dimarts, 29 de desembre de 2009

Jugant a escriure


Deuen ser més de les deu del vespre allà sota el pont de Saragossa. Aquí ja fa estona que es fosc. Avui ha fet un dia estrany. Durant el matí m'he passejat per Tarragona "a cos". Sobraven els abrics sota la claror del sol. A la tarda, després de dinar, m'he adormit una estona al sofà i quan he sortit amb el cistell cap a ca la Maria Riera plovia.

Les deu i vint diu l'ordinador. Acabem de sopar, avui verdura que ja tocava. Em poso davant d'aquesta pantalla i xafardejo, haig de saber què han fet o què han dit determinats blocs i alguna premsa. Aquestes anades i vingudes en el món de la virtualitat s'han convertit en un hàbit del qual m'és difícil prescindir. De vegades penso que no sóc altra cosa que un conjunt d'hàbits que he anat acumulant amb el temps.

És tard i el que fan a la televisió no m'interessa gens, aquest hàbit, el de la televisió, no l'he interioritzat mai, o potser no l'he adquirit encara. Sóc davant l'ordinador i me n'adono que estic escrivint, tot i que encara no he començat a escriure res. En general no sé per a què o per a qui escric. Moltes vegades no sé ni tant sols què escric. Composar lletres amb les tecles és un altre dels meus hàbits. Escric, senzillament, perquè sí. Escriure és una necessitat per a un tant per cent dels humans. Ho fem amb més o menys fortuna. Escrivim realitats o ficció. Escrivim per a nosaltres o per als altres. Escrivim. - Per a mi l'escriptura és un refugi quan hi ha coses que no em van bé, que les voldria d'una altra manera o que simplement passen com passen i no hi podem fer res.- Em deia una amiga. Potser sí que escriure és un refugi, però també és una manera d'expressar. No cal que les coses vagin malament, no cal que vagin bé. Només cal posar-se aquí i deixar que els dits llisquin. Per a què? Per a qui? Com puc saber-ho si ni tant sols sé què escric?

Duien que tothom qui escriu ho fa per a altres. Tampoc això va a missa, jo sé d'una persona que fa un diari i no el deixa llegir a ningú. Hi ha moltes maneres d'escriure. Tantes com persones que en un moment donat, gairebé tothom, senten la necessitat de composar lletres.

Darrerament, per una estranya coincidència, han arribat a les meves mans dues inèdites. També en això els autors són diferents. Una de les novel·les inèdites que se'm va cedir es presenta a premis i té com objectiu la publicació. Cada no m'acosta més al sí, em deia l'autor. L'altra es d'una persona que fa anys que hi treballa, que va polint i polint els capítols i que, de tant en tant, hi afegeix personatges o situacions. No pretén ser publicada, però tampoc no pretén no ser coneguda. L'autor ha establert una espècie de joc entre determinades persones, cada vegada que ens trobem ens en deixa llegir un capítol, però no van seguits, hem llegit el primer, el vuitè, el tercer i el cinquè, per aquest ordre. De tant en tant ens censura alguna pàgina que encara que formi part del capítol a llegir s'ha de passar sense mirar (la lectura es fa en veu alta). Tampoc mai no sabem si allò que hem llegit serà definitiu o absolutament canviat a l'endemà. Cada un dels oients, amb les peces que tenim, anem fent el nostre puzle. No sabem si algun dia tindrem tot el text o si aquest, tot el text, ni tant sols existeix i del que es tracta es d'acabar configurant tantes novel·les com persones "juguem". Novel·les que mai no es publicaran, que mai no seran ni escrites, però que de fet, seran.

La meva càmera acaba de robar una de les pàgines censurades i, sense el permís de l'autor, la faig una mica més pública, per donar una mica més de joc al joc.

diumenge, 27 de desembre de 2009

Solstici



Temps era temps, quan el petroli descansava tranquil al fons de la terra i Èdison encara no havia nascut, els humans es replegaven al voltant del foc. El foc els defensava, el foc els transformava els aliments, el foc els evitava la mort per congelació. El foc era el centre de tots els rituals. I solstici rere solstici, per la cadena quieta que formen els instants, el foc ens ha arribat aquí i ara. Avui, que ja és hivern i tenim calefacció i vitroceràmica, i s'allarguen els dies amb passos de pardal. Avui, que ha sortit el sol i la Petita i l'Unda han corregut per la sorra de la platja de Vilafortuny. Avui, que el Rouco ha tornat a negar la diversitat i jo he tornat a dir no al seu déu, la seva pàtria i la seva família.

