dilluns, 14 de febrer del 2011

Fins quan?

L'apunt d'avui ens l'envia el Josep des de Cambodja. Allà, aquí i arreu. Fins quan?
_________________________________________________________________________-_____


Hem passat un mati divertit al zoològic de Cambodja, al Mont Tamaho. És un bosc on s'hi troba un petit zoo mal cuidat i molt pobre però amb alguns animals que m'agrada veure. 

Després de dinar hem agafat al tuk-tuk i a la sortida del zoo, en una carretera al mig del bosc, he vist una escena que no he pogut fotografiar, superior a tot el que he vist i viscut fins ara. (Per això us poso una foto negra.) 

Entre dos arbres havien improvisat una hamaca on hi havia una dona destorçada! Rajava la sang per tot el cos i la cara ni se li podia veure tota tapada per la sang. 

Segons han explicat, feia dues hores que estava així. (Incomprensible com encara vivia). Un home (potser el marit) l'ha portat al zoo a passar el dia. Quan han acabat la visita, la duia darrera la moto. Li ha donat una empenta i amb la moto en marxa, l'ha tirada a terra. Després, li ha passat per sobre varies vegades amb les rodes de la moto i quan se n'ha cansat ha marxat com un llamp. 

No oblidaré mai aquesta cara d'aquesta dona!!! Com us podeu suposar no he pogut fer cap foto, em tremolaven les mans i només pensava per què alguns animals estan dintre les gàbies i d'altres, que hi haurien d'estar, són al carrer. Al marxar ens ha avançat l'ambulància que l'ha recollit, dues hores més tard dels fets!

Avui estic trist.

dimecres, 9 de febrer del 2011

Orgull de generació

Alguns llocs, com algunes persones, acaben formar part de la nostra vida de tal manera que sembla que hi hagin estat sempre. La perruqueria on fa anys anem a tallar-nos els cabells, la llibreria on entrem un cop per setmana a veure novetats o demanar la novel·la del club de lectura, el bar del cafè de mig matí. Si de sobte ens preguntessin com hi vam arribar la primera vegada és molt possible que no sabéssim respondre. I tot i així, hi va haver una primera vegada, d'això no en tenim cap dubte.

Com vaig arribar a conèixer “El Ventano” no ho sé, ni el temps que fa que el segueixo tampoc, el que sí sé és que els dies que he passat sense que l'ordinador em permetés accedir-hi, ves a saber per quines raons, han estat definitius per comprovar com el necessitava. Alguns blogs es poden convertir en addicció, el creador de “El Ventano” ho reconeix, però ha posat un cartell que diu que aquesta addicció és sana, així ho espero. De fet, gràcies al Ventano, me n'assabento de més noticies que no llegint els diaris.

Avui "El Ventano" m'ha recordat, o explicat, que fa cinquanta anys, mig segle, del primer concert dels Beatles. Amb ells vam néixer tot una generació disposada a capgirar el món.


diumenge, 6 de febrer del 2011

Pixar sota els pins

Els nostres polítics han demanat diverses vegades declaracions unilaterals com a prova de bona voluntat. A mi em semblen bé aquest tipus de declaracions. Sense demanar res a canvi. Per demostrar la disposició total a col·laborar en una determinada direcció. Són la màxima prova de sinceritat, un aval de confiança.

És per això que avui jo també els voldria demanar als nostres polítics, a les persones que ocupen llocs de decisió i de poder, que tinguin la valentia de fer declaracions unilaterals i individuals, no subscrites a l'àmbit d'una institució o d'un partit, no emmarcades en el món del pensament o les idees. Declaracions unipersonals, que els correspongui a ells i només a ells dur-les a terme, sense esperar cap contraprestació, sense demanar cap seguidisme. No es traca de de declaracions d'intencions, són declaracions de fets que han de dur a la pràctica de manera immediata.

N'enumeraré algunes:
Renúncia a cobrar un sou superior a 3.000€
Renúncia a l'aparcament reservat per al vehicle privat
Renúncia a xofers privats
Renúncia a tenir més metres quadrats de despatx que els subordinats
Renúncia a tenir millor taula i millor cadira que els subordinats
Renúncia a l'ampolla d'aigua o el cafè de les reunions
Renúncia a la carpeta de pell per a les signatures
Renúncia al membret especial en colors
Renúncia a les reserves de lloc i files zero
Renúncia a les felicitacions de Nadal personals amb cartolina bona
Renúncia als dossiers amb paper si no és reciclat
Renuncia a cobrar per formació, conferencies, comissions ... (generalment en horari de treball)
Compromís de fer públics tots els cobraments per qualsevol motiu incloses dietes i similars

...
No salvaríem el País amb això. No solucionaríem la crisi; però potser aconseguirien que ens els creguéssim quan apliquen certes mesures. Perquè mira que les peticions són ben poca cosa. Més d'un 80% dels mortals firmaríem aquestes condicions de treball perquè el que tenim està encara molt per sota. És ben poca cosa, només un petit i insignificant gest de bona voluntat, un aval per poder creure una mica en la seva democràcia. Ben poca cosa.

