divendres, 5 de novembre de 2010

Tampoc en català

No estic entre els trenta sis signats, no he donat ni donaré la benvinguda a  Ratzinger. El meu català, la meva llengua que estimo i reivindico com a pròpia i preferent dins aquest minúscul territori que ens pertoca no servirà per cantar lloances a un cap d'estat fals que té com a objectiu imposar les seves lleis damunt de persones d'altres territoris. Em guardo la senyera com element reivindicatiu del que vull que sigui la meva terra, la posaré al balcó de casa quan vulgui expressar la meva convicció de ciutadana d'una nació que vull oberta a tothom, laica i democràtica. Una nació que defenso i defensaré més enllà dels principis únics de país i llengua, perquè aquests principis no són absoluts i només em serveixen si van acompanyats d'altres que impliquen l'acceptació de totes les confessions religioses sense que cap en sigui preferent, aquí sí que signo les lleis de no primacies, sense que cap s'imposi ni signi concordats que obliguen a totes les persones més enllà de les seves creences. Vull una nació plural i no sotmesa, defenso ideologies tolerants i respectuoses amb els drets humans. Defenso la llibertat a decidir, el dret a decidir no només com ens volem regir administrativament, també el dret a decidir sobre el propi cos i la pròpia sexualitat. Respecto les esglésies, però les condemno quan es posen al costat de règims totalitaris, quan volen imposar maneres de viure contraries a les identitats de les persones, quan impedeixen que els esperits avancin en la comprensió de l'acceptació, quan encobreixen els seus propis crims. L'Estat del Vaticà, si és que és estat, no és el meu estat. Els preceptes defensats pel seu cap no són els meus. Ratzinger ve a Barcelona no com a cap d'estat, ve com a cap d'una determinada confessió religiosa, d'una església que fins i tot molts cristians rebutgen per autoritària, retrògrada i contraria als drets més elementals. No sortiré al carrer a agrair-li res. No serà la meva senyera la que onegi prop de la Sagrada Família ni el meu català el que clami benvingudes.

Joseph Alois Ratzinger, jo no t'espero ni t'escolto, ni que parlis en català.

5 comentaris:

santi ha dit...

Doncs mira, jo avui em preguntava qui pagara tota la moguda aquesta, perque tanta crisi tanta crisi i segons per què tenen diners. Així estem!

Magda ha dit...

Tu, i jo, i totes ... Deuen ser els deutes que encara ens van caient, inflats amb interessos, d'aquella poma que un dia es va menjar una tal Eva. La voluntat de saber i ser independent es paga cara.

josep ha dit...

Quan veig aquest personatge per la tele m'entre una espècie de fàstic, ni més ni menys. Aquesta gentussa han fet molt de mal tot i que n'hi han alguns que son per treure's el barret en relació a la seva qualitat humana.
Que aquest individu vulgui parlar en català és només una mostra de com el poder sap de la importància de la llengua a l'hora de conquerir i de intentar “fer amics” . Si parla en català encara em farà més, de fàstic. El millor seria que parlés en llatí (assignatura que sempre vaig suspendre quan era jove). No, jo tampoc t'espero !!!!

yraya ha dit...

Pues yo tampoco saldre a la calle a recibir al papa, hable el idioma que hable.
Solo quiero decir que estoy muy molesta por lo que este rollo lo vamos a pagar entre todos, si quiere venir que venga pero no a costa de nosotros.
Saludos

Magda ha dit...

Yraya, gràcies per la vista, Que poc n'han dit els mitjans de totes les persones que no vam sortir al carrer, o que van sortir precisament per expressar la seva repulsa. Però hi som.