dijous, 22 de juliol de 2010

Després d'Horta

Aquest matí, mentre anava a la feina, la noticia de l'incendi m'ha arribat com si m'haguessin llançat una pedrada a la cara. Es crema! No pot ser, no es pot cremar tanta bellesa, atureu-lo sisplau, pensava.... Ara, quan finalment escric, ja no tinc paraules. Han anat a aturar-lo, efectivament. Han anat a salvar Horta i s'hi han deixat la vida.

Ahir va fer un any que escrivia aquestes paraules al “ho deixarem sense títol” no són les úniques que he escrit sobre Horta de Sant Joan i els Ports. El dijous 14 de gener, per exemple, deia “Va fer vent els dies que cremava Horta de Sant Joan, i el vent ho va posar tot més difícil. Potser no només va ser el vent el culpable, potser ... potser les coses, massa coses, se les emporta el vent quan caldria que hi fossin i les amaga per retornar-les, estranyament, quan torna a fer vent, quan bufen altres vents, que no venen ni del sud ni del nord, altres vens que es fan més i més forts quan més a prop són de calendaris electorals. També podria ser que fos jo que no hi sentís prou bé. Fa massa vent, o no tinc ganes d'escoltar.”

Avui, un any i un dia després de la desgracia, no fa vent, al menys aquí, diuen que ahir sí que en feia a Horta, potser perquè el record fos més punyent.

És estrany com es barregen els records. Com em mirava ahir les noticies d'Horta a la televisió, amb la ràbia pel que va passar fa un any i per la manera com s'ha portat tot plegat i amb la felicitat tant propera dels dies passats als Ports, la setmana passada tot just, al Moli de Sotorres, molt més que una casa rural.

“Vaig ser jo que va denunciar l'incendi” em comentava el Jordi, propietari del Molí, mentre miraven la devastació, les restes de la desfeta de fa un any. Ho han endreçat força i el verd torna a despuntar. Al Jordi, com a tantes persones que estimen aquella terra, se li notava la pena quan en parlàvem. Abans i després de la desfeta la bellesa és igual d'autèntica.

Al Molí de Sotorres s'hi arriba a través d'una llarga pista, quan t'endinses pel bosc, entre els cultius d'oliveres i ametllers, amb vistes a les roques del Benet, no saps ben bé on vas. La casa no es veu fins que no ets a pocs metres i quan la descobreixes te n'adones que no et vas equivocar en la reserva. No és només el lloc magnific on està situada, sota el Canaleta, al costat d'una fantàstica cascada, el salt de Sotorres, damunt d'un gran toll on refrescar-se. No és només la immensa piscina natural, sense clor de 46 metres, amb les seves hamaques a punt i les jardineres cuidades. No és només el molí sota l'ombra protectora de l'alzina centenària, ara convertit en lloc d'estada per a 8 persones com a mínim, amb sales grans i habitacions amb vistes al salt. És tot això i molt més, és la mà i el cor d'una gent que ha sabut mantenir-ho, més que amb intencions comercials, com un monument a la natura, és una manera de viure i de mirar que ens va contagiar des del primer moment. I d'aquesta manera vam viure i mirar, durant una setmana, en cada una de les sortides per el paratges dels Ports de Beseit, amb sabor d'autenticitat.

No vam veure cabres, diuen els propietaris que es descobreixen els vespres, quan baixen per les roques. Devia ser a l'hora que jugàvem a l'Uno, amb el Peru, aquelles vesprades compartides en les quals tots teníem cinc anys. Caldrà tornar-hi doncs, si més no per veure les cabres.

Som tot allò que hem viscut, diuen. Jo sóc una part de cada un dels meus amics i una part de cada terra que he trepitjat i estimat. Jo, sóc fantàstica.

I, com sempre, el vídeo del Josep, i les fotos de cada un als corresponents flickrs que es cliquen des d'aquí sota (al fons a la dreta). En el moment que escric falten les de la Dolors però sé que aviat hi seran.

Ports de Baseit i Horta de Sant Joan from Josep Girona on Vimeo.

4 comentaris:

josep ha dit...

Fantàstica descripció d'unes vacances amb els millors amics!. Sí, caldra tornar-hi per veure les cabres.(jejeje). Jo de tu, Magda, enviaria l'enllaç a aquesta entrada als de cal Sotorres. Segur que estaran molt contents!

zel ha dit...

I encara no sabem què va passar realment! Quina pena, per favor, i sí, som la terra!

i e s u ha dit...

Som tot aço que hem vixcut, sí. Pero d'una manera tan rarament confusa, que yo no trobe la forma de distinguir el ahir del hui i del demà. Ni vullc.

Un abraç.

TERE ha dit...

Catxins!!! M'havia passat per alt aquesta entrada.
Gràcies per convidar-me a compartir un lloc tant fantàstic, i, per damunt de tot, a gaudir de tant bona companyia.
Una gran troballa, aquesta casa.