divendres, 28 de gener del 2011

Amarga bellesa

Diuen que Nefertiti, captiva al Neues Museum de Berlin, ha suplicat al govern alemany que la deixin tornar a Egipte per posar tota la força de la seva bellesa contra els tancs...


... En la inmensa fertilidad de la memoria evocaré la miseria de las ruinas, el misterio que agoniza en el desierto, enviando mensajes indescifrables a la inmensa generación de soñadores. En nombre de esta raza caminará mi alma cada día hacia el llano desnudo, hacia el palacio que ya no existe. ¡Fecundo páramo, tan pródigo en remembranzas sublimes! En alguna de las tumbas jamás ocupadas resuenan poemas que nadie ha escrito. ¿Me aventuro al suponer que serán escritos algún día? ...

Terenci Moix. El Amargo don de la belleza.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------


Estimat Terenci, m'aventuro a suposar, m'aventuro a creure, que aquells poemes s'estan escrivint avui pels carrers del Caire. Amarga bellesa la dels somnis de llibertat.

(foto de El País)

diumenge, 23 de gener del 2011

Tornen els contes a la vora del foc




Doncs sí que ha fet fred aquest cap de setmana. Un fred d'aquells que es deixa sentir fins la medul·la. I quan el fred és viu agrada quedar-te a casa, encendre un bon foc a la llar i asseure't aprop. Però encara hi ha una altra cosa millor. Preparar un bon àpat, convidar persones que estimes i compartir taula i posterior sobretaula, sempre aprop del foc.
     
Una vegada a l'any no fa mal, però és cosa més sana, diuen, un cop a la setmana. Jo no en seria capaç un cop a la setmana, no al menys amb els mateixos, m'agrada diversificar i la veritat és que, mentre puguem, cadascun a casa seva amb els seus hàbits i les seves manies. Però un cop a l'any, o dos o tres, ni que fos un cop al mes, em cau la baba veure'ls a tots al voltant de la taula, satisfets i cofois. Falten el pare, i la mare Montserrat, els tocava marxar i ho van fer. No sé si comparteixen amb nosaltres aquestes trobades periòdiques, no ho puc saber, però el que és segur és que nosaltres les compartim amb ells.
   
Vam parlar una mica de tot i vam brindar una mica per tothom. I després vam tornar al costat del foc i vam xerrar i xerrar. El contaire per excel·lència, com sempre, el pare Enric. Des que alguns amics, fills de combates de la lleva del biberó, ens fan arribar fotos, li hem donat matèria per descobrir relats encara no contats i crec que això el fa sentir més viu.  
   
Ahir va ser la foto d'uns quants soldats. Els recordava a tots i els va comptar. “Aquí ja en falten vint, a aquest el van ferir, a aquest altre també. Veieu que contens que estan? És perquè s'acabaven de banyar.” Sembla que ja portaven força dies a l'Ebre, anaven de retirada i havien deixat companys en alguna fosa comuna. Però el que més recordava no era això, ni el pànic, ni el terror de les trinxeres, el que més recordava era que feia tres setmanes que només tenien una cantimplora d'aigua al dia per a cadascun i per a tots els afers que requerissin aigua. I finalment, al cap de vint-i-un dies, van arribar al riu i van trobar un toll brut i ple de bitxos. I es van banyar! I estaven tant contens que es van fer una foto per a la posteritat.
  
Què és la felicitat? De vegades, filles meves, la felicitat és precisament allò que potser avui us sembla molest, com passar una tarda amb la família o trobar un toll d'aigua brut i ple de bitxos.
La felicitat, com la indignació, espera a la volta de la cantonada. Caceu-les al vol si les veieu aparèixer.
 
I quan les tingueu al sarró expliqueu-nos que n'heu fet, recordeu que res és un fi per si mateix i que el camí té corbes que de vegades giren a dreta i d'altres a l'esquerra.
 
I avui, per completar el cap de setmana, hem fet la primera calçotada de l'any. El document gràfic de tot plegat, ben aviat, al flickr.

diumenge, 16 de gener del 2011

Tant si folleu com si no.... indigneu-vos.

Podia haver titulat això “sexe dur” o alguna cosa semblant. El darrer apunt ha estat abastament llegit i força comentat i he arribat a la conclusió que una part important del mèrit era el títol. No ho exageraré, però mantindré el verb follar, si més no com a verb en el sentit de paraula, més que no pas en el sentit d'acció pel que m'ha semblat entendre del gruix dels comentaris.

I és que ja tenim una edat i després de les jornades laborals que s'allarguen i s'allarguen el cos cansat s'adorm i es desperta sense que els llençols s'hagin arrugat gaire. I als matins posem les noticies de la tele o de la ràdio, o si és festa mantenim el ritual del cafè i la coca (de forner) i els diaris. I escoltem de lluny, com una música repetida, les propostes per sortir de la crisi, els exabruptes contra les autonomies, les crides d'expulsió dels immigrants, els missatges des de púlpits que ens condemnen als inferns. I passem pàgina o canviem d'emissora mentre ens distraiem amb la senyora massa grossa o rumiem l'àpat del dinar.

Entre rutina i rutina trobem encara, sortosament, moments diferents, petits espais de plaers als quals no podem renunciar, encara que no estiguin directament lligats a la cosa eròtica. Un bon llibre, una bona conversa amb amics o la festa d'un poble.