Diuen que quan el petroli descansava tranquil al fons de la terra i Èdison encara no havia nascut, cap a l'any 3760 dels hebreus, a Betlem, hi havia, per un o altre motiu, famílies sense llar que s'aixoplugaven on podien, en una cova de pastors, posem per cas. I dones prenyades que havien de parir en pessebres, i criatures que arribaven al món i que al fer-se grans es convertien en aferrissats defensors de les causes dels humils i era la seva una conducta de pau. Diuen també que aquestes criatures algunes vegades eren torturades i fins i tot condemnades a mort. He sentit a dir que alguns barons tenien la capacitat d'acceptar com a seus els fills que havien engendrat altres.

Temps era temps que els humans no es mataven per la propietat del petroli, el foc era l'única energia i els troncs dels arbres tallats l'únic mitjà per conservar-la. Eren els troncs generadors de la màxima riquesa que era la vida, i ho sabien i expressaven en rituals màgics i pagans, quan entrava l'hivern, cap a finals del que ara és el nostre desembre. Instants i més instants de cerimònies carregades d'energia que cap institució no ha pogut esborrar i que han lliscat per la cadena que també ha acollit tradicions noves, enriquidores quan integraven, devastadores si aniquilaven. No trencarà la cadena la manifestació de Madrid ni afeblirà la força que uneix la meva família diversa i gens sagrada.

És petita la meva família, considerada en stricto sensu. Però al costat de la meva família hi ha la família de la meva família i també la família de la família de la meva família. L'Anna i el Joan són família de la meva família i fa anys que acullen la mare el dia de Nadal. Enguany hi vam ser també nosaltres al pis de prop l'estació, a Terrassa. El sofà va ser transportat al terrat, al costat d'on hiverna l'esquirol, sort que no va ploure, però això els era igual al Joan i l'Anna, convertits en magnífics amfitrions. L'enorme taula per més de vint persones exquisidament parada quan vam arribar, a quarts de dues del migdia. Bullien els galets gegants a dins del caldo que havia fet el dia abans la mare, se n'havia separat la carn d'olla, col·locada amb cura a les safates. La Mati i el Ramon es van presentar amb el segon plat i nosaltres amb els torrons del torronaire de Reus. Hi havia a la gran sala sense sofà un petit tronc guarnit amb barretina i en algun armari bosses i més bosses d'objectes senzills que mans invisibles anirien col·locant sota les faldilles del tió mentre tots, un darrera l'altre, els de la meva família, els de la família de la meva família i els de la família de la família de la meva família, mullàvem les canyes a l'aixeta, incorporant l'aigua, un altre element de vida, al nostre ritual. Havíem oblidat aquells parenostres que ens feien repetir quan érem infants. Cagava i cagava el tió de Nadal, picaven una i una altra vegada els pals, i cada vegada érem més rics, no tant per les vitualles que en sortien de les bosses com per l'energia que de nou, com en una cadena quieta, arribava, des de temps ancestrals, d'un petit tronc convertit en conductor de bones voluntats.

Temps era temps, quan el petroli descansava tranquil al fons de la terra i Èdison encara no havia nascut. Hi havia, com ara, persones sense sostre a les quals se'ls negava l'asil. A Cisjordània alguns, com ara, havien d'aixoplugar-se a qualsevol lloc, perquè no tenien casa, perquè la casa que teníem els havia estat destruïda, perquè els han destruït la casa i els han deixat sense pàtria. No són els meus ni els déus, ni les pàtries, ni les famílies del Rouco. Conservo l'energia ancestral del foc i de l'aigua. De la terra que només pertany al vent. Una energia que ens fa més rics. De casa l'Anna i el Joan per Nadal a casa la Mati i el Ramon per Sant Esteve, on s'hi va unir també la Dolors, curada de la migranya, i em va dir que em llegia i per això, a ella, li dedico avui l'entrada. Avui que fa sol i la Petita i l'Unda han corregut per la sorra de la platja de Vilafortuny.

dimecres, 23 de desembre de 2009

Ahir, altra vegada


Ahir no era 18 de desembre, però en canvi ahir encara era ahir.

Cantaven altra vegada els nens de Sant Ildefons a la televisió de casa la mare, com si res no hagués canviat des que era petita. Vam esmorzar soles una davant de l’altra. Ella té tots els cabells blancs encara que ho dissimuli i jo tinc alguns cabells blancs i m’agrada que es vegin. Tenim arrugues a la cara totes dues i prenem cafè sense cafeïna. Una pastilla per la pressió ella, un paracetamol jo, no he dormit massa bé. No hem de donar cap medicament al pare, fa tres anys que no hi és.

Cantaven altra vegada els nens de Sant Ildefons. Van cantar aquell número venut a la Pastoreta, a Reus. Però l’Enric havia comprat el dècim a una altra administració. Us ha tocat la loteria? Pregunta l’Oscar. No, no ens ha tocat la loteria. Es que ha tocat a la cooperativa de Les Borges, em va dir l’Enric per telèfon. Vaja, doncs tampoc no en tinc.

Cantaven altra vegada els nens de Sant Ildefons, ahir, a la televisió de casa la mare. Ahir no em va tocar la loteria.

