dijous, 30 de desembre del 2010

Cap d'any

divendres, 24 de desembre del 2010

Nadal



Na  dalt ... a dormir.


Fins l'any que ve que res no fa pensar que serà millor tot i que ho continuarem intentant.

No busqueu la felicitat per obligació. Si és el cas, feu-ho per convicció.

Com diu el Gabilondo: Continuarem sent dels nostres (i les nostres)

diumenge, 19 de desembre del 2010

Anna


 Ara ja ningú no podrà separar-te del teu mar.

dissabte, 11 de desembre del 2010

Un Tió sense sostre

S'ha presentat com el Tió. Ens l'hem trobat a la porta de casa aquest matí. Anava buscant una llar.

Ens ha explicat que des de fa segles, al igual que molts altres de la seva espècie, es fa visible el dia 8 de desembre. Només cal alimentar-lo fins el 24 i en té prou amb les sobres del menjar de la casa. Com a recompensa la nit de Nadal es deixa fuetejar per donar gust a la mainada, li agrada veure'ls feliços i sentir-los cantar. Llavors transforma els aliments digerits en dolços i joguines per al més petits, i de vegades alguna rampoina també per als més grans, només perquè no tinguin enveja.

Anys enrere li era ben fàcil trobar acolliment. A qualsevol lloc on hi hagués criatures l'esperaven amb els braços oberts. Però darrerament cada cop es troba amb més cases on no el coneixen, o encara que el coneguin li diuen que no se'n poden fer càrrec per manca d'espai. L'espai el tenen ocupat per un arbre guarnit como si fos una sala de festes de nit  o una casa de senyores alegres i de vegades tenen alguna estatueta que el representa al bufet, una estatueta que naturalment no menja, ni es deixa fuetejar, ni caga res de res.

Com que a casa no hi ha persones humanes menors d'edat ha preferit quedar-se fora, al costat de la reixa, per veure com passa la mainada. Li hem posat un plat alb algunes pells, com fèiem quan érem petits, i les gosses li han fet alguna llepada. Finalment hem aconseguit aquest somriure. Allà és quedarà. A veure què passa o a veure-les passar.

divendres, 10 de desembre del 2010

Preguntes al vent



La presència d'un militar fa sospitar, sense ell bé podria ser la fotografia d'uns amics d'excursió. Només tenien 17 anys. 1938, Ascó, front del l'Ebre.  Ens la va fer arribar l'Albert, el de més avall és son pare, el següent, arbre amunt, el que llueix espardenya catalana, el pare Enric. Eren els de la lleva del biberó. Els pocs de la lleva del biberó que van aconseguir “enchufe”.  Amb la superació d'un examen van passar a ser cartògrafs, els van donar paper i llapis en lloc de fusell i no van haver de matar ningú. Només tenien 17 anys

El dimecres li vam donar la foto al pare Enric i es va passar el matí mirant-la i parlant-ne, recordava els noms de tots i el que va ser d'ells un cop acabada la guerra. Mon pare, deia, quan em va venir a acomiadar plorava. No ho hagués hagut de fer, m'hagués hagut de donar ànims, però no podia, només plorava. Tenia la sensació que enviava un fill a la mort. Per això conservava amb tanta cura les cartes enviades des del front, perquè creia que no em tornaria a veure.

Quina sensació ha de fer enviar un fill a la guerra? No importa l'edat que tingui el fill, però si només té disset anys, si va a l'institut i ni ha acabat el batxillerat, si no ha tingut temps d'entendre que està passant, si gairebé encara juga a boles, si potser comença a aprendre com viure un enamorament, si ...

Ha de ser difícil, molt difícil. Comprensible? L'avi Enric, diu el pare Enric, no ho va entendre mai, ni mai ho va perdonar.

Ha de ser difícil, molt difícil, no sé com reaccionaria jo, no sé si ho podria entendre. Sigui quina sigui la causa, sigui quin sigui el bàndol, no sé si ho podria entendre. Difícil, molt difícil enviar un fill a la mort, i tant difícil, no sé si més i tot, enviar un fill a matar. Perquè li hagués pogut tocar un altre costat, perquè només depenia del lloc on vivia, perquè allà a la trinxera del davant hi havien altres homes, altres quasi nens, obligats a matar. Obligats a matar, amb disset anys, a l'edat que sigui, al lloc on sigui, a l'època que sigui, sigui quina sigui la causa. És lícit obligar algú a matar?

S'havia d'intentar, ja ho sé, calia evitar el feixisme, ho entenc, van ser ells els que van començar, van ser ells els “aixecats” en contra d'un règim legítim, no cal que ningú m'ho recordi. I més tard va ser necessari matar per tal que Hitler no imposés un estat de por i de morts injustes, calia. I més tard allà, i més tard més enllà. Com defensar la justícia dels atacs amb armes si no és amb altres armes? Com evitar que matin si no és matant?

I tot i tot i així, no em puc treure la pregunta del cap. És lícit obligar algú a matar?

dissabte, 4 de desembre del 2010

Dificultats per volar o de l'estat d'alarma i altres declaracions

Com a bons gregorians ens acostem al Nadal. Llumetes pels carrers criden a les compres i nosaltres no hem completat la llista dels que han de ser “regalats”. Vaig al caixer automàtic que encara escup,  estem a començaments de mes. No cal que imprimeixi cap justificant, però ja que hi som que mostri el saldo a la pantalla. M'esgarrifo, no m'arribarà per completar la llista encara no feta però més o menys prevista. Fa fred i la neu paralitza la sortida d'alguns avions. Més allà de la neu els controladors en muten una de grossa.

No necessitem avions per anar fins a Les Voltes, a tres quilòmetres de casa, passant per les obres de la variant. És un plis plas anar i tornar. Un plis plas era, tot just l'any passat, avui he arribat rebentada. Estic cansada, darrerament em costa mantenir el ritme.

Llegeixo una mica. Com s'ens va acudir als del club de lectura proposar justament La mare de Gorki? Per a mi s'ha convertit en una pràctica masoquista. Vaig llegir aquest llibre a la meva adolescència, o durant els primers anys de la joventut que és gairebé el mateix. Me'l vaig tragar amb tanta avidesa que el recordava com un llibre curt, de lectura fàcil per a un cap de setmana. Ara em queda tant lluny tota aquella fe! Cada pàgina és una bufetada del que no ha pogut ser. De les il·lusions destripades i amuntegades en contenidors no reciclables.

Al tornar de Les Voltes hem agafat el camí de l'ermita. Cada dia la veig més petita darrera el mur que aguanta la nova carretera per on els cotxes podran córrer més. M'estiro al sofà, un cop a casa. L'Enric fa clic i la petita pantalla s'omple de gent emprenyada amb ganes de volar lluny i de presa.  Es queden petits els grans vestíbuls dels  aeroports que aviat passaran a mans d'empreses privades. La gent necessita volar i els controladors els han fet la guitza. La meva imaginació també volava, fa molts anys, la primera vegada que vaig llegir La mare. Ara alguna cosa la manté a ras de terra. Un altre tipus de controladors segurament. Han passat els anys i he perdut la capacitat per analitzar qui som i on som. Ja no puc volar, però no vull quedar-me quieta. No renuncio a caminar, a veure les curvatures dels vols dels estornells i alguna àliga solitària que es desplaça majestuosament. No hi ha avions al cel que des de damunt de l'arbre més alt vigila l'esparver. Encara queden oliveres, i moltes olives a punt de collir. Els tomàquets han perdut el seu gust i suquen poc, però encara són vermells i amb l'oli dels pobles del Camp fan el millor acompanyament per al pa.

Em faré pa amb tomàquet per sopar i oblidaré per una estona que estem en estat d'alarma, el primer estat d'alarma en democràcia, diuen, oficialment és cert i m'esgarrifa. Potencialment, com a funcionaria puc ser requerida a treballar fora d'hores, això i moltes coses més. No afectarà als drets de les persones aquesta declaració, diuen, és només per obligar els controladors a treballar. No és personal de la meva simpatia, però m'he mirat la llei i no hi veig la constitucionalitat de la declaració. Un estat d'alarma és cosa seria i pot afectar, sí, als drets de les persones. No ho farà aquesta vegada, potser no, en tot cas no més del que ja estan afectats sense declaracions afegides, però ens estem acostumant massa a rebre declaracions d'excepcionalitat de la mateixa manera que rebem la pluja. Una declaració d'estat d'alarma no és cap fotesa, com no ho és la privatització dels aeroports, ni la llei de partits, ni la rebaixada de les pensions, ni el més que probable allargament de l'edat de jubilació, ni el gir del vot cap al conservadorisme de les darreres eleccions. Com si sentíssim ploure, de vegades, una mica més d'humitat, una nosa que potser passarà, a veure si aconseguim més impermeables.

