dilluns, 1 de novembre de 2010

Vents de l'oest -Vents de l'Est


1 de novembre a casa nostra. Dia de difunts. La tardor ha entrat per la finestra, i no només de la mà de la meteorologia. A les nostres criatures cada vegada els agraden menys les castanyes i s'ajunten per foradar carabasses.

De l'oest ens arriben les modes que copiem. Les nostres criatures juguen amb la por. De l'oest ens arriben les modes, de l'oest ens arriba la cultura de la por. És dia de difunts, diuen que es trenca la línia que separa l'aquí de l'allà, diuen que surten els morts de les seves tombes, ens espanten amb fantasmes que esborren les nostres tradicions. Un deix amarg a la dolçor dels panellets.

He trobat un escrit de L'Emma Riverola a ElPeriódico d'avui que m'ha agradat. Com que no és massa llarg no el lincaré, copio i enganxo:

Por dels que abusen dels febles. Dels que menteixen i manipulen. Del masclista que escup, i dels que arrepleguen els seus esputs. Del que llisca a mitja nit al llit d'un nen. De les retallades de l'empresa, de l'angoixa dels diners que no arriben. Dels dies de soledat. De les nits de records i de llàgrimes. D'un positiu en una prova mèdica. Del patiment. De la incapacitat. De la impotència. Del dolor d'un nen. De l'hem de parlar. Que tot canviï. Que res no ho faci. Dels desenganys. De l'amargura. De les arrugues de l'ànima. Dels que menyspreen sense entendre. Del violent que ha perdut les raons. Del que expulsa el diferent. Dels que menyspreen les lliçons del passat. Del poderós que abusa. Del corrupte que tot ho embruta. Del prepotent que se sent impune. Del mapamundi que només reflecteix els plans de negoci. Dels que amenacen per imposar les seves idees. Dels uniformes que torturen i humilien. Del vel que fa callar les dones. Dels que invoquen els déus per convertir-se en diables. Dels que violen, maten i mutilen, i ni tan sols saben per què. De no tenir un lloc on sentir-se segur. De no poder protegir els fills. Del comerç tacat de sang. De l'esclavitud a les carreteres. De la hipocresia còmplice. Dels ulls que no volen veure. De tornar-nos cecs. De deixar de sentir. De la por.

Qui té por dels difunts?

De l'est, d'un d'aquells països exòtics d'on mai copiem i només i anem, si de cas, com a turistes, m'arriba un fantàstic reportatge del Josep. Cambotja. Una gent que viu sense por. Les fotos, totes, són una delícia, però recomano mirar, molt especialment, les mirades de la gent més menuda. 



Cambodja:temps de plujes from Josep Girona on Vimeo.

4 comentaris:

zel ha dit...

Caram, el text és molt encertat, realment, fa pensar...la peli? una delícia... però també fa pensar, en un altre sentit. Gràcies!

i e s u ha dit...

A Mexic celebren el 'Día de muertos', res de por, gens de tristea, festa, soroll, musica, montanyes de regals, ofrenes per als que ya no estan, per a quan tornen; en aquell pais se riuen de la mort perque saben viure la vida.

Fins demà.

meiga ha dit...

Gracias a los dos, Magda y Josep, por las palabras y las imágenes, y todo cuanto nos hacen sentir

Josep ha dit...

A mi em sona a '"lAve Maria de Brassens", però més moderna.