dilluns, 30 de maig del 2011

Un altre món és possible


Aquest és l'últim apunt de la cadena.

No començaven les vivències, ni els sentiments, amb el primer apunt, ni acaben avui.  He deixat aquí un trocet de vida. Un cúmul d'instants: alguns alegres, altres tristos; instants optimistes i instants plens d'indignació. Moments que he compartit i m'ha agradat fer-ho. No és un tancament exactament, diguem que em quedo, de manera indefinida, acampada en aquesta plaça. Hi sóc, més que mai, encara que no escrigui. Hi sóc, de nou, allà fora, als nostres carrers que s'han convertit en àgores. No en faré cap anàlisi, no ha estat mai aquest el lloc per fer-los, menys avui. Cada anella de la cadena no és altra cosa que un sentiment. El d'avui es diu esperança.

dilluns, 16 de maig del 2011

Divertimento



Vaig dir que no parlaria de res de la campanya, i no trenco la promesa. Només que he trobat això a ca la zel i m'ho he passat tan bé que no he pogut evitar portar-lo a casa. No és campanya, és música. No són les nostres eleccions, són les de casa els veïns. I és que Al Tall ... són tan genials!

diumenge, 8 de maig del 2011

Eleccions

Ja fa uns dies que estem de campanya, estan. Finalment el constitucional va salvar el lio que govern i suprem havien muntat a Euskadi i sembla que només el PP continua dient allò que tots (i totes suposo) són ETA.


Com vinc fen en les últimes campanyes anuncio que no en parlaré, ni seguiré cap míting, ni escoltaré els sptos i altres programes de “temps electoral obligat i programat”, ni aquell constant “no estem d'acord” dels periodistes. A mi tampoc no em sembla bé, es clar, el repartiment obligat del temps electoral que sempre afavoreix als més grans. Però ni que el repartiment fos un altre continuaria sense escoltar-los.


Vull deixar molt clar que votaré, encara que respecto i fins i tot entenc algunes opcions abstencionistes. Vull deixar també molt clar que malgrat els meus constants emprenyaments i decepcions amb uns i altres (amb uns més emprenyaments i amb altres més decepcions) no tots són iguals. Vull deixar molt clar que entenc i respecto la gent que es dedica honradament a la política i que a algunes persones fins i tot les admiro.


Un cop establertes aquestes qüestions bàsiques (o no) m'aïllo del que diguin o facin els partits fins el 22 que aniré a votar i estaré atenta als resultats. Odio les campanyes, he anat creant com una especie d'al·lèrgia als períodes electorals. Què ens han de dir que no ens hagin dit? Per què ens han d'explicar programes que després no compliran? És que no sabem qui són? Malament si s'han de donar a conèixer en aquesta fira de compra i venda de vots, en aquest mercat de xarlatans que ofereixen ungüents miraculosos. Què venen? Què compren? No seria millor que dediquessin tantes energies a aconseguir allò en què diuen creure? Què costa un campanya per humil que sigui? Quants dels nostres diners, aquests que pateixen les retallades, es destinen a finançaments de campanyes? Precisament els que més cobren són els que menys possibilitats tenen que els voti, però això tant li fa, el cas és que em fan mal el cor cada pancarta, cada cartell, cada pamflet o papereta que arriben a la meva bústia i se'n van directe al reciclatge.


Digueu-me exagerada, digueu-me rara, però jo sé si vull votar o no, i a qui, abans de la campanya i no entenc que hi hagi qui no ho sàpiga. Ho sé perquè durant quatre anys he sentit, he escoltat, m'he emprenyat, m'he decebut ... i també he aplaudit algunes vegades, menys de les que hagués volgut. He vist polítics al meu costat algunes vegades, menys de les que hagués volgut. He vist polítics que se m'han acostat, a mi o a gent que conec, per només demanar-nos suport a una llista, més vegades de les que hagués volgut.


La democràcia passa també per les urnes, només també. La democràcia es fa cada dia, a cada racó, en cada acció. Conec abstencionistes molt més demòcrates que altres que consideren un deure anar a votar sempre que toca. Això que estem vivim ara no és una festa, ni molt menys un mercat. El dia que vegi un polític gastar més energies per aconseguir una zona verda que per aconseguir un vot creuré en la democràcia real. Això que estem vivim ara és poc més que una pantomima.

dilluns, 2 de maig del 2011

Sábato



Yo creo que la verdad es perfecta para las matemáticas, la química, la filosofía, pero no para la vida. En la vida, la ilusión, la imaginación, el deseo, la esperanza cuentan más.

divendres, 29 d’abril del 2011

No he sortit al carrer



Avui no he trepitjar els carrers.
De casa a la carretera, que està tranquil·la, potser perquè he sortit una mica més aviat que ahir. Per alguna raó m'he despertat a les sis i he decidit no tornar a tancar els ulls. Ara que no tinc l'Enric que em fa saltar del llit mentre m'hi giro després de sonar el despertador, em fa por adormir-me. Per alguna raó que desconec, o només perquè he decidit no tornar a tancar els ulls a les sis, m'he posat a la carretera abans que l'ocupessin els cotxes que tenen pressa. O potser, per alguna raó, avui ningú no tenia presa.
Avui no he trepitjat els carrers.
No hi ha cap carrer de casa a la feina, només carreteres. Per alguna raó que desconec el personal no tenia presa i xerraven relaxament de tot i de res. La boda, el gimnàs, la boda, la cuina, el barça, el mou, la boda, polònia, la boda. Per alguna raó que desconec avui es parlava, relaxament, de coses importants. I he tornat al migdia, amb la mateixa tranquil·litat, sense cap cotxe enganxat al cul. Per alguna raó que ara no sóc capaç d'explicar he posat música i no noticies ala ràdio.
Avui no he trepitjat els carrers.
No tenia necessitat de verdures, no em calia passar per l'estanc ni per la farmàcia. A casa tot era tranquil. Demà aniré cap a Terrassa. Avui és divendres, no necessito res, puc asseure'm al sofà, llegir, veure que passa pel facebook. A l'hora de les noticies poso la tele.
I els carrers eren plens a vesar.
Terriblement plens. A Londres, d'entrada, a Londres sobretot, especialment a Londres. Què els ha agafat als anglesos? Què reivindicaven amb tanta bandereta? No m'estranya que hagi hagut d'intervenir la policia, molt bons ells, han mantingut l'ordre. Només 23 milions d'euros gastats en seguretat. 23 milions d'euros de les butxaques dels que han sortit al carrer amb les banderetes. Entre els convidats uns quants dictadors, saludats per totes aquelles banderetes que els han pagat el viatge i els han saludat des de darrera dels 23 milions d'euros. Tots aquells que no tenen dret al convit.
I després altres noticies, amb el mateix to però dites més de passada.
Els carrers eren plens a vesar a Síria i a Tunísia. I probablement a altres indrets que no mereixen ser recordats.
El petó dels prínceps al balcó. La sang als carrers de Síria. I el Tomás Molina que parla de fred i d'inseguretats.

dimecres, 27 d’abril del 2011

Jaculatòries


A la Fiscalia General de l'Estat,

Les llistes que continguin noms de persones que van participar al cop d'estat franquista
IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

Les llistes que continguin noms de persones que no han condemnat el cop d'estat franquista
IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

Les llistes que continguin noms de persones que mantenen places i carrers amb noms de feixistes
IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

Les llistes que continguin noms de persones directa o indirectament involucrades amb els GAL
IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

Les llistes que continguin noms de persones directa o indirectament involucrades en tortures
IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

Les llistes que continguin noms de persones directa o indirectament involucrades en corrupcions
IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

Les llistes que continguin noms de persones que afirmaren allò de les armes de destrucció massiva
IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

Les llistes que continguin noms de persones que no van condemnar la violència contra la flotilla
IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

Les llistes que continguin noms de persones que no han proposat fer fora l'ambaixador de Síria
IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

Les llistes que continguin noms de persones amigues o relacionades amb les primeres
IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

Les llistes que continguin noms de persones amigues o relacionades amb les segones
IL·LEGALITZEU-LES SISPLAU

dimarts, 26 d’abril del 2011

Parlo per parlar. De què podria parlar sinó?

