dijous, 17 de desembre de 2009

S'escalfa la Terra. Quin fred que fa!

Dilluns, 9 de Tevet de 5769 per als hebreus i fa fred. Encara hi ha neu al Coll d'Alforja. A la vora del foc s'hi està bé. Fa calor a l'Amazònia. Fa anys que tinc una especie de fal·lera per aquell territori. Quan sigui gran hi aniré. Una tarda d'aquestes m'acostaré a la llibreria i demanaré “Remuntant l'Orinoco”, el darrer llibre proposat al club de lectura. Remuntaré l'Orinoco amb la imaginació. És una senyora poderosa la Imaginació. Puc fer tantes coses amb ella! Des d'aquí, a la vora del foc. Puc anar a .... Puc ser amb ....

Hi vam anar amb l'Enric i la Marta quan la temperatura era agradable i els castanyers donaven els primers fruits. Vilanova de Prades, una mica més a prop que l'Orinoco. Una de les Ciutats del Món del Josep Iglesies. Un llibre a punt de ser reeditat.

I ara resulta que l'eurocambra no vol ofendre Marroc i retira la resolució sobre Haidar. Les negociacions són delicades, diuen. Si aquesta “delicadesa” no serveix perquè ella torni amb la seva família ben aviat es cobriran de merda tots plegats i esquitxaran encara una mica més aquella declaració a la qual haurien de ser fidels. Al Marroc no n'hi deuen cap de fidelitat. Però potser això de la fidelitat, massa vegades, és tot el contrari del “cariño verdadero” es compra i es ven a conveniència.

La temperatura segueix baixant. Aquesta nit gelarà segur. Deu fer encara més fred a Copenhaguen. Ara no em ve de gust ser-hi. Prefereixo l'Amazònia. Una Amazònia viva amb tota la seva flora i la seva fauna, una Amazònia preservada. Una Amazònia que no necessités de Copenhaguens. Poderosa senyora és la Imaginació.

Dilluns es va inaugurar l'exposició sobre les Ciutats del Món, al Centre de Lectura de Reus. L'Enric ha escrit alguna cosa sobre Vilanova de Prades, parla de la Casilda. Ja no hi du ser la Casilda a Vilanova de Prades, era molt gran en els records de quan l'Enric era petit, tant gran com ell és ara, com a mínim. Ja no hi deu ser la Casilda a Vilanova de Prades.

Que no em vinguin ara amb allò que la llei de l'avortament divideix el país. No sisplau. Quan les coses van a favor de la seva meitat no estem dividits, encara que l'altra meitat hi estigui en contra, encara que les dones no tinguin dret a decidir, encara que la hipocresia continuï imperant , encara que ... No, millor que hi hagi una meitat que calli, per no estar dividits. Si aquell 50% que no és el seu, si aquell 60% que no és el seu, parla, legisla, i si ho fa en contra del que ells volen, aleshores atenció, hem dividit el país. No, ara amb aquestes no, sisplau.

A les inauguracions de les exposicions sempre hi ha alguna autoritat per fer el discurs de torn. L'altra dia em vaig fixar amb una salutació, que de fet es força habitual, i que fa, pam més pam menys, així: Alcalde de ..., Regidora de ... , Director de ...., Delegada de ..., Amigues i Amics ..... Ves per on, vaig pensar, el món està dividit en persones amigues i persones amb càrrecs. De la resta del discurs no me'n recordo de res.

Entre les fotos, els dibuixos i els textos de la nova edició del llibre del Josep Iglesies hi vaig trobar alguna cosa que em va agradar força.

S'escalfa la Terra. Quin fred que fa! M'agradaria remuntar l'Orinoco. Quan sigui gran aniré a l'Amazònia.

3 comentaris:

josep ha dit...

Jo no sé si aniré mai a l'Orinoco però mentrestant vaig preparant nous viatges. De moment una sortideta a Thailandia pel dia 15 de gener, només per oblidar-me uns dies del fred, que segons diuen a Euskalmet, cada dia més i més fins dilluns que sembla que pujará una mica la temperatura.
Més endevant (potser cao a l'estiu) ja tinc el projecte sobre la taula d'un dels meus somnis. Un viatge (amb les càmeras, és clar) a un poblet Xina que ara no sé ni el nom però que es trova a la provincia de Sixuan. Es una zona que anomenen "els cent llacs". una serie de petits llacs, potser 100, que cada un té un color diferent. L'aigua és cristalina i es reflexe el colors de les algues de sota, en uns roses, en altres blaus, verds, grocs… etc. una marevella que vaig veure un cop a Natura o al National Geografic i que ja he descobert on és. Pero bé, aixó será més endevant. De moment ens quedarem per Euskadi aquests dies aguantan la que cau i el 22 segurament ja anirem cap a Terrassa a passar el Nadal amb una part de la familia i el 27 o 28 tornarem per passar la resta de les festes amb l'altre part de família.
Tot això si la salut ens deixa, és clar. Ahir al metge, avui m'han tret un tap de l'orella que no em deixava sentir bé. Demà anàlisis; el 30 electrokardiograma i el Gener una colonoscopia. En fñi, que he anat al metge després de dos anys i ja veieu!!! Quin desastre, no sé per què li faig cas a alguna!! NO ANEU A CAP METGE!!!!!. Es perillós per la salut!
No em vull descuidar de dir-vos, amb molta alegria, que demà és l'anniverssari d'en Peru. 6 anys!!!

josep ha dit...

Perdó, el Peru en fa 5...si és que endemés ja no veig els numeros!!! jajajaja

Arare ha dit...

Jo quan sigui gran voldria patejar-me tot Sudamèrica. Però no sé si els meus genolls m'ho deixaran fer, m'agradaria fer torça trajectes a peu.

Els genolls i el nét.

Els genolls, el nét i la mare.

Els genolls, el nét, la mare, la salut...

ostres... continuaré somiant!