dilluns, 8 de febrer de 2010

No és vuit de març


No és vuit de març, però tant li fa, perquè en aquesta cadena on s'enllacen els instants, com en la vida, les dates no són res i els fets que ens marquen l'existència no esperen ni dies ni hores assenyalades, passen i prou, i un cop han passat ens marquen inexorablement per sempre.

No és vuit de març i no sé si avui, precisament avui, hi ha hagut alguna dona maltractada, violada, menyspreada ... però sí que ho sé, avui moltes dones han estat víctimes de la violència, d'aquella violència que s'abalança damunt d'elles només pel fet de ser dones. Dones amb majúscula, dones persones, amb capacitat d'actuar o de decidir per elles mateixes i no sota els designis d'altres, generalment homes, homes amb minúscula, homes que han perdut el jo persona per enfollir sota el jo amo, jo dominador, homes que han patit i pateixen la cruesa d'haver nascut mascles, d'haver estat educats com a mascles, de no poder fugir d'aquesta passió dominadora i encegadora que els fa creure que no són ningú quan una dona els diu prou, pels motius que sigui, que això tant li fa, quan una dona els diu no vull seguir al teu costat, o potser ni això, potser només els diu algun no, algun "sóc jo qui decideixo per mi mateixa"

No ens han educat per perdre. No ens han educat per a la renuncia. La propietat privada no és només un dret, s'acaba convertint en el sentit últim de la vida. -Què en fas de tantes estrelles? No res, les posseeixo.- Com aquell home seriós del Petit Príncep que no podia deixar de comptar estrelles i posseir-les mentre repetia, sóc seriós jo. Determinades persones no poden parar de repetir-se que són un home. La qualitat de ser home, per a aquestes persones, la dóna, precisament, el fet de posseir una dona. La propietat privada s'ha convertit tant en el sentit de la vida que ens cal posseir fins i tot altres éssers humans i no ens n'adonem fins que aquests altres éssers humans ens demostren que són capaços de sentir i de viure més enllà de nosaltres.

-Vostè pretén robar l'ànima d'una persona, i això és un pecat – Són paraules que Sándor Márai posa a la boca d'un capellà davant certa confessió de determinada dona, a la Dona Justa. La necessitat de posseir un altre comporta això, fer nostre no només el seu cos sinó també la seva ànima. - Jo no sabia que era un pecat – diu ella. I aquest és el problema, ni tant sols sabem que és un pecat.

No ens han educat per perdre, ni tant sols per perdre el que mai no ens hauria hagut de pertànyer que és l'ànima d'una altra persona. Ens cal reeducar-nos i no es fàcil. Ens cal reeducar-nos a tots, i tots ho tenim difícil. Però on la crosta és més dura, quan es fa més difícil arribar a una altra educació, a un altre sentiment, es quan la persona l'han convertit en mascle. Perquè el mascle no plora la pèrdua i es retira, no implora. El mascle destrueix. El mascle ha crescut per a la guerra. Què dius fill meu, que t'han pegat? No ploris, ets un home, defensa't. Pega sempre més fort. I comencen pegant a qui els roba els cromos, i els pares els diuen que la culpa és del l'altre, del lladre. I acaben pegant la dona, i els pares els diuen que la culpa és d'ella que hagués hagut d'acatar i sotmetre's. I la dona entoma maltractaments físics, però ha d'entomar una cosa pitjor, les acusacions de la família i dels amics del marit culpabilitzant-la. I entoma encara accions més tremendes, les acusacions de la família i dels amics del marit culpabilitzant-la davant dels fills, incapaços encara d'entendre. I la dona maltractada acaba amb sentiment de culpa que és un dels sentiments més dolorosos.

No és vuit de març i no sé si avui, precisament avui, hi ha hagut alguna dona maltractada, violada, menyspreada ... però sí que ho sé, avui moltes dones han estat víctimes de la violència, d'aquella violència que s'abalança damunt d'elles només pel fet de ser dones. Perquè això passa cada dia i perquè en aquesta cadena on s'enllacen els instants, com en la vida, les dates no són res i els fets que ens marquen l'existència no esperen ni dies ni hores assenyalades, passen i prou, i un cop han passat ens marquen inexorablement per sempre.

7 comentaris:

Sinforosa ha dit...

Quin es pot dir?
És un text magnífic i comparteixo tot el que dius en ell.
Una abraçada.

zel ha dit...

magnífic i revitalitzant, una joia...en saps, noia, de tocar la fibra...un petonàs...

TERE ha dit...

No em de deixar que la por ens paralitzi. La por a ser esclaus ens ha de fer lluitar per la llibertat.

meiga ha dit...

Y aunque nos educan para perder y renunciar, aunque es dificil la reeducación, aunque quedan heridas por curar, injusticias que denunciar, no puedo menos que abrir lo ojos, mirar , y sorprenderme de hallar en medio de tan inmenso desierto un rosario de oasis por donde he tenido la suerte de viajar: Hombres que han sabido serlo de otra manera a pesar de todo, verdaderos amigos, promesas de otro mundo posible.
Pienso en mi hija de 15 años, y en todas las demás jóvenes de su generación, y desearía que tuviesen esta misma suerte de encontrar como yo, otra ruta, con auténticos compañeros de camino despojados de misoginias. Y lo deseo con fuerza, porque la imagen que veo cada día en las aulas es la de tiempos difíciles para cambios de rol, cambios de rumbo.

No dejes de mantener nuestra cociencia despierta, Magda

susa ha dit...

Es evidente que no es necesario que sea 8 de marzo, todos los dias son 8 de marzo
Pero lo preocupante es que, no hay conciencia del problema y como dice Meiga su hija y todas las jovenes tendrian que tener la suerte de encontrar verdaderos compañeros. Yo todavia no me acostumbro a escuchar : mi marido, mi novio, sera porque yo no utilice ese termino, sino el de compañero , que cambia mucho el significdado de la convivencia.Pero es mas, ahora se ha puesto de moda decir "mi chica", odio aun mas esa expresion.

miren ha dit...

Lo siento,no he leído todo el texto porque estoy muy cansada y además porque me he asomado aquí con mala conciencia de que mi amiga del alma me ha felicitado arrancandome una sonrisa como lo hizo el pasado año y como seguramente lo hará el siguiente.... eskerrik asko maitia.

Magda ha dit...

Ep, si hem de crear males consciències malament. Que no maitia que no hace falta decir nada, que ya ser que estás.

Gràcies pels comentaris a "totes". Contra les pors la lluita per la llibertat personal i col·lectiva.