Va ploure tot el dia, ahir, fins al vespre, quan vam anar a casa la Dolors per compartim amb els amics sopar i il•lusió. Llavors ja no plovia. Llavors vaig adonar-me que sí, de fet, m’ha tocat la loteria.

Preparo els regals per al 25 i per al 26. Quan aquests dies siguin ahir en tornaré a parlar.

dissabte, 19 de desembre de 2009

Ahir


Per diverses circumstàncies, ahir, Heisei 21 de gener del 05 al Japó, no vaig poder escriure. Avui m'aixeco tard i una mica cansada. Ahir vaig fer el que feia anys que no feia, ballar i ballar fins ben entrada la matinada. Avui me n'adono que no és com abans, però que de fet encara pot ser com abans.

Ahir, que diverses raons van impedir que m'acostés a aquest ordinador, era 18 de desembre del 2009 a l'Urumea. A Espanya, els diputats havien dit sí als fills desitjats, a Catalunya es va imposar el no als maltractaments dels toros i Copenhaguen, de nou, ens tornava a decebre. Va fer fred tot el dia al Camp de Tarragona i la temperatura del restaurant era tant elevada que havia de fer escapades als zero graus per agafar una mica d'aire.

Ahir, 9 del Muharram del 1430, Haidar finalment era al seu llit, a casa seva, al seu país. La lluita per la independència del Sàhara continua i més que mai continua la necessitat de fer de la defensa dels drets de les persones una raó per viure. Ahir, 9 del Muharram del 1430, quan no havien passat ni 24 hores des del seu retorn, Marroc va tornar a violar els drets humans i va prohibir que ningú s'acostés a casa la Haidar. Però no cal que s'hi amoïni el Moratinos, no se'ns morirà en territori espanyol. Alguns dirigents de Greenpeace passaran els nadals a la presó. Altres defensors de la pau i del diàleg també. Fa fred. No tinc cap termòmetre a mà, no veig neu des d'on escric. Però fa fred.

Ahir, que diverses raons van impedir que m'acostés a aquest ordinador, era 18 de desembre del 2009 a l'Urumea. Hem dit sí als fills desitjats, alguns, algunes, molts i moltes. Busco una mare que em desitgi, deia un pitet a les parets, a finals dels setanta. Cap embaràs no desitjat. No recordo el nom del poble, podria ser un d'aquests de l'Amazònia que quan sigui gran visitaré, encara que crec que era un poble d'Indonèsia, no ho recordo, oblido tan fàcilment els noms i els llocs! Queden les idees. Cultura és allò que queda quan s'ha oblidat tot. Qui devia dir aquesta frase? No ho recordo. No recordo el nom ni el lloc del poble de la llegenda. Una llegenda que explica que les ànimes dels no nats s'arrepleguen dins un pou i escullen pare i mare. Quan el pare escollit s'acosta al brocal li demanen que s'apropi a la dona que ha de ser la mare i l'“assenyali”. D'aquesta manera les ànimes dels no nats escullen pare i mare. Una mare que els desitja, una pare per assenyalar-la.

Potser era a l'Urumea l'ànima del Peru, al febrer del 2004. Hi devia ser mentre el Josep s'hi acostava buscant el millor angle per la foto. L'ànima del Peru devia ficar-se en aquella càmera, el febrer del 2004, i d'allà va passar a la llavor destinada a habitar el cos de la Miren, la dona desitjada, la mare que volia ser, des de feia temps amb tota la força, amb tota la convicció. Busco una mare que em desitgi, deien els pitets de les parets, als finals dels setanta. Volem mares que ens desitgin diuen tantes ànimes a tants pous de tants pobles que en tenen. A Donosti són a l'Urumea esperant una càmera. Hi era, si més no, l'ànima del Peru, el febrer del 2004. Per això no havia sigut abans, quan la Miren es desesperava i creia que potser a ella no li tocava. S'havia de donar la conjunció. Havia de passar el Josep, en aquell moment precís per l'Urumea, buscant un bon angle, sense saber que era allà on l'esperava el millor regal per portar a una mare que desitjava, a la dona desitjada.

I Ahir, que era 18 de desembre del 2009 a l'Urumea, jo no vaig poder escriure aquestes paraules. Però els instants s'enllacen i avui pot ser ahir a Les Borges del Camp. I s'enllacen els llocs i puc ser a l'Urumea, el 18 de desembre del 2009, per acompanyar el Peru mentre bufa cinc espelmes.

dijous, 17 de desembre de 2009

S'escalfa la Terra. Quin fred que fa!

