dissabte, 11 de desembre de 2010

Un Tió sense sostre

S'ha presentat com el Tió. Ens l'hem trobat a la porta de casa aquest matí. Anava buscant una llar.

Ens ha explicat que des de fa segles, al igual que molts altres de la seva espècie, es fa visible el dia 8 de desembre. Només cal alimentar-lo fins el 24 i en té prou amb les sobres del menjar de la casa. Com a recompensa la nit de Nadal es deixa fuetejar per donar gust a la mainada, li agrada veure'ls feliços i sentir-los cantar. Llavors transforma els aliments digerits en dolços i joguines per al més petits, i de vegades alguna rampoina també per als més grans, només perquè no tinguin enveja.

Anys enrere li era ben fàcil trobar acolliment. A qualsevol lloc on hi hagués criatures l'esperaven amb els braços oberts. Però darrerament cada cop es troba amb més cases on no el coneixen, o encara que el coneguin li diuen que no se'n poden fer càrrec per manca d'espai. L'espai el tenen ocupat per un arbre guarnit como si fos una sala de festes de nit  o una casa de senyores alegres i de vegades tenen alguna estatueta que el representa al bufet, una estatueta que naturalment no menja, ni es deixa fuetejar, ni caga res de res.

Com que a casa no hi ha persones humanes menors d'edat ha preferit quedar-se fora, al costat de la reixa, per veure com passa la mainada. Li hem posat un plat alb algunes pells, com fèiem quan érem petits, i les gosses li han fet alguna llepada. Finalment hem aconseguit aquest somriure. Allà és quedarà. A veure què passa o a veure-les passar.

17 comentaris:

gatot ha dit...

des que tinc fills -el gran 11, el petit 10- em plantejo coses que no se'm acudien abans; cap dels dos és "fill de l'església" però mai els he negat cap explicació de les tradicions més nostrades o de les foranes si les he conegut.

Sovint, en explicar planerament-o provar-ho- algunes tradicions, me'n adono del rerefons socioapocalípticinfernal que arrosseguen...

a casa, quan jo era menut, anàvem a "resar" abans de picar al tió...

després, durant algun temps, vaig pensar que resar era comunicar-se amb Deu; ara en faig prou i em dono per satisfet si aconsegueixo comunicar-me, d'anada i tornada, amb humans.

els gatets, els meus fills, volen participar aquest any a un pessebre vivent; els hi he dit que sí, que cap problema... ja hi serem a temps l'any que ve o l'altre a parlar de religions, d'esglésies i de poder...

per cert... em sembla que n'hi ha moltes de "senyores alegres" que fan religiosament tot el que cal segons en qüestions catòliques... però aquest ja és un altre tema!

Magda ha dit...

Gatot,

Gràcies per la visita i per les reflexions que no són poques. De fet donarien per més d'un i més de dos apunts, però ja m'agrada, van en la línia de com viure (i conviure)sense trair les nostres creences, però respectant les nostres tradicions i sobretot respectant les dels altres. Com educar en aquest respecte i coneixem, en la participació, però conscients que no ens podem enganyar i no podem enganyar, que a darrere de quasi tot hi trobem religions, esglésies, poder, que cal saber-ho i dir-ho. I sí, també prostitutes, a les quals respecto molt més que a les esglésies i els poders, naturalment, i també d'elles en podríem parlar, de fet la referència que n'he fet aquí només té sentit en quan a "ornamentació". Buf, de tantes coses podem parlar. És bo que en siguem capaços i que ho fem. Segur

josep ha dit...

Al Peru li ha agradar mol la historia i la foto i diu que les gloses han d'estar ben contentes. A casa pero, sota del arbre que semilla una casa de senyores alegres, sí que hi ha un tío, petitet, pero que meja cada día alguna taronje o alguna poma (no las pells). Així que ja veieu que va ben alimentar (cuina mediterránea) i en Peru el cuida cada nit. Potser sí que cagará cosa bona!

Magda ha dit...