M'agradaria volar, com quan era jove, ja no ho intento. Només vull poder seguir caminat i veure el vol dels estornells, que no em posin més murs que tapin la vista de l'ermita i que les oliveres continuïn ben farcides. Em mantinc a ras de terra, els controladors dels meus vols no em deixen aixecar-me. Potser algun dia tampoc podré caminar i no hi haurà vols d'estornells perquè no hi hauran arbres. Sembla impossible, oi? També ho semblava fa uns anys que abaixessin les pensions o allarguessin l'edat de jubilació. De les conquestes aconseguides, dèiem, no es pot tornar enrere. I ara, com si sentíssim ploure. Els meus veïns voten conservador, també alguns que veuran rebaixades les seves pensions. ICV es felicita perquè “ha perdut poc”. On som? He perdut tota capacitat analítica. Estic massa cansada segurament. Demà tornarà a sortir el sol i el dilluns farem camí altra vegada pels vols del Montsant. M'acabaré de llegir La mare.  

dijous, 25 de novembre del 2010

Avui i demà i demà passat ...

Avui és un dia tan bo com qualsevol altre per rumiar sobre moltes coses.

Avui és un dia tan bo com qualsevol altre per posar-nos en el lloc que ens correspon.

Avui és un dia tant bo com qualsevol altre per posar-nos en el lloc que li correspon a l'altra persona, sigui qui sigui aquesta altra persona, i saber que el seu lloc mereix el mateix respecte que el nostre.

Avui és un dia tan bo com qualsevol altre per dir no a la violència.

Avui és un dia tan bo com qualsevol altre per esbrinar quins gestos, quines paraules poden provocar violència.

Avui és un dia tan bo com qualsevol altre per aprendre a viure i a relacionar-nos.

Avui, i demà, i demà passat ...

diumenge, 21 de novembre del 2010

Teatre als Amics. Calígula encara és viu

Tardor encara. Ahir a Terrassa feia fred. Tot és una mica més fred aquests dies, a Terrassa. Ens trobem per fer un entrepà una estona abans de la comèdia, sabem que serà llarga i seguim les recomanacions d'anar-hi amb alguna cosa a l'estómac. Tenim un tema quan ens trobem. L'Anna no és un record. L'Anna és encara el nostre present.

Ella hi era fa un any. Vam acabar cantant a la llibertat amb la Cacatua Verda, als Amics. El grup de teatre amateur, que interpreta com si no ho fos, repeteix temporada. Cada tardor una obra, des de fa anys. Nosaltres a les grades, a punt per aplaudir, des de fa anys, ella no ha pogut venir aquest any. No és un record, és el nostre present.

Calígula, tirànic i ferotge. Boig? Calígula retratat per Camus. Un retrat que ens retrata. -Encara sóc viu. I cau el teló.

41 dC: Cassius Chaera assassina Calígula. I Calígula encara és viu

1938: Camus acaba d'escriure una obra de teatre. Els vells patricis assassinen Calígula. I Calígula encara és viu.

1945: S'estrena el Calígula de Camus per primera vegada. La guerra s'ha acabat. Hitler és mort. I Calígula encara és viu.

2010: El grup de teatre dels Amics de les Arts de Terrassa posa en escena Calígula. El Marc de la Torre clava un fictici punyal a l'Ernest Castañé. Calígula es riu de la seva mort. I Calígula encara és viu.

Calígula no fa altra cosa que portar a l'extrem de la “lògica” els mecanismes del poder que ostenten, encara, tants calígules.  Quin és el primer objectiu de l'Estat? El tresor. Llavors les vides humanes no tenen sentit. Quin problema hi ha a matar, deportar o esclavitzar? Salvaguardar el tresor és el primer objectiu. A què ve fer escarafalls de certes execucions? Calígula és molest als patricis romans, els roba, viola les seves dones i mata els seus familiars. Calígula posa en qüestió els principis morals dels patricis que no s'escandalitzen de les grans guerres fetes per emperadors “intel·ligents” i “amants del seu poble”. De les guerres on moren un nombre de persones molt superior al de les executes pel “foll” Calígula. Qui s'atreveix a dir que el Calígula de Camus és un text desfasat?

Ningú no canta la llibertat, al teatre dels Amics de les Arts de Terrassa. La llibertat ens ha deixat un mal regust de gola. Calígula ens l'ha etzibat amb ràbia i amb cinisme. La meva llibertat només és possible a costa de la dels altres. Avui, cinquanta anys després de la mort de Camus, el liberalisme guanya força a les “democràcies” occidentals. Quan la llibertat resisteix, l’esquerra acaba retrocedint sempre, diu Sarkozy. De quina llibertat està parlant Sarkozy? Al servei de qui es construeix la llibertat? A costa de qui?

Qui s'atreveix a dir que el Calígula de Camus és un text desfasat?

dimecres, 17 de novembre del 2010

diumenge, 14 de novembre del 2010

divendres, 12 de novembre del 2010

Converses al matí

Ja estem (estan) de campanya i jo encara vagarejo per casa, aprofito el que puc els darrers dies d'unes vacances tardanes que no vaig poder fer a l'estiu. A la tornada de la meva Terrassa natal he trobat la Torre Sans al mateix lloc, una mica més plena de fulles, això sí. L'Enric n'havia tret unes quantes, però en aquesta època per moltes que en recollim les que cauen sempre les superen. Podaran algun dia els plàtans del camí de la Creueta?

He constatat que a la Torre Sans encara se m'esperava, un motiu important per seguir viva. Dels dies passats a Terrassa no és el moment de parlar-ne, hi ha fets que colpeixen tan fort que és millor guardar-los, qualsevol paraula em semblaria vana. Terrassa ha tornat amb mi, com sempre, però aquesta vegada de manera més punyent. Terrassa és amb mi i jo sóc una mica allò que les persones que estimo estan visquen. Prioritat absoluta avui en els meus sentiments. Però encara no m'és possible parlar-ne.

A Les Borges del Camp el temps és una mica fresc a primera hora del matí, però no sentim l'hivern, les temperatures remunten aviat i quan toquen les onze al campanar els termòmetres exteriors ja arriben als quinze graus.Fa vent, però, un vent que es fica al ossos. A les vuit del matí he mirat per la finestra i no n'he estat conscient. Es filtraven els primers raigs de sol i he cregut que per sortir a fora no calia agafar la jaqueta. Tampoc no m'he adonat que encara no era un quart de nou quan he arribat a la Caixa.

Anava tota encongida per allò del vent i un senyor amable m'ha obert la primera porta perquè pogués esperar-me en l'espai entre la primera i la segona que encara era per obrir. Un senyor de rostre afable, segurament veí del poble però que no recordo haver vist mai. L'edat no la puc dir, tota manera, de ben segur en tenia uns quants més que jo, que ja és dir. Vell? No, no se m'acudiria definir-lo com un vell.

El diàleg amb el senyor amable és, després de tot aquest preàmbul, el que realment volia traslladar avui aquí:

Jo -Gràcies, la veritat és que esperar a fora amb aquest vent no ve gaire de gust.

Ell –El vent neteja, s'emporta totes les males cabòries, obres la finestra i el vent escombra les males olors i també els problemes. No veu quin cel? És net i clar. Quan fa vent la vista pot gaudir amb nitidesa de la bellesa del paisatge.

Jo -Certament, els dies clars donen alegria, quan plou o està nuvolat tot es torna més trist.

Ell -Què faríem sense la pluja? L'aigua és un regal. L'aigua fa créixer els arbres que ens alimenten. L'aigua és la primera font de vida. Jo em poso content quan plou.

Jo -De veres que té raó, s'ha de veure així, tots els fenòmens de la natura són necessàries.

Ell -Sí, el vent, la pluja, el fred, el calor. Tot ens ajuda i ens aporta els elements precisos per viure.

Jo -Sí, però de vegades la natura s'encabrita i aquests elements en lloc de fer bé fan mal.

Ell -És que les persones no s'encabriten? Més, moltes més vegades que la natura. És que els humans no ens fem mal els uns als altres massa vegades?  Som part de la natura responem als seus principis, però a la balança del negatiu som els humans els que més pesem.

Jo ja no tinc respostes, han obert la segona porta, el deixo passar i veig com saluda un empleat amb la mateixa afabilitat que m'ha saludat a mi.

