dijous, 19 d’agost de 2010

El meu oliver era aquí abans


Ha plogut molt aquest migdia, quaranta litres ha dit la Pepa de la cooperativa quan hem anat a buscar la garrafa d'oli de Les Borges, de les del Camp, naturalment. Avui a la tarda no ha plogut gaire, però la terra estava mullada i el cel cobert, no feia per sortir a caminar. Vam sortir ahir, fins a l'ermita, i després vam continuar camí enllà pel costat de les obres de la variant. Per dins les obres mateix no, prohibido el paso a toda persona ajena a la empresa. Si no llevan un casco y un chaleco no pueden estar aquí, ens van dir l'última vegada que ens vam colar per fer fotos. Ahir ens vam tornar a oblidar el casco y el chaleco. Fa cosa de veure, ho dic de veres, fa, com una basarda tanta terra remoguda, un no res tan immens on hi havia arbres. Aquest és el tros de la meva germana, ens informava un borgenc que mirava, com nosaltres. Aquí, on hi ha aquesta estaca, abans hi havia un oliver centenari. El cas és que on hi havia l'oliver centenari és una via de serveis per a les obres, per passar les màquines, no és la variant pròpiament. Per poder fer la carretera s'ha menjat, eliminat, no únicament el que ocupa la carretera, que ja és, també forces metres als costats, per allò de les vies de servei necessàries. D'aquesta finca n'han pres molt, deia el borgenc, i en canvi de l'altra ben poc, veieu, les estaques no estan arrenglerades. Sembla estrany aquestes diferències, deuen tenir les seves raons, però sí, es fan estranyes aquestes diferències.

L'ermita tremola. No ho dic en sentit figurat, tremola com si es tractés d'un terratrémol. Són les màquines que avancen. Segur que no s'obrirà la terra? Ens preguntem. Segur que resistiran aquestes parets centenàries? Del segle XIII és la casa dels ermitans diuen.

L'ermita no caurà, ni la casa dels ermitans tampoc, espero. Però l'impacte visual i sonor des d'allà és i serà bestial. S'ha perdut la calma en els passejos a l'ermita, ni que hi posin murs de contenció sonora. Serà asfalt i cotxes que corren on hi havia verd i arbres quiets. Hi ha carreteres que t'apropen al paisatge i carreteres que te n'allunyen, deia l'altre nit l'Oriol quan ens mostrava les vinyes del Priorat. No hi veig cap motiu pel qual no podia passar una mica més lluny, continua la xerrada el borgenc. És clar que ells tindran les seves raons. Les tindran no en tinc cap dubte, però i si les haguessin explicat? I si hi hagués hagut un temps de reflexió i la gent del poble hagués pogut dir la seva pel que fa al traçat de la variant? Tindran les seves raons, imagino, per no haver-nos donat aquest temps. Raons, segur que n'hi ha, però quines? De vegades fa mal pensar. Ep, només de vegades. Tal vegada sigui la millor opció. Només tal vegada. Tindríem menys dubtes si s'hagués donat informació prèvia i aquell temps de reflexió. Però m'hauré de quedar amb el dubte. L'únic què sé es que abans allà hi havia arbres centenaris.

6 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

sí que haurien de tenir una mica de tacte amb la gent dels pobles, quan fan carreteres d'aquest tipus, informar-los, ecoltar-los...

meiga ha dit...

Hoy no me quedan pensamientos optimistas que añadir a tus reflexiones Magda, entre tantos "impactos" de la obras del maldito AVE, y de tantos incendios que el señor feijoo se ocupa de que no salgan mucho en prensa....

josep ha dit...

Normalment, en desfetes com aquesta, els politics no acostumen a donar massa informació, ni menys aceptar debats. Saben que estan destroçan el patrimoni del poble i en això tenen poques possibilitats de sortir-ne ben parats en qualsevol fòrum. Sí, potser conseguiran desviar el gros tràfic que ara passa per dins del poble… però caldria veure qui i sobre quina base s'han fets els estudis per veure per òn passava aquesta variant. Les variants descongestionen els centres dels pobles però tambe es carregan l'entorn que potser és l'uni sà que li queda a qualsevol poble abans de ser tot ciment. "Polvo somos y en cemento nos convertiremos"!

Magda ha dit...

Benvolgut Jesús M. Tibau, és un plaer veure't per "casa" i tot un honor tenir-te com a seguidor. Gràcies. I gràcies també, com sempre., estimats Josep i Meiga, vosaltres realment formeu part del "paisatge" de la cadena, com vegetació autòctona, vaja. Sou alguna cosa pròpia que es necessita i no es vol perdre. Com la bicicleta del Jordi o la olivera del borgenc. Perquè els nostres territoris es forneixen d'elements que els identifiquen i de pas ens identifiquen. I aquests elements no poden ser aniquilats ni allunyats pels canvis. Això no vol dir que els territoris hagin de ser immutables, cal que s'adaptin a les necessitats noves i cal que sàpiguen integrar el que arriba de fora i considerar-lo com una nova riquesa. Però per a mi tot canvi, per ser vàlid, ha de respondre a dos preceptes, un que no destrueixi cap dels elements identificadors i l'altre, bàsic, que respecti el "dret a decidir" de qui els habita.

i e s u ha dit...

:)

F. Mas i Castanyer ha dit...

Hola,
Molt ben explicat aquest fet i aquesta sensació d’astorament davant d’un paisatge perdut.
Malauradament coses com aquestes passen cada dia.
Ens ha agradat aquest article i ens hem pres la llibertat de reproduir-lo:
Abans allà hi havia arbres centenaris
Suposem que no us molestarà.
Salut, gràcies i endavant.
Amics arbres · Arbres amics