divendres, 5 de febrer de 2010

Empaties entre esmorzar i esmorzar


Per exemple 19 del Tevet del 5770. Fa sol. A Torre Sans la calefacció funciona. Encara no m'han rebaixat el sou ni m'han allargat l'edat per jubilar-me. És mitja tarda.

Crec que si el Zapatero m'hagués convidat a esmorzar a Washington no hagués acceptat. Una afirmació molt fàcil sabent que es parteix d'un enunciat impossible.

Aquest matí la Montse ens ha convidat a esmorzar. A la feina, quan és l'aniversari d'algú, s'acostuma a portar pastetes. Pastetes, entrepans i coca amb recapte ha dut la Montse. Tot molt ben presentat damunt la taula de la sala de reunions.

He sentit el Duran Lleida per ràdio. Es queixava del discurs massa laic del Zapatero ahir a Washington. És una llàstima, ell allà al darrera sense poder parlar. Ell que segurament hagués fet el discurs que tocava, un discurs de fe, una arenga en favor dels valors cristians, contra l'avortament i aquestes coses, suposo. Si ha dit tot el que ha dit havent-lo convidat, què hagués dit si no se l'haguessin emportat?

El despatx s'ha quedat buit aquest matí a primera hora mentre la gent anava al convit de la Montse. Mentre a ningú no li passava pel cap que si algú trucava ningú no respondria. Però encara quedava algun entrepà quan jo m'hi he acostat. Si no puges et quedaràs sense res. Si pujo ningú no atendrà la persona que truqui esperant que darrera el telèfon hi hagi un treballador públic per respondre les demandes. Però gràcies per la solidaritat de pensar en mi i deixar-me alguna cosa.

No maltractis a qui treballa per a tu, sigui de casa o de fora i paga-li abans que no s'amagui el sol perquè depèn del teu salari per poder menjar. Va dir, més o menys, el Zapatero en aquell esmorzar. Està damunt la taula l'enduriment de la llei d'estrangeria i la reforma laboral.

Marxem a esmorzar. Més? Però no us acabeu de posar les botes a la sala de reunions? No, si només farem un cafè, o potser passejarem i xerrarem, però bé ens hem d'agafar els nostres 20 minuts, no pretendràs reduir-nos els drets? I els 20 minuts s'allarguen a 25, a 30 o a 35. Han demostrat que saben dret administratiu a les oposicions. Han demostrat que entenen el que vol dir ser funcionari públic? Sóc massa inflexible.

Els cinc objectius de la reforma laboral que el govern proposarà acontentaran tothom, diu la De la Vega. A fora, Espanya perd credibilitat a ritme d'una canonada rebentada. Si la cosa es posa dura i es convoca vaga general que comptin amb mi. Que comptin amb mi, també, per a una vaga general contra qualsevol enduriment de la llei d'estrangeria. A la primera potser em tocarà ser-hi, a la segona no hi podré participar perquè ningú no la convocarà.

Fa dies que no rebo correus demanat solidaritat amb Haití. Ahir vaig firmar una petició perquè Israel respecti els drets dels palestins. Avui el diari explicava que a Gaza se'ls acaba el subministrament elèctric a causa del bloqueig. Però aquest no era el fil. La nació més poderosa del món resa mentre esmorza. Els valors cristians estan en perill i el Duran no en pot parlar.

No sé que em passa avui, estic espesa, m'he aixecat amb mal de cap i em cosa trobar empaties. Em cabrejo amb els meus companys de la feina. Trobo un article que parla d'intel·ligència emocional. Poso la ràdio, parlen d'esports i canvio d'emissora, parlen de ... apago la ràdio. Hi ha un toll d'aigua a la carretera, passa un cotxe a gran velocitat i m'esquitxa. Aquest matí ha plogut, ara fa sol. Hauria de saludar el sol i donar-li les gràcies per no sé quantes coses. Hauria de mirar la gent que m'envolta i sentir les seves emocions i comprendre-les. Hauria. Llenço a la paperera l'article sobre intel·ligència emocional. Avui no m'he aixecat empàtica. Passa algo? Sí, sí, ja sé que algo no és correcte. Passa algo?

3 comentaris:

josep ha dit...

Si et manegues entre l'esmorçar del Obama i el Zapatero no m'extranya que no trobis empatia, estimada! Potser tampoc a la feina!
Es dificil sentir-se be tot esperant una possible vaga general o un enduriment de la llei d'estrangeria!!!!
Pero el sol, aiii el sol!!! Aquest sí que donna empatia!! i escalfor, i llum,,, encara que el cotxe que passava massa depresa t'hagi esquitxat!.
Avui a la ikastola on va en Peru han cel.lebrat la festa dels "calderers". Es cel.lebra una setmana abans de carnestoltes i tots els nens i nenes es vesteixen amb draps com si vinguesin d'Hungria (gitanos) i tot tocant els instruments (paella i cullerot) baixant carrer avall i fan unes danses a la plaça del barri. Molt divertit !

meiga ha dit...

Es verdad, a veces es mejor olvidarse de los grandes discursos de los despachos lejanos, y hacerse niño con los niños, contagiarse de la capacidad de disfrutar de cada momento.
Petóns a Peru el calderer, y unos "pintxos" de ánimo y energía para los demás ( esas cosas suelen sentar bien para los estados de "espesor mental", Magda)

Arare ha dit...

que guai!
et passa com a mi tantes vegades. Si: Què passa, eh? eh? eh?

espero que ja estiguis reconciliada amb la vida.

I si no, també t'entenc :D