Són dos quarts de dotze, el termòmetre exterior ja marca disset. Al Sàhara es continua massacrant i a Catalunya estem de campanya electoral.

divendres, 5 de novembre del 2010

Tampoc en català

No estic entre els trenta sis signats, no he donat ni donaré la benvinguda a  Ratzinger. El meu català, la meva llengua que estimo i reivindico com a pròpia i preferent dins aquest minúscul territori que ens pertoca no servirà per cantar lloances a un cap d'estat fals que té com a objectiu imposar les seves lleis damunt de persones d'altres territoris. Em guardo la senyera com element reivindicatiu del que vull que sigui la meva terra, la posaré al balcó de casa quan vulgui expressar la meva convicció de ciutadana d'una nació que vull oberta a tothom, laica i democràtica. Una nació que defenso i defensaré més enllà dels principis únics de país i llengua, perquè aquests principis no són absoluts i només em serveixen si van acompanyats d'altres que impliquen l'acceptació de totes les confessions religioses sense que cap en sigui preferent, aquí sí que signo les lleis de no primacies, sense que cap s'imposi ni signi concordats que obliguen a totes les persones més enllà de les seves creences. Vull una nació plural i no sotmesa, defenso ideologies tolerants i respectuoses amb els drets humans. Defenso la llibertat a decidir, el dret a decidir no només com ens volem regir administrativament, també el dret a decidir sobre el propi cos i la pròpia sexualitat. Respecto les esglésies, però les condemno quan es posen al costat de règims totalitaris, quan volen imposar maneres de viure contraries a les identitats de les persones, quan impedeixen que els esperits avancin en la comprensió de l'acceptació, quan encobreixen els seus propis crims. L'Estat del Vaticà, si és que és estat, no és el meu estat. Els preceptes defensats pel seu cap no són els meus. Ratzinger ve a Barcelona no com a cap d'estat, ve com a cap d'una determinada confessió religiosa, d'una església que fins i tot molts cristians rebutgen per autoritària, retrògrada i contraria als drets més elementals. No sortiré al carrer a agrair-li res. No serà la meva senyera la que onegi prop de la Sagrada Família ni el meu català el que clami benvingudes.

Joseph Alois Ratzinger, jo no t'espero ni t'escolto, ni que parlis en català.

dilluns, 1 de novembre del 2010

Vents de l'oest -Vents de l'Est


1 de novembre a casa nostra. Dia de difunts. La tardor ha entrat per la finestra, i no només de la mà de la meteorologia. A les nostres criatures cada vegada els agraden menys les castanyes i s'ajunten per foradar carabasses.

De l'oest ens arriben les modes que copiem. Les nostres criatures juguen amb la por. De l'oest ens arriben les modes, de l'oest ens arriba la cultura de la por. És dia de difunts, diuen que es trenca la línia que separa l'aquí de l'allà, diuen que surten els morts de les seves tombes, ens espanten amb fantasmes que esborren les nostres tradicions. Un deix amarg a la dolçor dels panellets.

He trobat un escrit de L'Emma Riverola a ElPeriódico d'avui que m'ha agradat. Com que no és massa llarg no el lincaré, copio i enganxo:

Por dels que abusen dels febles. Dels que menteixen i manipulen. Del masclista que escup, i dels que arrepleguen els seus esputs. Del que llisca a mitja nit al llit d'un nen. De les retallades de l'empresa, de l'angoixa dels diners que no arriben. Dels dies de soledat. De les nits de records i de llàgrimes. D'un positiu en una prova mèdica. Del patiment. De la incapacitat. De la impotència. Del dolor d'un nen. De l'hem de parlar. Que tot canviï. Que res no ho faci. Dels desenganys. De l'amargura. De les arrugues de l'ànima. Dels que menyspreen sense entendre. Del violent que ha perdut les raons. Del que expulsa el diferent. Dels que menyspreen les lliçons del passat. Del poderós que abusa. Del corrupte que tot ho embruta. Del prepotent que se sent impune. Del mapamundi que només reflecteix els plans de negoci. Dels que amenacen per imposar les seves idees. Dels uniformes que torturen i humilien. Del vel que fa callar les dones. Dels que invoquen els déus per convertir-se en diables. Dels que violen, maten i mutilen, i ni tan sols saben per què. De no tenir un lloc on sentir-se segur. De no poder protegir els fills. Del comerç tacat de sang. De l'esclavitud a les carreteres. De la hipocresia còmplice. Dels ulls que no volen veure. De tornar-nos cecs. De deixar de sentir. De la por.

Qui té por dels difunts?

De l'est, d'un d'aquells països exòtics d'on mai copiem i només i anem, si de cas, com a turistes, m'arriba un fantàstic reportatge del Josep. Cambotja. Una gent que viu sense por. Les fotos, totes, són una delícia, però recomano mirar, molt especialment, les mirades de la gent més menuda. 



Cambodja:temps de plujes from Josep Girona on Vimeo.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

La carta

Penal d'Ocaña. 1941. Un dia imprecís, o potser una tarda. Els presos passejaven, o xerraven, o jugaven, pel pati de la presó. Entre d'altres, entre molts, dos Miquels, Hernández i Núñez. Una visita, la d'Ernesto Giménez  Caballero, brillant intel·lectual de la falange. Una conversa que, en paraules de Núñez, va ser més entre col·legues que entre enemics. Un oferiment, la llibertat de Miguel Hernández. Una contrapartida, convertir-se en el poeta de la falange. Unes frases recollides per Núñez per a la història, “mira Ernesto, estos son mis hermanos, vencidos de hoy, vencedores de mañana, y me quedo con ellos”. Hernández, diu Núñez, no va voler trair “el niño yuntero” ni va voler anar contra “los vientos del pueblo”.

Barcelona. 1974. Juan Creix redacta una carta dirigida a l'amic Rodolfo Martín Villa. “Querido amigo Rodolfo: Me atrevo a adjuntarte un resumen de mi historial profesional por si puedes distraer tu atención y leerlo”

Barcelona. 1976. L'Antoni Batista, periodista i investigador, aconsegueix la carta del Creix, màxim exponent del que va ser la tortura a les comissaries franquistes. D'aquella carta a aquest llibre que es titula precisament així “La carta - Historia de una comisario franquista”. Un llibre publicat per Debate. 2010. Cal llegir-lo, val la pena. Una obra plena d'història, documentada, treballada des de la seriositat i la professionalitat més rigorosa. Però el més sorprenent, el més valuós, és el to del llibre. L'Antoni Batista ha necessitat uns anys, un distanciament, per poder-li donar aquest to. Luís Garcia Montero en parla avui a Público en un article que també recomano. Antoni Batista, diu Garcia Montero, no jutja, ni qualifica, ni denigra, intenta comprendre. Tot una innovació en el periodisme actual impulsat per la dreta mediàtica cap a l'insult i a la mentida.

”La carta” ens presenta els fets, tal i com son, amb tota la cruesa, ens presenta la tortura, sense embuts, implícita denúncia contra tota violència. La d'abans, la d'ara, l'exercida al marge de la llei, la que està coberta, però mai justificada, per qualsevol legalitat vigent. I ens presenta els protagonistes, les víctimes i els botxins, intentant entendre, deixant que siguin ells els que es justifiquin, micròfon obert, càmera que retrata cara i esquena. Cap retret, serà qui ho llegeixi, en tot cas, qui decidirà de quin costat es posa i si vol fer algun retret.

Miquel Núñez, cruentament i llargament torturat per Creix, és un dels testimonis claus de Batista. D'ell n'extreu el relat de l'entrevista de Giménez Caballero amb Hernández amb què he volgut començar aquest escrit, perquè també figura a les primeres pàgines del llibre. Per la seva emotivitat, per aquella honradesa que li va costar la vida a Hernández. I és bàsicament amb honradesa com escriu Batista, aquest és el millor dels seus mèrits.

Què haguessis fet si t'haguessis trobat cara a cara amb el comissari Creix? Li pregunta Batista a Núñez. Fa 20 anys li hagués engegat quatre trets. Diu Núñez. I ara? Ara no. Miquel Núñez va morir uns dies després d'haver pronunciat aquest rotund no.

I ara faig meu aquest NO abans d'acabar el post d'avui, inspirat en la lectura de Público, en l'article de Luís García Montero. Giro la pàgina del diari i em trobo amb una altra joia, Umberto Eco. “Ens horroritza que una iraniana sigui lapidada però som insensibles a les execucions legals d'Estats Units” “Ni els assassins han de ser sentenciats a mort”

divendres, 22 d’octubre del 2010

Tenim un problema.

El senyor Francisco Javier León de la Riba no és el problema. Les seves paraules dirigides a la senyora Ledire Pajín no són el problema. La burda rectificació del senyor León de la Riba comparant la ministra amb un personatge de dibuixos animats no és el problema. El fet que al senyor León de la Riba li agradi la “laureada de San Fernado” de Franco a l'escut de Valladolid no és el problema. El fet que estigui implicat en el cas gürtel no és el problema. El llenguatge insultant del senyor León de la Riba, les amistats del senyor León de la Riba, no són el problema.

El problema és que el senyor León de la Riba sigui alcalde d'una ciutat important i que hagi guanyat per majoria, el problema és que avui les ciutats de l'estat espanyol, i especialment Valladolid, no s'hagin omplert de gent demanant la seva dimissió, el problema és la impassibilitat de les persones davant de determinades maneres de pensar, davant de determinats actes. El problema és que mentre aquestes persones ens representin tothom està implicat en el masclisme, l'autoritarisme i la corrupció. El problema és que vivim en un país masclista, autoritari i corrupte i no tenim la capacitat de transformar-lo.

(imatge de google)

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Pablo

Sé que l'ara continua en el després com en una cadena quieta que formen els instants fins que tot es torna present en el fons del ser. 

