dimecres, 24 de febrer de 2010

La geganta de L'Espluga


Avui sí. Hem anat a carregar menjar i beguda per a la calçotada, i una mica també per omplir la nostra nevera per demà i demà passat, perquè a casa encara conservem la tradició de menjar cada dia tres vegades.

Al super he donat la meva targeta de crèdit. El caixer l'ha presa de manera automàtica, i de la mateixa manera l'ha retornada a l'Enric amb el rebut per signar. L'Enric m'ho ha passat a mi, jo he signat i hem sortit.

A la carnisseria, a banda del xai i les botifarres, l'Enric ha demanat un conill. Els conills sempre els compra ell, se'ls fa tallar a la seva manera, els congela ell i és ell qui els cuina, quan li ve de gust, al seu estil. A casa doncs, el tema conill pertany a l'Enric des de sempre. La carnissera, amb el conill a la mà, ha buscat la meva mirada distreta (era ell qui demanava) i quan l'ha trobada m'ha preguntat com volia que el tallés. - Ah, això li ho dirà ell – he respost. Però la senyora no s'ha donat per satisfeta i de nou dirigint-se a mi m'ha demanat si volia el cap. - A mi no m'agrada – li he dit – però a ell sí. L'Enric havia demanat el conill. L'Enric havia dit els trossos que en volia. L'Enric s'havia expressat a favor de deixar-hi el cap. Però la carnissera no s'ha donat per vençuda i amb un posat d'aquí les coses es fan com Déu mana, m'ha dit – Que li deixo els menuts?

A la vinacoteca hem encarregat unes quantes caixes. Tranquils amics que la cosa de l'alcohol està controlada. Mentre ens preparaven la comanda hem anat a buscar el cotxe per aparcar-lo en doble fila davant l'establiment (els carrers de Reus, com els d'altres ciutats, n'estan plens de cotxes en doble fila, d'aquells que nomésésunmomentpercarregar, ai com em molesta). Però hem fet allò que em molesta i que sembla inevitable quan es tracta del benefici propi. Hem aparcar en doble fila i hem baixat a buscar les caixes. L'Enric n'agafa una i no passa res. Jo n'agafo una altra (no ho havia d'haver fet amb el meu braç, però això el dependent no ho sabia) Jo, com deia, n'agafo una altra i el dependent se m'abalança literalment per prendre-me-la de les mans. - Deixi, senyora, deixi, ja la carrego jo.

L'altre dia em deia una companya de la feina, una mica preocupada, que la seva filla li havia demanat anar a una escola només de nenes. Quan la mare es va interessar pels motius d'aquesta sorprenent petició, la filla li va explicar que al col·legi mixt les nenes no tenen lloc per jugar al pati, els nens l'ocupen tot jugant a futbol.

Només he escrit tot això per tranquil·litat del personal i perquè se sàpiga que, a més dels calçots i les carxofes, dissabte també tindrem carn, vi i xampany. La anècdota de la companya de la feina és purament omplir l'espai.

2 comentaris:

josep ha dit...

Un día vais anar a la peixeteria del Super Amara amb en Peru. Ell encara era bastant petit, potser dos anys. Al acostar-nos al mostrador la peixetera, tota riellera va i diu: apa Peru, que bé avui a passejar amb l'avi !!!!! Jo que me la miro, em miro les altres dependetes i elles li diuen a la rosa; em sembla que has fotut la pota! Jo li dic: sí, ben fotuda! per que soc el pare, no l'avi. Aiiiii… perdonem, perdonem….
Full dir que en aixó dels comerços… qualsevol cosa!! jajajajaj. Bé només ho seia perque demà passat en faig 58 i sí, deu ser que fa temos que algú em veu avi. (Jo no m'hi veig), ala!

josep ha dit...

Menys mal !!! Avui la conferencia episcopal em deixarà dormir tranquil, dons el seu portaveu acaba de declarar que el rei no estarà sotmès a l'excomunió per haver firmat la llei del avort !! En Bono, sí, aquest esta ja condemnat i no podrà anar a combregar, però el rei sí!!! Quin ensurt !!! Ja em veia al rei anant a combregar i el capellà de torn diguen-li que na-nai! I és que el poder sempre ha sigut savi. Tots condemnats menys el rei!!!!!