dissabte, 23 d’abril de 2011

23 d'abril.

Hi havia una vegada un poble molt llunyà on habitaven els dracs. Com tothom (o gairebé tothom) sap, els dracs s'alimenten de la imaginació de les persones humanes, per això són tan lleugers que malgrat la seva enorme estatura (sis vegades la humana aproximadament) poden volar. Són ben diferents a nosaltres, tenen dos ulls, dues boques, dos cervells i dos cors, és a dir, hi veuen igual, però pensen i senten diferent. L'única característica comuna és que quan s'enfaden treuen foc pels queixals.  

Poc a poc els aliments van començar a escassejar al país dels dracs i començaren a morir de gana. Un dels més joves, contradient dogmes i tradicions mil·lenàries, va decidir creuar la frontera i anar al regne de  la realitat a la recerca de menjar. Es va amagar a les tapes d'un llibre que llegia la filla del rei. Era fàcil, perquè el llibre l'havia escrit una pastora anomenada Flordiana, l'única persona del regne que no és passava la jornada treballant a sol i a ombra per poder pagar al rei els impostos. Mentre els xais pasturaven ella escrivia contes fantàstics i, de tant en tant, algun pamflet on explicava com el rei i altres cortesans s'enriquien més i més mentre el poble cada vegada era més pobre. El darrer titulat “imagineu” començava a tenir èxit. Cert era que moltes de les persones que el llegien no l'entenien, i que les que l'entenien quan arribava la nit estaven tan cansades que no podien imaginar. Només la princesa podia imaginar el que volia. Alliberada de les fatigues de les feines del camp (per raó de sang) i dels exercicis militars (per raó de gènere) sense que el pare se n'assabentés anava a trobar Flordiana i tornava a casa amb un munt de llibres sota les faldilles. Llavors es tancava a la seva cambra i es dedicava a llegir i a imaginar.

La imaginació de les noies i la poca atenció que el rei prestava a la filla van donar a Drac la possibilitat de traspassar il·legalment la frontera. Arribat al regne de la realitat, Drac es dedicà a recórrer els camins pidolant imaginació; i la gent, a poc poc, n'hi va començar a donar. Amb imaginació amagaren les plantacions de faves entre els rosers i, quan passaven els recaptadors d'impostos a emportar-se el tant per cent de la collita que els corresponia segons els decrets reials, la gent responia: Només tenim roses, emporteu-vos-les si així ho considereu.

Però el rei, que odiava les roses, les va fer tallar i va descobrir les faves de contraban; i va endurir les penes del codi penal per castigar els malfactors.  Es va quedar totes les faves, però tot hi així no n'hi havia prou per pagar els deutes que havia contret amb els regnes veïns, els que li havien venut les espases que tallaren els rosers . I va decidir establir l'arribada d'una època nova anomenada crisi i augmentar els impostos. Havia sentit dir que un drac errava per les contrades. Ell no l'havia vist, però els criats fidels l'havien descrit com una bèstia enorme i perillosa. En tot cas era algú diferent que s'havia infiltrat sense papers. Ell era qui robava collites, ell era qui menjava sense treballar, ell era el culpable d'induir els aborígens a la rebel·lió. Ell i no altre era el culpable de la crisi.

Anaven maldades. La gent s'havia de vendre les cases per pagar al rei, i de les collites no els quedava prou per alimentar la canalla. Ja no creixien roses. Drac va emmalaltir, ningú no li regalava imaginació. Drac es va enrabiar, treia foc pels queixals. Feia por de veure'l d'aquesta manera. El rei va tenir la prova definitiva de què era una fera ferotge i va enviar el príncep Jordi al capdavant de l'exercit a matar el drac.

La princesa, quan va saber la decisió del rei va parlar amb Flordiana i van decidir marxar lluny, amb Drac, a un lloc on el príncep Jordi no els pogués trobar. Van construir, amb imaginació, una fortalesa amagada entre rosers de talls més durs que les espases, allà viurien tots tres, elles guaririen Drac, en tenien el remei.

El príncep Jordi, que tot i ser entrenant en arts marcials, no era un brètol, estimava sa germana i ella, abans de partir, havia tingut la precaució de deixar Imagineu sota el coixí d'ell. Jordi va llegir, Jordi va pensar, Jordi va imaginar.

Un mes després de la fugida de les noies, un 23 d'abril qualsevol d'un any qualsevol, el príncep Jordi va convocar l'exercit i va a dir al rei que marxava a matar el drac i a alliberar de les seves garres la princesa. En contacte mental amb la germana, sabia el que havia de fer. Els homes van arribar a la fortalesa, i allà cada espasa fou una rosa. I van tornar al poble i van començar a repartir-les. I el poble, armat amb roses de tots colors, roses d'exquisida fragància (no com les que regalen les caixes que no fan cap olor) va arribar al palau on el rei dormia profundament, el va despertar el perfum, aquell perfum que odiava. I es va posar a córrer i a córrer. Hi ha qui diu que encara ho fa i que de tant en tant el veu passar per la Rambla de Catalunya com si el perseguissin mil dimonis. 

El regne de la realitat es va convertir en la república de la mitja imaginació (els humans no són capaços de tenir-la sencera). Van demanar a Flordiana que es presentés a les primeres eleccions, però va respondre: Deixeu-me d'hòsties que prefereixo les meves ovelles i els meus llibres.

Crec que la princesa i el príncep es van presentar com a candidats per partits diferents. Suposo que va guanyar ell ja que la jornada del 23 d'abril se'n diu de Sant Jordi i no de Santa ... (ni el nom he sabut mai de la princesa). I el drac? El drac va deixar que les noies fessin servir tota la imaginació per alliberar el poble, no en va tocar ni un gram. Era mort quan Sant Jordi va creuar les portes de la fortalesa.

7 comentaris:

A. ha dit...

Coño, qué bonito. Bravo!!!
:-)

Pere ha dit...

Un conte fantàstic. Que els dracs s'amaguin dins dels llibres m'ha agradat.
De vegades penso que al final només ens quedarà la imaginació.

Bon dia Magda.

Montse ha dit...

I si: al final ens hem de quedar amb la imaginació!

Bon diumenge de Pasqua!!

Lola Steiner ha dit...

M'ha encantat!!!

Josep ha dit...

Molt bó Magda! Un relat dels teus, inmillorable! Gracies!

santi ha dit...

Un conte molt apropiat!

meiga ha dit...

Gracias por esta entrada tan especial, Magda.
En realidad tu versión del día de San Jordi es la que tendría que haber sido, la que deberíamos poder hacer nosotros que sea cada día.
Y en verdad debio de andar Dragón regalando imaginación las muchachas, porque no hace mucho unha chciquilla de paenas 8 años, Leliseth, amiga de mi sobrino henok, nos dejó con lo boca abierta a todos cuando en medio de una discusión soltó la siguiente frase: "¿y que más da que me hagan los demás? si hay algo que no van a poder quitarme nunca: las ideas que pienso".

Mientras haya niñas amigas de Dragón, como Leliseth, aun hay futuro