El meu després d'avui es confon amb el teu ara d'ahir. Brindo per tu i amb tu




SEMPRE

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Sense foto


Avui no hi ha foto perquè les càmeres dels periodistes no hi eren a l'enterrament del Roberto Benítez, un xilé de 26 anys que va morir aixafat per una roca a una mina de Valparíso. Els periodistes eren a l'Hospital de Copiapó, captant el millor perfil dels miners que en sortien sans i proferien alabances a Piñera.

No n'eren 33 els que exhibien salut. Mario Gómez, de 63 anys, pateix silicosi i té una pneumònia. És viu, això sí, ha sobreviscut a les dures condicions d'un enterrament que no s'hagués produït si la mina de San José hagués complert amb els protocols de seguretat de l'OIT. És viu, però dèbil físicament, ja ho sabia que tenia silicosis, i què podia fer? La mineria és l'únic ofici que coneix, i cal alimentar la família.

32 miners sans i estalvis cantant lloances a Piñera, això és el que han mostrat al món les càmeres dels periodistes. I el món ha aplaudit emocionat el final feliç d'aquest “Flat Earth News” que vol dir literalment, em sembla, “noticies de la terra plana”. Una nova terminologia per indicar aquest tipus de periodisme massa estés que desinforma més que informa, que no mostra només una cara de la moneda, fa veure que ens ensenya la moneda des de totes les bandes i ni ens adonem que la veiem daurada quan en realitat és de ferro rovellat. I aplaudim, aplaudim el reflex lluent de la distorsió.

32 miners sans i estalvis, casualment la mateixa xifra que morts hi ha hagut aquest any a les mines de Xile. El darrer Roberto Benítez. Només tenia 26 anys. No hi ha foto de l'enterrament, cap periodista hi va poder assistir perquè a la mateixa hora, a l'Hospital de Copiapó, els polítics xilens saludaven els vius que els lloaven mentre el món deixava anar llagrimetes de felicitat.
No poso foto, però vull acabar amb les paraules dures, que subscric, d'un dels meus referents:  en Chile, o desenterramento de 33 mineiros sepultados polo capitalismo e a empresa privada convértese nun espectáculo mediático de primeira magnitude. O novo reality show baterá marcas de audiencias e dará beneficios. O lucro ten múltiples rostros. Detrás do fulgor televisivo e da santificación de Sebastián Piñera, a humidade balorenta da pobreza e a explotación. A experiencia fría do baleiro.

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Gràcies Josep




Arribo a casa, una mica cansada però feliç. Rebo el vídeo del Josep i el penjo. Jo vaig fent amb les meves fotos al flickr. És tard i plou. Ho deixaré per avui. Demà continuaré i així faré durar el record.

En només dos dies, quantes coses! Portem Euskadi al cor. De moment deixo l'enllaç a dues de les visites. N'hi més, però és tard. Demà continuaré.

Caserio Museo Igartuberi

Santa Maria de Zumarraga


Gràcies Miren, gràcies Peru, gràcies Julen. TORNAREM

divendres, 8 d’octubre del 2010

Una altra endevinalla


Demà de casa sortiré
On aniré?
No serà pas a treballar
Obro la maleta que ompliré
Sobretot amb amistat
Tinc moltes ganes d'abraçar
I de xerrar i de caminar
Amb als amics del país basc.


Fins dimarts a la nit tancat per sortida de viatge. Endevina endevinalla, per on arrossegaré la senalla? 

Doncs sí, pel mateix lloc que ara fa un any. REPETIM. 

 

dimarts, 5 d’octubre del 2010

Ara mateix

Ara mateix, hi havia una vegada un blog.

Ara mateix, hi havia una vegada una mestra

Ara mateix, hi havia una vegada una dona.

Valenta, sincera, diu el que pensa, pensa en clau solidària. Tot ella cor, voldria canviar el món i creu que el món no es deixa. Però potser no sap ben bé com ens ajuda a molts a creure en aquest canvi. Saber-la és saber que no estem tan soles i que encara podem voler canviar el món, ni que el món no es deixi.

No és la mestra del Serrat, aplica en una pedagogia nova que no es basa en el cant del tres per un és tres. Però com aquella mestra, de ben segur que en té molts, i moltes, enamorats.


FELICITATS ZEL

diumenge, 3 d’octubre del 2010

Més enllà de les ruïnes




Alguien tendrá que pensar más allá de las ruinas...
en la necesidad de un “jardín”.
Alguien tendrá que ser fiel a las plantas aromáticas
y a los alimentos.
Alguien tendrá que aliviar los quejidos de dolor
con las ocurrencias de la risa.









És un dels poemes que ha vestit l'arbre durant la setmana de la poesia. La Rierada de poemes ha inundat el poble, ho hem aconseguit. Potser no ha arribat a tothom. Potser ho haguéssim pogut fer millor, però ho hem fet. Més enllà de les ruïnes. Petits jardins amb aromes. Plantacions humils de paraules de pau i de esperança. Somriures, més enllà de les ruïnes.
I el 29-S vam sortir al carrer, i vam cridar, en convenciment, que una altra política econòmica és possible, més enllà dels interessos que amb proclames mediàtiques quasi ens fan creure que tot és obra d'uns quants “vagos y maleantes” que viuen panxa contens amb el diners que no cobren els pensionistes, que era la por qui havia abaixat les persianes i no la crisi o senzillament, també, la voluntat de ser-hi, fidels a les plantes aromàtiques.
I som on som, va dir el poeta. Som a la tardor, no se'ns escapa, i també sabem que ens caldrà suportar un llarg hivern. I que ens fan por les ruïnes.
Algú haurà d'alleujar els gemecs de dolor amb les ocurrències del riure. El pare Enric sap fer-ho, n'és especialista. Avui ens ha explicat una altra història que bé podria situar-se en la categoria de les ocurrències del riure que ofeguen gemecs de dolor.
Hem tornat a situar-nos en aquells anys negres de la memòria que ens pertoca. Ens ha convidat al mas dels seus avis paterns, un mas on tota la família si va encabir l'any 1937 per fugir de les bombes que queien damunt de Reus. La fàbrica d'avions feia la ciutat especialment vulnerable. Els xatos, els deien als avions fabricats a Reus amb llicència russa. Biplans molt manejables. Capaços, si el pilot en sabia una mica, de mil cabrioles per esquivar l'enemic.
El promès d'una de les cosines del pare Enric en sabia més que ningú de pilotar xatos. Un dia la cosina va anunciar que pugessin tots al terrat del mas perquè passaria el promès i els faria una exhibició. Era la manera com aquell aviador havia decidit presentar-se a la família de la seva xicota. I la família va acceptar el fet, i se'n va sentir orgullosa, i van convidar els veïns a l'efemèride.
El promès de la cosina del pare Enric que no coneixia el mas i que tenia com a única referència que hi havia un camp de tenis es va equivocar de lloc i va cabriolar una estona damunt d'un altre mas que tenia el camp de tenis més gran que el dels avis del pare Enric, però que era buit. I el promès de la cosina del pare Enric va quedar, per uns instants, desencisat amb la imatge d'un terrat sense persones que aplaudissin 
De lluny, nerviosos, els familiars de la promesa de l'aviador, se n'adonaren de l'errada i van estudiar, a corre cuita, tota mena de possibilitats per fer-se visibles al cel, al menys al tros de cel que es dominava des de la cabina de pilotatge del xato, d'aquell magnific avió de l'exercit republicà que tan bé sabia esquivar els caces enemics. 
Contava el pare Enric que el seu oncle va obrir un paraigües i va pujar a la barana del terrat tot agitant-lo, i que li va fallar el peu i es va quedar fent el pi amb les mans a la cornisa exterior, i que el van haver de tornar a pujar estirant-lo per les cames.    
Alguns joves van trobar una enorme bandera republicana i es van enfilar damunt de la torre del terrat per onejar-la. I llavors, altiu, va aparèixer el xato, planejant, acostant-se cada cop més al terrat del mas, acostant-se molt, tant que algú es va ajupir i a molts altres els bategava el cor amb força, potser amb una mica de desconfiança. Tant que va arribar a tocar amb una ala la bandera republicana. Tant que es va emportar la bandera i amb aquella estela va fer les millors piruetes, allà dalt, senyorejant república. I tothom va aplaudir i aplaudir. I tothom va felicitar la núvia.
I en aquest punt el pare Enric acaba la història, una història que com totes les que ell conta acaba bé i que pretén poca cosa més que arrencar uns somriures. Però jo no me'n puc estar i li pregunto: Què va ser d'aquell promès? -Va morir uns mesos després- diu ell, amb la veu una mica baixa, pronunciant depresa, i com si no tingués cap importància- el va atrapar un messerschmitt alemany.

 Alguien tendrá que pensar más allá de las ruinas...
en la necesidad de un “jardín”.
Alguien tendrá que ser fiel a las plantas aromáticas
y a los alimentos.
Alguien tendrá que aliviar los quejidos de dolor
con las ocurrencias de la risa.

