dimecres, 2 de febrer de 2011

Em declaro intolerant


Avui vaig a ser políticament incorrecte. Em declaro una persona intolerant.

Ahir una amiga em deia: definitivament sóc una intolerant; i ho feia amb to de culpa. No havia pogut suportar determinats arguments de determinades persones en una determinada reunió. No sé quins eren aquests argument ni cap on anaven, però coneixent-la a ella m'ho imagino. I em pregunto, per què ho havia de tolerar?

Tolerància és una paraula de moda. L'esgrimim com a “arma de batalla” des de l'esquerra. Cobrim les parets de cartells contra la intolerància. Jo també creia fins ahir que aquesta era la meva lluita. Fins ahir, que em vaig posar a pensar.

Qui o què haig de tolerar? Les persones diferents? Les que no pensen com jo? Les que tenen un altre color de pell? Les que tenen creences religioses? (i aquí no dic altres perquè jo no en tinc cap) Les que tenen altres opcions sexuals? Les que vesteixen ensenyant parts del cos que jo mai no mostraria? Les que vesteixen tapant-se parts del cos que jo mostro? Les que entenen per poesia un reguitzell de línies dites versos a les quals jo no trobo cap gràcia? Les que els agrada el futbol i es proclamen del Barça? Les que es proclamen del Madrid? Les que no suporten els gossos? Els concursos de televisió? El color estrident que ha escollit el botiguer de la cantonada per a les parets del nou establiment? Les llengües que no entenc? Els dejunis del ramadà? El xotis? Els acudits sense gràcia?

Per què haig de tolerar tot això si forma part natural del meu entorn com la pluja, el vent o el sol? Per què haig de tolerar tot això i ningú no em demana que toleri la sardana, el català, la meva gossa o una pel·lícula de Buñuel? No hi ha un cert menyspreu en la tolerància? Tolerem allò que considerem inferior, o de mal gust, o provinent de la ignorància. No, definitivament no vull ser tolerant, perquè si tolerar no és una paraula que faig servir quan els castellers aixequen un nou de set tampoc no la penso fer servir quan el del tercer cinquena canti un fandanguillo.

O potser el que haig de tolerar són les actituds masclistes, les polítiques neoliberals, els egoismes, les tortures, les mentides, les manipulacions, les corrupcions, les privatitzacions, les actuacions vexatòries contra éssers humans, la pena de mort, la explotació en el treball, els sous d'alguns alts càrrecs, les files zero, les prebendes, els privilegis, les imposicions dictatorials, les discriminacions, les opulències, els reis i les reines ...

Avui algú, que tot i ocupar un lloc a l'administració molt, molt més alt que el meu, ha tingut la deferència d'acostar-se a la meva taula i saludar-me, m'ha dit: Estàs com una reina. No era el lloc ni el moment de contestar-li. Entre altres coses perquè el seu lloc és molt, molt més alt que el meu. Però callar no sempre vol dir atorgar per més refranys que ens hagin inoculat. No estic com una reina, de la qual cosa, amic meu, me n'alegro, perquè si estés com una reina no em toleraria a mi mateixa. Ni tampoc estic meravellosament, faig el que puc, hi ha moments que fins i tot gaudeixo de la meva feina, però ni estic com una reina ni meravellosament, perquè, saps?  treballo a l'administració, en una administració que voldria de veritat pública, transparent i al servei de totes les persones que són a Catalunya ni que sigui de passada. I aquesta administració està plena d'incongruències i d'injustícies. I aquesta administració que hauria de ser pública, transparent i al servei de totes les persones que són a Catalunya ni que sigui de passada la volen fer a trossets i repartir-la a la privada. Definitivament no estic com una reina, ni tampoc no estic meravellosament.

Definitivament sóc i em declaro, sense vergonya, intolerant.

(Tot hi així, la deferència de la salutació m'ha fet sentir bé, ah vanitat, com deia un altre amic)
 

9 comentaris:

LiA ha dit...

molt interessant i comprensible, aquest assaig sobre la tolerància!

santi ha dit...

Genial! Sí senyora! Tens raó en el sentit de culpa de la meva intolerància, però després de llegir-te em sento alliberada.
Visca la intolerància!

Anònim ha dit...

Magda, sempre aconsegueixes dir allò que pensem i no gosem o no sabem com expressar. Jo també em declaro INTOLERANT

montserrat

A. ha dit...

Amen.
No quito ni pongo una coma de lo que has escrito y también me declaro intolerante.

Pere ha dit...

M'agraden molt les teves paraules d'avui, la teva intolerància, sobretot quan dius que tolerem allò que considerem inferior, de mal gust o que prové de la ignorància.
A partir d'ara em declaro intolerant com tu.

Bona nit Magda.

Josep ha dit...

Uiiixxxxxxx… ho he llegit dues vegades i tinc un caos impressionant. Penso que a vegades sòc tolerant i a vegades absolutament intolerant. No crec que menysprei a ningú ni a rès doncs mai m'he sentit superior a ningu ni a rès. Degut al lio mental, avui, callo.

zel ha dit...

Ho signo, i crec, Magda, que nosaltres, que ja hem rodat món sabem bé què vol dir la tolerància i què vol dir ser un idiota llepaculs. Un petó!

meiga ha dit...

Lo suscribo, letra por letra. Y es más, en pocas semanas espero poder estar ahi, brindando contigo, con vosotros, por "la intolerancia"

Petóns, bicos, muxu

i e s u ha dit...

Molt interesant, Magda. Porte llegint-te des del divendres. Jajaja... que sí! M'agraden els pensaments que em fan pensar més encara i em trauen fum.

Parles de diverses coses ben diferents. De més jove no m'agradava gens el terme tolerancia, pareix no fer falta si es tracta de llibertat, de viure. No de fer el favor de tolerar alguna cosa. Despres te dones conter de la importancia del seu significat, per a mí és mantindre una actitud sempre oberta de dir, va, vinga, pese a tot, respecte qualsevol cosa, per peregrina que siga, indagaré qué pot aportar de positiu allò que sembla no ser-ho.

Peró tú parles d'altres tolerancies. La qüotidiana, dels fets i les coses diaries, com dius, no te masa sentit, també toleres la resta de coses, volent o sense voler.

I les atres, les que no hi ha forma humana de tolerar, les que afecten a la dignitat, als valors primordials, les politiques reaccionaries, no, no, tot això no hem de tolerar-ho. Mai.

Diria, resumint, que he deprés el valor de tolerar allò que creus que no deuries. Sabent que allò que defenses és tan teu, que et dona tranquliitat pensar que forma part del teu univers, que és inmortal (encara que sotmés també al dubte i la revisió).

'Quan hom comprèn que obeir lleis injustes és contrari a la seva dignitat d'home, cap tirania el pot dominar.' Gandhi @jgasulla