diumenge, 6 de febrer de 2011

Pixar sota els pins

Els nostres polítics han demanat diverses vegades declaracions unilaterals com a prova de bona voluntat. A mi em semblen bé aquest tipus de declaracions. Sense demanar res a canvi. Per demostrar la disposició total a col·laborar en una determinada direcció. Són la màxima prova de sinceritat, un aval de confiança.

És per això que avui jo també els voldria demanar als nostres polítics, a les persones que ocupen llocs de decisió i de poder, que tinguin la valentia de fer declaracions unilaterals i individuals, no subscrites a l'àmbit d'una institució o d'un partit, no emmarcades en el món del pensament o les idees. Declaracions unipersonals, que els correspongui a ells i només a ells dur-les a terme, sense esperar cap contraprestació, sense demanar cap seguidisme. No es traca de de declaracions d'intencions, són declaracions de fets que han de dur a la pràctica de manera immediata.

N'enumeraré algunes:
Renúncia a cobrar un sou superior a 3.000€
Renúncia a l'aparcament reservat per al vehicle privat
Renúncia a xofers privats
Renúncia a tenir més metres quadrats de despatx que els subordinats
Renúncia a tenir millor taula i millor cadira que els subordinats
Renúncia a l'ampolla d'aigua o el cafè de les reunions
Renúncia a la carpeta de pell per a les signatures
Renúncia al membret especial en colors
Renúncia a les reserves de lloc i files zero
Renúncia a les felicitacions de Nadal personals amb cartolina bona
Renúncia als dossiers amb paper si no és reciclat
Renuncia a cobrar per formació, conferencies, comissions ... (generalment en horari de treball)
Compromís de fer públics tots els cobraments per qualsevol motiu incloses dietes i similars

...
No salvaríem el País amb això. No solucionaríem la crisi; però potser aconseguirien que ens els creguéssim quan apliquen certes mesures. Perquè mira que les peticions són ben poca cosa. Més d'un 80% dels mortals firmaríem aquestes condicions de treball perquè el que tenim està encara molt per sota. És ben poca cosa, només un petit i insignificant gest de bona voluntat, un aval per poder creure una mica en la seva democràcia. Ben poca cosa.

Fa uns anys, quan em passejava pel Vietnam, vaig visitar la casa de Ho Chi Minh, era una cabana senzilla, no tenia vàter. Quan va ser president algú li va proposar fer-hi obres i, com a mínim, posar-hi una cambra de bany. Ho Chi Minh va contestar: Mentre la majoria de vietnamites vagin a pixar sota dels pins jo també ho faré.

8 comentaris:

santi ha dit...

Uffffffffff, aquestes renuncies serien fantàstiques, però sota el meu punt de vista, els nostres polítics es troben a anys llum de posar-les a la pràctica.

TERE ha dit...

Valentia i amor veritable pel seu poble es el que va demostrar l'Ho Chi Minh. No com altres dirigents que només procuren per a ells mateixos.

gatot ha dit...

potser ens caldria començar a reclamar aquestes qüestions als polítics que tenim més propers: regidors i alcaldes que després són diputats (i ja acumulen dos sous) i a tots els seus càrrecs de confiança...

la classe política té la fama que s'ha guanyat a pols...

per sort, no tot és política!

bona setmana.

Pere ha dit...

Mira ... et vaig a posar una endevinalla: en què s'assemblen els barcelonins que passegen pel Empordà els caps de setmana amb els deixebles de Ho Chi Minh?

Bona nit Magda:)

Magda ha dit...

Pere, aquesta endevinalla m'ha vingut al cap just després d'escriure el títol. Sí tots són uns pixa pins, la diferència és que un un cas és esnobisme i mala educació i en l'altra pura necessitat de poble pobre sense clavegueram.:)

Josep ha dit...

Tantes vegades que he visitat aquell país i no sabia que sota dels pins hi podia trobar el rastre del tio Ho.
Difícil seria que les nostres polítics acceptessin aquestes o altres declaracions unilaterals i ben senzilles. On seria, doncs, la màgia del poder si no puc tenir un despatx mes gran i maco que el dels meus subordinats? On seria la màgia del poder si no puc cobrar bastant més de 3000 al mes? I si no puc tenir un cotxe de luxe i amb xòfer cada mati? On seria la màgia si no tingués preferències per aparcar? I si no cobrés algunes comissions -rès, poca cosa-? On seria la màgia si el poble pogués conèixer tots els meus cobraments?.
Ja sabem que això de la política te com un encant màgic, no els hi espatllis, Magda!

Magda ha dit...

Josep, abans li dèiem eròtica ;)

pingulia ha dit...

M'agrada el que has escrit!!
Magda, em deixes que comparteixi l'enllaç cap al teu blog al facebook i twitter? Gràcies!