L'autor d'aquest poema, un dels que ha vestit l'arbre durant la setmana de la poesia a Les Borges del Camp, va morir uns mesos després d'escriure'l.
Hem entrat a la tardor i sabem que l'hivern serà llarg. Més enllà de les ruïnes, algú haurà de pensar en la necessitat d'un jardí. 

dissabte, 25 de setembre del 2010

Poesia




Los años de abundancia, la saciedad, la hartura
eran sólo de aquellos que se llamaban amos.
Para que venga el pan justo a la dentadura
del hambre de los pobres aquí estoy, aquí estamos.

Nosotros no podemos ser ellos, los de enfrente,
los que entienden la vida por un botín sangriento:
como los tiburones, voracidad y diente,
panteras deseosas de un mundo siempre hambriento
.










___________________________________________________________________

Aturo aquest blog durant una setmana. Seré allà fora, tinc moltes cites pendents, de totes elles, o d'algunes, en parlaré, segur, després.

Aturo aquest blog i el deixo fixat amb unes paraules i una imatge. Ni les unes ni l'altra són meves, les agafo en préstec, sense demanar permís als seus propietaris, me les deixen, ho sé perquè estan creades per compartir. Les paraules són del Miguel Hernàndez i la imatge de la Tere Balañá.  Les he triades perquè representen molt bé el que serà la meva setmana.

Les meves cites allà fora són moltes i totes amb personatges molt, molt, importants.

Dilluns tinc cita amb l'Arbre dels Poemes.  Una arbre que acollirà els poemes de tothom. De la gent menuda i de la gent més gran del poble. Un arbre que demostrarà que la poesia no és exclusiva de ningú.

Dimarts, dijous i divendres tinc cita amb el Juan Ramon Jimenez, l'Ada, el Federico Garcia Lorca, la Tere, el Miguel Hernandez, la Lourdes, el Joan Maragall, l'Imma, El Grabiel Ferrater, la Montse Carrillo, El Miquel Martí Pol, La Mireia Vidal-Conte, la Meritxell Cucurella, la Laia Noguera, la Rosina Ballester, l'Òscar Palazón, l'Akane, l'Oriol, el Josep Carner, el Magí ...  Una manera popular de viure la poesia

Dimecres tinc cita amb milers de persones del Camp de Tarragona que no aniran a la feina i sortiran al carrer  per dir que ja n'hi ha prou a la continuada pèrdua de drets laborals i socials. Una altra manera de viure la poesia.

Dissabte un recital de cançons i poemes amb la Ivette Nadal.

Diumenge potser tornaré per explicar sensacions.

dijous, 23 de setembre del 2010

Un vot val més que mil coherències




Ho has d'entendre.

Tu no votes

dimarts, 21 de setembre del 2010

El 22 de setembre, una endevinalla i un desig

Una endevinalla:

Qui s'amaga darrera la càmera?

Pistes:

1) És dona
2) És valenta
3) És lluitadora
4) És sensible
5) És generosa
6) Està sempre disposada a col·laborar
7) Troba la poesia de la vida en la natura i en la gent del poble, la captura i ens la regala.
8) Capta la màgia de les coses més petites i la converteix en amistat

9) Va néixer un 22 de setembre.

Un desig

Que tota la màgia que ens regala li arribi demà, quan et desperti, i que trobi tota la felicitat que es mereix.

diumenge, 19 de setembre del 2010

divendres, 17 de setembre del 2010

Oh Europa

Plou, i plou molt. Allà fora tot es fa borrós. Encenc els llums del cotxe i poso en marxa el neteja parabrises. Vaig cap a Les Borges del Camp. París queda molt lluny. Massa Lluny! Al Bogart li va petar l'estomac quan jo encara no sabia què era Europa.

Tenia dos minarets d'estil morisc la vil·la del Trocadéro. Dues ales curvilínies delimiten un buit al Palau de Chaillot. Al Palau de Chaillot el 10 de desembre de 1948 s'hi va aprovar una declaració que la van voler universal “Considerant que el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament .... “ Que lluny queda París!

Cada vegada plou més, espurnés estranyes són els farts dels vehicles que venen en direcció contraria. Cap on van? Cap a París no crec. És tan lluny ...

I hem de demanar disculpes. Com diu? Cal que ens disculpem. De què? Per què? És que hi ha comparacions que no poden fer-se. Ah no? No, els gitanos romanesos no són jueus. Clar.

Considerant que el reconeixement ... Trona, i els trons apaguen les paraules. Possiblement no arriben a les orelles del conserge del Palau de Chaillot els articles de la Declaració Universal. Possiblement, al conserge del Palau de Chaillot li han rebaixat el sou i potser no pot pagar la residència de la seva mare malalta d'alzheimer. Possiblement el conserge del palau de Chaillot, o qualsevol altre conserge de qualsevol altre palau, està indignat i no sap contra què o contra qui ha de llançar la ira. Als conserges indignats els hi pot semblar molt bé, més que bé, que expulsin els gitanos. I el clam pot passar de conserge en conserge i de cap de gabinet en cap de gabinet ... plou, cada vegada és més fosc i no havíem dit res, no volíem dir el que vam dir quan encara no plovia tan. O potser amb el só de la pluja no van sonar prou nítids els mots. No, no és el mateix. Expulsi. Expulsi tranquil·lament monsieur Sarkozy, no faltaria més.

El divendres no plovia. Als jardins del Mas Pahí, a Les Borges del Camp, unes partitures esperaven sota el gran eucaliptus mentre la gent entrava i es saludava. El barroc va sorgir a Itàlia, després del Concili de Trent, ens van recordar els músics. Fou un moviment que va impulsar un estil artístic que es dirigís no només a les elits sinó al poble illetrat. Busco Telemann, n'haig de tenir un CD. No el trobo. El divendres, quan no plovia, Telemann va arrancar aplaudiments. Ara tot és negre allà fora. Palpo la guantera i no trobo Telemann.  Thilo Sarrazin, socialdemòcrata alemany, no escolta Telemann. Thilo Sarrazin escriu un llibre que es titula Alemaya es desintegra. La culpa és dels immigrants. Cada vegada hi ha més conserges i més caps de gabinet que declaren que votarien Sarrazin.  

I hem de demanar disculpes. Joseph Ratzinger ho ha fet. Burdes disculpes sense accions que les facin creïbles. On és Telemann que no el trobo? On és aquell París que sempre ens havia de quedar? La culpa és dels immigrants, i també dels ateus i dels seculars extremistes que no sé que són, diu Ratzirger. Ateisme és igual a nazisme afirma Ratzinger. I ara què? Qui li exigirà a Ratzinger que es disculpi?

Les partitures són a punt, potser si aplaudim fort els músics tornaran a interpretar Telemann. Passa'm un cigarret Bogart i digues-li al Sam que la torni a tocar.


(La foto d'avui és de l'Enric - Mas Pahí abans del concert)

dimecres, 8 de setembre del 2010

Terra d'amos

Ha passat un any ...

La nit anterior, la del 7, van arribar amb la Mare de Déu els diables. Aquests sí que en saben. És cert que no aconsegueixen que Ella es quedi fora del poble, ni aconsegueixen evitar els parlaments de bisbes que ens repassen el catecisme. Però tornen a intentar-ho, any rere any, i d'aquesta manera ells s'ho passen bé i ens ho fan passar bé a nosaltres.

Tornen a ser les vuit del vespre, un any després. Com l'any passat la temperatura és agradable i les pluges, enguany, han estat un xic més generoses. És festa major a les Borges del Camp. Felicitats a totes les Maria Rieres.

Ahir, dia 7, com l'any passat vam sortir a rebre els diables. Sí, els diables. Jo entenc perfectament que altres van sortir a rebre la Mare de Déu. Sé que per a ella, o per als que creuen en ella, es va muntar la festa. Que la tradició implica venerar la imatge patronal i fer-la alcaldessa del poble durant uns dies, i que hi va inclòs el cant de la Salve i els parlaments d'eclesiàstics. La festa del poble, com tantes altres festes, la majoria de les que celebrem, tenen bases catòliques. Festes imposades sobre les dites paganes convenientment trepitjades i enterrades en molts casos, latents en els substrat en altres. Tot això no es pot esborrar d'un plomall, ni pretenc menysprear les persones que necessiten i viuen la fe. Porten regals els reis als nostres fills, comprem blaiets que ens curen el mal de gola, veiem passar els tres tombs i engalanem els nostres cavalls si els tenim per Sant Antoni. Assumim el substrat del catolicisme com a part de la nostra història i ni tant sols pretenem trepitjar-lo ni enterrar-lo.

Però jo vaig sortir a veure els diables, veritables protagonistes de vigília, gent del poble que es posa el vestit vermell amb cua i banyes i encén carretilles amb jocs de soroll, llum i danses que han anat millorant any rere any. Un espectacle festiu, un joc ple de bellesa en el que tots hi tenim cabuda, també els laics, tots els que vivim i ens sentim de Les Borges i tots els que venen d'altres pobles i no són religiosos, els que venen, com nosaltres, per veure el millor de la vigília, sens cap mena de dubte, les danses dels diables.