Certament plou, i plou molt, unes pedrases queien fa una estona que por m'ha fet que no trenquessin algun vidre. Però ja no, ja no cau pedra, només un soroll suau de l'aigua, un só que em servirà per dormir com una soca. No entenc la frase, com dormen les soques? No siguis soca, és una altra frase dita. Pobres soques! I perquè parlo ara de les soques, jo? Elles estan allà fora mullant-se, entomant el que faci falta, aguantant el pes de plantes i arbres, d'aquests pins centenaris que ho resisteixen tot. De vegades els hi parlo als pins, directament a la soca, que les fulles són molt amunt i no hi arribo. Els hi parlo sí, i tinc la sensació que em responen. Avui estaven realment contents, abans de la pedra vull dir, perquè després ja no he sortit, bé sí un moment per anar a donar el sopar a l'Unda i la Petita, escagarrinadetes estaven les pobres. Abans de les pedres, deia, els arbres estaven contents (Au! quin tro que acaba de petar, pobretes Unda i Petita, ben escagarrinadetes deuen estar) Els hi deuen fer por els trons als arbres? Demà els ho preguntaré, ara no, plou massa i és tot fosc allà fora. Demà a veure que me'n diuen de la pluja d'avui, encara que suposo que continuaran contens, perquè tota aquesta aigua que ha anat caient durant la setmana (santa?) els hi ha anat de fabula (Au! Aquest encara ha petat més fort) La Tere em deia, no tindràs por tota sola? Por jo? A veure sí encara serà veritat. Demà parlaré amb els arbres de la por als fenòmens de la natura. Encara recordo la ventada que va torçar el gran pi, a punt vam estar de no salvar-lo, i ha aguantat, tort sí, però amb una vida! I com li agrada l'aigua! A l'Abril cada gota val per mil, doncs ben regalats que estan ells, i elles les plantetes. Somriuen, i canten, i de vegades la fada salta de soca en soca, especialment quan les soques són mullades. No? Qui em pot demostrar el contrari? Avui, no se'n sentia d'altra: Quin fàstic de vacances, cada dia pluja! He recordat un article molt divertit, no em feu dir de qui ni on, ja tinc una edat jo, se m'ha de perdonar la desmemòria. Deia l'article que tant pregar i pregar perquè poguessin sortir les professons i ni cas. Potser, deia l'article, és que Déu s'ha cansat de tant romanço, tanta penitència masoca, tanta turistada i precisament amb la pluja està dient que ja n'hi ha prou. Ja s'ho podrien prendre així els creients. Però segurament no, l'any que ve tornarem a tenir la mateixa parafrènia. Ai senyor i demà tothom davant de la tele a veure el Madrid- Barça. Què té a veure una cosa em l'altra?, ni idea, però m'ha sortit així, i així es queda, perquè porto la tira de línies escrites sense dir res, ni sabia si volia dir alguna cosa quan he començat a teclejar. No res, de fet no vull dir res, teclejo només mentre allà fora cau la pluja que fa somriure els arbres. Teclejo només, sense dir res, potser per no parlar de coses series. Parlo de la natura, i dels meus arbres (perdó dels arbres del jardí), que encara hi són i vull que hi siguin cent anys més, i que em recordin, perquè segur que els arbres tenen records, parlo per parlar del que m'agrada. De què hauria de parlar sinó?

A Txernòbil, fa 25 anys, a Fukushima, fa no res, també hi havia arbres, hi havia vida. Contra els fenòmens naturals no hi podem fer res, d'altres tenen culpables. Avui al facebook algú ha posat una frase: El único homenaje sincero a las víctimas de Chernóbil es el cierre de todas las nucleares en el mundo. Todo lo demás es hipocresía vomitiva.

dissabte, 23 d’abril del 2011

23 d'abril.

Hi havia una vegada un poble molt llunyà on habitaven els dracs. Com tothom (o gairebé tothom) sap, els dracs s'alimenten de la imaginació de les persones humanes, per això són tan lleugers que malgrat la seva enorme estatura (sis vegades la humana aproximadament) poden volar. Són ben diferents a nosaltres, tenen dos ulls, dues boques, dos cervells i dos cors, és a dir, hi veuen igual, però pensen i senten diferent. L'única característica comuna és que quan s'enfaden treuen foc pels queixals.  

Poc a poc els aliments van començar a escassejar al país dels dracs i començaren a morir de gana. Un dels més joves, contradient dogmes i tradicions mil·lenàries, va decidir creuar la frontera i anar al regne de  la realitat a la recerca de menjar. Es va amagar a les tapes d'un llibre que llegia la filla del rei. Era fàcil, perquè el llibre l'havia escrit una pastora anomenada Flordiana, l'única persona del regne que no és passava la jornada treballant a sol i a ombra per poder pagar al rei els impostos. Mentre els xais pasturaven ella escrivia contes fantàstics i, de tant en tant, algun pamflet on explicava com el rei i altres cortesans s'enriquien més i més mentre el poble cada vegada era més pobre. El darrer titulat “imagineu” començava a tenir èxit. Cert era que moltes de les persones que el llegien no l'entenien, i que les que l'entenien quan arribava la nit estaven tan cansades que no podien imaginar. Només la princesa podia imaginar el que volia. Alliberada de les fatigues de les feines del camp (per raó de sang) i dels exercicis militars (per raó de gènere) sense que el pare se n'assabentés anava a trobar Flordiana i tornava a casa amb un munt de llibres sota les faldilles. Llavors es tancava a la seva cambra i es dedicava a llegir i a imaginar.

La imaginació de les noies i la poca atenció que el rei prestava a la filla van donar a Drac la possibilitat de traspassar il·legalment la frontera. Arribat al regne de la realitat, Drac es dedicà a recórrer els camins pidolant imaginació; i la gent, a poc poc, n'hi va començar a donar. Amb imaginació amagaren les plantacions de faves entre els rosers i, quan passaven els recaptadors d'impostos a emportar-se el tant per cent de la collita que els corresponia segons els decrets reials, la gent responia: Només tenim roses, emporteu-vos-les si així ho considereu.

Però el rei, que odiava les roses, les va fer tallar i va descobrir les faves de contraban; i va endurir les penes del codi penal per castigar els malfactors.  Es va quedar totes les faves, però tot hi així no n'hi havia prou per pagar els deutes que havia contret amb els regnes veïns, els que li havien venut les espases que tallaren els rosers . I va decidir establir l'arribada d'una època nova anomenada crisi i augmentar els impostos. Havia sentit dir que un drac errava per les contrades. Ell no l'havia vist, però els criats fidels l'havien descrit com una bèstia enorme i perillosa. En tot cas era algú diferent que s'havia infiltrat sense papers. Ell era qui robava collites, ell era qui menjava sense treballar, ell era el culpable d'induir els aborígens a la rebel·lió. Ell i no altre era el culpable de la crisi.

Anaven maldades. La gent s'havia de vendre les cases per pagar al rei, i de les collites no els quedava prou per alimentar la canalla. Ja no creixien roses. Drac va emmalaltir, ningú no li regalava imaginació. Drac es va enrabiar, treia foc pels queixals. Feia por de veure'l d'aquesta manera. El rei va tenir la prova definitiva de què era una fera ferotge i va enviar el príncep Jordi al capdavant de l'exercit a matar el drac.

La princesa, quan va saber la decisió del rei va parlar amb Flordiana i van decidir marxar lluny, amb Drac, a un lloc on el príncep Jordi no els pogués trobar. Van construir, amb imaginació, una fortalesa amagada entre rosers de talls més durs que les espases, allà viurien tots tres, elles guaririen Drac, en tenien el remei.

El príncep Jordi, que tot i ser entrenant en arts marcials, no era un brètol, estimava sa germana i ella, abans de partir, havia tingut la precaució de deixar Imagineu sota el coixí d'ell. Jordi va llegir, Jordi va pensar, Jordi va imaginar.

Un mes després de la fugida de les noies, un 23 d'abril qualsevol d'un any qualsevol, el príncep Jordi va convocar l'exercit i va a dir al rei que marxava a matar el drac i a alliberar de les seves garres la princesa. En contacte mental amb la germana, sabia el que havia de fer. Els homes van arribar a la fortalesa, i allà cada espasa fou una rosa. I van tornar al poble i van començar a repartir-les. I el poble, armat amb roses de tots colors, roses d'exquisida fragància (no com les que regalen les caixes que no fan cap olor) va arribar al palau on el rei dormia profundament, el va despertar el perfum, aquell perfum que odiava. I es va posar a córrer i a córrer. Hi ha qui diu que encara ho fa i que de tant en tant el veu passar per la Rambla de Catalunya com si el perseguissin mil dimonis. 

El regne de la realitat es va convertir en la república de la mitja imaginació (els humans no són capaços de tenir-la sencera). Van demanar a Flordiana que es presentés a les primeres eleccions, però va respondre: Deixeu-me d'hòsties que prefereixo les meves ovelles i els meus llibres.

Crec que la princesa i el príncep es van presentar com a candidats per partits diferents. Suposo que va guanyar ell ja que la jornada del 23 d'abril se'n diu de Sant Jordi i no de Santa ... (ni el nom he sabut mai de la princesa). I el drac? El drac va deixar que les noies fessin servir tota la imaginació per alliberar el poble, no en va tocar ni un gram. Era mort quan Sant Jordi va creuar les portes de la fortalesa.

dimecres, 13 d’abril del 2011

dimarts, 12 d’abril del 2011

Intimitats

Ahir el meu primer regal va ser la rosa del Josep. Avui un pom de les meves roses d'enramar. Per a totes les persones amigues de veritat. Per a totes aquelles persones que em fan sentir ... que em fan sentir.

La cosa va anar més o menys així. Diumenge després de la xerrada amb el pare Enric vaig fer una llaaaaaaarga migdiada i a la nit no hi havia manera de dormir, ja passa això, són aquells dies que sona el despertador quan el son comença a ser profitós i en voldries més. Sona doncs els despertador a dos quarts de set i em llevo amb una son i un maldecap considerables.

Era el meu aniversari però no tenia ganes de recordar-ho. Feia tard a la feina. I aquell maldecap empipador. A primera hora reunió i necessitat de dir algunes coses que sonéssim diferent a bonic. Un missatge a la bustia del mòbil i una dolça veu cantant el Zorionak. No tinc temps de respondre. Dura i llarga reunió fins a la una.

Em poso a l'ordinador, l'acta és llarga i ha de recollir detalls, algunes notes preses taquigràficament no sabré que volen dir demà. Em cal redactar ara mateix. Sona el mòbil i el JG em diu paraules boniques. Vull continuar escrivint mentre em parla, però desisteixo. El mòbil passa de mà en mà a l'altra banda, l'orella és sempre la mateixa. Tres persones canten el Zorionak una altra vegada. Em fan somriure. Em sento molt a prop d'ells.

Haig de tornar a l'acta, el maldecap continua, martelleja. Escric i escric, i aquell maldecap insistent. Remeno la bossa. Algú té un gelocatil? Torno a escriure, a les dues en punt em queda força encara. Sona el mòbil, és la LR, pensava que a les dues anaves a dinar i que era el millor moment per felicitar-te, diu. No, no vaig a dinar, avui plego a les tres. Tant li fa, diu ella, és el teu aniversari i vull estar amb tu una estona. Vull continuar escrivint mentre em parla, però desisteixo. No para de dir coses simpàtiques. No recordo el maldecap, surto a fora, mòbil a l'orella, encenc un cigarret i gaudeixo a tot pulmó de les paraules de la LR.

Torno a l'acta però altres trucades que no són per felicitar-me me'n distreu-en. L'haig d'acabar i l'acabo. Són prop les quatre, més de les quatre quan arribo a casa. Necessito un gelocatil, no en trobo. Em preparo alguna cosa per dinar i decideixo que després del café dormiré una estona i abans de les sis sortiré a la farmàcia i a fer altres encàrrecs necessaris. Puc contestar algun correu, si n'hi ha, mentre prenc el cafè.

Cafè a la taula i més d'un i més de dos correus que haig de contestar, encara que només sigui per dir gràcies. Abans de contestar el primer sona el telèfon. La mare em felicita i a més s'està estona i estona parlant de les seves coses i de les seves amigues, la mare sempre té aquell to vital i alegre que envejo i admiro.

Contesto els correus i mentre ho faig n'arriben d'altres que també contesto. Em deixo caure al sofà. Dormiré una mica i cap a les sis sortiré a la farmàcia i a fer altres encàrrecs. Necessito gelocatils amb urgència. Sona el telèfon, és el meu fill que em felicita, hem d'aprofitar per parlar de diversos detalls dels dies de setmana santa que serà per aquí. Em sento millor, tant millor que penso que si no compro gelocatils tampoc passa res, però dormir sí, necessito dormir, i ho faré bé, em treure algunes peces de roba que emprenyen i m'hi posaré a gust, el despertador a dos quarts de set, hi ha alguns encàrrecs que sí que vull fer, en tindré prou si surto de casa cap a les set.

M'hi poso còmoda, acluco un ull, l'altre encara no quan sona el telèfon. La CB em felicita. No li dic que tinc presa, no li dic que vull dormir, és agradable parlar amb ella i tenim coses per explicar-nos. Quan penjo m'estiro de nou, em tapo amb la manteta, s'hi està bé, quan em desperti sortiré de casa per fer els encàrrecs que em doni temps de fer. Em quedo profundament adormida.

Sona alguna cosa, despertador? No, telèfon. És la SO que em felicita. Fas una veu estranya, diu. Es que estava adormida. Però, fa ella, si precisament he esperat a trucar-te per donar-te temps a fer la migdiada. Xerrem i xerrem, no li dic que tinc presa, no li dic que vull sortir a fer encàrrecs, és agradable parlar amb ella i tenim coses per explicar-nos. Quan penjo decideixo pujar a dutxar-me i canviar-me, després agafaré el cotxe i aniré cap a Reus, encara tindré temps de ... i de ...

Pujo les escales, obro la porta del bany i sona el telèfon. Baixo corrents. És la DB que em felicita. No li dic que tinc presa, no li dic que vull sortir a fer encàrrecs, és agradable parlar amb ella i tenim coses per explicar-nos. Penjo el telèfon i torno a pujar les escales. Abans d'arribar a dalt sona el telèfon.

A la PL li havia respost un SMS i li havia dit que a la nit seria fora de casa, em diu, què bé que encara et trobo. Ens posem a xerrar, li explico que tenia pensat fer moltes coses, però que m'és totalment igual, que prefereixo sentir les seves paraules. Xerrem una estona.  Penjo el telèfon i torno a pujar les escales. Començo a despullar-me i sona el telèfon.

A la meva germana li comento la situació, li dic que vaig quasi en pilotes, que espero arribar a temps a Reus abans que no em tanquin les botigues. Tot hi així xerrem una estona. Tenim coses per explicar-nos. Torno a la dutxa. Em fico sota de l'aigua i sona el telèfon.

Baixo corrents, he estirat la tovallola, vaig mullada, corro molt i aconsegueixo despenjar el telèfon abans que no pari de sonar. A l'altra banda algú tarareja l'aniversari feliç. Em poso a riure, no puc parar de riure, de riure i bufar. La MP no entén massa què em passa. Li ho explico. Millor et truco demà diu ella. Riem una mica. Penjo.

Aconsegueixo arribar a Reus abans de les vuit. Vaig directa a la biblioteca, saludo alguns autors locals i l'Enric m'arrossega cap a fora. Em porta a ... em dóna el regal !!. Em porta a ... sopem a .. .i després ...

Avui, a la feina, la GT m'ha dit, realment tens un dia amb molt bon humor. Gelocatils dius? No recordo què són.
_______________________________________

Allà fora continuen les retalles, no en tot, els pressupostos de defensa a tots els països que retallen en despeses socials no han parat d'augmentar. Indignada sí, de bon humor i indignada. Feliç i indignada. No és cap oxímoron. Són estats diferents i possibles perquè pertanyen a estadis diferents. Perfectament compatibles. Feliç i indignada avui, sortosament puc mantenir els dos estats.

diumenge, 10 d’abril del 2011

Una nova història del pare Enric - Radiografia del capitalisme

Hem passat el cap de setmana amb el pare Enric. Com que fa bon temps sortim a la terrassa a fer el cafè. És un moment agradable i relaxat per escoltar les seves històries.

Fa uns quants anys, potser quaranta o potser cinquanta, el pare Enric va anar a visitar el seu sogre. Ell era metge i el sogre corredor de borsa.

-Resulta –diu el pare Enric– que tinc uns dinerons estalviats i voldria saber com els puc invertir.

-Quant tens? -li  pregunta el sogre.

-Unes cent mil pessetes -contesta ell.

- I pretens comprar unes accions, o sigui, donar diners a algú perquè ell en tregui benefici venent-los a altres que també en voldran treure benefici  venent-los a altres o invertint-los en negocis en què tu no tindràs cap opció a decidir, ni a opinar, ni en trauràs cap profit?

- ...

- No et pots comprar alguna màquina, qualsevol eina que t'ajudi a exercir millor la medicina que és al cap i a la fi el que veritablement t'estimes i el que t'ha proporcionat els estalvis?


El pare Enric acaba el cafè, deixa la tassa damunt la taula i mirant-nos als ulls a un i altra ens diu: En aquell moment vaig entendre què era el capitalisme.

Es va comprar el millor aparell de raigs X que existia al mercat, un que acabava de sortir, explica.  El més important, afegeix, és que estava molt ben protegit contra les radiacions.

dijous, 7 d’abril del 2011

De coses senzilles

De vegades són les coses més senzilles les que posen més de mala llet.

Del blog del Raül Romeva:

Això és el que va passar ahir, després que al PE votessim les previsions pressupostàries pel 2012. En el text hi havia, entre d'altres, una esmena que havíem presentat els grups Verds/ALE i GUE. Es la següent:

13 bis. Invita a la Mesa a modificar la reglamentación relativa a los gastos de viaje (partida 1004) incluida en su Decisión PE 422.536/BUR, con el fin de establecer como regla general la compra de billetes de avión en clase económica para los vuelos de duración inferior a 4 horas; considera que esta nueva forma de aplicar el Estatuto de los diputados debe permitir excepciones, teniendo en cuenta la edad de los distintos diputados y su estado de salud; pide que esta norma se aplique asimismo al personal del Parlamento;

Diversos MEPs (diputats/des), a més dels qui la van presentar, hi van votar a favor (concretament vàrem ser 216, entre els quals Tremosa, Junqueras, Estaràs i Romeva), mentre que 402 col·legues van votar en contra, i 56 més es van abstenir (per exemple, Badia).

Aquestes dades segurament variaran durant el dia d'avui ja que la campanya que es va desencadenar via Twitter ha fet que, entre d'altres el PSOE, diguessin que canviarien el seu vot (de contrari a abstenció).

___________________________________________ 

A partir d'avui aniré a treballar amb ruc. Perquè em dóna la gana. Per distingir-me clarament de certs elements. No sortiré pas de casa més aviat. Arribaré quan arribi. Seré clarament diferent. I que ningú digui la paraula crisi que mossego.

Podré arribar a Islàndia amb ruc?

I, per completar una altra senzillesa . Algú va dir allò d'indigneu-vos? Què fan els carrers tan buits?

dilluns, 4 d’abril del 2011

Les escombraries de la historia

D'escombraries n'hi ha de moltes menes. Un dels problemes de la societat moderna és justament la gran quantitat de residus que generem. Un dels problemes de la nostra societat és com fer el tractament dels residus. Hem aprés a llençar, a consumir i llençar. Consumim i llencem absolutament tot, fins i tot, avui ho he aprés, i ni tant sols m'ha estranyat, consumim i llencem història.

El 15 de setembre del 2009, es publicava un informe exhaustiu sobre la barbàrie perpetrada a la franja de Gaza per l’Exèrcit israelià a l’anomenada operació Plom Fos. El destí natural de l’informe Goldstone era el Consell de Drets Humans (CDH) de les Nacions Unides a Ginebra, que hauria permès la seva remissió al Tribunal Penal Internacional (TPI) de l’Haia i el posterior procés de persecució dels criminals de guerra israelians. Però no hi va arribar mai al CDH. Ni hi arribarà, ja no. Goldstone ha desmentit el que va dir, després de quasi dos anys. I aquell informe inoportú, aquell paper que ens feia nosa, aquella llibreta que desdeia amb el color dels altres quaderns que hem apilat a l'arxiu, l'hem pogut llançar, tal com ha indicat l'ambaixador d'Israel, a les escombraries de la història.

Quants quaderns de colors desapropiats omplen aquestes escombraries? On van a parar? Poc importa. La història tota del mateix color és més bonica i comprensible.

Però atenció, que si els residus no es destrueixen prou bé, pot ser que alguns desnonats de la història furguin en els contenidors i que amb el que hi trobin se'n facin vestimentes. I els carrers es poden omplir de "persones cartells". I els ambaixadors i altres malgastadors descobriran llavors com és de perillós generar massa residus.


dijous, 31 de març del 2011

Segons llegeixo, així em manuscric

Com el so d'un baló intermitent que colpeja la paret. Em desperto, allargo el braç a les palpentes, el despertador continua sonant. Com el so d'un baló intermitent que colpeja la paret. El trobo, finalment, aconsegueixo fer-lo callar. Com el so  d'un baló intermitent que colpeja la. Salto del llit.

El cafè, la dutxa, el cotxe, les noticies de la ràdio. Com el so d'un baló intermitent que colpeja la paret. 20 per cent, menys llits, menys especialistes, menys hospitals. Com el so d'un baló intermitent que colpeja la paret. Els esports. Com el so d'un baló intermitent que colpeja la. Tanco la ràdio.

Quina pressa que te avui la gent! De fet cada dia tenen pressa. El morro del de darrera enganxat al cul. Avançades per la dreta. Tots corren cap al futur. Com el so del baló intermitent que colpeja, que colpeja, que colpeja. Cap a l'oblit, que colpeja, que. 

Quina quantitat de correus per respondre que tinc avui! De fet cada dia tinc molts correus per respondre. Vaig redactant respostes interceptada a intervals pel telèfon. Com el so d'un baló intermitent que colpeja la paret. Despenjo, responc. Llegeixo , responc, com el so d'un baló intermitent que colpeja. Llegeixo i no tinc resposta, com el so d'un baló intermitent que. Falten  respostes o fallen les preguntes? Com el so que.

Avui fa més calor que ahir, i ahir en va fer més que abans d'ahir. Ahir teníem aire condicionat, avui ja no funciona. Com el so d'un baló intermitent que ... Costa concentrar-se després de dinar a 28 graus. Una ampolla d'aigua fresca. Obrir les finestres, finalment, una mica d'aire i tornar a contestar correus, i aquells informes, amb les mateixes propostes, els mateixos incompliments, com el só intermitent d'un baló que colpeja. Hora de plegar. Com el so.

La temperatura a fora és agradable, hi ha bona llum i al fons, si es vol mirar, s'hi troba un mar. I unes ones intermitents que colpegen les roques. Esclat sempre igual, sempre distint, de les ones que colpegen les roques. Que colpegen les.

Sempre igual, sempre distint. Com seran els uniformes de les escoles públiques? Nens uniformes d'escoles uniformes. Com el so intermitent de les ones que colpegen les roques. Sempre igual. Nenes uniformes d'escoles uniformes. Com el so intermitent de les ones que colpegen les roques. Sempre distintes. Uniformes per a les públiques. Uniformes per a les privades. Sempre iguals, sempre distintes.

Arribo a casa i em trobo amb Baixauli. Ignore que serà de mi després d'aquesta cita ... Només sé que les ones continuaran esclatant. I que mai, absolutament mai, es repeteixen.

Potser demà no sonarà el despertador. Potser aniré a passejar pel mar en lloc d'anar a treballar. Cap ona és igual a una altra.
 _____________
Nota: Aquest text ha estat provocat per la lectura de l'home manuscrit


diumenge, 27 de març del 2011

No a la guerra

No, no plou. Hi ha sol a Les Borges i a l'Empordà, i tot (o quasi tot) continua cap endavant (o cap endarrere). Avui la Santi haurà pogut fer una bona calçotada i a prop, molt a prop en el record, queden les de la Torre Sans. Si tanco els ulls, a cada racó de la casa hi trobo un somriure. Somriures d'aquest any, de l'any passat i de l'altre. Somriures de persones amigues i de familiars. Somriures dels primers dies que vaig compartir aquest espai amb l'Enric. El somriure d'avui quan he obert els ulls i li he dit bon dia.

Sí, fa sol, me n'arriba la calidesa per la finestra. Allà fora ja han nascut els primers lliris, les flors més entranyables del jardí, gairebé assilvestrades. Uns quants aquí i uns altres allà, sense ordre, amagats entre els arbres, envoltats  de “males” herbes. Cal endinsar-se en el parterre per trobar-los. Si t'hi acostes somriuen, com les persones amigues, com els familiars, quan fem calçotades i altres farres.  

S'ha deixat sentir la primavera aquest cap de setmana. Avui, a Les Borges, ahir a Ulldemolins mentre compartíem amb la Cèlia un conill amb cargols.

Hi ha pau al meu voltant. M'agrada obrir un bon llibre quan passa això. També m'agrada lliurar-me als records o imaginar desitjos.

-Sap? - digué Jove-. No sé que és millor: el que feia abans, imaginar escenes, o el que faig ara, recordar-ne... Passem mitja vida imaginat i anhelant el futur;  l'altre mitja, recordant el passat.  "L'Home manuscrit" pag 125

M'agrada imaginar, m'agrada recordar, no renuncio a cap de les dues possibilitats. Tampoc renuncio a la flor del lliri que esclata en el present. Vull conservar aquesta pau que no és absent de temors, que no tanca portes d'esperances.

«Hi ha moments en què el temor i l’esperança són una sola cosa, s’anul·len mútuament i es perden en una fosca insensibilitat. Altrament no podríem saber els nostres estimats absents en perill constant i continuar fent la mateixa vida quotidiana.»

Estimats absents en perill constant! No hi ha sol per a tothom, ni pau arreu. Temors i esperances. Difícil o meravellosa (difícil i meravellosa) vida quotidiana   plena d'anhels i de records. I també tan plena de dubtes!

M'agrada llegir un bon llibre quan la pau m'envolta. Però no defujo els diaris, ni els estimats absent en perill, no puc, formen part del meu jo; més lluny, però tan presents com els lliris del jardí. I a mesura que avancen les pàgines del llibre, més encara, mentre giren les pàgines del diari, es van difuminat seguretats. Dubto, sí. Dubto constantment. Puc posar el jersei a la rentadora? És lícit bombardejar ni que sigui per ajudar a fer caure un tirà?

Giro una altra pàgina. Em trobo amb algú que dubta com jo. M'agrada llegir les veus que em confirmem.

dijous, 17 de març del 2011

Plou sobre mullat

S'ha fet de nit i no plou. Avui no ha plogut en tot el dia. Diumenge tampoc no va ploure i vam poder disfrutar (ai! gaudir) d'una dolça calçotada familiar Però hi ha goteres molts edificis de les pluges dels darrers dies, bàsicament de les de dissabte. Construccions noves de trinca, tres anys a tot estirar les més velles. Projectes signats per bons arquitectes. Obra pública, de tota confiança. Amb barca s'hi havia de circular per alguns passadissos el cap de setmana. Mentre jo menjava calçots i el sol ens relaxava l'esquena a tots el que compartíem taula, algunes treballadores de neteja (treballadores en femení, sí, perquè totes són dones) feien hores extres per netejar armaris de paperassa mullada. A veure què diran les assegurances. Perquè el dissabte va ploure força, certament, i tot el dia, però no va ser pas una inundació, no va ser una catàstrofe, només va ploure molt. I els edificis públics, nous de trinca, es van omplir de goteres.

Però no cal patir que això no passarà amb les nuclears. Ni a Ascó i ni a Vandellòs els petarà mai cap nucli. Podem estar tranquils, diuen.

I van passant els dies, i ara ja no plou, només fa una mica de vent. Passen els dies i les noticies s'acumulen de manera tant brutal que no trobo el temps per parlar-ne. És tant el que hi ha allà fora que no trobo paraules. M'he quedat sense temes per a aquest bloc. N'hi ha massa.

Parlar del pare Manel, un home bo, una persona senzilla, em va fer gràcia. Persones senzilles, noticies senzilles, bones persones. Potser aquest és el tema. Petits oasis entre les altres noticies de les quals no goso parlar-ne

Per això avui he tornat, de la mà del pare Manel, encara. L'arquebisbat ha obert un expedient per excomunicar-lo. Al dret canònic apel·len. Que els donin als del dret canònic. Em sedueix parlar del pare Manel encara, un home bo, una persona senzilla.  Per seguir caminant, més a prop de la terra que del cel, que els donin als del dret canònic.

dimecres, 9 de març del 2011

Més a prop de la Terra que del Cel

Avui al cel hi ha força llum. Deien que havia de ploure, per això al cotxe hi porto el paraigua a punt, per si de cas el cel decideix descarregar. Però no ha passat res, de bon matí ha sortit el sol i no m'han calgut ni els fars mentre feia el camí de cada dia. La radio encesa, la autovia encara en obres. El bon dia a la gent de la feina, a la poca gent de la feina, les baixes ja no es cobreixen, però no passa res, ni ho veiem, només és una minúcia més de les moltes que ens van caient, del cel? Com la manca de pressupost per comprar cadires, tampoc és tan greu seure en una que no puja ni baixa si he tingut la sort que s'ha quedat fixada a la meva alçada. Com aquell hospital que no es farà o l'escola amb els papers per terra perquè han reduït les hores al personal de la neteja. Encara podem anar a un metge privat, la sortida per vacances la deixarem per l'any que ve, que les criatures recullin els papers és ben educatiu. Haureu de treballar més per menys deia el president en una carta dirigida a tot el personal de la Generalitat, i sabem que no ho farem, perquè els que no en tenien ganes encara en tindran menys i es continuaran escaquejant i els que eren responsables ja treballaven al màxim i continuaran fent al màxim que vol dir menys si hi ha menys mitjans. D'on no n'hi ha no en pot rajar i ara no n'hi ha. Hem d'acceptar la situació que ens ha caigut, del cel?

Ara s'ha ennuvolat, potser sí que encara plourà, si surto a buscar verdura hauré d'obrir el paraigua. I si plou el diumenge? Menjarem els calçots a dins de casa. Mentre tinguem un aixopluc, mentre tinguem un paraigua. Si plou, si neva, si fa sol, no podem fer res més que tapar-nos o destapar-nos. El que ve del cel no podem qüestionar-ho.

M'acomiado fins demà de la gent de la feina, parlem del temps encara. No, no em cal encendre els fars, tot i que potser sí, perquè està una mica ennuvolat. Poso la ràdio. Parla el pare Manel i explica que ha finançat un avortament, que creu que el celibat hauria de ser lliure, que beneïx les parelles d'homosexuals. I el Sistach s'enfada. I el pare Manel diu encara – Cal estar més a prop de la terra que del cel – I més s'enfaden els de la cúria i més s'emprenyen els de la dreta. Perquè ells estan aprop del cel, d'aquest cel fet de núvols protectors de famílies poderoses que necessiten llançar la pluja dels seus errors sobre la terra.

I les persones ens anem parcel·lant. Les unes cada vegada més al cel, les altres cada cop més per terra. Les primeres es miren a sí mateixes, les segones miren el cel per obrir el paraigües quan la pluja els esquitxi.

Potser algun dia els de terra aprendrem a caminar sense paraigua i sabrem que desafiar el cel no es cosa de tocats de l'ala.

dilluns, 14 de febrer del 2011

Fins quan?

L'apunt d'avui ens l'envia el Josep des de Cambodja. Allà, aquí i arreu. Fins quan?
_________________________________________________________________________-_____


Hem passat un mati divertit al zoològic de Cambodja, al Mont Tamaho. És un bosc on s'hi troba un petit zoo mal cuidat i molt pobre però amb alguns animals que m'agrada veure. 

Després de dinar hem agafat al tuk-tuk i a la sortida del zoo, en una carretera al mig del bosc, he vist una escena que no he pogut fotografiar, superior a tot el que he vist i viscut fins ara. (Per això us poso una foto negra.) 

Entre dos arbres havien improvisat una hamaca on hi havia una dona destorçada! Rajava la sang per tot el cos i la cara ni se li podia veure tota tapada per la sang. 

Segons han explicat, feia dues hores que estava així. (Incomprensible com encara vivia). Un home (potser el marit) l'ha portat al zoo a passar el dia. Quan han acabat la visita, la duia darrera la moto. Li ha donat una empenta i amb la moto en marxa, l'ha tirada a terra. Després, li ha passat per sobre varies vegades amb les rodes de la moto i quan se n'ha cansat ha marxat com un llamp. 

No oblidaré mai aquesta cara d'aquesta dona!!! Com us podeu suposar no he pogut fer cap foto, em tremolaven les mans i només pensava per què alguns animals estan dintre les gàbies i d'altres, que hi haurien d'estar, són al carrer. Al marxar ens ha avançat l'ambulància que l'ha recollit, dues hores més tard dels fets!

Avui estic trist.

dimecres, 9 de febrer del 2011

Orgull de generació

Alguns llocs, com algunes persones, acaben formar part de la nostra vida de tal manera que sembla que hi hagin estat sempre. La perruqueria on fa anys anem a tallar-nos els cabells, la llibreria on entrem un cop per setmana a veure novetats o demanar la novel·la del club de lectura, el bar del cafè de mig matí. Si de sobte ens preguntessin com hi vam arribar la primera vegada és molt possible que no sabéssim respondre. I tot i així, hi va haver una primera vegada, d'això no en tenim cap dubte.

Com vaig arribar a conèixer “El Ventano” no ho sé, ni el temps que fa que el segueixo tampoc, el que sí sé és que els dies que he passat sense que l'ordinador em permetés accedir-hi, ves a saber per quines raons, han estat definitius per comprovar com el necessitava. Alguns blogs es poden convertir en addicció, el creador de “El Ventano” ho reconeix, però ha posat un cartell que diu que aquesta addicció és sana, així ho espero. De fet, gràcies al Ventano, me n'assabento de més noticies que no llegint els diaris.

Avui "El Ventano" m'ha recordat, o explicat, que fa cinquanta anys, mig segle, del primer concert dels Beatles. Amb ells vam néixer tot una generació disposada a capgirar el món.


diumenge, 6 de febrer del 2011

Pixar sota els pins

Els nostres polítics han demanat diverses vegades declaracions unilaterals com a prova de bona voluntat. A mi em semblen bé aquest tipus de declaracions. Sense demanar res a canvi. Per demostrar la disposició total a col·laborar en una determinada direcció. Són la màxima prova de sinceritat, un aval de confiança.

És per això que avui jo també els voldria demanar als nostres polítics, a les persones que ocupen llocs de decisió i de poder, que tinguin la valentia de fer declaracions unilaterals i individuals, no subscrites a l'àmbit d'una institució o d'un partit, no emmarcades en el món del pensament o les idees. Declaracions unipersonals, que els correspongui a ells i només a ells dur-les a terme, sense esperar cap contraprestació, sense demanar cap seguidisme. No es traca de de declaracions d'intencions, són declaracions de fets que han de dur a la pràctica de manera immediata.

N'enumeraré algunes:
Renúncia a cobrar un sou superior a 3.000€
Renúncia a l'aparcament reservat per al vehicle privat
Renúncia a xofers privats
Renúncia a tenir més metres quadrats de despatx que els subordinats
Renúncia a tenir millor taula i millor cadira que els subordinats
Renúncia a l'ampolla d'aigua o el cafè de les reunions
Renúncia a la carpeta de pell per a les signatures
Renúncia al membret especial en colors
Renúncia a les reserves de lloc i files zero
Renúncia a les felicitacions de Nadal personals amb cartolina bona
Renúncia als dossiers amb paper si no és reciclat
Renuncia a cobrar per formació, conferencies, comissions ... (generalment en horari de treball)
Compromís de fer públics tots els cobraments per qualsevol motiu incloses dietes i similars

...
No salvaríem el País amb això. No solucionaríem la crisi; però potser aconseguirien que ens els creguéssim quan apliquen certes mesures. Perquè mira que les peticions són ben poca cosa. Més d'un 80% dels mortals firmaríem aquestes condicions de treball perquè el que tenim està encara molt per sota. És ben poca cosa, només un petit i insignificant gest de bona voluntat, un aval per poder creure una mica en la seva democràcia. Ben poca cosa.

Fa uns anys, quan em passejava pel Vietnam, vaig visitar la casa de Ho Chi Minh, era una cabana senzilla, no tenia vàter. Quan va ser president algú li va proposar fer-hi obres i, com a mínim, posar-hi una cambra de bany. Ho Chi Minh va contestar: Mentre la majoria de vietnamites vagin a pixar sota dels pins jo també ho faré.

dimecres, 2 de febrer del 2011

Em declaro intolerant


Avui vaig a ser políticament incorrecte. Em declaro una persona intolerant.

Ahir una amiga em deia: definitivament sóc una intolerant; i ho feia amb to de culpa. No havia pogut suportar determinats arguments de determinades persones en una determinada reunió. No sé quins eren aquests argument ni cap on anaven, però coneixent-la a ella m'ho imagino. I em pregunto, per què ho havia de tolerar?

Tolerància és una paraula de moda. L'esgrimim com a “arma de batalla” des de l'esquerra. Cobrim les parets de cartells contra la intolerància. Jo també creia fins ahir que aquesta era la meva lluita. Fins ahir, que em vaig posar a pensar.

Qui o què haig de tolerar? Les persones diferents? Les que no pensen com jo? Les que tenen un altre color de pell? Les que tenen creences religioses? (i aquí no dic altres perquè jo no en tinc cap) Les que tenen altres opcions sexuals? Les que vesteixen ensenyant parts del cos que jo mai no mostraria? Les que vesteixen tapant-se parts del cos que jo mostro? Les que entenen per poesia un reguitzell de línies dites versos a les quals jo no trobo cap gràcia? Les que els agrada el futbol i es proclamen del Barça? Les que es proclamen del Madrid? Les que no suporten els gossos? Els concursos de televisió? El color estrident que ha escollit el botiguer de la cantonada per a les parets del nou establiment? Les llengües que no entenc? Els dejunis del ramadà? El xotis? Els acudits sense gràcia?

Per què haig de tolerar tot això si forma part natural del meu entorn com la pluja, el vent o el sol? Per què haig de tolerar tot això i ningú no em demana que toleri la sardana, el català, la meva gossa o una pel·lícula de Buñuel? No hi ha un cert menyspreu en la tolerància? Tolerem allò que considerem inferior, o de mal gust, o provinent de la ignorància. No, definitivament no vull ser tolerant, perquè si tolerar no és una paraula que faig servir quan els castellers aixequen un nou de set tampoc no la penso fer servir quan el del tercer cinquena canti un fandanguillo.

O potser el que haig de tolerar són les actituds masclistes, les polítiques neoliberals, els egoismes, les tortures, les mentides, les manipulacions, les corrupcions, les privatitzacions, les actuacions vexatòries contra éssers humans, la pena de mort, la explotació en el treball, els sous d'alguns alts càrrecs, les files zero, les prebendes, els privilegis, les imposicions dictatorials, les discriminacions, les opulències, els reis i les reines ...

Avui algú, que tot i ocupar un lloc a l'administració molt, molt més alt que el meu, ha tingut la deferència d'acostar-se a la meva taula i saludar-me, m'ha dit: Estàs com una reina. No era el lloc ni el moment de contestar-li. Entre altres coses perquè el seu lloc és molt, molt més alt que el meu. Però callar no sempre vol dir atorgar per més refranys que ens hagin inoculat. No estic com una reina, de la qual cosa, amic meu, me n'alegro, perquè si estés com una reina no em toleraria a mi mateixa. Ni tampoc estic meravellosament, faig el que puc, hi ha moments que fins i tot gaudeixo de la meva feina, però ni estic com una reina ni meravellosament, perquè, saps?  treballo a l'administració, en una administració que voldria de veritat pública, transparent i al servei de totes les persones que són a Catalunya ni que sigui de passada. I aquesta administració està plena d'incongruències i d'injustícies. I aquesta administració que hauria de ser pública, transparent i al servei de totes les persones que són a Catalunya ni que sigui de passada la volen fer a trossets i repartir-la a la privada. Definitivament no estic com una reina, ni tampoc no estic meravellosament.

Definitivament sóc i em declaro, sense vergonya, intolerant.

(Tot hi així, la deferència de la salutació m'ha fet sentir bé, ah vanitat, com deia un altre amic)
 

divendres, 28 de gener del 2011

Amarga bellesa

Diuen que Nefertiti, captiva al Neues Museum de Berlin, ha suplicat al govern alemany que la deixin tornar a Egipte per posar tota la força de la seva bellesa contra els tancs...


... En la inmensa fertilidad de la memoria evocaré la miseria de las ruinas, el misterio que agoniza en el desierto, enviando mensajes indescifrables a la inmensa generación de soñadores. En nombre de esta raza caminará mi alma cada día hacia el llano desnudo, hacia el palacio que ya no existe. ¡Fecundo páramo, tan pródigo en remembranzas sublimes! En alguna de las tumbas jamás ocupadas resuenan poemas que nadie ha escrito. ¿Me aventuro al suponer que serán escritos algún día? ...

Terenci Moix. El Amargo don de la belleza.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------


Estimat Terenci, m'aventuro a suposar, m'aventuro a creure, que aquells poemes s'estan escrivint avui pels carrers del Caire. Amarga bellesa la dels somnis de llibertat.

(foto de El País)

diumenge, 23 de gener del 2011

Tornen els contes a la vora del foc




Doncs sí que ha fet fred aquest cap de setmana. Un fred d'aquells que es deixa sentir fins la medul·la. I quan el fred és viu agrada quedar-te a casa, encendre un bon foc a la llar i asseure't aprop. Però encara hi ha una altra cosa millor. Preparar un bon àpat, convidar persones que estimes i compartir taula i posterior sobretaula, sempre aprop del foc.
     
Una vegada a l'any no fa mal, però és cosa més sana, diuen, un cop a la setmana. Jo no en seria capaç un cop a la setmana, no al menys amb els mateixos, m'agrada diversificar i la veritat és que, mentre puguem, cadascun a casa seva amb els seus hàbits i les seves manies. Però un cop a l'any, o dos o tres, ni que fos un cop al mes, em cau la baba veure'ls a tots al voltant de la taula, satisfets i cofois. Falten el pare, i la mare Montserrat, els tocava marxar i ho van fer. No sé si comparteixen amb nosaltres aquestes trobades periòdiques, no ho puc saber, però el que és segur és que nosaltres les compartim amb ells.
   
Vam parlar una mica de tot i vam brindar una mica per tothom. I després vam tornar al costat del foc i vam xerrar i xerrar. El contaire per excel·lència, com sempre, el pare Enric. Des que alguns amics, fills de combates de la lleva del biberó, ens fan arribar fotos, li hem donat matèria per descobrir relats encara no contats i crec que això el fa sentir més viu.  
   
Ahir va ser la foto d'uns quants soldats. Els recordava a tots i els va comptar. “Aquí ja en falten vint, a aquest el van ferir, a aquest altre també. Veieu que contens que estan? És perquè s'acabaven de banyar.” Sembla que ja portaven força dies a l'Ebre, anaven de retirada i havien deixat companys en alguna fosa comuna. Però el que més recordava no era això, ni el pànic, ni el terror de les trinxeres, el que més recordava era que feia tres setmanes que només tenien una cantimplora d'aigua al dia per a cadascun i per a tots els afers que requerissin aigua. I finalment, al cap de vint-i-un dies, van arribar al riu i van trobar un toll brut i ple de bitxos. I es van banyar! I estaven tant contens que es van fer una foto per a la posteritat.
  
Què és la felicitat? De vegades, filles meves, la felicitat és precisament allò que potser avui us sembla molest, com passar una tarda amb la família o trobar un toll d'aigua brut i ple de bitxos.
La felicitat, com la indignació, espera a la volta de la cantonada. Caceu-les al vol si les veieu aparèixer.
 
I quan les tingueu al sarró expliqueu-nos que n'heu fet, recordeu que res és un fi per si mateix i que el camí té corbes que de vegades giren a dreta i d'altres a l'esquerra.
 
I avui, per completar el cap de setmana, hem fet la primera calçotada de l'any. El document gràfic de tot plegat, ben aviat, al flickr.

diumenge, 16 de gener del 2011

Tant si folleu com si no.... indigneu-vos.

Podia haver titulat això “sexe dur” o alguna cosa semblant. El darrer apunt ha estat abastament llegit i força comentat i he arribat a la conclusió que una part important del mèrit era el títol. No ho exageraré, però mantindré el verb follar, si més no com a verb en el sentit de paraula, més que no pas en el sentit d'acció pel que m'ha semblat entendre del gruix dels comentaris.

I és que ja tenim una edat i després de les jornades laborals que s'allarguen i s'allarguen el cos cansat s'adorm i es desperta sense que els llençols s'hagin arrugat gaire. I als matins posem les noticies de la tele o de la ràdio, o si és festa mantenim el ritual del cafè i la coca (de forner) i els diaris. I escoltem de lluny, com una música repetida, les propostes per sortir de la crisi, els exabruptes contra les autonomies, les crides d'expulsió dels immigrants, els missatges des de púlpits que ens condemnen als inferns. I passem pàgina o canviem d'emissora mentre ens distraiem amb la senyora massa grossa o rumiem l'àpat del dinar.

Entre rutina i rutina trobem encara, sortosament, moments diferents, petits espais de plaers als quals no podem renunciar, encara que no estiguin directament lligats a la cosa eròtica. Un bon llibre, una bona conversa amb amics o la festa d'un poble.

Aquest cap de setmana Les Borges del Camp ha celebrat Sant Antoni, la festa major petita. No he assistit a les misses, ni he dut a beneir l'Unda i la Petita que com a bones integrants de la nostra família exclosa de la ortodòxia catòlica professen la fe del laïcisme. Però no em vaig voler perdre els diables, declarats patrimoni immaterial, que cada vegada que es materialitzen ho fan amb més gracia, ritme i energia. Gaudeixo extraordinàriament seguit-los, no només per l'espectacle que és molt bo, també de les seves cares i rialles, de la seva alegria, una alegria que es contagia. No s'acabarà la colla en força temps, els petits no aixequen ni dos pams de terra i entre el públic n'hi ha d'altres que encara que no formin part de la colla se'ls hi descobreixen les ganes i tot i no dur el vestit establert ni les banyes es fiquen prop del foc i demanen encendre alguna carretilla. Em va captivar l'energia que un marrec va demostrar quan, mentre ballava sota el foc, una mare o tieta va intentar allunyar-lo. No, va dir. No, va repetir, amb tal convenciment que van acabar traient d'algun lloc un barret per a ell i donant-li una carretilla.

No, una paraula lletja que els infants repeteixen mentre els grans es posen nerviosos. I és d'aquest no, precisament, que neix la seva força per poder créixer. Cada un de nosaltres té una història de “nos” que li és pròpia.  Quants sacs de “nos” nosaltresnosomd'eixemón vam omplir quan érem joves! I encara, NO, vam dir amb veu més o menys forta quan es va començar a parlar de retallades. NO, després d'aquella sentència que va omplir els carrers de Barcelona. Però són tants els “nos” que es van acumulant que ni ens surten de la gola i els abandonem a l'estómac per no fer-nos monòtons.

I als matins posem les noticies de la tele o de la ràdio, o si és festa mantenim el ritual del cafè i la coca (de forner) i els diaris. I ens oblidem de follar, potser, i fins i tot ens oblidem d'aquells “nos” i pensem que hem perdut la capacitat per indignar-nos.

Però, ah, la vida dona sorpreses (sorpresas te da la vida) i mentre pensem que els bests sellers són allò que llegeixen els que busquen cosa fàcil i repetitiva apareix un nou supervendes, una petita publicació de tan sols trenta pàgines escrita per un home que als 93 anys no es declara vençut i ha sabut tornar-nos a situar en l'esfera del NO. Un pamflet que s'estén més que la pólvora que rebutja, encara que entén i mai no condemna. Un crit necessari que caldrà que anem passant (digueu-li a la veïna) 

CRÉER, C'EST RÉSISTER. RÉSISTER, C'EST CRÉER.

INDIGNEZ-VOUS!  INDIGNEZ-VOUS!

diumenge, 9 de gener del 2011

Folleu, folleu ...



 Igandea, 2001urtarrila 09.

Dimecres 15 de Dey de 1389 per als perses.

Primer diumenge després de les festes entranyables d'amor, de pau i de milions de desitjos de felicitat. Els gregorians hem entrat plenament en el 2011 i els diaris semblen escrits per Sant Joan. Apocalipsis en els terrenys de l'economia i de l'ecologia. El roig i el verd desapareixen dels mapes polítics.  
Primer diumenge després d'unes festes entranyables, un diumenge tranquil a la Torre Sans. Ahir vam treure unes quantes fulles caigudes i en vam fer una foguera, jo, tot sigui dit, em vaig desllomar una mica i avui funciono amb ibuprofenos. L'Enric ha buidat i netejat la bassa. Ara s'està omplint de nou i tal com estan les coses quasi m'admira comprovar que surt aigua del pou i que és clara.
He obert l'ordinador un parell de vegades i m'he preguntat si valia la pena escriure alguna cosa. L'he tornat a tancar després de mirar el correu. No sé perquè l'Enric encara m'encoratja a escriure, a continuar aquest blog, si cada vegada se'm fa més difícil trobar paraules noves. He volgut fer una prova, o trobar una font d'inspiració, he posat al google “una bona noticia” i de les moltes possibilitats que em donava la majoria duien la frase “no és una bona noticia” Quines eren les bones? Ja no me'n recordo, tot i que d'haver-n'hi segur que n'hi havia. Però tinc mala memòria, o no m'han semblat prou contundents.

Canvi d'estratègia, vaig al nostre flicker i busco una foto. Ara qui més en penja és l'Enric que fa un petit àlbum de cada una de les caminades preparatòries per a fer la peregrinació a Santiago des de casa, precisament durant el 2011. Jo ja li dic que l'apòstol aquest és de dretes, però ell deu tenir alguna esperança de “evangelitzar-lo” cap el bon camí, a favor dels pobres i els humils sense subsidi d'atur i amb pensió congelada. Com a mínim que serveixi perquè a mi no m'allarguin la data de la jubilació, li dic, falta que ell se'n recordi, i que l'altre li faci cas.

Doncs d'acord, les fotos del darrer àlbum, totes plenes de boira, ja em serveixen per aquest apunt, n'escullo una a l'atzar. Aclareixo que no és una visió pessimista, si ho fos la foto tindria un estimbat sense sortida. No el té oi? No, no sabem que hi ha allà davant, això és el que vull dir, que no ho sabem. Potser, per què no? Encara trobarem més d'un motiu per celebrar. Tenim vida i ganes de ser-hi. Doncs bufem i a veure què passa.

Ah, i per si de cas: Folleu – folleu.