Dilluns, 9 de Tevet de 5769 per als hebreus i fa fred. Encara hi ha neu al Coll d'Alforja. A la vora del foc s'hi està bé. Fa calor a l'Amazònia. Fa anys que tinc una especie de fal·lera per aquell territori. Quan sigui gran hi aniré. Una tarda d'aquestes m'acostaré a la llibreria i demanaré “Remuntant l'Orinoco”, el darrer llibre proposat al club de lectura. Remuntaré l'Orinoco amb la imaginació. És una senyora poderosa la Imaginació. Puc fer tantes coses amb ella! Des d'aquí, a la vora del foc. Puc anar a .... Puc ser amb ....

Hi vam anar amb l'Enric i la Marta quan la temperatura era agradable i els castanyers donaven els primers fruits. Vilanova de Prades, una mica més a prop que l'Orinoco. Una de les Ciutats del Món del Josep Iglesies. Un llibre a punt de ser reeditat.

I ara resulta que l'eurocambra no vol ofendre Marroc i retira la resolució sobre Haidar. Les negociacions són delicades, diuen. Si aquesta “delicadesa” no serveix perquè ella torni amb la seva família ben aviat es cobriran de merda tots plegats i esquitxaran encara una mica més aquella declaració a la qual haurien de ser fidels. Al Marroc no n'hi deuen cap de fidelitat. Però potser això de la fidelitat, massa vegades, és tot el contrari del “cariño verdadero” es compra i es ven a conveniència.

La temperatura segueix baixant. Aquesta nit gelarà segur. Deu fer encara més fred a Copenhaguen. Ara no em ve de gust ser-hi. Prefereixo l'Amazònia. Una Amazònia viva amb tota la seva flora i la seva fauna, una Amazònia preservada. Una Amazònia que no necessités de Copenhaguens. Poderosa senyora és la Imaginació.

Dilluns es va inaugurar l'exposició sobre les Ciutats del Món, al Centre de Lectura de Reus. L'Enric ha escrit alguna cosa sobre Vilanova de Prades, parla de la Casilda. Ja no hi du ser la Casilda a Vilanova de Prades, era molt gran en els records de quan l'Enric era petit, tant gran com ell és ara, com a mínim. Ja no hi deu ser la Casilda a Vilanova de Prades.

Que no em vinguin ara amb allò que la llei de l'avortament divideix el país. No sisplau. Quan les coses van a favor de la seva meitat no estem dividits, encara que l'altra meitat hi estigui en contra, encara que les dones no tinguin dret a decidir, encara que la hipocresia continuï imperant , encara que ... No, millor que hi hagi una meitat que calli, per no estar dividits. Si aquell 50% que no és el seu, si aquell 60% que no és el seu, parla, legisla, i si ho fa en contra del que ells volen, aleshores atenció, hem dividit el país. No, ara amb aquestes no, sisplau.

A les inauguracions de les exposicions sempre hi ha alguna autoritat per fer el discurs de torn. L'altra dia em vaig fixar amb una salutació, que de fet es força habitual, i que fa, pam més pam menys, així: Alcalde de ..., Regidora de ... , Director de ...., Delegada de ..., Amigues i Amics ..... Ves per on, vaig pensar, el món està dividit en persones amigues i persones amb càrrecs. De la resta del discurs no me'n recordo de res.

Entre les fotos, els dibuixos i els textos de la nova edició del llibre del Josep Iglesies hi vaig trobar alguna cosa que em va agradar força.

S'escalfa la Terra. Quin fred que fa! M'agradaria remuntar l'Orinoco. Quan sigui gran aniré a l'Amazònia.

dilluns, 14 de desembre de 2009

Quotidianitat


De baixada, ens vam aturar a Palamós. El mar estava en calma i les barques varades gronxaven poc. Les xarxes esteses donaven color al moll. Vaig fer fotos de tot plegat. I també vaig fotografiar gavines que baixaven o s'aixecaven de l'aigua. Un cop passades les imatges a l'ordinador em vaig adonar que les meves gavines sempre volaven cap a l'esquerra.

A causa de la neu han tallat les carreteres de Falset i de Cornudella. Aquí només una mica de pluja. Demà la carretera de les Borges em permetrà viatjar cap a la feina. I hauré de posar la ràdio. I m'informaran del que passa pel món. La crua quotidianitat.

diumenge, 13 de desembre de 2009

Doncs, sí, ha nevat


Ha nevat una mica més amunt, no gaire, les muntanyes del Coll d'Alforja són blanques. Hem encès el foc. Millor no sortir de casa. No tenim gaires coses a fer allà fora, les fulles que ahir vam recollir s'han mullat i no cremarien per molt que ens encaparréssim. Plou, encara que plogui poc. Ens quedem a casa, no tenim res a fer allà fora. A Les Borges del Camp no hi ha consulta.

A Lanzarote tampoc.