Anys enrere, ens posàvem al començament del camí, just a tocar la riera, des d'on es veu l'ermita il·luminada i tot el sender, amb els seus tombs, de nit i en silenci. Fins que uns llampecs trencaven la foscor i xiulaven els petards abans dels trons. Eren els diables que s'acostaven, precedint la professor i la imatge de la Verge, sí, però el que donava el to màgic, festiu i escenogràficament magnific era aquest foc, fum i só avançant, il·luminat, ara un tomb, ara un altre. Fins que arribaven, i calia córrer perquè no t'atrapés el foc i parar-te una mica més lluny per veure girar la llum dels paraigües, amb el só, únic i exclusiu, dels trons de les carretilles.

Això es el que jo vaig anar a veure i escoltar ahir, jo i altres, vinguts de fora del poble, ho sé perquè vaig sentir que ho comentaven i em van arribar també les queixes. Ens vam queixar, em queixo, que no ens van deixar escoltar els diables, que van apagar el trons amb altaveus voluminosos instal·lats al llarg del camí, altaveus que resaven els misteris del rosari. Des de casa se sentien les avemaries, dins de casa meva i de totes les cases es ficava el so altiu, poderós, de l'església, menystenint, enterrant, laïcitats.

Assumim el substrat del catolicisme com a part de la nostra història i ni tant sols pretenem trepitjar-lo ni enterrar-lo. Però, sisplau, que no hi encabeixin més imposicions religioses, que no ens recordin que les festes, fins i tot les majors, les que haurien de ser de tots, tornen, cada vegada, a ser menys dels poble i més de “l'amo”

Tal vez sí, o tal vez no, pero es seguro que almuerza en la mesa del patrón...

diumenge, 5 de setembre del 2010

Històries al rafal


Quan hem sortit al rafal, amb el pare Enric, eren les dotze a les Borges del Camp, la mateixa hora sota el pont de Saragossa i també al País Basc, una hora menys a Canàries i a Londres. Ha estat un dia tranquil. Hem fet una mica de vermut i hem pres vichyssoise molt freda. Hem estat d'acord en què les parets quedarien bé pintades de blau i hem comprovat que els coloms cada cop són més desvergonyits. Després de dinar, abans d'agafar cada un el seu llibre, com sempre, el pare Enric ens ha explicat una història.

La d'avui és una història d'abans de la guerra. Quan el Jaume Sans vivia sol en aquesta casa gran, construïda per a una família gran fa noranta-nou anys. Se li havia mort la dona, se li havien casat les filles, i ell s'havia quedat. Era perfectament capaç d'espavilar-se sol. Ni que ja no fos jove, ni que sordegés una mica. Una nit, mentre dormia tranquil·lament es va obrir de sobte el llum de l'habitació i es va despertar. Quatre homes se li van posar als peus del llit, quatre lladres que portaven estona omplit sacs i que probablement imaginaven que a la casa no hi havia ningú -Manos arriba- li van dir els lladres. El Jaume Sans se'ls va mirar i al comprovar que amagaven les mans va tenir clar que no anaven armats. Va somriure, es va incorporar sense preses, va obrir el calaix de la tauleta de nit i en va treure un revòlver. -Manos arriba ustedes, si me hacen el favor. Y ahora me daran todo lo que tengan, sea robado aquí o en otra parte- Després els va acompanyar fins la porta, els va desitjar bona nit i se'n va entornar a dormir.

Cap a les sis de la tarda hem portat el pare Enric a casa seva. Hem posat la televisió amb el só força alt perquè el pare Enric, com el seu avi, sordeja. Hem pres el té i hem convingut que la pau és possible i que els pobles tenen dret a decidir.

dimecres, 1 de setembre del 2010

Sé que hi ha sol darrera els núvols

Ha plogut una mica aquesta nit i l'ambient és més fresc. Ha plogut molt des de llavors, quan érem joves i créiem. Ara en tenim més de cinquanta i potser estem una mica cansats. Encara creiem, si més no tenim la voluntat, la necessitat, quasi, de creure. El que passa és que estem una mica cansats i en el camí hem anat deixant innocències.

Ja no plou, puc sortir al balcó i parlar amb els pins centenaris que m'atansen les branques. Sé que ells no em menteixen. Sé que no es mentida la terra, sé que darrera els núvols el sol encara escalfa. Sé que existeix un poble, un país, un món i una gent diversa que l'habita. Sé que hi tinc un lloc i que les meves accions són essencials en l'equilibri universal. Tan essencials com els milions i milions d'accions de cada un dels altres, així, individualitzats, saharians o gitanos, palestins o romanesos, europeus o jueus, cristians o japonesos, saharianes o gitanes, palestines o romaneses, europees o jueves, cristianes o japoneses.

En tenim més de cinquanta, ha caigut tanta aigua que estem una mica desfets i potser per això ens consta entendre. Sabem que no és fàcil. Ho hem sabut des de sempre, des que vam començar a votar, amb la il·lusió de les minses llibertats guanyades, opcions d'esquerres. Llavors encara créiem. I encara volem creure, perquè en tenim la voluntat i la necessitat. El que passa és que l'aigua de tantes pluges ens ha ablanit la innocència.

No diré que només busquen les poltrones. No diré que podien haver-ho fet molt millor. No negaré que els ho han posat difícil. En un món dominat per l'economia lliberal i els interesos monetaris atrevir-se a fer polítiques d'esquerra és un mèrit.

Però passa que ja hem complert els cinquanta, o els seixanta, fins i tot els setanta en alguns casos. És massa temps per tancar els ulls i fer veure que no veiem. Massa temps per seguir justificant aquelles petiteses i minúcies, aquells danys col·laterals sense importància que s'ens venen com productes senzills de la debilitat humana o, pitjor encara, com a cessions necessàries.

Temps era temps del centralisme democràtic, quina contradicció en els termes! Ara em sento del tot autodeterminada. Les branques dels pins giren cap a la dreta o cap a l'esquerra segons les porta el vent, però elles mai no m'han dit que es mantindrien quietes en una única banda.

Com que tenim edat, hem entès que no era fàcil. També hem entès que podem perdonar errors per manca de competència, en aquest cas sí, ben humana. Sabem a quin costat estem i sabem que no ens hi mourem. Fins i tot, qui sap, encara reforçarem aquest costat amb el vot. Però també hem aprés que fem i desfem amb accions quotidianes més que amb paperetes. Hem aprés moltes coses, per exemple que ens poden fallar aquells en els quals havíem fet confiança.

Ha plogut una mica aquesta nit, no sé si plourà demà. El futur és incert i hi ha núvols a l'horitzó. Sé en qui puc creure i això m'ajuda a sentir-me viva. Sé en qui no puc creure i això em va bé per mantenir-me desperta. No en tinc prou amb declaracions d'intencions genèriques. No és temps de centralismes ni de fes.

Ha arribat el temps de demanar a les esquerres alguna cosa més que programes. No ens fan mal les mil mentides dels que no ens estimem, ens fa mal la mentida dels que ens estimem. Caldrà revisar les accions més simples, el dia a dia dels nostres representants. Si no és així, els que ja en tenim més de cinquanta i encara tenim la voluntat i la necessitat de creure ens anirem amagant a les trinxeres dels arbres centenaris que mai no ens fallen. Però el perill és que al darrera s'hi amaguin altres, els més joves, aquells que han d'aprendre a creure. Allà fora els cotxes dels que van i tornen de la feina passen a gran velocitat per arribar més lluny potser cap a la glòria dels càrrecs. Els gitanos francesos inicien l'èxode.

dissabte, 28 d’agost del 2010

Desenllaç. Segona part

"Aquest tipus estava boig” diu ell. “Com tots els homes” diu ella. I el terme homes aquí no està usat en sentit genèric. La mantinguda decent i l'expresidiari honest acaben junts, cosa que sabíem des de la primera pàgina, però és bonic arribar al final per corroborar-ho.

Això passava el dimarts 24, quan llegia Hammet i no llegia ni mundos ni abcs ni sinrazones. Quan alçava la copa pel retorn de l'Albet i del Roque. Feia molta calor, i no ha deixat de fer-ne la resta de dies de la setmana. El dimecres 25 vaig veure banderes a mitja asta. I vaig pensar que era just, que cal plorar els nostres morts, però vaig lamentar totes les altres morts sense cap bandera que les recordi. Si abaixéssim banderes per cada una de les víctimes de les guerres en les quals participa el nostre país els carrers estarien recoberts d'estores grogues i vermelles.

