dimecres, 9 de març de 2011

Més a prop de la Terra que del Cel

Avui al cel hi ha força llum. Deien que havia de ploure, per això al cotxe hi porto el paraigua a punt, per si de cas el cel decideix descarregar. Però no ha passat res, de bon matí ha sortit el sol i no m'han calgut ni els fars mentre feia el camí de cada dia. La radio encesa, la autovia encara en obres. El bon dia a la gent de la feina, a la poca gent de la feina, les baixes ja no es cobreixen, però no passa res, ni ho veiem, només és una minúcia més de les moltes que ens van caient, del cel? Com la manca de pressupost per comprar cadires, tampoc és tan greu seure en una que no puja ni baixa si he tingut la sort que s'ha quedat fixada a la meva alçada. Com aquell hospital que no es farà o l'escola amb els papers per terra perquè han reduït les hores al personal de la neteja. Encara podem anar a un metge privat, la sortida per vacances la deixarem per l'any que ve, que les criatures recullin els papers és ben educatiu. Haureu de treballar més per menys deia el president en una carta dirigida a tot el personal de la Generalitat, i sabem que no ho farem, perquè els que no en tenien ganes encara en tindran menys i es continuaran escaquejant i els que eren responsables ja treballaven al màxim i continuaran fent al màxim que vol dir menys si hi ha menys mitjans. D'on no n'hi ha no en pot rajar i ara no n'hi ha. Hem d'acceptar la situació que ens ha caigut, del cel?

Ara s'ha ennuvolat, potser sí que encara plourà, si surto a buscar verdura hauré d'obrir el paraigua. I si plou el diumenge? Menjarem els calçots a dins de casa. Mentre tinguem un aixopluc, mentre tinguem un paraigua. Si plou, si neva, si fa sol, no podem fer res més que tapar-nos o destapar-nos. El que ve del cel no podem qüestionar-ho.

M'acomiado fins demà de la gent de la feina, parlem del temps encara. No, no em cal encendre els fars, tot i que potser sí, perquè està una mica ennuvolat. Poso la ràdio. Parla el pare Manel i explica que ha finançat un avortament, que creu que el celibat hauria de ser lliure, que beneïx les parelles d'homosexuals. I el Sistach s'enfada. I el pare Manel diu encara – Cal estar més a prop de la terra que del cel – I més s'enfaden els de la cúria i més s'emprenyen els de la dreta. Perquè ells estan aprop del cel, d'aquest cel fet de núvols protectors de famílies poderoses que necessiten llançar la pluja dels seus errors sobre la terra.

I les persones ens anem parcel·lant. Les unes cada vegada més al cel, les altres cada cop més per terra. Les primeres es miren a sí mateixes, les segones miren el cel per obrir el paraigües quan la pluja els esquitxi.

Potser algun dia els de terra aprendrem a caminar sense paraigua i sabrem que desafiar el cel no es cosa de tocats de l'ala.

6 comentaris:

Pere ha dit...

Interessant reflexió la que fas avui.
Jo sempre he mirat al cel sense por i quan la pluja em mullava la cara m'omplia de vida ... però amb els actuals habitants d'aquest cel protector se'm pot omplir la cara de merda.
Per desgràcia tens raó en tot el que dius.

Bona nit Magda.

Anònim ha dit...

ho sento Magda, però el gatot no tornarà;

et seguirà llegint des d'on sigui.

petons

I e s u ha dit...

Anava a cridar-te l'atenció per no escriure, estava cavilant per si te n'havies perdut.

És que m'agrada llegir-te quan vaig a dormir.

:)

Lola Steiner ha dit...

Si només fos recollir papers del terra, podriem dir que és educatiu. Però amb el que ens ha costat aconseguir segons quins drets...

santi ha dit...

Fan falta més Pare Manel, aquí quedaria bé allò de "Renovarse o morir".

Josep ha dit...

Si la curia i els de la dreta s'emprenyen, vol dir que és cosa bona això del pare manel!