Fa uns anys, quan em passejava pel Vietnam, vaig visitar la casa de Ho Chi Minh, era una cabana senzilla, no tenia vàter. Quan va ser president algú li va proposar fer-hi obres i, com a mínim, posar-hi una cambra de bany. Ho Chi Minh va contestar: Mentre la majoria de vietnamites vagin a pixar sota dels pins jo també ho faré.

dimecres, 2 de febrer del 2011

Em declaro intolerant


Avui vaig a ser políticament incorrecte. Em declaro una persona intolerant.

Ahir una amiga em deia: definitivament sóc una intolerant; i ho feia amb to de culpa. No havia pogut suportar determinats arguments de determinades persones en una determinada reunió. No sé quins eren aquests argument ni cap on anaven, però coneixent-la a ella m'ho imagino. I em pregunto, per què ho havia de tolerar?

Tolerància és una paraula de moda. L'esgrimim com a “arma de batalla” des de l'esquerra. Cobrim les parets de cartells contra la intolerància. Jo també creia fins ahir que aquesta era la meva lluita. Fins ahir, que em vaig posar a pensar.

Qui o què haig de tolerar? Les persones diferents? Les que no pensen com jo? Les que tenen un altre color de pell? Les que tenen creences religioses? (i aquí no dic altres perquè jo no en tinc cap) Les que tenen altres opcions sexuals? Les que vesteixen ensenyant parts del cos que jo mai no mostraria? Les que vesteixen tapant-se parts del cos que jo mostro? Les que entenen per poesia un reguitzell de línies dites versos a les quals jo no trobo cap gràcia? Les que els agrada el futbol i es proclamen del Barça? Les que es proclamen del Madrid? Les que no suporten els gossos? Els concursos de televisió? El color estrident que ha escollit el botiguer de la cantonada per a les parets del nou establiment? Les llengües que no entenc? Els dejunis del ramadà? El xotis? Els acudits sense gràcia?

Per què haig de tolerar tot això si forma part natural del meu entorn com la pluja, el vent o el sol? Per què haig de tolerar tot això i ningú no em demana que toleri la sardana, el català, la meva gossa o una pel·lícula de Buñuel? No hi ha un cert menyspreu en la tolerància? Tolerem allò que considerem inferior, o de mal gust, o provinent de la ignorància. No, definitivament no vull ser tolerant, perquè si tolerar no és una paraula que faig servir quan els castellers aixequen un nou de set tampoc no la penso fer servir quan el del tercer cinquena canti un fandanguillo.

O potser el que haig de tolerar són les actituds masclistes, les polítiques neoliberals, els egoismes, les tortures, les mentides, les manipulacions, les corrupcions, les privatitzacions, les actuacions vexatòries contra éssers humans, la pena de mort, la explotació en el treball, els sous d'alguns alts càrrecs, les files zero, les prebendes, els privilegis, les imposicions dictatorials, les discriminacions, les opulències, els reis i les reines ...

Avui algú, que tot i ocupar un lloc a l'administració molt, molt més alt que el meu, ha tingut la deferència d'acostar-se a la meva taula i saludar-me, m'ha dit: Estàs com una reina. No era el lloc ni el moment de contestar-li. Entre altres coses perquè el seu lloc és molt, molt més alt que el meu. Però callar no sempre vol dir atorgar per més refranys que ens hagin inoculat. No estic com una reina, de la qual cosa, amic meu, me n'alegro, perquè si estés com una reina no em toleraria a mi mateixa. Ni tampoc estic meravellosament, faig el que puc, hi ha moments que fins i tot gaudeixo de la meva feina, però ni estic com una reina ni meravellosament, perquè, saps?  treballo a l'administració, en una administració que voldria de veritat pública, transparent i al servei de totes les persones que són a Catalunya ni que sigui de passada. I aquesta administració està plena d'incongruències i d'injustícies. I aquesta administració que hauria de ser pública, transparent i al servei de totes les persones que són a Catalunya ni que sigui de passada la volen fer a trossets i repartir-la a la privada. Definitivament no estic com una reina, ni tampoc no estic meravellosament.

Definitivament sóc i em declaro, sense vergonya, intolerant.

(Tot hi així, la deferència de la salutació m'ha fet sentir bé, ah vanitat, com deia un altre amic)