I finalment no va ploure, al contrari, va fer un sol preciós, potser una mica fresquet, però sol, sol per fi. Van arribar contens i van marxar encara més contens i, en definitiva, quina millor alegria que veure que la gent que t'estimes és feliç (si més no a estones)
I ara fins l'any que ve, que a Torre Sans els calçots es mengen quan és la temporada, a l'exterior (si no plou) i drets. És pot fer de mil maneres més, i canviar les dates, al novembre ja hi havia qui en menjava. Es poden fer al forn i fins i tot al microones. Els succedanis serveixen de vegades, però res, mai, no substitueix els originals.
Fins l'any que ve, amb la dolçor d'haver compartit i de saber que continuarem compartint. Amb uns quants tapers plens de salsa a la nevera que, fins i tot regalant-ne, l'Enric sempre es passa amb les mesures. El cas, naturalment, es que no en falti.
Fins l'any que ve, amb uns quants tapers de salsa a la nevera i amb tots els records que queden en imatges i en sentiments. Records que algunes vegades són sorprenents, com l'escrit que quinze dies després de la primera calçotada descobreixo amagat darrera la porta del lavabo. Allà hi tenim un petit calendari, i al petit calendari hi ha un, més petit encara, un molt petit bloc de notetes que mai no miro. Però qui va dir que sempre cal mirar enlaire? Això és el que vaig descobrir dissabte passat, que cal mirar enlaire sempre, també mentre s'està assegut al vater. Perquè és en aquesta posició que es pot veure el bloc de notetes del calendari. I perquè va ser així, que dissabte passat, casualment, vaig descobrir unes frases anònimes, escrites, com si fossin un d'aquells grafitis dels lavabos públics, per algú amb tot el sentiment. Fa quinze dies que hi són i allà s'hi quedaran, voldria emmarcar-les i penjar-les en alguna paret més visible, però no, es quedaran allà, amb tot el seu sabor anònim, amb tot el seu sabor ... més intents encara que el de la salsa de l'Enric, que és la millor salsa de calçots del món mundial, a banda potser de la que fa el germà de la Tere.
A tots, per ser-hi, gràcies. A l'anònim amic, anònima amiga, que va deixar el grafiti darrera la porta del lavabo ... (això que ja sap)
____________________________________________________________________
fotos de la calçotada familiar aquí:
I ara fins l'any que ve, que a Torre Sans els calçots es mengen quan és la temporada, a l'exterior (si no plou) i drets. És pot fer de mil maneres més, i canviar les dates, al novembre ja hi havia qui en menjava. Es poden fer al forn i fins i tot al microones. Els succedanis serveixen de vegades, però res, mai, no substitueix els originals.
Fins l'any que ve, amb la dolçor d'haver compartit i de saber que continuarem compartint. Amb uns quants tapers plens de salsa a la nevera que, fins i tot regalant-ne, l'Enric sempre es passa amb les mesures. El cas, naturalment, es que no en falti.
Fins l'any que ve, amb uns quants tapers de salsa a la nevera i amb tots els records que queden en imatges i en sentiments. Records que algunes vegades són sorprenents, com l'escrit que quinze dies després de la primera calçotada descobreixo amagat darrera la porta del lavabo. Allà hi tenim un petit calendari, i al petit calendari hi ha un, més petit encara, un molt petit bloc de notetes que mai no miro. Però qui va dir que sempre cal mirar enlaire? Això és el que vaig descobrir dissabte passat, que cal mirar enlaire sempre, també mentre s'està assegut al vater. Perquè és en aquesta posició que es pot veure el bloc de notetes del calendari. I perquè va ser així, que dissabte passat, casualment, vaig descobrir unes frases anònimes, escrites, com si fossin un d'aquells grafitis dels lavabos públics, per algú amb tot el sentiment. Fa quinze dies que hi són i allà s'hi quedaran, voldria emmarcar-les i penjar-les en alguna paret més visible, però no, es quedaran allà, amb tot el seu sabor anònim, amb tot el seu sabor ... més intents encara que el de la salsa de l'Enric, que és la millor salsa de calçots del món mundial, a banda potser de la que fa el germà de la Tere.
A tots, per ser-hi, gràcies. A l'anònim amic, anònima amiga, que va deixar el grafiti darrera la porta del lavabo ... (això que ja sap)
____________________________________________________________________
fotos de la calçotada familiar aquí:
3 comentaris:
...mira, quina gràcia, inauguro comentaris després de quasi dues setmanes d'absència al blog(això si no se'm cola algú abans d'escriure el meu rotllo); acabo de fer una cosa que no havia fet mai i és contestar una enquesta que la Vanguardia i em penso que també l'Avui han llançat a la xarxa sobre si el personal cabrejat amb els talls de llum que han patit (en alguns cassos durant una setmana, amb nens i tot, i lo del congelador a la merda, i sense escoles, i passant fred, i seguint pagant el rebut (!), etc...i ells anar fardant de beneficis,mes etc...) pensem que amb la MAT no ens hauria passat (?); digues-me mal pensada, que et diré que ho soc... per sort està guanyant el NO...avui a Cat Ràdio ha xerrat un operari d'una empresa subcontractada per Fecsa/Endesa al Baix Empordà que deia que ja fa 2 anys que tenen ordres d'ELLS de no fer correcte manteniment de les línies de baixa i mitja tensió, es a dir, les que arriben a les cases, les que han deixat de funcionar, les que s'han blincat com fulles...digues-me mal pensada que et diré que m'ho fan ser...per favor que vingui la primavera...el tema dels calçots me l'he tornat a perdre, espero algun any poder coincidir perquè saps que m'encanten...OBSERVACIÓ: les petites plantes que havien sortit al test on vaig plantar els LI-CHI, malgrat la nevada, segueixen el seu curs;encara no sé si ho son o no, però intueixo que si perquè no havia vist mai unes plantes semblants...emoció...estic acabant un llibre que m'ha agradat, te'l dic encara que sé que no em faràs ni p..cas:"La vida antes de marzo" de M Gutierrez Aragon, si,si el cineasta...EL TEMPS: solet al matí i al vespre fred, encara...sempre petons
Marta, no sé si els li-chis són les llavos que et vaig portar jo de Cambodja, però si ho son, felicitats i ja ens diras quelcom! Per cert, el nom en cambodjà (khmer) es:tuk-len
...Josep, si que ho son, be, espero que ho siguin, m'apunto el nom en cambodjà i el plantaré al cantó per que s'animin; ara et dic que si realment ho son i han sobreviscut a aquesta nevada seran una canya de Tuk-len(s)
Publica un comentari a l'entrada