Com que no llegeixo ni mundos ni abcs ni sinrazones, vaig alegrar-me, el dimarts 24, del feliç desenllaç del segrest dels cooperants. Avui, repassant altres diaris, que tampoc no són ni mundos ni abcs ni sinrazones encara me n'alegro, però, com el Josep, em pregunto: En quin món visc?
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=111839&titular=tres-secuestros-tres-tratos-diferentes-un-mismo-gobierno-

dimarts, 24 d’agost del 2010

Desenllaç

Com que no m'agrada el xampany alço la copa de vi pel Roque i per l'Albert.- Ens han tractat correctament, dins de les difícils condicions que viuen ells, hem viscut com ells.- Han dit. Els haguessin pogut matar, sens dubte ho haguessin fet si les negociacions haguessin anat d'una altra manera. Ells ho saben. Però han preferit posar l'accent en el tracte correcte i han aprofitat per remarcar les penoses condicions del desert.

Quina calor que torna a fer! És la frase habitual després del bon dia de rigor a la tenda o a l'ascensor. Haig de confessar que jo no en tinc gaire. L'heura del rafal ha crescut prou per no deixar que s'escalfi. M'assec al silló i encenc un cigarret. Mentre l'Unda i la Petita venen a jeure prop meu una dona, a la nit, cau i es fereix una cama. Cent metres més enllà la llum d'una caseta. Una porta oberta i un home jove i ben plantat netejant la pipa al costat del foc. Ella entra, és una dona d'aquelles que es fa mirar, ni que no tingui la cama ensagnada. Ell no aixeca la vista de la navalla que rasca la cassoleta de bruc.

L'aigua de la bassa convida a la remullada. No tinc prou calor i no la buidarem fins dissabte. Potser demà. El tren no surt fins les sis de la matinada. Hi ha temps. Prou temps com perquè arribi el terratinent borratxo i es baralli amb el de la pipa. Prou temps com perquè el de la pipa, sense voler, es carregui el terratinent borratxo per salvar la dona guapa. Per acabar-ho d'adobar resulta que el de la pipa havia protegit la filla del jutge de pau contra son pare que, com a tal, havia de ser una aberració. El jutge de pau, naturalment, és amic del terratinent borratxo.

No cal encara buidar l'aigua de la bassa però sí passar la mànega com a mínim pels rosers i pel taronger que ens va regalar el Joan i que està fent créixer quatre magnífiques taronges. Què faran l'home de la pipa i la dona guapa? Les plantes m'esperen i les gosses tenen ganes que m'aixequi per venir darrera meu amb una pinya a la boca, a punt per ser llançada.

He intentat diverses novel·les aquest estiu, policíaques i no. Ho he intentat i aconseguit, no n'he deixat cap abans d'acabar. Però qui és pot resistir, de tant en tant, de tornar a Hammet? Què millor per a una tarda d'estiu, sota l'heura del rafal, que un ex-presidiari honrat i una mantinguda decent ajuntats per l'atzar sota l'ombra d'un crim involuntari. Quin plaer que el mort sigui el terratinent sense escrúpols!

Allà fora fa calor i el món real no m'és indiferent. Bentornats a casa vostra Albert i Roque.

dijous, 19 d’agost del 2010

El meu oliver era aquí abans


Ha plogut molt aquest migdia, quaranta litres ha dit la Pepa de la cooperativa quan hem anat a buscar la garrafa d'oli de Les Borges, de les del Camp, naturalment. Avui a la tarda no ha plogut gaire, però la terra estava mullada i el cel cobert, no feia per sortir a caminar. Vam sortir ahir, fins a l'ermita, i després vam continuar camí enllà pel costat de les obres de la variant. Per dins les obres mateix no, prohibido el paso a toda persona ajena a la empresa. Si no llevan un casco y un chaleco no pueden estar aquí, ens van dir l'última vegada que ens vam colar per fer fotos. Ahir ens vam tornar a oblidar el casco y el chaleco. Fa cosa de veure, ho dic de veres, fa, com una basarda tanta terra remoguda, un no res tan immens on hi havia arbres. Aquest és el tros de la meva germana, ens informava un borgenc que mirava, com nosaltres. Aquí, on hi ha aquesta estaca, abans hi havia un oliver centenari. El cas és que on hi havia l'oliver centenari és una via de serveis per a les obres, per passar les màquines, no és la variant pròpiament. Per poder fer la carretera s'ha menjat, eliminat, no únicament el que ocupa la carretera, que ja és, també forces metres als costats, per allò de les vies de servei necessàries. D'aquesta finca n'han pres molt, deia el borgenc, i en canvi de l'altra ben poc, veieu, les estaques no estan arrenglerades. Sembla estrany aquestes diferències, deuen tenir les seves raons, però sí, es fan estranyes aquestes diferències.

L'ermita tremola. No ho dic en sentit figurat, tremola com si es tractés d'un terratrémol. Són les màquines que avancen. Segur que no s'obrirà la terra? Ens preguntem. Segur que resistiran aquestes parets centenàries? Del segle XIII és la casa dels ermitans diuen.

L'ermita no caurà, ni la casa dels ermitans tampoc, espero. Però l'impacte visual i sonor des d'allà és i serà bestial. S'ha perdut la calma en els passejos a l'ermita, ni que hi posin murs de contenció sonora. Serà asfalt i cotxes que corren on hi havia verd i arbres quiets. Hi ha carreteres que t'apropen al paisatge i carreteres que te n'allunyen, deia l'altre nit l'Oriol quan ens mostrava les vinyes del Priorat. No hi veig cap motiu pel qual no podia passar una mica més lluny, continua la xerrada el borgenc. És clar que ells tindran les seves raons. Les tindran no en tinc cap dubte, però i si les haguessin explicat? I si hi hagués hagut un temps de reflexió i la gent del poble hagués pogut dir la seva pel que fa al traçat de la variant? Tindran les seves raons, imagino, per no haver-nos donat aquest temps. Raons, segur que n'hi ha, però quines? De vegades fa mal pensar. Ep, només de vegades. Tal vegada sigui la millor opció. Només tal vegada. Tindríem menys dubtes si s'hagués donat informació prèvia i aquell temps de reflexió. Però m'hauré de quedar amb el dubte. L'únic què sé es que abans allà hi havia arbres centenaris.

dimarts, 17 d’agost del 2010

La meva bicicleta era aquí abans


Castellfort encara és al mateix lloc que fa quaranta anys, i que en fa cinquanta, quan hi passava els estius, quan amb altra canalla m’enfilava per bancals, escalava murs de pedra seca i roques, pujava i queia del trill mentre l’avi feia córrer cada vegada més els matxos a l’era, aposta perquè xiquetes i xiquets s'ho passessin bé, primer i bàsic objectiu abans que reposar del cansament, abans gairebé de la correcta separació dels grans de la palla per recollir el blat que era la única font d’ingressos de la família .

Castellfort encara és al mateix lloc, altiu damunt les roques. Però hi ha apartaments on abans hi havia eres, males herbes on abans hi havia espigues, garatges on abans hi havia corrals i granges on abans pasturaven els ramats. Les pudors de les granges arriben al mirador de la carretera, allà on abans es flairava espernallac o farigola. Diuen que algunes hauran de tancar, només les que fan “producció” més industrial mantenen beneficis. També diuen que algunes persones que treballaven a la Marie Claire, la fabrica de mitges de Vilafranca, han estat acomiadades.

Castellfort està de festes, com cada any per aquestes dates. Els nois del poble juguen amb joves vaquetes que no entenen el perquè de tot plegat i de vegades se’ls miren i mugeixen com si els volguessin preguntar com és que no corren i es persegueixen ells amb ells si tant els agrada. Abans les vaquetes acabaven estocades pel més intrèpid. Ara, com a mínim, tornen a casa seva, a pasturar, fins que un altre poble les lloga.

Castellfort està de festes. Hi traiem el nas amb la família com cada any per aquestes dates. El nas i la resta del cos. Per recordar, amb d’altres que també són fora i tornen aquests dies com nosaltres, com n’érem de feliços quan el blat era la única font d’ingressos. El blat i la roba que feia la tieta, la modista del poble, darrera uns porticons amb finestrals sempre oberts per acollir les dones, les que hi anaven a cosir i les que hi anaven per sentir els seus consells que no tractaven únicament de costura. Hi ha una porta moderna, ben tancada, on abans hi havia la dels finestrals. Hi ha una terrassa amb barana de ferro on abans hi havia un balcó de fusta.

El poble està de festa i els carrers fets per ser trepitjat per bèsties de càrrega són plens de vehicles que barren el pas. Hem arribat massa tard i es fa gairebé impossible trobar un forat per aparcar. Decidim deixar el cotxe damunt la vorera, davant de casa la Mercedes, de moment, ben arrambat a la paret perquè si un altre ha de passar ho pugui fer. A la paret hi ha una bicicleta que apartem lleugerament, suposem que és la del Jordi, el fill petit de la Mercedes.

Tornem al vespre, després d’un passeig pels bancals, després de veure pedres caigudes on abans hi havia murs de pedra seca ben compactes. Al neteja parabrises del cotxe el Jordi ens ha deixat una nota “la meva bicicleta era aquí abans”

dimecres, 4 d’agost del 2010

No fa massa calor per ser agost

Dimarts, 20 de Muharram de 1431 al calendari islàmic. No ha fet massa calor per ser agost. Vaig i vinc de la feina amb la ràdio engegada. Catalunya Informació. Que sí Ferrovial no ho sabia, que si Convergència no ho sabia. Què ignorants que ens tornem tots plegats algunes vegades!Un palestí assassinat a Gaza, petits incidents de cada dia.

