dimarts, 29 de desembre de 2009

Jugant a escriure


Deuen ser més de les deu del vespre allà sota el pont de Saragossa. Aquí ja fa estona que es fosc. Avui ha fet un dia estrany. Durant el matí m'he passejat per Tarragona "a cos". Sobraven els abrics sota la claror del sol. A la tarda, després de dinar, m'he adormit una estona al sofà i quan he sortit amb el cistell cap a ca la Maria Riera plovia.

Les deu i vint diu l'ordinador. Acabem de sopar, avui verdura que ja tocava. Em poso davant d'aquesta pantalla i xafardejo, haig de saber què han fet o què han dit determinats blocs i alguna premsa. Aquestes anades i vingudes en el món de la virtualitat s'han convertit en un hàbit del qual m'és difícil prescindir. De vegades penso que no sóc altra cosa que un conjunt d'hàbits que he anat acumulant amb el temps.

És tard i el que fan a la televisió no m'interessa gens, aquest hàbit, el de la televisió, no l'he interioritzat mai, o potser no l'he adquirit encara. Sóc davant l'ordinador i me n'adono que estic escrivint, tot i que encara no he començat a escriure res. En general no sé per a què o per a qui escric. Moltes vegades no sé ni tant sols què escric. Composar lletres amb les tecles és un altre dels meus hàbits. Escric, senzillament, perquè sí. Escriure és una necessitat per a un tant per cent dels humans. Ho fem amb més o menys fortuna. Escrivim realitats o ficció. Escrivim per a nosaltres o per als altres. Escrivim. - Per a mi l'escriptura és un refugi quan hi ha coses que no em van bé, que les voldria d'una altra manera o que simplement passen com passen i no hi podem fer res.- Em deia una amiga. Potser sí que escriure és un refugi, però també és una manera d'expressar. No cal que les coses vagin malament, no cal que vagin bé. Només cal posar-se aquí i deixar que els dits llisquin. Per a què? Per a qui? Com puc saber-ho si ni tant sols sé què escric?

Duien que tothom qui escriu ho fa per a altres. Tampoc això va a missa, jo sé d'una persona que fa un diari i no el deixa llegir a ningú. Hi ha moltes maneres d'escriure. Tantes com persones que en un moment donat, gairebé tothom, senten la necessitat de composar lletres.

Darrerament, per una estranya coincidència, han arribat a les meves mans dues inèdites. També en això els autors són diferents. Una de les novel·les inèdites que se'm va cedir es presenta a premis i té com objectiu la publicació. Cada no m'acosta més al sí, em deia l'autor. L'altra es d'una persona que fa anys que hi treballa, que va polint i polint els capítols i que, de tant en tant, hi afegeix personatges o situacions. No pretén ser publicada, però tampoc no pretén no ser coneguda. L'autor ha establert una espècie de joc entre determinades persones, cada vegada que ens trobem ens en deixa llegir un capítol, però no van seguits, hem llegit el primer, el vuitè, el tercer i el cinquè, per aquest ordre. De tant en tant ens censura alguna pàgina que encara que formi part del capítol a llegir s'ha de passar sense mirar (la lectura es fa en veu alta). Tampoc mai no sabem si allò que hem llegit serà definitiu o absolutament canviat a l'endemà. Cada un dels oients, amb les peces que tenim, anem fent el nostre puzle. No sabem si algun dia tindrem tot el text o si aquest, tot el text, ni tant sols existeix i del que es tracta es d'acabar configurant tantes novel·les com persones "juguem". Novel·les que mai no es publicaran, que mai no seran ni escrites, però que de fet, seran.

La meva càmera acaba de robar una de les pàgines censurades i, sense el permís de l'autor, la faig una mica més pública, per donar una mica més de joc al joc.

6 comentaris:

josep ha dit...

Només he pogut llegir: "Estic fins a la punta de la fava de les vostres discussions". Jajajaja bona novela aquesta, encara que mai acabi, encara que mai es publiqui.
A mi me costa mol escriure. Per què? Doncs hi han varis motius: em costa el català doncs vaig fer els meus estudis en la llengua del imperio i se que en català faig moltes faltes. Llegeixo poc i això també ajuda a que et faci més mandra d'escriure. Estic aprenent a escriure amb la meva càmera i vulguis o no, és el meu substitut de l'escriptura "normal". M'agrada escriure amb imatges, aprofitar la llum del carrer o la muntanya per explicar coses. Suposo que no sempre ho aconsegueixo, però jo ho intento!.
Segueix escrivint estimada, que sempre hi haurà algú que et llegeixi!

Arare ha dit...

M'encanta! :D

meiga ha dit...

Suerte que tienes de poder jugar a un juego compartido, tan original e interesante.Hasta me das un poco de envidia, aqui la gente no le da por esas cosas...

O. ha dit...

"Escriu como si mai haguessis de publicar res, escriu per a tu, perquè t'agrada", Jasper Fforde dixit.

O. ha dit...

Sí, amb doble F.

susa ha dit...

Si tu sabes mucho , yo tambien te dije un dia que te dedicaras a escribir.