diumenge, 23 de gener de 2011

Tornen els contes a la vora del foc




Doncs sí que ha fet fred aquest cap de setmana. Un fred d'aquells que es deixa sentir fins la medul·la. I quan el fred és viu agrada quedar-te a casa, encendre un bon foc a la llar i asseure't aprop. Però encara hi ha una altra cosa millor. Preparar un bon àpat, convidar persones que estimes i compartir taula i posterior sobretaula, sempre aprop del foc.
     
Una vegada a l'any no fa mal, però és cosa més sana, diuen, un cop a la setmana. Jo no en seria capaç un cop a la setmana, no al menys amb els mateixos, m'agrada diversificar i la veritat és que, mentre puguem, cadascun a casa seva amb els seus hàbits i les seves manies. Però un cop a l'any, o dos o tres, ni que fos un cop al mes, em cau la baba veure'ls a tots al voltant de la taula, satisfets i cofois. Falten el pare, i la mare Montserrat, els tocava marxar i ho van fer. No sé si comparteixen amb nosaltres aquestes trobades periòdiques, no ho puc saber, però el que és segur és que nosaltres les compartim amb ells.
   
Vam parlar una mica de tot i vam brindar una mica per tothom. I després vam tornar al costat del foc i vam xerrar i xerrar. El contaire per excel·lència, com sempre, el pare Enric. Des que alguns amics, fills de combates de la lleva del biberó, ens fan arribar fotos, li hem donat matèria per descobrir relats encara no contats i crec que això el fa sentir més viu.  
   
Ahir va ser la foto d'uns quants soldats. Els recordava a tots i els va comptar. “Aquí ja en falten vint, a aquest el van ferir, a aquest altre també. Veieu que contens que estan? És perquè s'acabaven de banyar.” Sembla que ja portaven força dies a l'Ebre, anaven de retirada i havien deixat companys en alguna fosa comuna. Però el que més recordava no era això, ni el pànic, ni el terror de les trinxeres, el que més recordava era que feia tres setmanes que només tenien una cantimplora d'aigua al dia per a cadascun i per a tots els afers que requerissin aigua. I finalment, al cap de vint-i-un dies, van arribar al riu i van trobar un toll brut i ple de bitxos. I es van banyar! I estaven tant contens que es van fer una foto per a la posteritat.
  
Què és la felicitat? De vegades, filles meves, la felicitat és precisament allò que potser avui us sembla molest, com passar una tarda amb la família o trobar un toll d'aigua brut i ple de bitxos.
La felicitat, com la indignació, espera a la volta de la cantonada. Caceu-les al vol si les veieu aparèixer.
 
I quan les tingueu al sarró expliqueu-nos que n'heu fet, recordeu que res és un fi per si mateix i que el camí té corbes que de vegades giren a dreta i d'altres a l'esquerra.
 
I avui, per completar el cap de setmana, hem fet la primera calçotada de l'any. El document gràfic de tot plegat, ben aviat, al flickr.

9 comentaris:

santi ha dit...

Avui he passat davant casa teva i pensava que feies jornades de portes obertes, jijijijiji. Quina gentada a la terrassa!
Estic llegint Indignez-vous i val la pena, tot i que segur que em perdo coses degut als meus coneixements rudimentaris del francès. El recomano!

A. ha dit...

El meu avi, Luis Pascual, va lluitar a l'Ebre i va conèixer als de la quinta del biberó. Pot ser es van conèixer, el pare Enric i el meu avi.

Josep ha dit...

Tú tens els teus moments de felicitat amb la familia al voltant de la llar de foc i nosaltres llegint les teves aventures (encara que no tots siguem filles teves jejeje).
Passar una tarda amb la família pot fer-te feliç; trobar un toll d'aigua bruta tambe, i llegir-te i sentir-te aprop, tambe.

TERE ha dit...

En aquest moment estic llegint sobre la Batalla de l'Ebre. M'ha agradat llegir una anècdota sobre algú que la va viure.

Lola Steiner ha dit...

Com mola.

zel ha dit...

Aquesta dolça trobada podria anar a Relats Conjunts, seria la cirereta del pastís!

Magda ha dit...

Santi, diumenge vam tenir l'honor de rebre a casa els membre de perejil's sounds s que van preparar una calçotada, ens van convidar a participar-hi i al damunt ens van deixar unes botelletes de vi de regal. Ja veus que ha estat un cap de setmana força afortunat.

A, segurament es van conèixer, tal vegada el proper cap de setmana pugui recuperar algun relat en el qual també hi participi el teu avi. Ja vaig dir jo, en algun dels teus relats que els nostres avantpassats havien d'haver compartit alguna cosa.

Josep, no sé què dir.Jo també t'estimo.

Tere, d'anècdotes de la batalla de l'Ebre, contades pel pare Enric, en tinc més i algunes estan recollides a les seves memòries, ja te les passaré.

Tu sí que moles, reina mora.

Zel, he tingut el plaer de llegir al teu blog bons relats que portaven el subtítol de relats conjunts, però la veritat és que no sé com va.

Pere ha dit...

La felicitat potser és gaudir d'aquestes petites coses que semblen tan senzilles però que de vegades costa tant aconseguir.
Aquests avis sempre ens sorprenen amb històries noves plenes de detalls interessants.

Bona nit Magda.

meiga ha dit...

Que agradable pasar por aquí despues de unos días, y encontrarse esta tertulia alrededor del fuego.