No en tinc cap dubte que el tió del Peru ha de cagar cosa bona, no només pels aliments, bàsicament pel tracte.

meiga ha dit...

Algunos dirán que no hay sitio en las casas para los "tiós", pero colgaran esos PapaNoel made in Taiwan de sus balcones.

Los que me conoceis un poco ya sabeis como pienso: La vida es diversidad que hay que cuidar, la diversidad de los paisajes, de los ecosistemas, de las especies, y tambien de las lenguas, de las culturas... Y ahí entra lo de las tradiciones, con todo el sentido crítico que sea preciso, pero es que sólo ciudando y viviendo lo nuestro podremos apreciar lo de los demás. Por eso me encanta vuestro "tió" al lado de la verja. Seguro que la noche del 24 será tan generoso como lo sois vosotros siempre.

Petóns, bicos, muxu.

Magda ha dit...

Que guapa eres amiga Meiga

meiga ha dit...

Se hace lo que se puede, jeje

Josep ha dit...

Fa uns dies parlavem de que no es pot admetre ni justificar cap persona que mati. Molt bé. Però quan avui hem sabut el cas d'en Pere Puig d'Olot, no sé... Desde el mes de Maig que li debien el sou i no el cobrava. Per fi, avui li pagen amb un taló i quan va al banc a cobrar-lo li dien que es tracat d'un taló sense fons.
Imagino a aquest home de 57 anys ben fotut per acumular deute darrere deute i quan al final va a cobrar allò que és seu, el sou, s'en enfoten d'ell i li donen un taló sense fons.
El resultat ja tots el coneixem, no es pot matar a ningú... Però cony, hi ha vegades que...

Magda ha dit...

Estimat Josep, no parlàvem d'això, jo no parlava d'això. La meva pregunta no era si es pot justificar que una persona mati a una altra, la meva pregunta era si és lícit que S'OBLIGUI algú a matar en nom d'una idea o en nom del que sigui. Crec que són matitzos diferents. Un i altre tema ens donarien per una llarga nit de xarrada a la vora del foc. Però insisteixo que en el meu apunt del dia 10 el dubte moral era una altre.

Montserrat ha dit...

Donç sbaeu que he fet jo a casa meva. He posat un arbre (petitet) era una cosa que em feia il.lusió de fa molt de temps, però al Leandre no li agradaven els ornaments ni totes aquestes parafernalies. I jo aquest anys tinc un arbre ple de boletes i regals de color vermell , a sobre penjat en contes d'una estrella hi ha un número de la Loteria i a sota hi tinc dues bruixes, un follet, una ninfa. Crec que és l'arbre més divertit que he vist mai. Quan tingui nets, posaré un tió molt gran i somrient i el mimaré i li donarém menjar com feia quan era petita,, però també posaré l'arbre, si em ve de gust
Montserrat.

Magda ha dit...

Que per molts anys puguis fer EL QUE ET VE DE GUST .... Si senyora. Enhorabona Montserrat

santi ha dit...

Doncs a casa meva tenim arbre, tió i pessebre, i tot i que els meus fills ja saben que un tronc no caga, el día 25 li donarem cops de bastó i...segur que el fem cagar!!!

Magda ha dit...

No en tinc cap dubte, Santi, que fareu cagar el tió i segurament tindreu regals a l'arbre i atansareu els reis del pessebre, i ses majestats us portaran regals, no en tinc cap dubte si la resta de la teva família és tan activa i generosa com tu. Què us duri. FELICITATS

LiA ha dit...

veure la foto del teu tió m'ha inspirat un post ;) Gràcies Magda!

zel ha dit...

És bonic....els meus fills ja són grans, però jo encara posos el tió, i el fanalet,i un petit naixement, i... espelmes, moltes espelmes pels qui no hi són...

santi ha dit...

Magdaaaaaaaaaaaa, que m'he posat com una tomacaaaaaaaaaaaa (o tomàquet?)

Anònim ha dit...

Il semble que vous soyez un expert dans ce domaine, vos remarques sont tres interessantes, merci.

- Daniel