo amb una altra joia, Umberto Eco. “Ens horroritza que una iraniana sigui lapidada però som insensibles a les execucions legals d'Estats Units” “Ni els assassins han de ser sentenciats a mort”

4 comentaris:

A. ha dit...

Todavía más que la ejecución de la iraniana, a mí me indigna que pueblos enteros aúllen como jaurías presenciando -y participando en- ejecuciones, alentados por el fanatismo religioso, tan convencidos ellos de que Dios lo quiere; tan segurísimos de que aplaudir esa ejecución los convierte en personas de mayor altura moral que el resto de los mortales.
Así funcionábamos nosotros hace unos pocos siglos: aplaudiendo los autos de fé de la Inquisición y sintiéndonos los primogénitos de Dios por aplaudirlos. Delatando al vecino converso porque no comía cerdo, acusando de brujas a las mujeres "peligrosas" del vecindario, acojonados por demostrar a que teníamos cédula de cristianos viejos, nosotros sí que sí, no fuera cosa que nos confundieran con "los otros". Como ratas miserables, en resumidas cuentas, porque igual que creo que una multitud libre y entusiasta triunfa y cambia el rumbo de la Historia, creo no hay nada más destructivo que una manada de hienas de dos patas con corazón de esclavos.
Por supuesto que considero escandalosa la apatía ante la pena de muerte, que condeno la pena de muerte y que colaboro en lo que puedo en la lucha contra la pena de muerte. La cuestión es que, afortunadamente, no creo ser ninguna excepción: hay mucha gente en Occidente que condena la pena de muerte como yo, y no hay mas que leer los cientos de artículos como el de García Montero que se publican todos los días. A mí, por tanto, no me parece exacto que seamos insensibles a las ejecuciones en Estados Unidos. No así, a bulto y en general.
A mí, los que de verdad me parecen héroes son los que se atreven a tener opiniones propias en un Estado religioso integrista, y no sólo porque se atreven a plantar cara al poder, sino porque son señalados como peligrosos por la sociedad entera. Y, al decir la sociedad entera, quiero decir vecinos, amigos y familiares. Ése debe ser un sentimiento de soledad que no puede describirse.
Al Estado ejecutor se añade algo que quizá es peor todavía: vecinos y compatriotas que se apuntan con mucho gusto a ser ejecutores junto con el Estado. A veces, hasta se anticipan como entusiastas: hace poco oí la noticia de un linchamiento en un zoco, creo que en Irán, un linchamiento popular y espontáneo de dos niños de 14 o 15 años, hermanos, a los que la gente mató literalmente a palos porque los confundió con dos ladrones. Así, como el que se pone a organizar una verbena en la plaza. Por supuesto, ante la pasividad de la policía, y aquí la palabra pasividad es tan criminal (seguramente más)que aplicada a la pena de muerte.
Sinceramente, lo que ocurre allí me parece de una índole muy diferente a las ejecuciones. No creo que quepan comparaciones como la de Umberto Ecco. En realidad, la pena de muerte, al igual que las torturas que están saliendo a la luz estos días, son restos del tiempo en que ese estado de cosas "integrista" estaba generalizado. Restos grandes y graves, gravísimos, pero no definitorios de una sociedad entera. Ya no. Si lo fueran, ni siquiera saldrían a la luz, y menos todavía se señalarían responsables. Estaríamos todos tan contentos, no ya apáticos, sino aplaudiendo a los asesinos para ganarnos el favor de Dios.

Y así es como veo yo la cosa. Bona nit a tota la gent. :-))

zel ha dit...

Jo l'he llegit, i sí, tots tenim un component cínic que Ecco retarta molt bé, ben cert, hi ha morts legals? hi ha assassinats legals? No, no hauria de ser...

Magda ha dit...

M'encanta que pengis tants comentaris, A. Em faig la il·lusió que molta més gent ha comentat. A banda, el tema és molt seriós i no és la primera vegada que en parlem. Entenc el que dius, ja ho saps, En el rebuig contra els fanatismes i integrismes estic amb tu. Parlo, però, com Umberto Eco, des d'occident on malauradament els integrismes no estan tan superats. La tendència a escandalitzar-se pel que fan els altres i no veure els nostres pecats és real, volguda i fomentada des dels poders occidentals. La hipocresia i el cinisme existeixen i estic d'acord amb la Zel que Eco en fa un bon retrat. Totes, absolutament totes, les morts, vinguin d'on vinguin són condemnables, i totes les tortures, i tots els linxaments ... Si a casa dels altres n'hi ha 200 i a casa nostra n'hi ha una som culpables d'aquesta una, les 200 no ens eximeixen. Totes les firmes que facin falta, i més, contra una lapidació, i les mateixes contra totes les execucions legals dels altres estats.

miren ha dit...

Pues yo quiero decir que aunque los tiempos hayan cambiado,siento que no tanto.....