Va passar ahir, 27 del kiak de l'any 1725 pels coptes. Des que vam arribar no va parar de demanar que l'acompanyéssim a l'armari per escollir vestit, camisa i corbata. Va remenar fotos, hi va escriure peus i les va enganxar en un àlbum.
Vam arribar a la taverna carregats amb carpetes i papers. Hi vam arribar tant aviat que ens vam haver d'asseure i demanar un vermut. Al cap d'una estona van aparéixer els altres de la colla. Des de Besalú algun, des de Barcelona un altre...
Entre plat i plat circulaven les fotografies, alguna dedicada. Una colla de joves decidits que van fer junts alguns petits viatges: Andorra, Lourdes, Suïssa ... no res, sortidetes, com tantes colles d'amics, només que aquest hi anaven a peu.
Alguns encara caminen. Des de Besalú a la Mare de Déu del Món, per exemple, el Josep, que ja passa dels setanta, un dels més criatures. Altres surten per ciutat amb bastó. El pare Enric, l'amfitrió, el que muntava les “excursions” (dos anys em va costar la de Lourdes, comenta) ha d'anar a la trobada amb cadira de rodes. Les seves cames porten tants i tants quilòmetres que ja és hora que descansin. N'hi ha que ja no hi són. Tots somriuen a la càmera, pantaló curt i motxilla a l'esquena. La foto estrella, la de la primera pintada de GR feta a Catalunya (a tot l'estat espanyol, rectifica un altre).
- Això deu ser la sortida a Andorra.
- Potser sí, any 69, em sembla
- Que no que ja era el 70.
Si us apuntéssiu les dates darrera les fotos no us passaria.
Brindis va i brisis ve. Es fan les sis de la tarda i s'intercanvien adreces. Què no la saps la meva adreça? Home, la del correu electrònic no. Ai, ara no me'n recordo. Escolta Trini, quina adreça tinc d'internet?. La majoria passen dels vuitanta. Al carrer ja és fosc. El Josep de Besalú ha perdut el tren de tornada.
Tornem a casa. Potser he begut massa, diu el pare Enric, les cames ja no em porten. Descasa uns minuts al silló. Obre els ulls i comenta. Què és la vida, sinó aquesta agrupació de records?
Com en una cadena quieta ...
Vam arribar a la taverna carregats amb carpetes i papers. Hi vam arribar tant aviat que ens vam haver d'asseure i demanar un vermut. Al cap d'una estona van aparéixer els altres de la colla. Des de Besalú algun, des de Barcelona un altre...
Entre plat i plat circulaven les fotografies, alguna dedicada. Una colla de joves decidits que van fer junts alguns petits viatges: Andorra, Lourdes, Suïssa ... no res, sortidetes, com tantes colles d'amics, només que aquest hi anaven a peu.
Alguns encara caminen. Des de Besalú a la Mare de Déu del Món, per exemple, el Josep, que ja passa dels setanta, un dels més criatures. Altres surten per ciutat amb bastó. El pare Enric, l'amfitrió, el que muntava les “excursions” (dos anys em va costar la de Lourdes, comenta) ha d'anar a la trobada amb cadira de rodes. Les seves cames porten tants i tants quilòmetres que ja és hora que descansin. N'hi ha que ja no hi són. Tots somriuen a la càmera, pantaló curt i motxilla a l'esquena. La foto estrella, la de la primera pintada de GR feta a Catalunya (a tot l'estat espanyol, rectifica un altre).
- Això deu ser la sortida a Andorra.
- Potser sí, any 69, em sembla
- Que no que ja era el 70.
Si us apuntéssiu les dates darrera les fotos no us passaria.
Brindis va i brisis ve. Es fan les sis de la tarda i s'intercanvien adreces. Què no la saps la meva adreça? Home, la del correu electrònic no. Ai, ara no me'n recordo. Escolta Trini, quina adreça tinc d'internet?. La majoria passen dels vuitanta. Al carrer ja és fosc. El Josep de Besalú ha perdut el tren de tornada.
Tornem a casa. Potser he begut massa, diu el pare Enric, les cames ja no em porten. Descasa uns minuts al silló. Obre els ulls i comenta. Què és la vida, sinó aquesta agrupació de records?
Com en una cadena quieta ...
6 comentaris:
La foto és molt bonica. Pel forat de l'objectiu es cola un home amb molta vida i felicitat a l'expressió, content de ser on és i amb qui hi és.
Ya no se como hice el otro dia para dejar mi comentario, será que primero entre en blogger y luego aqui.
Decía en mi primer intento de escribir algo que efectivamente vida es esta agrupación de recuerdos, y la agrupación de personas que comparten, y sobre todo esa mirada con que brinda en la foto
Gracias por tus crónicas diarias, Magda
Gracies a tots els formeu part de la meva "agrupació"
Com diu la Meiga "vida es esta agrupación de recuerdos..." i quan mes intensament sapiguem viure la nostra vida, mes intensos seran els nostres records. I a la foto hi veig un home que ha sabut fer-ho.
mmmm
El pare Enric se ve muy expresivo ,seguro que os lo estais pasando muy bien.
Publica un comentari a l'entrada