La Joset va morir d'una d'aquestes malalties anomenades minoritàries, el Pablo d'una més comú. La Joset havia decidit casar-se amb el Joaquim, no va arribar a temps. Considerava que l'Enric i jo ens havíem de casar i ho vam fer fa exactament un any, però la Joset ja no hi era, el Pablo sí, va ser el testimoni, li va fer molta il·lusió quan li vam demanar, fa cosa d'un any i mig. Ahir m'hagués agradat reproduir la nit màgica de fa un any, però el Pablo no hi era. Amb l'Enric vam anar fins a Cambrils, i vam brindar per nosaltres i per tots i tot el que ens ha fet ser ara aquí, vora d'aquest foc que crema a Torre Sans, a les sis de la tarda d'un dia qualsevol, d'un hivern qualsevol.

Fa anys vaig ser a Lanzarote, l'aeroport és petit i poc confortable.

És fosc darrera la finestra, però si m'hi fixo bé descobreixo un llarg camí ple d'encontres i també ple d'adéus. Quan evoco altres temps em descobreixo en una nostàlgia que no ve del passat sinó del present. És una frase estranya que no sé ben bé què vol dir. Peró és una frase bonica. La diu un dels personatges del Mendoza a "Tres vidas de santos".

Lanzarote és una illa preciosa, s'hi deu estar bé ara que aquí fa fred. Això, naturalment, només si l'estada s'hi fa per voluntat pròpia.

Avui ha nevat a les muntanyes. A Les Borges no hi ha cap consulta popular. Es pot viure sense sortir de casa, fins i tot es pot viure sense sortir d'un aeroport, però no es pot viure sense fer preguntes. Jo em pregunto si el jutge Garzón no se n'ha assabentat que a Lanzarote hi ha una dona segrestada. Sé que és una pregunta absurda, tant absurda com una consulta popular que mai no serà vinculant. En altres temps vaig ser més ortodoxa.

Lanzarote és una illa precisa.

dijous, 10 de desembre de 2009

tremolors


Els instruments de la guerra tenen un paper per mantenir la pau. Ha dit el flamant premi nobel que fa deu dies va enviar 30.000 soldats més cap a l'Afganistan

Aquest instant enllaça amb un altre de l'any 1964. Amb les paraules d'una persona amb qui s'ha comparat Obama i que de semblant té poc més que el color de la pell i el fet d'haver rebut el mateix "premi": Una nació que gasta més diners en armament militar que en programes socials s'acosta a la mort espiritual.

Avui la meva cadena quieta s'ha posat a tremolar.

Avui ho deixarem en gregorià per no ofendre a ningú. És dijous, 10 de desembre del 2009. A Les Borges del Camp fa una temperatura suau i no fa vent. Potser podem dir que els instruments del canvi climàtic tenen un paper per no passar fred? Millor no fer preguntes.

dimecres, 9 de desembre de 2009

De tornada


De tornada vam fer nit a Llavià, el poble on la volta del cel té 180 graus. Era ple d'estels i va ser fàcil descobrir Orió, Cassiopea, Les Plèiades, Sírius, Aldebaran. Cap contaminació lumínica, excepte la de la lluna que brillava una mica massa i impedia altres descobriments. Pel telescopi de la Mercè en vam veure els craters. A l'endemà, de baixada, ens vam aturar Palamós. El mar estava en calma i les barques varades gronxaven poc. Les xarxes esteses donaven color al moll. Tot era quasi perfecte, si apagaves la ràdio i no obries els diaris.

Avui he repassat pressupostos públics. Ara tinc mal d'estómac.

dimarts, 8 de desembre de 2009

Ètiques, estètiques i tot allò que ho envolta



És dilluns, gener, 5, R. O. C. 98. A la xina. El Josep aquest any no ens va posar cap felicitació, no sé si no li va enviar cap amiga o si se l'ha quedada per a la seva intimitat. No preguntaré, seria lleig.

A casa nostra encara som al 2009. Els diaris mostren el Macià sortint de la presó. Jo m'hauria quedat dins, diu l'Enric. Ja ho pots ben dir, contesto, perquè al pot de les monedes de la cuina de casa no crec que hi hagi un milió d'euros. Què diu que vol, un milió? Cap problema. Cataclac, damunt la taula del jutge. Ningú no es fa ric treballant, deia l'avi.

I en aquests moments la pàgina de “El Periódico” que fa de base al full en blanc que embruto s'actualitza i mostra un titular per damunt del cap de l'Alavedra que diu que Al-Qaida reivindica el segrest dels tres cooperants catalans. Ja té collons que repartir ajuda humanitària sigui més perillós que “despistar” alguns milions de diners públics. Uns minuts de silenci per aquests amics en situació difícil i uns altres per Aminetu Haidar - l’Executiu de José Luis Rodríguez Zapatero no fa servir «les seves cartes» per pressionar el Marroc: «En lloc de fer-ho, em pressiona a mi». Gastem el temps en el debat de si cal alimentar-la quan perdi la consciència i ens passem pel folre de la camisa el respecte al dret a decidir, de les persones, dels pobles. El meu és un silenci d'impotència. Callo quan hauria de cridar. Arreu, ahir, les onegés parlaven: Salveu el tigre i la selva. Salveu les glaceres de l’Himàlaia. SOS per al delta de Sundarbans. Intermón Oxfam calcula que la UE i EUA haurien d’aportar 33.753 milions d’euros a l’any. Què en sortirà de Copenhaguen? No hi ha en el món “ric” 33. 753 persones que hagin “despistat” quantitats iguals o superiors a les dipositades per la família Alavedra davant del jutge? Si només a Catalunya ja en sabem unes quantes ... No alimenteu Aminetu Haidar, salveu-la.

A la pantalla del meu ordinador nou hi ha una foto d'un trocet de l'Empordà vist des del castell de Sant Ferran de Figueres. Salvem l'Empordà. Salvem el castell i donem-li utilitats culturals. I el castell continua regit per militars que “generosament”obren les portes a determinades iniciatives. El dissabte, quan entràvem al castell, el dia era clar, una llum empordanesa meravellosa em va permetre fotografiar la plana. Passats els primers canons, a la dreta, una balla amb un cartell “Residencia San Fernando” darrera uns jardins magnífics i un edifici ostentós. Va ser la residència de Tejero quan era aquí, em comenten. Els miralls del Miquel m'entusiasmen. M'hi podria passar hores i hores davant d'aquells “passatges” Retrobo antics amics, són una mica més calbs, però conserven els somriures. Xerrem i recordem i enllacem instants a la cadena. Aferrada a aquesta cadena quieta arribo a la antiga granja escola de Fortianell. És hora de dinar i el Juli i la Maribel ens han preparat un arros deliciós. L'edifici conserva intacta l'arquitectura del 1855. Ens traslladem a l'Empordà agrícola, a la primera republicà, a la segona, a les escoles laiques ... De què parlen a l'altra banda de la taula? Pregunta la Marta. De moral i ètica li responc jo, més ben situada per escoltar les converses de la dreta i l'esquerra. La Marta aixeca la mà i diu convençuda “ètica”. Ep, que no es tractava de votar. Però sí de fer declaracions d'intencions. Ens declarem fidels per sempre més a l'esperit de les escoles laiques republicanes. Sortim a passejar pels antics conreus d'aprenentatge. No us perdeu la posta de sol, diu el Juli. I, sota el roig del cel, allà, a l'antiga granja escola de Fortianell, ens retrobem i ens sabem presents encara en aquella ètica nostra, des de fa més de trenta anys.

És dilluns, gener, 5, R. O. C. 98. A la xina. El Macià surt de la presó. Tres amics, quatre que sembla que també n'hi ha un de francés, són segrestats. Aminetu Haidar no vol que cap facultatiu la pressioni. El canvi climàtic avança. Visc en silenci la meva impotència. Enllaço instants, llocs i gent. Ètiques i estètiques que m'ajuden a sentir-me viva.

divendres, 4 de desembre de 2009

Cinemapoesia


Va passar ahir, que era diumenge, 26 del Tahsas de 2001 al calendari etíop. Vam anar al cine. També va venir la Cèlia. Vam arribar tard a casa i no ho vaig poder escriure. Ens vam entretenir una bona estona a Les Gavarres, amb les vuit estacions de la pizza, i encara després quan ja no quedava res en els plats.

Avui, 5 de gener al calendari de sobretaula de la feina, si hagués de recomanar una pel·lícula no dubtaria. Es va presentar al Festival de San Sebastià fora de concurs i no va tenir gaire bona crítica. Per què? Diuen que es poc creïble, senyor Trueba. Sí gairebé ningú ja no creu en la bondat, va respondre.

Caminem tots tres a poc a poc a la sortida, cap al restaurant. Callem. De sobte la Cèlia i jo, al mateix temps, ens atrevim a dir, tenim ganes de dir: M'ha encantat. Comencem i acabem la frase al mateix segon. M'ha encantat, ho diem, dual, després d'una estona de passeig silenciós. Comencem i acabem la frase al mateix segon i ens mirem sorpreses. Riem. Ens abracem. Diuen que es poc creïble, senyor Trueba.

“El baile de la Victoria” més que una pel·lícula és un poema, en el ben entés que no seria capaç de definir què considero pel·lícula i què poema. Defineix poesia. No puc. No ho sé. Allò d'ahir, diumenge 26 del Tahsas de 2001 al calendari etíop, era poesia. Encara que per a molts només un estrany puzle que avorreix.

Amb la Cèlia diem, duals: “Aquell ball ... “ Sí només per gaudir de l'escena del ball val la pena tota la pel·lícula. També hi ha el descobriment del mar, el so del galop del cavall ... Però, aquell ball! De vegades sembla que tota una pel·lícula giri al voltant d'una determinada escena.

Caminem tots tres a poc a poc a la sortida, cap al restaurant. Callem. De sobte la Cèlia i jo, al mateix temps, ens atrevim a dir, tenim ganes de dir: M'ha encantat. Comencem i acabem la frase al mateix segon. M'ha encantat, ho diem, dual, després d'una estona de passeig silenciós. Comencem i acabem la frase al mateix segon i ens mirem sorpreses. Riem. Ens abracem. De vegades sembla que tota una vida giri al voltant d'una determinada escena.

dimarts, 1 de desembre de 2009

Dilluns 9 de Muharram. Dia Internacional contra la SIDA


Dilluns 9 del Muharram del 1430 segons el calendari islàmic. Quatre dies passat el Aid Al-Adha. No hem matat cap corder, potser ho farem el 1431. Tampoc no hem comprat torrons, encara que davant de casa, al costat de la botiga de la Tere, ja hagin penjat un quadre de llums amb les figures del naixement. S'ha fet fosc i a les Borges del Camp continua bufant el vent. El quadre de llums amb figures de pessebre es gronxa prop dels vidres de la Tere. Aquesta nit passada ha estat una nit de cants d'arbres. Tot anuncia que tornarem a sentir-los la pròxima. El fred es filtra per forats invisibles. Escolto la força del vent que es la mateixa de quan vivia a d'Empordà, però ara ja no li faig preguntes. És lluny el temps de Bob Dylan al plat del tocadiscos. És lluny el temps de l'amor i no la guerra. Llegeixo Agota Kristof, odio la guerra i les seves conseqüències i no em queden forces per l'amor. Tinc moltes preguntes, però no les llanço al vent, com en aquells temps de tramuntana quan Bob Dylan ens adoctrinava. No hi ha doctrina en la Kristof, només un esborronament cruel de realitats obscenes. Hem perdut la innocència i ens han robat les presumpcions. Ja no compartim secrets, com quan ens asseiem de nit a les escales de l'església de Sant Pere i de les butxaques tréiem, de vegades, algun llibre de poemes i, d'altres, alguna substància prohibida. No tots, ben pocs, van anar més lluny en el desig de provar i de compartir. En aquells dies, allà lluny, a l'Àfrica, ja s'expandia una malaltia que diuen va néixer en els monos però ningú ens acaba d'explicar com es va originar. Als finals dels setanta ja moria gent, allà lluny, a l'Àfrica. Tant lluny que ni la Tramuntana ni el Serè hi arriben. Massa lluny per investigar o per decretar pandèmies. A finals del setanta a d'Empordà, sota la Tramuntana, i a Reus, amb el Seré, alguns compartien agulles i practicaven l'amor en llibertat, ni uns ni altres no feien la guerra. Uns anys més tard, Bob Dylan encara llançava preguntes al vent i els metges començaven a donar respostes a determinades dolències. Ni el vent ni els metges han entomat totes les preguntes, no han resolt totes les respostes. Allà lluny, a l'Àfrica, encara mor gent, molta. Aquí no tothom es salva. Bufa el vent amb força. No li llancem preguntes.. Amb la innocència perduda, acusem sense cap presumpció les pràctiques de l'amor. Els sants barons de les santes esglésies demanen abstinència i fan entrar els preservatius als nos dels manaments. No hi ha santes i, si n'hi ha, callen.

Encara que potser no totes:

diumenge, 29 de novembre de 2009

Un dia a la taberna



Va passar ahir, 27 del kiak de l'any 1725 pels coptes. Des que vam arribar no va parar de demanar que l'acompanyéssim a l'armari per escollir vestit, camisa i corbata. Va remenar fotos, hi va escriure peus i les va enganxar en un àlbum.

Vam arribar a la taverna carregats amb carpetes i papers. Hi vam arribar tant aviat que ens vam haver d'asseure i demanar un vermut. Al cap d'una estona van aparéixer els altres de la colla. Des de Besalú algun, des de Barcelona un altre...

Entre plat i plat circulaven les fotografies, alguna dedicada. Una colla de joves decidits que van fer junts alguns petits viatges: Andorra, Lourdes, Suïssa ... no res, sortidetes, com tantes colles d'amics, només que aquest hi anaven a peu.

Alguns encara caminen. Des de Besalú a la Mare de Déu del Món, per exemple, el Josep, que ja passa dels setanta, un dels més criatures. Altres surten per ciutat amb bastó. El pare Enric, l'amfitrió, el que muntava les “excursions” (dos anys em va costar la de Lourdes, comenta) ha d'anar a la trobada amb cadira de rodes. Les seves cames porten tants i tants quilòmetres que ja és hora que descansin. N'hi ha que ja no hi són. Tots somriuen a la càmera, pantaló curt i motxilla a l'esquena. La foto estrella, la de la primera pintada de GR feta a Catalunya (a tot l'estat espanyol, rectifica un altre).

- Això deu ser la sortida a Andorra.
- Potser sí, any 69, em sembla
- Que no que ja era el 70.

