I finalment no va ploure, al contrari, va fer un sol preciós, potser una mica fresquet, però sol, sol per fi. Van arribar contens i van marxar encara més contens i, en definitiva, quina millor alegria que veure que la gent que t'estimes és feliç (si més no a estones)
I ara fins l'any que ve, que a Torre Sans els calçots es mengen quan és la temporada, a l'exterior (si no plou) i drets. És pot fer de mil maneres més, i canviar les dates, al novembre ja hi havia qui en menjava. Es poden fer al forn i fins i tot al microones. Els succedanis serveixen de vegades, però res, mai, no substitueix els originals.
Fins l'any que ve, amb la dolçor d'haver compartit i de saber que continuarem compartint. Amb uns quants tapers plens de salsa a la nevera que, fins i tot regalant-ne, l'Enric sempre es passa amb les mesures. El cas, naturalment, es que no en falti.
Fins l'any que ve, amb uns quants tapers de salsa a la nevera i amb tots els records que queden en imatges i en sentiments. Records que algunes vegades són sorprenents, com l'escrit que quinze dies després de la primera calçotada descobreixo amagat darrera la porta del lavabo. Allà hi tenim un petit calendari, i al petit calendari hi ha un, més petit encara, un molt petit bloc de notetes que mai no miro. Però qui va dir que sempre cal mirar enlaire? Això és el que vaig descobrir dissabte passat, que cal mirar enlaire sempre, també mentre s'està assegut al vater. Perquè és en aquesta posició que es pot veure el bloc de notetes del calendari. I perquè va ser així, que dissabte passat, casualment, vaig descobrir unes frases anònimes, escrites, com si fossin un d'aquells grafitis dels lavabos públics, per algú amb tot el sentiment. Fa quinze dies que hi són i allà s'hi quedaran, voldria emmarcar-les i penjar-les en alguna paret més visible, però no, es quedaran allà, amb tot el seu sabor anònim, amb tot el seu sabor ... més intents encara que el de la salsa de l'Enric, que és la millor salsa de calçots del món mundial, a banda potser de la que fa el germà de la Tere.
A tots, per ser-hi, gràcies. A l'anònim amic, anònima amiga, que va deixar el grafiti darrera la porta del lavabo ... (això que ja sap)
____________________________________________________________________
fotos de la calçotada familiar aquí:
I ara fins l'any que ve, que a Torre Sans els calçots es mengen quan és la temporada, a l'exterior (si no plou) i drets. És pot fer de mil maneres més, i canviar les dates, al novembre ja hi havia qui en menjava. Es poden fer al forn i fins i tot al microones. Els succedanis serveixen de vegades, però res, mai, no substitueix els originals.
Fins l'any que ve, amb la dolçor d'haver compartit i de saber que continuarem compartint. Amb uns quants tapers plens de salsa a la nevera que, fins i tot regalant-ne, l'Enric sempre es passa amb les mesures. El cas, naturalment, es que no en falti.
Fins l'any que ve, amb uns quants tapers de salsa a la nevera i amb tots els records que queden en imatges i en sentiments. Records que algunes vegades són sorprenents, com l'escrit que quinze dies després de la primera calçotada descobreixo amagat darrera la porta del lavabo. Allà hi tenim un petit calendari, i al petit calendari hi ha un, més petit encara, un molt petit bloc de notetes que mai no miro. Però qui va dir que sempre cal mirar enlaire? Això és el que vaig descobrir dissabte passat, que cal mirar enlaire sempre, també mentre s'està assegut al vater. Perquè és en aquesta posició que es pot veure el bloc de notetes del calendari. I perquè va ser així, que dissabte passat, casualment, vaig descobrir unes frases anònimes, escrites, com si fossin un d'aquells grafitis dels lavabos públics, per algú amb tot el sentiment. Fa quinze dies que hi són i allà s'hi quedaran, voldria emmarcar-les i penjar-les en alguna paret més visible, però no, es quedaran allà, amb tot el seu sabor anònim, amb tot el seu sabor ... més intents encara que el de la salsa de l'Enric, que és la millor salsa de calçots del món mundial, a banda potser de la que fa el germà de la Tere.
A tots, per ser-hi, gràcies. A l'anònim amic, anònima amiga, que va deixar el grafiti darrera la porta del lavabo ... (això que ja sap)
____________________________________________________________________
fotos de la calçotada familiar aquí:
