dimarts, 26 d’abril de 2011

Parlo per parlar. De què podria parlar sinó?

Certament plou, i plou molt, unes pedrases queien fa una estona que por m'ha fet que no trenquessin algun vidre. Però ja no, ja no cau pedra, només un soroll suau de l'aigua, un só que em servirà per dormir com una soca. No entenc la frase, com dormen les soques? No siguis soca, és una altra frase dita. Pobres soques! I perquè parlo ara de les soques, jo? Elles estan allà fora mullant-se, entomant el que faci falta, aguantant el pes de plantes i arbres, d'aquests pins centenaris que ho resisteixen tot. De vegades els hi parlo als pins, directament a la soca, que les fulles són molt amunt i no hi arribo. Els hi parlo sí, i tinc la sensació que em responen. Avui estaven realment contents, abans de la pedra vull dir, perquè després ja no he sortit, bé sí un moment per anar a donar el sopar a l'Unda i la Petita, escagarrinadetes estaven les pobres. Abans de les pedres, deia, els arbres estaven contents (Au! quin tro que acaba de petar, pobretes Unda i Petita, ben escagarrinadetes deuen estar) Els hi deuen fer por els trons als arbres? Demà els ho preguntaré, ara no, plou massa i és tot fosc allà fora. Demà a veure que me'n diuen de la pluja d'avui, encara que suposo que continuaran contens, perquè tota aquesta aigua que ha anat caient durant la setmana (santa?) els hi ha anat de fabula (Au! Aquest encara ha petat més fort) La Tere em deia, no tindràs por tota sola? Por jo? A veure sí encara serà veritat. Demà parlaré amb els arbres de la por als fenòmens de la natura. Encara recordo la ventada que va torçar el gran pi, a punt vam estar de no salvar-lo, i ha aguantat, tort sí, però amb una vida! I com li agrada l'aigua! A l'Abril cada gota val per mil, doncs ben regalats que estan ells, i elles les plantetes. Somriuen, i canten, i de vegades la fada salta de soca en soca, especialment quan les soques són mullades. No? Qui em pot demostrar el contrari? Avui, no se'n sentia d'altra: Quin fàstic de vacances, cada dia pluja! He recordat un article molt divertit, no em feu dir de qui ni on, ja tinc una edat jo, se m'ha de perdonar la desmemòria. Deia l'article que tant pregar i pregar perquè poguessin sortir les professons i ni cas. Potser, deia l'article, és que Déu s'ha cansat de tant romanço, tanta penitència masoca, tanta turistada i precisament amb la pluja està dient que ja n'hi ha prou. Ja s'ho podrien prendre així els creients. Però segurament no, l'any que ve tornarem a tenir la mateixa parafrènia. Ai senyor i demà tothom davant de la tele a veure el Madrid- Barça. Què té a veure una cosa em l'altra?, ni idea, però m'ha sortit així, i així es queda, perquè porto la tira de línies escrites sense dir res, ni sabia si volia dir alguna cosa quan he començat a teclejar. No res, de fet no vull dir res, teclejo només mentre allà fora cau la pluja que fa somriure els arbres. Teclejo només, sense dir res, potser per no parlar de coses series. Parlo de la natura, i dels meus arbres (perdó dels arbres del jardí), que encara hi són i vull que hi siguin cent anys més, i que em recordin, perquè segur que els arbres tenen records, parlo per parlar del que m'agrada. De què hauria de parlar sinó?

A Txernòbil, fa 25 anys, a Fukushima, fa no res, també hi havia arbres, hi havia vida. Contra els fenòmens naturals no hi podem fer res, d'altres tenen culpables. Avui al facebook algú ha posat una frase: El único homenaje sincero a las víctimas de Chernóbil es el cierre de todas las nucleares en el mundo. Todo lo demás es hipocresía vomitiva.

5 comentaris:

Lola Steiner ha dit...

I com ploraven a Sevilla, perque no podien desfilar els Pasos? Impressionant, tu. De tota manera, no deixa de ser una manifestació cultural, i com a tal, te la seva gràcia. Be, allò d'autoflagelar-se no, però total, cada perrillo que se lama su pijillo.
Ale, ben inspirada m'ha sortit la frase, molt poc ad hoc a l'esperit poètic del teu post.

NOSA SEÑORA DAS NEVES ha dit...

Magda, para hablar por hablar sin decir nada, me comunicas muchisimo más que otros profesionales de la palabra... Suscribo todo lo que dices. No cambies nunca

meiga ha dit...

Por favor!!! Ya he entrado como departamento de Ciencias, como socia de los amigos de las piedras, y ahora con la identidad del blog de los colegas del barrio ... Te juro que no lo hago a propósito. Ya parezco Mortadelo de disfraz en disfraz.

Magda ha dit...

Osti, la Verge en persona ha baixat al meu blog i m'ha dit que sóc fantàstica!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Perdón querida amiga, me salió de "l'alma". Veo que te has tomado en serio lo de las múltiples personalidades. Pronto mi currículum de visitas serà inmejorable! Grácias por esos ojos con que me lees.

Ay. Qué soledad la de los perros! lola. Me'n vaig una estona a fora a veure les meves gossetes, que deixin de llepar-se una estona i jugarem a pinyes (ep pinyes dels arbres, jo llanço i elles atrapen)

josep ha dit...

Em quedo amb la frase del tipus de facebook. Sembla mentida però en 25 anys n o em aprés rès! Bueno, si....a engrexar les botxaques de les "electriques".