diumenge, 16 de gener de 2011

Tant si folleu com si no.... indigneu-vos.

Podia haver titulat això “sexe dur” o alguna cosa semblant. El darrer apunt ha estat abastament llegit i força comentat i he arribat a la conclusió que una part important del mèrit era el títol. No ho exageraré, però mantindré el verb follar, si més no com a verb en el sentit de paraula, més que no pas en el sentit d'acció pel que m'ha semblat entendre del gruix dels comentaris.

I és que ja tenim una edat i després de les jornades laborals que s'allarguen i s'allarguen el cos cansat s'adorm i es desperta sense que els llençols s'hagin arrugat gaire. I als matins posem les noticies de la tele o de la ràdio, o si és festa mantenim el ritual del cafè i la coca (de forner) i els diaris. I escoltem de lluny, com una música repetida, les propostes per sortir de la crisi, els exabruptes contra les autonomies, les crides d'expulsió dels immigrants, els missatges des de púlpits que ens condemnen als inferns. I passem pàgina o canviem d'emissora mentre ens distraiem amb la senyora massa grossa o rumiem l'àpat del dinar.

Entre rutina i rutina trobem encara, sortosament, moments diferents, petits espais de plaers als quals no podem renunciar, encara que no estiguin directament lligats a la cosa eròtica. Un bon llibre, una bona conversa amb amics o la festa d'un poble.

Aquest cap de setmana Les Borges del Camp ha celebrat Sant Antoni, la festa major petita. No he assistit a les misses, ni he dut a beneir l'Unda i la Petita que com a bones integrants de la nostra família exclosa de la ortodòxia catòlica professen la fe del laïcisme. Però no em vaig voler perdre els diables, declarats patrimoni immaterial, que cada vegada que es materialitzen ho fan amb més gracia, ritme i energia. Gaudeixo extraordinàriament seguit-los, no només per l'espectacle que és molt bo, també de les seves cares i rialles, de la seva alegria, una alegria que es contagia. No s'acabarà la colla en força temps, els petits no aixequen ni dos pams de terra i entre el públic n'hi ha d'altres que encara que no formin part de la colla se'ls hi descobreixen les ganes i tot i no dur el vestit establert ni les banyes es fiquen prop del foc i demanen encendre alguna carretilla. Em va captivar l'energia que un marrec va demostrar quan, mentre ballava sota el foc, una mare o tieta va intentar allunyar-lo. No, va dir. No, va repetir, amb tal convenciment que van acabar traient d'algun lloc un barret per a ell i donant-li una carretilla.

No, una paraula lletja que els infants repeteixen mentre els grans es posen nerviosos. I és d'aquest no, precisament, que neix la seva força per poder créixer. Cada un de nosaltres té una història de “nos” que li és pròpia.  Quants sacs de “nos” nosaltresnosomd'eixemón vam omplir quan érem joves! I encara, NO, vam dir amb veu més o menys forta quan es va començar a parlar de retallades. NO, després d'aquella sentència que va omplir els carrers de Barcelona. Però són tants els “nos” que es van acumulant que ni ens surten de la gola i els abandonem a l'estómac per no fer-nos monòtons.

I als matins posem les noticies de la tele o de la ràdio, o si és festa mantenim el ritual del cafè i la coca (de forner) i els diaris. I ens oblidem de follar, potser, i fins i tot ens oblidem d'aquells “nos” i pensem que hem perdut la capacitat per indignar-nos.

Però, ah, la vida dona sorpreses (sorpresas te da la vida) i mentre pensem que els bests sellers són allò que llegeixen els que busquen cosa fàcil i repetitiva apareix un nou supervendes, una petita publicació de tan sols trenta pàgines escrita per un home que als 93 anys no es declara vençut i ha sabut tornar-nos a situar en l'esfera del NO. Un pamflet que s'estén més que la pólvora que rebutja, encara que entén i mai no condemna. Un crit necessari que caldrà que anem passant (digueu-li a la veïna) 

CRÉER, C'EST RÉSISTER. RÉSISTER, C'EST CRÉER.

INDIGNEZ-VOUS!  INDIGNEZ-VOUS!

12 comentaris:

zel ha dit...

I doncs l'haurem de comprar!!!

meiga ha dit...

Pues ya me pondré a buscarlo por Vigo, para leerlo y extender el grito, y a ver si me "escucha algún vecino".

santi ha dit...

I jo que pensava que anaveu a missa, jijijijijiji.
Suposo que amb títols contundents la gent s'engresca més, però tot i que no hagues títol...no et lliuraries dels nostres comentaris!
Has despertat la meva curiositat, compraré el "Indignez vous! a veure que tal.

Josep ha dit...

La fotografia que ens proposes sobre els diables és molt bona. Reflexe aquesta alegria de la que ens parles a la cara del nen o nena.
Potser si que hauriem d'encendre les que ja sóm mes grans alguna carretilla que altre, si mes no, per espantar les fantasmes del dogma i d'altres.
Potser sí que de tant en tant hauriem d'arrogar els llençols i apagar les "noticies" de la ràdio o dels diaris i esperar una mica en menjar la coca (de forner); que segur que ens agafarà més gana!
Indignar-nos? Doncs sí, ho faig cada dia quan poso les notcies de la tele o miro alguns diaris digitals. (Per això el dia 8 torno a marxar).
Buscarem el llibre

Magda ha dit...

De moment, que jo sàpiga no està traduït, però si algú el troba en català, gallec, euskera ... que faci córrer la veu.

Montse ha dit...

Beneïda sigui la capacitat d'indignació, sigui a l'edat que sigui.

I és cert: nosaltes no som d'eixe món (i cada vegada menys)

Una abraçada!

santi ha dit...

Eiiiiiii! Aquesta nit m'arriba Indignez-vous...en francès!!! Sembla que encara no ens podem Indignar ni en català ni en castellà. El meu estimat marit ja l'ha llegit i diu que està molt bé. Demà el començaré però això sí...amb diccionari aprop!

Magda ha dit...

Mira doncs en podries fer la traducció! És broma, ens indignarem en francès, en castellà, en català i en el que faci falta ...

TERE ha dit...

Molt bona la foto!!!
Aquest llibre que anomenes sembla interessant. A veure si el tradueixen aviat.
I en quant a lo de indignar-se, bé, jo crec que indignar-ne és fàcil. De fet hi ha gent que es passa la vida indignada, tant, que fins hi tot les faccions li han canviat per mostrar aquest estat constant de indignació. El que ja no es tant fàcil, és fer alguna cosa per canviar el que ens indigna.

Magda ha dit...

Tere, t'ho he dit altres vegades, però m'encanta el puntet intel·ligent que dones sempre en els teus comentaris. Gràcies pel teu comentari sobre la foto, venint de tu fa que aquesta nit ja ni em calgui sopar. I parlant de fotos en tinc una altra que a mi també m'agrada força:
http://www.flickr.com/photos/de_la_magda_per_als_amics/5358513464/

LiA ha dit...

He llegit avui que el publicarà Destino i ja el tindrem a finals de Març. Aquí teniu l'enllaç de la notícia:

http://www.elpais.com/articulo/cultura/Destino/publicara/Indignaos/Espana/elpepucul/20110127elpepucul_7/Tes

mina. ha dit...

1,65€ la versió electrònica en francès.