divendres, 12 de març de 2010

Un home trist

En algun lloc de les Borges del Camp hi ha un home trist. El pi centenari de Torre Sans que es va salvar de les ventades té un amic menys. No s'ha mort de vell ni l'ha tombat el vent, va passar una màquina i el va arrancar. La màquina la conduïa un home. L'home rebia ordres i cobrava un sou per la seva feina. Un altre home en va pagar un preu i se'l va endur a trocets. Els trocets del pi centenari que no s'ha mort de vell ni l'ha tombat el vent escalfaran alguna casa, o faran brases per coure la carn d'algun xai que no es va morir de vell ni es va gelar de fred amb les darreres nevades.

A les Borges del Camp, ben aviat, tindrem una variant i podrem córrer més. A les Borges del Camp fa molta falta la variant, la carretera per dins del poble és perillosa. A les Borges del Camp algú té una mica més de llenya per escalfar-se, o per fer carn a la brasa. Encara fa fred i l'escalfor és necessària. Calia sacrificar el pi centenari? Podia passar la variant per un altre lloc? Per què finalment es va decidir que la variant ...

El pi centenari crema o cremarà en algun foc. Qui explicarà històries a la vora d'aquest foc? Qui escoltarà les històries del pi centenari? En cada pi que s'arrenca hi ha un trocet de la nostra memòria que s'escapa. Quan deixem escapar la memòria es fa difícil retrobar-la. Jo no vull que se m'escapi i tot i així ...

Dijous passat el Bartrina era ple de gom a gom, i les autoritats repartien diplomes als represaliats del franquisme, està bé, però no n'hi prou. Això ja ho vaig escriure quan el mateix acte es va fer a Terrassa. No ho vaig escriure en un tros de paper, ho vaig escriure aquí, en aquesta pantalla que es guarda en algun núvol. Dins de 36 anys jo ja no hi seré i el núvol tampoc. El pi centenari de Torre Sans no ho sé. Algú tallarà el pi centenari de Torre Sans per fer-hi, potser, cases adossades?

Els actes institucionals d'homenatge als represaliats del franquisme no tenen res a veure amb el pins de les Borges. Però avui les dues coses se'm barregen al cervell cap una mateixa direcció. Quines coses més estranyes tenen lloc de vegades als cervells! No vull que se m'escapi la memòria i tot i així ...

On són aquelles dones que vaig conèixer a la presó l'any 1974? Mercè, Jordina, Carme, Esperança, Maria, Assumpta, Magda ... Hi havia més noms, però no puc recordar-los. Si hagués fet com l'Antònia Abellò i ho hagués escrit en un paper ara tindria tots els noms, tindria el nom d'aquella dona que uns dies va dormir tan a prop meu, l'any 1974, a la sala llarga de la Trinitat.

Li pregunto al pi centenari de Torre Sans el nom d'aquella dona. Però ell no el sap. On deu ser ara? Li han donat també algun diploma com a ..? Com a què? Aquests actes d'homenatge em creen sentiments confosos i contradictoris. Tan confosos que no puc explicar-los. Sortiré a fora i intentaré que el pi em comprengui. Però el pi està trist perquè ha perdut un amic. Jo també n'he perdut d'amics en el llarg camí que s'inicià força abans del 1974. També n'he guanyat. Alguns els he guanyat en converses solidaries, sobre la vida a la presó per exemple. Ara ja mai no en parlo d'allò. Sembla que a poca gent pugui interessar-li.

A l'acte del Bartrina algú va parlar de l'exili interior que va significar per a moltes persones el temps del franquisme. Persones que no van marxar, però van haver de callar. Em va semblar una imatge bonica. Una imatge trista, sí, però bonica i clarificadora. Em pregunto si les “llibertats” han posat fi a aquesta mena d'exilis. Em pregunto quantes persones porten encara els seus exilis interiors a les esquenes, perquè allò que van viure, o allò que viuen ara, allò que senten ara, no interessa a ningú, o pitjor encara, allò que senten ara seria menyspreat, considerat “no oportú” a les orelles que conformem la majoria que imposa també les seves dictadures, menys cruels que les dictadures militars, però dictadures al cap i a la fi. Coses com aquestes i altres que callo conformen el meu exili interior. Coses com aquestes, o ben diferents, conformen molts exilis interiors que no conec i no voldria que les meves orelles fossin per a ningú orelles d'una majoria que imposa una manera de viure i de sentir, o el que es pitjor, una manera de no viure i de no sentir.

Potser algú feia servir el pi centenari que ja no hi és per explicar-li el seu exili interior. Ara ja no ho podrà fer. Potser per això he robat la foto de la Tere, sense demanar-li permís. Aquesta foto, convertida en símbol no de tristesa, sinó de l'alegria per la qual lluitem, presideix aquests dies alguns blogs de gent d'un petit poble. Perquè el pi centenari no caigui en el oblit. Perquè ningú no hagi de callar els seus records.

4 comentaris:

josep ha dit...

El teu cometari d'avui s'em fa una mica confós. La barreja entre el pi centenari, la teva presó i els exilis interiors s'em fan un petit lio. Tambe veig aquest mateix lio en la foto de la Tere. Mi sobra la textura dons penso que és una gran foto; i penso que al haver-hi la llum a les excavadores, aquestes criden l'atenció en detriment del noi i el gos que m'ha costat trovar-los. Potser soc jo que a aquestes hores ja tot es confon dins el cervell. Potser no és la milllor hora per llegir el teu escrit. Però una cosa si que tinc ben clara: els exilis interiors existeixen i perduren en el temps doncs aixó que tenim ara (aquesta democracia tan extranya) penso que ens té a molts lluny de la "terra" que dessitjavem. No és aixó, companys, no és aixó… A veire si demà. més despert, torno a llegir i a mirar aquesta foto, que val la pena!!!

Magda ha dit...

Com pots comprovar, Josep, de dia l'escrit continua sent igual de confós. De vegades el meu cervell barreja massa coses. Gràcies per la teva paciència "padrí"

TERE ha dit...

Estic convençuda de que aquests fets de que ens parles i que semblen no tenir cap relació estan lligats entre si, son baules de la teva cadena.
Magda, sempre seràs una lluitadora!!!
Tot te una relació i un perquè...(inclús la textura Josep)

josep ha dit...

Estic segur que tot té un perquè Tere, no ho dubto gens... el que passa es que a vegades s'em fa més dificil de conectar que altres. I la barreja m'agrada Magda, ja dic que era l'hora aquella de la nit en que hom comença quasi a somniar despert; o sie, torna del seu exili i ha d'agafar el llit inmediatament!