S'encén el pilot de la benzina i ja he passat la benzinera. No torno pas enrere, hauré de fer camí cap allà i després de nou cap aquí amb el poc líquid que queda al dipòsit. Podia haver mirat abans l'agulla, sóc despistada i poc curosa de mena. Freudianament torno cap al pare i el recordo fa uns quinze anys, uns dies després de donar-me el seu cotxe, quan el pàrkinson ja no li permetia conduir, em va preguntar si s'encenia el pilot de la benzina. Sí, si que s'encén, li vaig dir jo. Es que jo en els sis anys que fa que tinc el cotxe mai no l'he vist encès. Era la seva manera de fer-me sentir una mica culpable.

Amb el pilot encès, de tornada, Catalunya Radio. Converses. Com que han presentat la convidada abans de posar-m'hi no en sé el nom. M'agrada com parla i l'escolto amb atenció. Deu ser la dona de l'Ernest Lluch penso, i li ho cometo després a l'Enric, quan sortim a caminar pel camí de Riudoms. És un camí encimentat, a banda i banda masos i gossos que borden. Al fons el mar, tant al fons, i amb tanta llum, que no el puc fotografiar, he fet un parell d'intents amb la màquina, però queda borrós, no m'agraden les imatges i les esborro quan arribo a casa.

Oliveres, bàsicament, la majoria ben cuidades i plenes de fruit. Altres ja abandonades. Alguns cirerers, avellaners i ametllers. Ara l'ametlla es tendra. Com m'agraden les ametlles tendres! L'avia, a Castellfort, me les feia pelar per fer magdalenes i jo me'n posava tantes a la boca com al plat. Estiro la mà cap a la branca que cau al camí. Només una, només una, diu l'Enric. N'agafo dues i me les poso a la butxaca. Una mica més enllà torno a estirar la mà i ja en tinc quatre. El fruit que cau al camí és per al peregrí. Sí ningú no ha dit aquesta frase abans que jo ho hauria d'haver fet.

Fa mil anys Catalunya era bàsicament islàmica, perquè els àrabs no es van quedar a l'Ebre. Bé, fa mil anys Catalunya encara no existia. Aleshores allò del mil·lenari? I abans dels àrabs les terres que ara formen Catalunya no eren cristianes, ben poques persones s'havien batejat mil anys abans d'aquell any que ens van dir que érem mil·lenaris. Només a les grans ciutats, on hi havia bisbes, on l'església començava a controlar. Oh benvinguts passeu passeu, els van dir els nostres ancestres als àrabs, perquè creien, deia la persona convidada al “converses” que hi guanyarien, i tenien raó, afegia. Com m'agrada que em “desmuntin” la història oficial! Com m'agrada que m'expliquin que no som tant cristians com diuen i volen! Que hi ha molta més diversitat en la sang, en definitiva.

Crec que devia ser la dona de l'Ernest Lluch li comentava a l'Enric mentre caminàvem cap a Riudoms, però hem girat cua abans d'arribar-hi. Al front, massa llunyà, massa il·luminat per retratar-lo, el mar. I a la dreta m'ha cridat l'atenció una tanca. No era una tanca de pedra, ni de filferro, ni de xiprers, ni de canyes. Era una tanca feta amb pomeres. L'he trobada original i molt bonica. Les pomes, algunes vermelles, feien goig, però no he estirat la mà, de fet no hi arribava.

Totes les cultures monoteistes tenen alguna cosa de dictatorial deia aquella dona que devia haver sigut la de l'Ernest Lluch. Ho miro quan arribo a casa, i sí ho era, però ja no li tornaré a dir la dona de l'Ernest Lluch, es diu Dolors Bramon, experta en islamisme, havia llegit alguna cosa d'ella, m'ha agradat escoltar-la.

Mentre m'aprenia el nom de la Dolors Bramon, l'Enric es “sucava” a la bassa. Deia, ai, ai, que freda. Jo no he intentat posar-m'hi.

dimecres, 28 de juliol del 2010

Màrtirs Nacionals


De vegades és necessari i forçós ..... Sí, de vegades és necessari, potser fins i tot forçós, però sempre, sempre, és injust, cruel i recriminable, que algú hagi de morir en nom de, sigui d'un poble o d'un deu. Ahir, en un sopar deliciós amb gent deliciosa, vaig comentar que no m'agraden les prohibicions. La prohibició és necessària i forçosa, va dir el Joan, matar ha d'estar prohibit. Certament, ho vaig entendre. Matar ha d'estar prohibit. Tot tipus de mort que no sigui absolutament necessària i forçosa ha d'estar prohibida. Primer i bàsicament la dels éssers humans i, en base a una mateixa filosofia, la dels altres éssers vius. Gaudir amb el patiment d'una criatura és injust, cruel i recriminable. Estigui on estigui la criatura en qüestió. Convertir en patrimoni de cultura nacional un festeig en el qual s'hi escenifiqui, de manera real i brutal, la tortura és propi de tirants, no pas de salvatges perquè els salvatges no ho farien. La fiesta nacional no és la meva festa i per això celebro que el Parlament de Catalunya hagi decidit prohibir-la. Perquè prohibir, de vegades, és necessari i forçós. Ho celebro, sí. Igual que celebro que no s'hagi prohibit el flamenc i que gent com De Callaos pugui seguir fent bona música. Ja n'hi ha prou del si no estàs en mi estàs contra mi. Possiblement la majoria de gent del meu poble no vulgui estar amb Espanya. No és el mateix que estar-hi en contra. La majoria de gent del meu poble no vol espectacles basats en el patiment i la mort. Això només vol dir el que vol dir, que no volem festes que s'organitzin amb tortures. Veus interessades intenten i intentaran fer combregar amb estranyes creuades. Fins quan tanta paranoia? Acabarà el toro convertit, encara més, en un obligat màrtir nacional que ha de morir com a bé cultural de la pàtria perquè Catalunya ha decidit prendre un altre camí? Qui és que va contra qui? I amb quines armes?

Perquè sentir-me catalana i no espanyola no implica cap anti-Espanya, ni cap anti la gent que és i se sent espanyola, espero que triomfi el bon criteri i els toros no siguin convertits en morts culturals d'obligat compliment. Màrtirs nacionals a la força. No vull màrtirs, ni com a béns culturals ni com a res. Darrera tot martiri hi ha una brutal injustícia. Em quedo amb el flamenc.

Són quasi les dotze de la nit a Torre Sans. La fada del jardí m'ha dit que haig de ser al llit abans de mitja nit. Somiaré amb bous que pasturen i pastors que canten por soleares.

diumenge, 25 de juliol del 2010

Xacobeo 2010


"Estos días en España se ha vivido una emoción desbordante al sentir que nuestros colores nacionales ganaban la copa del mundo. En fútbol nosotros éramos los mejores. Nosotros, este trozo de tierra de la geografía universal que limita al norte con Francia, al oeste con Portugal y al sur con Marruecos, por primera vez en la historia ganábamos este apreciado trofeo. Ganaba la nación española. Y ¡qué bien que se haya despertado entre nosotros ese sentimiento de comprender un poco lo que significa España!
Este sentimiento desparramado por ciudades y pueblos lo hemos sentido infinidad de veces, a lo largo de los siglos cuando nos encontrábamos unidos bajo la mirada protectora del Apóstol Santiago, patrón de España. Bajo su liderazgo hemos ganado muchos partidos. La reconquista de España de la invasión islámica la conseguimos al grito de Santiago. Y la Reforma protestante no entra en España porque teníamos en Santiago el mejor 'Casillas' para que no nos metieran goles. Y las naves de D. Juan de Austria que frenaron la invasión turca llevaban los estandartes de Santiago. Y cuando la francesada nos invade de armas y de ideas que no se veían muy cristianas, los hicimos recular hasta Bayona al 'grito de Santiago y cierra España'. Y en Compostela Juan Pablo II pronunció aquellas proféticas palabras, de que Europa no puede perder sus raíces cristianas. En Santiago Apóstol están nuestras mejores raíces"

Ho he copiat d'un diari qualsevol , la verdad.es, però què importa quin sigui? Avui sa majestat ha pregat davant de l'apòstol per una España unida. No en el meu nom (ni tampoc en el de molts d'aquella terra gallega). Jo no hi era, era a casa l'oncle Jaume que com cada any ens ha obsequiat a tota la família amb un suculent dinar sota l'ombra de l'heura, al rafal del mas. Després per acabar la jornada, tots plegats, hem plantat un arbre. Un arbocer. Que a ningú se li acudeixi dir-li madroño, ha dit l'oncle Jaume per acabar l'acte.

He comés una errada, m'he deixat la càmera per immortalitzar el moment. Per això he hagut de cercar (gràcies sant google) una imatge, en concret en una web que es diu cienciesnaturals.com