Aquest cap de setmana Les Borges del Camp ha celebrat Sant Antoni, la festa major petita. No he assistit a les misses, ni he dut a beneir l'Unda i la Petita que com a bones integrants de la nostra família exclosa de la ortodòxia catòlica professen la fe del laïcisme. Però no em vaig voler perdre els diables, declarats patrimoni immaterial, que cada vegada que es materialitzen ho fan amb més gracia, ritme i energia. Gaudeixo extraordinàriament seguit-los, no només per l'espectacle que és molt bo, també de les seves cares i rialles, de la seva alegria, una alegria que es contagia. No s'acabarà la colla en força temps, els petits no aixequen ni dos pams de terra i entre el públic n'hi ha d'altres que encara que no formin part de la colla se'ls hi descobreixen les ganes i tot i no dur el vestit establert ni les banyes es fiquen prop del foc i demanen encendre alguna carretilla. Em va captivar l'energia que un marrec va demostrar quan, mentre ballava sota el foc, una mare o tieta va intentar allunyar-lo. No, va dir. No, va repetir, amb tal convenciment que van acabar traient d'algun lloc un barret per a ell i donant-li una carretilla.

No, una paraula lletja que els infants repeteixen mentre els grans es posen nerviosos. I és d'aquest no, precisament, que neix la seva força per poder créixer. Cada un de nosaltres té una història de “nos” que li és pròpia.  Quants sacs de “nos” nosaltresnosomd'eixemón vam omplir quan érem joves! I encara, NO, vam dir amb veu més o menys forta quan es va començar a parlar de retallades. NO, després d'aquella sentència que va omplir els carrers de Barcelona. Però són tants els “nos” que es van acumulant que ni ens surten de la gola i els abandonem a l'estómac per no fer-nos monòtons.

I als matins posem les noticies de la tele o de la ràdio, o si és festa mantenim el ritual del cafè i la coca (de forner) i els diaris. I ens oblidem de follar, potser, i fins i tot ens oblidem d'aquells “nos” i pensem que hem perdut la capacitat per indignar-nos.

Però, ah, la vida dona sorpreses (sorpresas te da la vida) i mentre pensem que els bests sellers són allò que llegeixen els que busquen cosa fàcil i repetitiva apareix un nou supervendes, una petita publicació de tan sols trenta pàgines escrita per un home que als 93 anys no es declara vençut i ha sabut tornar-nos a situar en l'esfera del NO. Un pamflet que s'estén més que la pólvora que rebutja, encara que entén i mai no condemna. Un crit necessari que caldrà que anem passant (digueu-li a la veïna) 

CRÉER, C'EST RÉSISTER. RÉSISTER, C'EST CRÉER.

INDIGNEZ-VOUS!  INDIGNEZ-VOUS!

diumenge, 9 de gener del 2011

Folleu, folleu ...



 Igandea, 2001urtarrila 09.

Dimecres 15 de Dey de 1389 per als perses.

Primer diumenge després de les festes entranyables d'amor, de pau i de milions de desitjos de felicitat. Els gregorians hem entrat plenament en el 2011 i els diaris semblen escrits per Sant Joan. Apocalipsis en els terrenys de l'economia i de l'ecologia. El roig i el verd desapareixen dels mapes polítics.  
Primer diumenge després d'unes festes entranyables, un diumenge tranquil a la Torre Sans. Ahir vam treure unes quantes fulles caigudes i en vam fer una foguera, jo, tot sigui dit, em vaig desllomar una mica i avui funciono amb ibuprofenos. L'Enric ha buidat i netejat la bassa. Ara s'està omplint de nou i tal com estan les coses quasi m'admira comprovar que surt aigua del pou i que és clara.
He obert l'ordinador un parell de vegades i m'he preguntat si valia la pena escriure alguna cosa. L'he tornat a tancar després de mirar el correu. No sé perquè l'Enric encara m'encoratja a escriure, a continuar aquest blog, si cada vegada se'm fa més difícil trobar paraules noves. He volgut fer una prova, o trobar una font d'inspiració, he posat al google “una bona noticia” i de les moltes possibilitats que em donava la majoria duien la frase “no és una bona noticia” Quines eren les bones? Ja no me'n recordo, tot i que d'haver-n'hi segur que n'hi havia. Però tinc mala memòria, o no m'han semblat prou contundents.

Canvi d'estratègia, vaig al nostre flicker i busco una foto. Ara qui més en penja és l'Enric que fa un petit àlbum de cada una de les caminades preparatòries per a fer la peregrinació a Santiago des de casa, precisament durant el 2011. Jo ja li dic que l'apòstol aquest és de dretes, però ell deu tenir alguna esperança de “evangelitzar-lo” cap el bon camí, a favor dels pobres i els humils sense subsidi d'atur i amb pensió congelada. Com a mínim que serveixi perquè a mi no m'allarguin la data de la jubilació, li dic, falta que ell se'n recordi, i que l'altre li faci cas.

Doncs d'acord, les fotos del darrer àlbum, totes plenes de boira, ja em serveixen per aquest apunt, n'escullo una a l'atzar. Aclareixo que no és una visió pessimista, si ho fos la foto tindria un estimbat sense sortida. No el té oi? No, no sabem que hi ha allà davant, això és el que vull dir, que no ho sabem. Potser, per què no? Encara trobarem més d'un motiu per celebrar. Tenim vida i ganes de ser-hi. Doncs bufem i a veure què passa.

Ah, i per si de cas: Folleu – folleu.