Si us apuntéssiu les dates darrera les fotos no us passaria.

Brindis va i brisis ve. Es fan les sis de la tarda i s'intercanvien adreces. Què no la saps la meva adreça? Home, la del correu electrònic no. Ai, ara no me'n recordo. Escolta Trini, quina adreça tinc d'internet?. La majoria passen dels vuitanta. Al carrer ja és fosc. El Josep de Besalú ha perdut el tren de tornada.

Tornem a casa. Potser he begut massa, diu el pare Enric, les cames ja no em porten. Descasa uns minuts al silló. Obre els ulls i comenta. Què és la vida, sinó aquesta agrupació de records?

Com en una cadena quieta ...

divendres, 27 de novembre de 2009

De dignitats i altres futilitats



Són les set i pico de la tarda sota el pont de Saragossa. Que jo sàpiga el govern d'Espanya encara no ha estat excomulgat. És dilluns cinc de gener de 2552 al calendari budista.

Tinc un ordinador nou i m'he passat hores buscant aplicacions i programes, jugant una mica, vaja. Un dels descobriments ha estat la possibilitat de saber la data en una gran diversitat de calendaris cosa que em permetrà no haver d'estar repetint contínuament allò del gregorià. La meva estructura mental contrària a l'homogeneïtzació i antiglobalitzadora en surt beneficiada. Fins aquí el punt primer de la llista de novetats que es tanca en positiu. El punt segon ja és més refotut, algunes de les aplicacions i altres banalitats que he manipulat amb més o menys sort m'han portat a pàgines en anglès. Ahir quan vaig parlar amb el Josep per informar-lo de la meva joguina nova li comentava que a la tenda ens havien donat un número de telèfon gratuït de servei a l'usuari. Sí, em va dir el Josep, és un número que, quan hi truques, la majoria de vegades et passen amb la central que és a Irlanda i llavors cal que parlis en anglès.

Jo, no sé una paraula en anglès, mai no he aprés aquest idioma d'idiomes. Voldria dir que ha estat una convicció, que la meva dignitat es nega a admetre aquest sotmetiment idiomàtic que, com sempre, va més enllà d'una pura qüestió lingüística. De fet sóc un talòs en aprenentatge de llengües, com també ho sóc per a la música, tinc l'oïda dura i una nul·la memòria visual, tampoc no tinc ... (no, no faré un catàleg de defectes ara), el cas, en definitiva, és que ja sigui per ets o sigui per uts, d'anglès res de res. I em temo que aquest fet em va col·locant cada vegada més a prop de la condició de persona minusvàlida.

No sé si arribaré a complir els vuitanta. Si algun dia tinc vuitanta anys i, per ventura, tinc néts, me'ls imagino explicant als amics -Sabeu? Tinc una àvia a Les Borges del Camp que no sap anglès – Alaaa, responen els amics dels nets en la meva imaginació futura.

M'agradarà que els meus néts coneguin l'anglès a la perfecció. M'agradaria de fet que els meus néts i tots els néts coneguessin l'anglès, i el romanès, i el frisó, i el croat, i la llengua amaciga, i el zumaia ... m'agradaria que tots els néts fossin diversos i plurals i entenguessin i respectessin la dignitat de tots els pobles.

Però de vegades la meva imaginació em juga males passades i m'imagino els meus néts explicant als amics - Sabeu? Tinc una àvia a Les Borges del Camp que no sap anglès – Alaaa, responen els amics dels meus néts en la meva imaginació futura, i afegeixen – On és això de les Borges del Camp? Els amics dels meus néts, en aquesta meva imaginació alternativa, no formulen ni l'exclamació ni la pregunta en català, ho fan potser en castellà, o potser en anglès. Els amics dels meus néts es queden encara més bocabadats quan els meus nets els expliquen potser en castellà, o potser en anglès, que l'àvia de Les Borges del Camp encara parla en català.

De vegades la meva imaginació em juga males passades ..

(L'instant d'avui enllaça amb un instant del 1976. El Passeig de Gràcia era ple de gom a gom)

dimarts, 24 de novembre de 2009

Com en una cadena quieta que formen els instants


I així, d'aquesta manera, he arribat fins aquí, fins al novembre de l'any 2009 (sempre en clau gregoriana, ja ho sabem), o fins Torre Sans, o fins al pes que marca la balança després de la dutxa, o fins a l'amistat amb tantes persones, o fins a la ràbia per alguns esdeveniments, o fins a l'escepticisme davant del que en altre temps foren veritats immutables, ...

Estic feta d'instants, de molts instants, de milions d'instants. Instants que van colpir-me fort, com les onades trencades al Peine de los Vientos (referència begirada) Instants que van passar suaus i dolços, com les cireretes de pastor de la Tere. Instants que recordo, alguns. Instants que he oblidat, la majoria.

Algú va dir que la cultura és allò que queda quan ho has oblidat tot.