dimarts, 1 de desembre de 2009

Dilluns 9 de Muharram. Dia Internacional contra la SIDA


Dilluns 9 del Muharram del 1430 segons el calendari islàmic. Quatre dies passat el Aid Al-Adha. No hem matat cap corder, potser ho farem el 1431. Tampoc no hem comprat torrons, encara que davant de casa, al costat de la botiga de la Tere, ja hagin penjat un quadre de llums amb les figures del naixement. S'ha fet fosc i a les Borges del Camp continua bufant el vent. El quadre de llums amb figures de pessebre es gronxa prop dels vidres de la Tere. Aquesta nit passada ha estat una nit de cants d'arbres. Tot anuncia que tornarem a sentir-los la pròxima. El fred es filtra per forats invisibles. Escolto la força del vent que es la mateixa de quan vivia a d'Empordà, però ara ja no li faig preguntes. És lluny el temps de Bob Dylan al plat del tocadiscos. És lluny el temps de l'amor i no la guerra. Llegeixo Agota Kristof, odio la guerra i les seves conseqüències i no em queden forces per l'amor. Tinc moltes preguntes, però no les llanço al vent, com en aquells temps de tramuntana quan Bob Dylan ens adoctrinava. No hi ha doctrina en la Kristof, només un esborronament cruel de realitats obscenes. Hem perdut la innocència i ens han robat les presumpcions. Ja no compartim secrets, com quan ens asseiem de nit a les escales de l'església de Sant Pere i de les butxaques tréiem, de vegades, algun llibre de poemes i, d'altres, alguna substància prohibida. No tots, ben pocs, van anar més lluny en el desig de provar i de compartir. En aquells dies, allà lluny, a l'Àfrica, ja s'expandia una malaltia que diuen va néixer en els monos però ningú ens acaba d'explicar com es va originar. Als finals dels setanta ja moria gent, allà lluny, a l'Àfrica. Tant lluny que ni la Tramuntana ni el Serè hi arriben. Massa lluny per investigar o per decretar pandèmies. A finals del setanta a d'Empordà, sota la Tramuntana, i a Reus, amb el Seré, alguns compartien agulles i practicaven l'amor en llibertat, ni uns ni altres no feien la guerra. Uns anys més tard, Bob Dylan encara llançava preguntes al vent i els metges començaven a donar respostes a determinades dolències. Ni el vent ni els metges han entomat totes les preguntes, no han resolt totes les respostes. Allà lluny, a l'Àfrica, encara mor gent, molta. Aquí no tothom es salva. Bufa el vent amb força. No li llancem preguntes.. Amb la innocència perduda, acusem sense cap presumpció les pràctiques de l'amor. Els sants barons de les santes esglésies demanen abstinència i fan entrar els preservatius als nos dels manaments. No hi ha santes i, si n'hi ha, callen.

Encara que potser no totes:

5 comentaris:

santi ha dit...

Dylan forever!
...
How many times
a man look up
Before he can see the sky?
Yes, and how many ears must one man have
Before he can hear people cry?
Yes, and how many deaths will it take
till he knows
that too many people have died?
the answer my friend
is blowin' in the wind
the answer is blowin' in the wind.
...

josep ha dit...

Yes! ... the answer is blowin' in the wind!!

josep ha dit...

Potser el colom, que et continua visitant, tambe espera la seva resposta...

zel ha dit...

ostres, una pàgina amb una novetat super! Seguirem en contacte!

Leandre ha dit...

La vida
com una cadena quieta que formen els instants.
T'ha costat posar-hi títol però ha pagat la pena l'espera. Poesia.
En diré: la cadena.
Felicitats!