divendres, 10 de desembre de 2010

Preguntes al vent



La presència d'un militar fa sospitar, sense ell bé podria ser la fotografia d'uns amics d'excursió. Només tenien 17 anys. 1938, Ascó, front del l'Ebre.  Ens la va fer arribar l'Albert, el de més avall és son pare, el següent, arbre amunt, el que llueix espardenya catalana, el pare Enric. Eren els de la lleva del biberó. Els pocs de la lleva del biberó que van aconseguir “enchufe”.  Amb la superació d'un examen van passar a ser cartògrafs, els van donar paper i llapis en lloc de fusell i no van haver de matar ningú. Només tenien 17 anys

El dimecres li vam donar la foto al pare Enric i es va passar el matí mirant-la i parlant-ne, recordava els noms de tots i el que va ser d'ells un cop acabada la guerra. Mon pare, deia, quan em va venir a acomiadar plorava. No ho hagués hagut de fer, m'hagués hagut de donar ànims, però no podia, només plorava. Tenia la sensació que enviava un fill a la mort. Per això conservava amb tanta cura les cartes enviades des del front, perquè creia que no em tornaria a veure.

Quina sensació ha de fer enviar un fill a la guerra? No importa l'edat que tingui el fill, però si només té disset anys, si va a l'institut i ni ha acabat el batxillerat, si no ha tingut temps d'entendre que està passant, si gairebé encara juga a boles, si potser comença a aprendre com viure un enamorament, si ...

Ha de ser difícil, molt difícil. Comprensible? L'avi Enric, diu el pare Enric, no ho va entendre mai, ni mai ho va perdonar.

Ha de ser difícil, molt difícil, no sé com reaccionaria jo, no sé si ho podria entendre. Sigui quina sigui la causa, sigui quin sigui el bàndol, no sé si ho podria entendre. Difícil, molt difícil enviar un fill a la mort, i tant difícil, no sé si més i tot, enviar un fill a matar. Perquè li hagués pogut tocar un altre costat, perquè només depenia del lloc on vivia, perquè allà a la trinxera del davant hi havien altres homes, altres quasi nens, obligats a matar. Obligats a matar, amb disset anys, a l'edat que sigui, al lloc on sigui, a l'època que sigui, sigui quina sigui la causa. És lícit obligar algú a matar?

S'havia d'intentar, ja ho sé, calia evitar el feixisme, ho entenc, van ser ells els que van començar, van ser ells els “aixecats” en contra d'un règim legítim, no cal que ningú m'ho recordi. I més tard va ser necessari matar per tal que Hitler no imposés un estat de por i de morts injustes, calia. I més tard allà, i més tard més enllà. Com defensar la justícia dels atacs amb armes si no és amb altres armes? Com evitar que matin si no és matant?

I tot i tot i així, no em puc treure la pregunta del cap. És lícit obligar algú a matar?

4 comentaris:

santi ha dit...

Gran pregunta aquesta. L'ésser humà és capaç del millor i del pitjor, però no, no és lícit obligar a matar, o al menys, no ho hauria de ser.

meiga ha dit...

...Y en cualquier caso cualquier padre lloraría... Ojalá pudiésemos vivir en un mundo en que las personas valiesen siempre más que las ideologías. 74 años despues, da la sensación que los problemas sólo han cambiado de lugar.

i e s u ha dit...

En moments personals o colectius d'extrema gravetat, en defensa pròpia, en lluita per la llibertat, per les idees, pot ser llegitim allò que no pensém, no ho tinc clar, o sí, o no vullc tindre-ho.

Magda ha dit...

Disparitat d'opinions, si més no matisos diferents entre persones d'ètica similar. I és que en matèria d'ètica les preguntes no sempre són fàcils de respondre. Però si més no ajuden a reflexionar, i preguntar i preguntar-se és una manera de créixer, no?

Tant de bo mai ningú no s'hagués de fer aquesta pregunta.

Gràcies a tots tres per ser aquí