divendres, 29 d’abril de 2011

No he sortit al carrer



Avui no he trepitjar els carrers.
De casa a la carretera, que està tranquil·la, potser perquè he sortit una mica més aviat que ahir. Per alguna raó m'he despertat a les sis i he decidit no tornar a tancar els ulls. Ara que no tinc l'Enric que em fa saltar del llit mentre m'hi giro després de sonar el despertador, em fa por adormir-me. Per alguna raó que desconec, o només perquè he decidit no tornar a tancar els ulls a les sis, m'he posat a la carretera abans que l'ocupessin els cotxes que tenen pressa. O potser, per alguna raó, avui ningú no tenia presa.
Avui no he trepitjat els carrers.
No hi ha cap carrer de casa a la feina, només carreteres. Per alguna raó que desconec el personal no tenia presa i xerraven relaxament de tot i de res. La boda, el gimnàs, la boda, la cuina, el barça, el mou, la boda, polònia, la boda. Per alguna raó que desconec avui es parlava, relaxament, de coses importants. I he tornat al migdia, amb la mateixa tranquil·litat, sense cap cotxe enganxat al cul. Per alguna raó que ara no sóc capaç d'explicar he posat música i no noticies ala ràdio.
Avui no he trepitjat els carrers.
No tenia necessitat de verdures, no em calia passar per l'estanc ni per la farmàcia. A casa tot era tranquil. Demà aniré cap a Terrassa. Avui és divendres, no necessito res, puc asseure'm al sofà, llegir, veure que passa pel facebook. A l'hora de les noticies poso la tele.
I els carrers eren plens a vesar.
Terriblement plens. A Londres, d'entrada, a Londres sobretot, especialment a Londres. Què els ha agafat als anglesos? Què reivindicaven amb tanta bandereta? No m'estranya que hagi hagut d'intervenir la policia, molt bons ells, han mantingut l'ordre. Només 23 milions d'euros gastats en seguretat. 23 milions d'euros de les butxaques dels que han sortit al carrer amb les banderetes. Entre els convidats uns quants dictadors, saludats per totes aquelles banderetes que els han pagat el viatge i els han saludat des de darrera dels 23 milions d'euros. Tots aquells que no tenen dret al convit.
I després altres noticies, amb el mateix to però dites més de passada.
Els carrers eren plens a vesar a Síria i a Tunísia. I probablement a altres indrets que no mereixen ser recordats.
El petó dels prínceps al balcó. La sang als carrers de Síria. I el Tomás Molina que parla de fred i d'inseguretats.

2 comentaris:

zel ha dit...

Magda, avui deu ser un dia estrany, jo si he trepijat carrers i passadissos però amb un estrnya sensació de ser-hi i no ser-hi, de viure entre somni i realitat, potser és l'abril que tot anant-se'n se'ns endú un bocinet de cor?


Una abraçada bonica!

santi ha dit...

Doncs jo avui he trepitjat els carrers de Reus i era una bogeria, no veia el moment de tornar a la pau i tranquilitat de casa meva.